El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 23 d’agost del 2012

La dona que es va perdre, de Marina Espasa



De vegades penso que és ben cert allò de “més val caure en gràcia que ser graciós”. Si no, no m’acabo d’explicar l’entusiasme suscitat per una novel·la com La dona que es va perdre, de Marina Espasa. En general, no acostumo a consultar les opinions d’altri respecte a les obres que ressenyo. D’una banda, per manca de temps, literalment. D’una altra, perquè no m’agrada sentir-me mediatitzada, ni per bé ni per mal. En aquest cas, però, he fet una excepció. En veure que la novel·la em costava tant d’empassar, vaig decidir informar-me una mica. Us asseguro que vaig quedar astorada davant de l’allau d’elogis amb què em vaig topar. 

No és el primer cop que m’adono d’aquest fenomen. Aquest país nostre té la tendència a agafar dèries inexplicables. Quan un llibre, una pel·lícula, un programa de televisió, una sèrie, un discurs públic o el que sigui se surt una mica de la norma, o ens el carreguem o el posem en un pedestal. Per contra, sovint no cal fer ni una cosa ni l’altra. Només hem de situar-lo en el lloc que li pertany i judicar-lo amb imparcialitat. Per sort, no tots perdem el seny. Em temo que avui aquesta meva ressenya haurà de navegar contracorrent, però, com que vull ser absolutament equànime, intentaré elaborar una argumentació justa. 

La novel·la té virtuts. És imaginativa, original i sorprenent. Ambientada en una Barcelona que es reconeix fàcilment però que no s’esmenta mai, s’emmarca dins d’una mena de gènere fantàstic (mig ciència-ficció), que alguns sacrílegs han volgut comparar amb la literatura de Pere Calders (res a veure, ja us ho dic). La ficció està amanida de picades d’ullet literàries i cinematogràfiques. Destaca l’al·lusió a La rosa púrpura del Cairo, de Woody Allen, que juga un paper en la trama. I, sobretot, resulta cabdal l’explícita reinvenció (potser massa explícita?) d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carrol (fins i tot la protagonista també es diu Alícia). Marina Espasa ha pretès compondre una faula moderna, al·legòrica i lleugera (però no trivial), al voltant de la societat actual, de la vida a les grans ciutats, de la rutina de l’existència, dels tòpics, de les banalitats que ens sustenten. Emparant-se en un recurs tan literari com la inversió dels mons i l’efecte mirall, ha intentat lligar metàfores per qüestionar el món en què vivim i els fràgils límits de la realitat tangible.  

Fins aquí, molt bé. El problema és que no se’n surt. O no del tot. La novel·la està dividida en tres parts, absolutament desiguals. Com acostumo a fer, no desvetllaré res. Això ho tinc clar. Però si que us puc dir que la primera part és simplement suportable, sense enganxar (jo vaig continuar només per veure si millorava); la segona, la més fantàstica (té lloc en la societat dels talps que viuen sota terra) és pesada com una mala cosa (no vaig plegar de la lectura encara no sé ben bé perquè). De manera que la novel·la només se salva a la tercera part, precisament quan la fantasia minva i recuperem l’ambient realista (o, per dir-ho millor, un “pèl més realista”). A moments tot plegat m’ha semblat un calaix de sastre desorganitzat i mal explicat, on l'autora hi ha col·locat totes les seves paranoies, sense tenir en compte que algunes no lligaven. I, per a postres, no m’ha agradat el final. Com diuen en castellà: “para este viaje no hacían falta tantas alforjas”. 

Els diàlegs també fluctuen. N’hi ha de bons, ni ha de dolents. En general, el to excessivament col·loquial i despreocupat els perjudica, perquè no s’adiu del tot amb els fragments descriptius i perquè frivolitza una història més aviat tètrica. Però el pitjor són algunes de les surrealistes circumstàncies (mal travades i poc justificades) que l’autora es treu de la màniga. Quan entendran els creadors de fantasia que en el gènere no hi cap tot, que, ben al contrari, requereix una escrupolositat mil·limètrica? La fantasia ha de ser absolutament coherent amb ella mateixa. Si no, els forats, les incongruències i els fets gratuïts esdevenen molt pitjors que en una novel·la realista. Esdevenen imperdonables, perquè semblen una presa de pèl. 

