La setena vida de Kaspar Schwarz, de Carles Pradas

Fa un parell de setmanes vaig acabar de llegir La setena vida de Kaspar Schwarz, de Carles Pradas, però la feina no m'ha deixat escriure la ressenya fins que avui he trobat un forat.

A Carles Pradas el vaig conèixer personalment el dia de Sant Jordi de l'any passat. Vam compartir una taula de signatures, l'una al costat de l'altre, i vam estar parlant. De seguida em va cridar l'atenció la marcada personalitat del  jove escriptor. A més, quan vaig descobrir que, juntament amb el seu llibre, regalava una careta de gat (perquè el seu protagonista té aparença de gat, no em pregunteu res més) no vaig dubtar a adquirir la novel·la.

La història és molt curiosa i original. No debades ve avalada per l'Editorial Males Herbes, un projecte jove i engrescador que es complau a publicar sense tabús ni prejudicis comercials, que posa en paper allò que als seus editors realment els agrada.

La setena vida de Kaspar Schwarz és un text breu, divertit i dinàmic, que utilitza un recurs molt rendible pel que fa al gènere fantàstic. Intenta revestir la ficció de versemblança i credibilitat tot fingint que es tracta d'un document autèntic. Carles Pradas posa l'estil narratiu al servei d'aquest estratagema, tot imitant un assaig, i construeix un relat delirant sobre un personatge que ha viscut un munt de vides diferents. L'ambigüitat i la incertesa marquen el ritme de la història, el dubte respecte a la veritable naturalesa del protagonista. No sabem si és un malparit o un desgraciat, si viatja en el temps o ens pren el pèl. Ni tan sols no sabem segur si ha existit.
 

La narració va acompanyada d'imatges on el personatge en qüestió, Kaspar Schwarz, apareix sempre sota la fesomia d'un gat (en Carles em va explicar que era el seu propi gat, que també es diu Kaspar, i que va patir molt per fer-li unes fotografies que resultessin adequades). Com us podeu imaginar, no m'hi vaig poder resistir.
 

En fi, que m'ho he passat molt bé llegint la novel·la, tot i que penso que en Carles encara li podia haver tret més suc. Podia haver reblat el clau i haver-la fet un pèl més extensa, més surrealista, menys continguda. En qualsevol cas, el felicito. Està molt bé. 

Recomanada, lletraferits.

  

Amb remor de vent, de Núria Queraltó

Després d'haver col·laborat dues vegades a Barcelona (Llibreria Alibri i Biblioteca del Vapor Vell) en la presentació del segon llibre d'haikus de la Núria Queraltó Villar, i ara que en breu farà la presentació a Valls de la mà de la gran Margarida Aritzeta (poca broma), avui dissabte m'he decidit a penjar el pròleg que vaig confegir per al llibre. M'he esperat un temps, però ara, més que escriure una ressenya a l'ús, m'ha semblat que el pròleg pot ser molt útil per introduir-vos en el llibre. Enhorabona, Núria, i endavant. I que visqui sempre la poesia.    

Escriure un pròleg per a un llibre de poesia és sempre molt compromès. La poesia desperta sensacions diferents en cada un de nosaltres. Com la música, s’escola directament cap al nostre cantó més intuïtiu, més sensitiu, més inconscient. Sense cap intermediari, tret de la paraula nua. La poesia és la bellesa neta i polida que, filtrada pel mot, ens pot transmetre els pensaments més profunds del món.

Per això em sento carregada de responsabilitat ara que em poso a teclejar aquestes lletres. Però també molt honorada. Prologar el segon llibre d’haikus de Núria Queraltó Villar, Amb remor de vent, em fa molta il·lusió. I les raons són diverses: m’agraden les idees i l’estil de la Núria, m’agrada la poesia i m’agraden els haikus.

La tradició catalana de conrear estrofes japoneses és prou extensa. Autors molt importants han escrit i publicat haikus i tankas: Salvador Espriu, Agustí Bartra, Màrius Torres, Carles Riba, Llorenç Vidal i, més recentment, Sebastià Bonet. Sempre he pensat que l'essencialitat del vers nipó s’avé força amb el nostre tarannà: estrofes sense rima, en present, sense signes de puntuació. Suggeriments purs, sensacions i mots units ara i aquí, en un instant únic, com una fotografia fixada en el temps. Aquesta simplicitat em sembla molt nostra, un vehicle expressiu amb el qual hi podem combregar.

De fet, alguna vegada he aventurat la hipòtesi (no sé si agosarada) que la concepció de les estrofes japoneses em recorda la Teoria de la Paraula Viva de Joan Maragall. Maragall, en la línia d’intel·lectuals com Novalis, Emerson i Spinoza, considerava el cosmos com un tot dins del qual totes les criatures de la natura hi tenien el seu lloc i formaven un conjunt inseparable. L’home era per a ell l'ésser suprem de la terra perquè estava dotat de la paraula: la paraula, un do superior que ens permet comunicar-nos no només amb els altres homes, sinó també amb la natura. La natura i la paraula convertides en el nucli del seu pensament estètic. Una poesia que brolla directa i senzilla, exempta de retòrica gratuïta, de l’observació directa de la bellesa que ens envolta.

