El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

divendres, 26 de novembre del 2010

La saviesa dels clàssics


No tinc cap intenció de parlar de parèmies. Ho he fet recentment a CatalunyaPress i aquí mateix, en la primera versió d'El Fil d’Ariadna. Endemés, no fa cap falta. Ja tenim qui se n’ocupa a la perfecció: l’amic Víctor Pàmies, a qui, a aquestes alçades, tots coneixeu.

Tanmateix, quan m’ha vingut al cap que demà ens trobarem en la jornada de reflexió de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, m’ha assaltat la necessitat imperiosa de retornar als clàssics. Aquestes eleccions són molt importants i, segons tots els pronòstics, canviaran el signe del govern català. Atès que no he vist cap modificació significativa en el comportament dels nostres polítics, que s’entesten a desqualificar-se entre ells tot criticant el passat, el present i –fins i tot!!!!– el futur; que treuen la roba bruta dels altres i són incapaços de fer autocrítica; que confegeixen discursos buits de contingut, purament anecdòtics, on mai no acaben de presentar de manera clara i ferma el seu programa electoral, no he pogut evitar l'intens i vívid record de la meva àvia.

La iaia Elisa no era una dona amb gaire formació, però posseïa un instint, una memòria i una intel·ligència innats. Li agradava aprendre coses, llegir, estar informada. Adorava Catalunya i el català. Li interessava moltíssim la nostra literatura. La podríem definir com una dona inquieta per saber, malgrat les circumstàncies d’una difícil vida que, a la seva època, no li van permetre aspirar a una millor educació.

En qualsevol cas, jo penso en ella a diari. De fet, tinc molt clar que sempre és amb mi. Em va ensenyar moltíssim, i cada dia que passa en sóc més conscient. Tot allò que afirmava solia estar carregat de seny i de raó. Amb un indiscutible sentit pràctic, atresorava la saviesa ancestral que és comuna a totes les àvies del planeta. Sensata, modesta, senzilla. Però contundent.

La meva àvia Elisa coneixia moltes parèmies. Refranys, dites populars, frases fetes. Davant dels diferents esdeveniments de la vida –quotidiana o no– sempre tenia a punt la més encertada i adient expressió. Aquest recurs arribava a tal extrem, que tota la família ja sabíem què diria en cada ocasió. Però no per això deixava de ser idoni. Per tant, davant d'un tal bagatge, a casa meva vam decidir que la paraula de l’àvia s’avenia, sens dubte, amb el concepte de “clàssic”. A partir del particular, la iaia aconseguia definir l’universal. A veure si això no és la definició de ”clàssic”!

Ara, enfront de fets concrets, a casa ni tan sols no ens molestem a repetir la dita de la iaia. Simplement murmurem, mirant-nos amb complicitat: “els clàssics” i això significa que ja sabem de sobres quina frase utilitzaria ella en aquella ocasió.
Doncs bé, no sense certa ironia sarcàstica, encara que sigui amarada de nostàlgia, em permetreu recórrer avui als clàssics i a la riquesa de la nostra llengua. Així podré definir, amb només tres expressions, el sentiment que m’embarga davant de la jornada de diumenge:

- No n'hi ha un pam de net.
- N’hi ha més fora que dins.
- Per això no es volia morir mai aquella vella, perquè sempre en veia de noves.

A bon entenedor...
Que dineu de gust, lletraferits.


16 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Els clàssics! Ja ho pots ben dir Anna Maria.

Jo no he trobat ningú que em fes patxoca, a qui fer-li confiança.

Confiança? Tenen feina els polítics d'aquest país per recuperar la credibilitat del poble.

Molt al meu pesar diumenge serà per a mi un dia com un altre.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ostres, que de pressa has anat! Ara t'ho anava a penjar al mur, per la part que et tocava.
Sí, Víctor, és un moment difícil i problemàtic. Tot plegat força negre.

Elies ha dit...

Jo també en faig molt ús, de les dites de la iaia. Les he incorporat com un tresor molt preuat dins meu.
Pel que fa a diumenge, crec que malgrat tot cal anar a votar.
En fi, ja veurem...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo hi aniré, no vull dir amb aquest article que no s'hi hagi d'anar. Només dic amb quin esperit hi vaig.

Yves ha dit...

Diners fan bé, diners fan mal;
diners tornen l'home infernal!

Jordi Canals ha dit...

Està clar que en aquest panorama que tenim no produeix cap satisfacció anar a votar, malgrat tot, soc dels que penso que ho hem de fer donant el vot al partit que, en el seu programa, més s ‘acosti a les nostres conviccions. Tot i que l’àvia Elisa tenia molta raó.

LURDES ESTRUCH ha dit...

"QUI PEL NOVEMBRE NO HA SEMBRAT, QUE NO SEMBRI QUE JA ÉS TARD"
(igual no hi ha una bona collita, però si no sembrem i no hi esperem, no sabrem el què);

"VEU DEL POBLE, VEU DE DÉU"
(interpretant el "poble" com el treballador, d'arran de terra, no l'especulador, hem de fer-ne notar la veu. i no una veu desinformada, sinó una que migsap el que s'hi gasta i que reacciona en conseqüència).

a. el debat a 6 de fa pocs dies (22/11/10) va ser força interessant. hi havia propostes concretes i ben definides, a més a més de demagògia (Mas, Camacho, Ribera) i malparlar dels altres (Camacho, Ribera). (la meva opinió.)

Gemma C.O. ha dit...

Bé, sols em queda dir que estic d'acord amb l'Anna i amb tots vosaltres. Aniré a votar, no cal dir-ho, però les ganes no hi són, el panorama és molt poc encoraxador. A casa en diem moltes de frases d'aquestes, la meva mare en sap un munt i jo també les faig servir, encara que no sempre m'entenen i els he de fer una "trducció"

Anna Maria Villalonga ha dit...