El meu ànim en enfrontar-me a la lectura de La dona que es va perdre ha estat tan fluctuant i desigual com el llibre. I hi he posat bona voluntat, us ho asseguro. Però he passat de trobar-la, a moments, una novel·leta simpàtica i curiosa a considerar-la en altres instants un garbuix pretensiós. Vull pensar que en part el problema és meu. Amb una obra d’aquestes característiques hi has de connectar. El lector s’ha de submergir en l’univers que proposa. Si no, està perdut. Evidentment, jo no ho he aconseguit. 


dimecres, 22 d’agost del 2012

És això, més o menys, de Sebastià Bonet




Abans de decidir-me a ressenyar ˗enmig d’una canícula infernal, eterna i difícilment inspiradora˗ el recull de tankes de Sebastià Bonet, he volgut llegir-lo, deixar-lo reposar  uns dies i, després, tornar-lo a llegir. No es mereixien menys, ni l’autor ni l’obra. Sebastià Bonet, actualment col·lega de Departament a la Universitat de Barcelona (el de Filologia Catalana, ja ho sabeu), és, per damunt de tot, un docent i un investigador a qui jo admiro molt.
Amb un títol tan suggeridor com És això, més o menys, Bonet ens ofereix la seva contribució al corpus de tankes de la tradició catalana. Un corpus gens menyspreable ˗com remarca Ramon Pla en l’encertat pròleg que inaugura l’obra˗, que inclou noms de la rellevància de Salvador Espriu, Carles Riba, Màrius Torres o Joan Salvat-Papasseit, per citar-ne només alguns dels més coneguts. Les estrofes japoneses han fet sort a casa nostra, tal vegada perquè tenen quelcom en comú amb una manera també nostra de fer:  concisa, planera, poc extravertida. Em refereixo a un tret de caràcter que combrega a la perfecció amb un estil poètic com el nipó, conceptual i serè.    
En analitzar el llibre, he volgut deslliurar-me d’apriorismes i opinions d’altri. M’ha semblat millor assaborir-lo tota sola, des de la nuesa de pensament, des de dins. En realitat, no conec altra manera d’enfrontar-me a la poesia. L’experiment ha pagat la pena, perquè És això, més o menys ha resultat una lectura interessant, evocadora i, a voltes, sorprenent. 


Les tankes són sòbries, els mots també. No hi ha parafernàlia supèrflua ni exhibicions de tòpiques sensibilitats. Per a mi, que sóc bastant al·lèrgica a la poesia amorosa i als excessos retòrics, la senzillesa és un bé molt preuat. Sebastià Bonet ens fa planers conceptes profunds, ens mostra amb intel·ligència i amb domini lingüístic que es pot trobar un camí, que es pot dir així de bé quelcom sobre la Pau (pàg. 71):

Has d’anar amb compte, que
el sentiment suscita
mala poesia.
L’alegria, tan clara,
canta-la en veu molt baixa.            

El llibre està farcit de referències literàries, musicals, cinematogràfiques, filosòfiques. Però no se’ns imposen de manera feixuga. No són una ostentació de la saviesa del poeta, que ja tenim molt clara. Contràriament, m’han semblat homenatges interns, al·lusions personals al propi imaginari, al propi bagatge, a allò que fa vibrar l’autor en la seva intimitat més pregona. Temes de la vida quotidiana i preocupacions diàries que tots compartim recorren les pàgines del llibre i s’entrecreuen amb qüestions profundes i pertorbadores, gairebé metafísiques.  
Per damunt de tot, destaco dos aspectes. D’una banda, les referències a la física, que sempre m’ha subjugat. He defensat mil cops l’oportunitat poètica de la disciplina científica que, per a mi, guarda més misteris. Hi ha diverses tankes on elements com els àtoms o els fotons s’agermanen amb els mots per fer esclatar la bellesa i aprofundir en el concepte. Einstein i els principis quàntics apareixen pertot, explícitament o implícita, i ens ajuden a entendre la idea de bellesa, de vellesa, de temps o de memòria. Aquest fet no és estrany, atès que Sebastià Bonet és llicenciat en Física, malgrat que sigui doctor en Filologia Catalana i expert en sintaxi. Tot plegat una prova, diria jo, que el saber de veritat està intercomunicat, és únic i indivisible.