És indubtable que Núria Queraltó ha continuat amb aquest debat en el llibre que tenim entre les mans. El diàleg entre el jo poètic, despullat de floritures i excessos, i un element de la natura tan eteri com el vent. El vent, el súmmum de l’abstracció perquè no el podem veure ni tampoc tocar. Podem sentir-lo a la pell, constatar els seus efectes, però mai no podrem dibuixar el seu aspecte veritable. El vent, els vents, són lliures, se saben lliures, i no es dobleguen davant de ningú.   

Amb remor de vent és un recull que permet diverses mirades.

En primer lloc, subjuga per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.  

En segon, perquè darrere d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements, l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.

Ens ho diu el Mestral: 

Amb ulls d’entranyes
llegim la realitat
que és només nostra  

I també el Ponent:
 

D’eterns miratges

la clau del cementiri

tanca la porta  

Gaudiu amb calma, sense pressa, de les imatges d’aquest bonic intent de copsar la natura i d’explicar-nos a nosaltres mateixos. D’això va la literatura, d’això va la poesia.  De reflexionar sobre la condició humana, que és concèntrica, atàvica i atemporal.

Anna Maria Villalonga

 

 

Presentació a la Llibreria Alibri

 

 

Presentació a la Biblioteca del Vapor Vell, amb en Roger Solé, meteoròleg i copresentador 

 

Gats, llibres, pel·lícules: Bon Nadal, lletraferits

Amb aquestes imatges tan suggeridores, imatges de tot allò que a mi em fa feliç, desitjo a tots els lletraferits que seguiu aquest espai (i als que no, també) un Bon Nadal. I que la força ens acompanyi!

 

 

 

 

 

 

 

Un meu poema: PLUJA

Ahir a la nit va començar a ploure. I vaig escriure d'una d'aquelles meves improvisacions, només perquè em va abellir. No és un poema ambiciós, però està escrit amb la il·lusió de sempre. El vaig publicar a facebook i ara el comparteixo aquí perquè és la manera de no perdre'l, de tenir-lo controlat. Espero que us agradi en la seva senzillesa.

PLUJA

Repic fèrtil de gotes damunt de la ciutat. 
I l'aire que es renova i flota i ens somriu
nodreix el pensament d'una nova embranzida.

Jo miro enfora. I plou!
Que sigui benvinguda la beatitud de l'aigua!
Però és negra nit, i penso:
Quants rostres sense sostre es mullaran avui?

Amarga benaurança quan no és compartida. 

Anna Maria Villalonga, nit del 26 d'octubre de 2015



Los papeles de Aspern, de Henry James

Tornar als clàssics en aquests temps que corren és sempre un exercici, per no dir un deure, que els lletraferits hauríem de proposar-nos de tant en tant.

I quan dic clàssics també em refereixo, evidentment, als clàssics moderns. Resulta molt necessari per tornar a les arrels, per centrar-nos, per recordar que la bona literatura és atemporal i mai no prescriu. Per sort, darrerament tenim una editorial, Navona, que s’ha entestat a ajudar-nos en aquesta tasca. Per això publica, entre d’altres meravelles, la col·lecció de “Los ineludibles”, de la qual ja us n‘he parlat en altres ocasions en aquest bloc.  

Ara tot just he acabat de llegir el quart títol de la col·lecció, una deliciosa novel·la breu de Henry James, Los papeles de Aspern. ¿Què puc dir de James que qui em coneix no sàpiga, si me’n vaig enamorar ja fa molts anys en llegir Otra vuelta de tuerca? Doncs poca cosa, suposo. Que és un dels grans autors en llengua anglesa del tombant del segle XIX al XX. Que va néixer a Amèrica (Nova York, 1843) però que va desenvolupar la seva carrera sobretot a Europa i que va acabar nacionalitzant-se a Anglaterra, on va morir (Londres, 1916). També em sembla important recordar la rellevància del seu germà William James, psicòleg i filòsof, que va contribuir al desenvolupament de certes teories aplicables a la literatura de l’època, entre les quals les vinculades a la psicologia i de retruc a recursos com el monòleg interior i el flux de la consciència.

Los papeles de Aspern és quasi exclusivament una novel·la de personatges, on l’acció resulta gairebé inexistent i tot gira al voltant de les sensacions, els pensaments, els encontres i les oposicions entre els tres protagonistes. La història està basada en uns fets reals i narra les dificultats d’un investigador i crític literari per poder obtenir una important documentació sobre el seu objecte d’estudi, un poeta de cognom Aspern al qual venera. Els papers, que resten en poder d’una antiga amant del poeta retirada del món en una mena de desgavellat palazzo venecià, resulten per al protagonista molt més valuosos que qualsevol tresor. Tanmateix, l’enigmàtica senyora, que viu amb la seva neboda Tita, no se’n voldrà desprendre de cap manera.