Montilles i Herreres i tots plegats desqualifiquen els altres. No se'n salva ni un.
Home, evidentment que fan propostes. Ja seria l'últim que no diguessin res d'allò que pensen fer. Però, si ho comparem amb la resta del discurs, és mínim. En el debat en parlen més, però en els mítings tot es basa en el crit i en la crítica. Ja no hi ha oradors com aquell benvolgut Carrillo que en sabia tant. O com en Felipe González.
A banda, el problema principal és el de la credibilitat. No m'empasso res ja a aquestes alçades de la meva vida ("No hi ha un pam de net").
Em sembla ententre, Lurdes, que tu sí. D'altra banda, Lurdes, la teva literalitat sempre em sobta. Els meus articles estan sempre a mig camí de la ficció retòrica. De fet, jo volia parlar de la meva àvia. En realitat, era el que m'interessava per damunt de tot. Donar a entendre com el seny de les iaies (i per extensió de la gent gran, de la gent amb dos dits de front) s'ha de tenir molt present.
Sí, Jordi, jo hi aniré també. Però amb desgana.

LURDES ESTRUCH ha dit...

sí, io sí.
amb el benentès que "no n'hi ha un pam de net", òbviament. del tot d'acord que això sí que és saviesa popular i del tot clàssica, Anna; és senzillament per aquesta raó que ja hi compto.
a partir d'aquí, escolto, m'il·lusiono, trio, i expresso si em ve que va bé.

"la meva literalitat"? : no t'entenc:
m'ha semblat que el missatge lateral (o central) del teu discurs era l'acte polític, i el teu missatge en concret, és a dir la teva opinió, que hi compliries tot i a desgana: o sigui, una visió política desencisada.
i el pretext --o sigui el tot formal-- del discurs, la saviesa popular en la paremiologia.
i t'he seguit prou fil per randa. (crec.)
petonet.

Anna Maria Villalonga ha dit...

En realitat no. Aquest és un bloc de lletraferits i jo fa molts dies que volia dedicar un article a la meva iaia i a les seves dites. Avui he aprofitat l'avinentesa i he pensat matar dos ocells d'un tret. Però interiorment, per a mi, l'important era la iaia. Reconec q els lectors no teniu cap motiu per saber-ho. Quant a la literalitat, vull dir que hi has de veure un punt de embolcall literari en tot plegat, malgrat que tot sigui estrictament cert. Però per les teves respostes, potser és només una sensació, em fa la impressió q t'ho prens molt a la valenta, com molt al peu de la lletra. Quan faig una generalització, només és això, una generalirzació. Ja s'entén que arreu hi ha matisos, q res no és del tot blanc ni del tot negre. Bé, potser només és una apreciació meva. Petonets

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M’ha agradat molt el teu article sobre la iaia, de qui ja ens n’havies parlat. A mi em recorda molt l’àvia d’en Tam, l’àvia Lula, si més no me la imagino força com la teva iaia. A “Més enllà del somni” surt poc –tot i que ja ens podem fer una idea de la mena de persona que és a través d’en Tam–, però a la segona noveŀla ens explica moltes coses. L’àvia Lula també té un instint, memòria i inteŀligència innats, i adora, en aquest cas, el país de Pot. I evidentment atresora la saviesa ancestral. És la gran historiadora de país de Pot, tot i que no ha rebut cap educació. En fi, la iaia Elisa em recorda l’àvia Lula.
Ja m’havies parlat dels “clàssics” referint-te a la iaia Elisa. Encara recordo una vegada a l’estiu que em vaig referir a no sé quin clàssic i tu em vas dir que no, no, que els clàssics eren la teva iaia. Em va fer molta gràcia i em va fer pensar en tots els clàssics que mai no han tingut l’honor de ser-ne considerats, perquè només persones famoses ens arriben com a clàssics, i generalment són homes. Celebro els teus homenatges sobre la teva iaia i, de passada, sobre totes les àvies del món.
Pel que fa a les eleccions del Parlament, jo vaig votar fa una setmana des de Toronto després de informar-me tan bé com he pogut de tots els partits (d’alguns, és clar, no cal ni molestar-se en saber-ne gaire). Espero no haver-me equivocat amb el meu vot, tot i que és possible perquè mai no saps per on et sortiran més endavant.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Shaudin, veritablement m'encanten els teus comentaris perque sempre encertes exactament allò que jo vull dir, les meves intencions.
Ja tinc moltes ganes de poder llegir les aventures de la Lula (personatge poc desenvolupat a "Més enllà del somni", però que ja apunta maneres).
Pel que fa a la política, ho deixo estar. Jornada de reflexió. Om.

Mireia ha dit...

Els clàssics són imprescindibles!!

Jo no votaré, Anna, he perdut l'esperança amb els polítics!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ai, Mireia estimada. Crec que el meu text ja destil·la la poca (o nul·la) confiança que els tinc. Amb tot, encara m'entesto romànticament a fer el pas d'anar-hi. Però sense cap convenciment, s'ha de dir
Un petonet.

Unknown ha dit...

Bona tarda!
Jo també faig servir la saviesa popular de la iaia, m'ha servit de molt.
No només les frases i les dites, sinó els consells sobre la vida que em donava...ara tenen plena actualitat malgrat el pas del temps.
Ja he anat a votar, i ho he fet amb il·lusió, pensant precisament amb els meus avis i pares que van lluitar perquè això fos possible. No sé si canviaran molt les coses, potser no... en tot cas no com jo voldria, però perquè el canvi es reflecteixi a les urnes els polítics s'ho hauran de currar molt... veurem quins seran els resultats!Petons!