Aquí hi va un exemple (pàg. 75):

Quàntica

En el món físic
què hi fa la ment, suscita
l’enigma quàntic.
Pensant en termes clàssics,
ni Einstein l’entenia.

La teoria
identifica objecte
amb funció d’ona.
Vol dir que la mesura      
produeix el que observa.

El segon aspecte que destaco rau en la reflexió profunda que amara tot el recull. La indagació al voltant de l’acte creatiu, de la tasca del poeta, de la recerca del mot, de l’expressió adient. Ras i curt, de l’aventura emocionant que representa l’escriptura de versos.

Humilitat (pàg. 39)

Sempre es connecten
les mateixes neurones.
Quan tot t’ho jugues
a trobar imatges noves,
s’imposa l’evidència.

Exhaust, més negre
que l’antracita, busques
paraules dures.
Res a fer, si el que trobes
són comparances fàcils.  

Mentre redacto aquest text, també a mi m’està costant trobar les paraules adequades. Sobretot perquè el que m’agradaria és deixar-me anar i, mitjançant un procés físic enigmàtic i inexplicable que tot just m’invento, fer-vos arribar directament les tankes. Només així podrieu copsar què vull dir. Perquè a cada un de vosaltres us poden suggerir una imatge diferent, una idea distinta, un concepte inèdit, o vell, o renovat. Perquè res no és nou i tot està inventat i perquè, tanmateix, cada poeta porta inserida al front la llum -única, exclusiva- de la seva màgia.
Per això us recomano el llibre. A degustar a poc a poc, amb calma. Amb la incertesa (principi físic per excel·lència) d’ignorar quines de les vostres pulsions aconseguirà fer vibrar.
Gràcies, Sebastià.
I que visqui la poesia, lletraferits!       


dilluns, 23 de juliol del 2012

El cedre blau (dedicat al meu Empordà, que crema i agonitza)



Aquest text el vaig escriure ja fa anys. És inèdit i me'l va inspirar, directament, el meu jardí empordanès. No havia tingut la necessitat ni el desig de fer-lo públic, tot i que algun cop l'he llegit en veu alta a Poesia Viva. Avui que tot l'Empordà crema i agonitza, que sento que la tristor, la ràbia i la impotència em remouen les vísceres, vull compartir-lo amb vosaltres.

A l'Empordà, una terra que m'estimo fins el moll de l'os.     


Huguito, el meu cedre blau

El cedre blau
          


El cel de la tardor és net i clar després de la pluja. L’aroma de l’herba humida emergeix de la terra amb intensos efluvis que sorprenen l’olfacte. La gespa té un verd rabiós, de ciència ficció. Algunes fulles de l’heura graviten l’atmosfera amb vol d’astronauta. La parella de tórtores que viu al jardí xerra sense parar, en una conversa inacabable. Fa temps que estan juntes, però tenen moltes coses a dir-se.  

Un ocell diminut i agosarat ha descobert la caseta de fusta que penja de l’arbre i s’ha decidit a construir-hi el niu. Fa viatges, incansable. El bec amb petits bastonets i agulles de pi. La caseta protegirà les cries quan arribi l’hivern, quan bufi la tramuntana amb sa prepotència de reina.

El crit metàl·lic de les gavines s’acosta amb el vent de llevant i trenca el silenci. Tot l’aire tremola de vida. El xuclamel està pansit, replegat en ell mateix, hivernant. Però els arbres de fulla perenne, els pins, les mèlies, les acàcies, somriuen indiferents al pas de les estacions. Alguna garsa valenta s’aventura a prop meu, fa saltirons acostant-se, però acaba aixecant el vol amb un batre d’ales sorollós i ferm.