La dosificació de la informació, pausada i lenta, que fa l’autor; la caracterització sorprenent dels protagonistes, dels quals hem d’intuir de mica en mica molts aspectes; l’estil decididament personal de James; la descripció de Venècia com de passada, però alhora terriblement encertada; fins i tot l’aproximació a la resta de personatges (la senyora Prest, el metge o el criat) fan de la breu novel·la un model literari del pas de la narrativa realista de finals del XIX a la novel·lística més complexa del XX, on l’interior dels personatges guanya terreny al detallisme naturalista de l’exterior.

En fi, una joia. Una nova joia ineludible. Que no us passi per alt, lletraferits. Ara que el tenim a l’abast, seria vertaderament un sacrilegi.  

Una dona bielorussa, Svetlana Aleksievitx, Premi Nobel de Literatura 2015

L'escriptora bielorussa Svetlana Aleksievitx ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2015.

 

He de confessar que no l'he llegida, però sé que Raig Verd (editorial sempre interessantíssima) l'ha publicat en català. Per això us deixo aquí l'enllaç de l'editorial, on ens expliquen qui és. 

 

No us enganyaré. Em fa contenta aquest reconeixement. Perquè és una dona i perquè és d'un país com Bielorússia. Significa reconèixer tots els llocs del món. I significa també anar equilibrant el nombre de dones que han obtingut el guardó. 

 

Enhorabona, Svetlana. 

 

I visca, per sempre, la literatura! 
 

 

   

Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker

Les meves lectures “no negres” d’enguany, que podeu trobar ressenyades en les entrades anteriors d’aquest bloc, estan resultant autèntiques meravelles. No n’hi ha cap que m’hagi decebut, segurament perquè he triat i m’he deixat aconsellar molt bé. Avui torno amb una altra joia, una perla autèntica que ens ha fet arribar, amb l’exquisidesa que caracteritza tot allò que fa, l’Editorial Raig Verd.

Estic parlant de Les pereres fan la flor blanca, de l’autor holandès Gerbrand Bakker, en traducció al català, excel·lent com sempre, de Maria Rosich. Fins ara, jo no havia llegit res de Bakker, tot i que ja era força conegut per A dalt tot està tranquil  (Premi Llibreter 2012) i Deu oques blanques, ambdues obres també traduïdes per Rosich i publicades per Raig Verd.

Les pereres fan la flor blanca només té 151 pàgines, però són 151 pàgines perfectes, literatura pura que ens demostra per enèsima vegada que la narrativa curta és capaç d’assolir les més altes cotes de qualitat; que és capaç, en la seva essencialitat nua, d’arribar-nos molt endins, de transmetre’ns sentiments universals i profunds, de foradar-nos el moll de l’os. De deixar-nos estupefactes i commoguts, ensorrats i adolorits, agraïts i desemparats.

Tot això i molt més aconsegueix aquesta duríssima novel·la, història terrible de patiment i dolor, però explicada des de la naturalitat i la proximitat, des de la bellesa, la comprensió i l’amor. Bakker se serveix de tres veus narratives, de tres perspectives. Totes tres pertanyen a éssers encara innocents: dos humans adolescents (un quasi un nen) i un gos. El nen i el gos s’expressen en primera persona. L’adolescent, que no sabem del cert qui és, ho fa en tercera. Bakker ens ofereix un exercici fantàstic, molt poc habitual. Aquest adolescent en tercera persona, que cobreix la part més extensa de la narració, expressa de manera diàfana la dual unitat (i perdoneu l'oxímoron) del món dels bessons idèntics. Hi ha dos bessons idèntics amb un lligam indissoluble, extraordinàriament ben avinguts, de manera que la veu narrativa pot ser de qualsevol dels dos. Bakker fa que la veu se’ns dirigeixi des d’un punt distanciat, extern, esmentant tots els personatges (inclòs ell mateix, sigui quin sigui dels bessons) pel seu nom de pila. El resultat esdevé magnífic. Des d’aquest fals punt extern el personatge es pot deixar anar i mostrar-nos la terrible història amb calma, simplicitat i nuesa. Pot dir les coses pel seu nom amb una autenticitat que ens fa esfereir.     

No us vull revelar res de la trama, però es tracta d’una història familiar que ens recorda que vivim subjectes als cops de l’atzar i de la desgràcia. I ho fa des d’un fatalisme contingut. No hi ha extrems, no hi ha llàgrimes, no hi ha exageracions ni detalls superflus. Tan sols un llenguatge serè, tendre i meravellós que ens obliga a caminar inevitablement cap a l’acceptació. Una història d’amor entre germans que m’ha colpit vivament.

No dubteu a llegir Les pereres fan la flor blanca. Us la recomano molt. Jo mateixa penso adquirir així que pugui els dos títols anteriors de Gerbrand Bakker, un autor que m’ha captivat perquè, sens dubte, escriu amb l’ànima a la ploma, a la punta dels dits. 

Que sigueu molt feliços. I que tingueu un bon cap de setmana, lletraferits.