Un gat blanc de cua llarga transita entre els xiprers. Passeja vaguejant sense rumb, sense amo. Els ulls mig tancats en la claror del matí. Lliure.               

El cedre blau, que fa poc temps era un minúscul arbret escanyolit i tendre, ara creix fort, amb les arrels ben plantades a la terra fosca. Creix sense soroll. No fa soroll l’esplendor de la vida. Les seves branques es projecten arreu, el blau insòlit desafiant la gamma immensa dels verds que l’envolten. Una comunitat de formigues ha fet casa al seu costat, un laberint de túnels que omplen de menjar per quan arribi el fred.

Una pinya seca es desprèn d’una branca i cau a terra pesadament. Després, resta immòbil damunt la gespa. S’aixeca una brisa fresca que ve del mar i que transporta de nou la remor de les gavines. L’estridència dels seus crits, que l’eco fa vibrar en un instant etern, s’esvaeix lentament en ones concèntriques. S’allunya. 

Ha tornat el silenci. És molt fàcil fondre’s en la quietud inaudita del temps inexistent. Sóc en el no-res, perduda en la immensitat sense límits de la natura. Un país petit d’esborrades fronteres. Un jardí colgat sota el cel encegador, rentat de pluja.

Solitud, la solitud com a plaer infinit. Res. Res ni ningú. Silenci. 



                                                                              Anna Maria Villalonga
                                                                                             Novembre de 2008

dissabte, 30 de juny del 2012

Premis Ictineu 2012: primera fase de votació


Estimats lletraferits, fidels amics de tota mena (negrots inclosos):

Avui vinc directament a abusar de la vostra amabilitat. Així, públicament.

Tal com va passar en l'edició anterior, enguany dos dels meus relats, publicats a "La Lluna en un cove", han estat nominats al Premi Ictineu 2012 al millor conte fantàstic en català. Els relats són: Excés de feina (número 31 de "La Lluna en un cove") i Isabel (número 35). Prement damunt dels títols, els podreu llegir. 
La competència d'aquesta IV edició dels Premis Ictineu és molt forta, perquè tinc de companys de fatigues autors com Jordi de Manuel, Salvador Macip o Shaudin Melgar-Foraster (per posar només alguns exemples que, segurament, us resultaran ben familiars). I també em torno a trobar amb el meu germà Elies Villalonga, amb el conte intitulat Set.

Evidentment, no pretenc guanyar el certamen, però sí que em faria molta il·lusió que algun dels meus relats arribés a la final.
Està en les vostres mans, perquè la primera fase consisteix en la votació del públic en general.
Aquí us deixo l'enllaç del premi per tal que pogueu indagar millor en les seves bases, participants i característiques. Si us decidiu a votar, és molt fàcil. A l'enllaç hi ha un formulari de vot. Veureu que cada votant pot triar fins a cinc obres de cada categoria. Si em voteu a mi, heu d’anar a la categoria “Conte fantàstic escrit en català”, escriure els títols, el meu nom i l’editorial (en el meu cas, La Lluna en un Cove). Heu de fer el mateix, amb el mateix ordre, si voteu altres obres. Per acabar, heu d'emplenar les dades que us demanen sobre vosaltres i enviar-les per correu electrònic a l'adreça que hi consta. Tot plegat, com diu la meva amiga Shaudin, us ocuparà un parell de minuts.

Però ep! S'ha de fer un sol cop! Que quedi clar. El Premi Ictineu és un concurs net i seriós, no una d'aquelles pantomimes en què la gent pot anar votant i votant incontroladament. 
També volia insistir en una qüestió. I us ho dic molt sincerament. No m'agradaria que ningú votés sense haver llegir els relats i sense estar segurs que us agraden. També pot ser que us n'agradi un i l'altre no. Us demano absoluta honestedat, franquesa i transparència. 
Bé, vosaltres mateixos, que ja sou grandets!
Una forta abraçada d'agraïment, lletraferits, i que visqui la nostra llengua i la nostra literatura!

dimecres, 20 de juny del 2012

Orsai de Jordi de Manuel a l'Última troballa. Biografia d'un felí en clau televisiva


Podia passar de llarg aquest bloc pel capítol del programa televisiu "L'última troballa" on hi apareix en Jordi de Manuel?

No. Òbviament. No podia.

Aquí som demanuelistes declarats, la qual cosa vol dir estar adscrit a una filosofia de vida com qualsevol altra. Ja sabeu: un dia vaig descobrir un conte d'en Jordi, em va encantar i a hores d'ara em conec la seva obra de memòria. De fet, ell diu que millor que ell mateix. No crec que arribi a tant, però gairebé.

Al programa de Jordi Llavina (hi ha Jordis per donar i vendre), De Manuel ens parla de la seva darrera publicació, Orsai, el recull de contes sobre el món del futbol/fumbol que ja vaig ressenyar fa uns dies i que en Matthew Tree va presentar el passat dia 7 a la Llibreria/cafè Laie de Barcelona.   

Aquí us deixo, doncs, l'enllaç del programa. Paga molt la pena. Als qui coneixeu en Jordi, us agradarà tornar-lo a veure. I qui no el coneix personalment, el podrà descobrir. Que vagi de gust, lletraferits.

Manuel http://t.co/Gr4dH2FX vía @xiptv


dimarts, 19 de juny del 2012

Sense Emili Teixidor




Un altre que marxa. Una nova orfandat. Sé que sempre dic el mateix, però ja són massa  els escriptors que he hagut d’acomiadar en aquest bloc. 

No disposo de cap anècdota personal vinculada a Emili Teixidor. Avui no puc explicar-vos una de les meves històries, perquè no la tinc.  
Tanmateix, se'n va un dels bons. Dels bons amb majúscules. No és just, segurament, que la majoria del públic el conegui per l’adaptació al cinema de Pa negre, en lloc de tenir-lo present  per la seva impecable tasca literària, tant pel que fa a la literatura per a joves com a la literatura per a adults. Això, el tema de Pa negre, és el que remarcaran avui tots els diaris. Segur.

Se m'escapa un sospir profund. Així d’estranyes són les coses en aquest nostre món, lletraferits. Estic cansada i trista. N’ha marxat un altre. Tant de bo que aquesta sigui la darrera elegia que hàgim de compartir en molt de temps.
     Emili, de tot cor. Descansa en pau.      

diumenge, 10 de juny del 2012

Una de microhistòries


De tant en tant, quan tomba el dia, em plau imaginar un breu microrelat. A voltes no arriba ni a això, sinó que tan sols es tracta d'un pensament o d'una reflexió. Tanmateix, em resulta agradable per cloure la jornada.
La reflexió pot estar motivada pel meu estat d'ànim o per allò que estic llegint o veient a la tele. De vegades, m'inspira simplement quelcom del meu entorn (la pluja, la calor, el silenci, la lluna plena, la foscor).
Acostumo a penjar aquestes petites píndoles al meu perfil de facebook. I així, amb els mots escrits, desitjo bona nit als amics. Però fa dies que penso que, d'aquesta manera, les tinc disseminades. Avui he decidit fer un recull de les darreres i compartir-les en aquest bloc lletraferit.
Al cap i a la fi, no deixen de ser petits tastets literaris.

Que tingueu un bon diumenge!  


Títol: 00:00

Des que som a l'era digital, cada nit, a les dotze en punt, passem una estona en el no-res.


Pensament inútil (o la frivolitat de l'aristocràcia)
Just abans del gran moment, Maria Antonieta es preguntà on anirian a parar les perles del seu delicat collar.

El rellotge, en la nit, és el diapasó del silenci. 





Dos ulls verds com la maragda perforen la foscor. Travessen l'espai i el temps i es fonen amb les partícules d'uns estels que ja no viuen. Magnificència felina. 






Us han dit algun cop que els gats són pols d'estrelles?

 
L'alè de la nit s'escola per la petita escletxa i m'acarona els sentits sota l'esguard del silenci.
Quart creixent
El cor del licàntrop en compàs d'espera.

Gotes de pluja en suspensió foraden l'aire. I cel enllà, a la lluna, ja no li queden llàgrimes.