El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 3 de setembre del 2011

Habitacions tancades, de Care Santos


La motivació que indueix una escriptora, en ple segle xxi, a donar vida a un “culebrot” del més pur estil noucentista és per a mi un misteri, tot i que sospito que es tracta d’un exercici de gust i plaer personal, ni més ni menys. Jo això ho admiro i ho aplaudeixo, vet aquí. Em sembla molt conseqüent ésser fidel a un mateix. I si, endemés, aconsegueixes construir quelcom que agrada els altres, la iniciativa pot esdevenir rodona.
Care Santos (quin nom deu ser Care?, em pregunto des que el vaig sentir) ha confegit, amb el títol d’Habitacions tancades (gens enganyós, val a dir), la història típica d’una família, d’una nissaga de la burgesia catalana amb tots els seus secrets, misèries, vicis i tristors. L’argument, que abraça diverses generacions, poua en l’àmplia tradició fulletonesca, una tradició que Santos reinventa sense allunyar-se, però, dels seus fonaments bàsics. És fàcil imaginar l’obra publicada per entregues en un dominical. I és fàcil, també, suposar que podia tenir èxit i que la gent, tot i viure a l’època del 2.0, l’aniria a adquirir, setmana rere setmana, ben fidelment.
I és que, no ens enganyem, lletraferits: canvien les formes, però no l’essència; i la morbositat que generen els embolics familiars (sobretot si són dels rics) continua funcionant a la perfecció.
L’acció d’Habitacions tancades s’estén des de finals del segle xix fins a l’actualitat, amb salts temporals endavant i enrere molt ben travats, que permeten al lector resseguir perfectament la trama sense perdre’s en cap moment. Santos intenta emmarcar i contextualitzar correctament la història, si bé m’ha semblat detectar algun anacronisme. Malgrat tot, no vull consignar-lo explícitament ni passar-me de llesta, ja que necessitaria documentar-me millor abans de fer-ho. En qualsevol cas, l’autora enumera al final del llibre algunes de les seves fonts, distingint entre els personatges històrics reals i els personatges de ficció. També deixa clar que la trama és absolutament fictícia i que ha hagut d’adaptar alguns fets per motius de versemblança cronològica. Sigui com sigui, penso que el vessant documental d’Habitacions tancades, encara que no ho sembli en primera instància, realment és secundari i que l’autora el que pretén bàsicament és confegir la seva gran història i punt.
En aquest sentit, jo li hauria agraït que, en el lloc on compila les fonts, la bibliografia i les influències, hagués estat prou generosa i valenta com per consignar-hi l’emmirallament indiscutible en l’obra de Mercè Rodoreda. No crec que sigui cap descrèdit admetre que t’hi has inspirat descaradament. Al cap i a la fi, la famosa citació de Saint-Réal que encapçala Mirall trencat no deixa de resultar una invitació franca i oberta: Un roman: c’est un miroir qu’on promène le long du chemin. 

En efecte: un mirall, un espill, un reflex. Això és Habitacions tancades. Una recreació d’allò que ja existia, una nova imatge d’una literatura que tots coneixem. Les coincidències amb Mirall trencat són enormes i nombroses. Van des de l’anècdota (que també pot ser un homenatge) a qüestions bàsiques que generen, val a dir, simpatia en el lector. Com que resulten tan descarades, fins i tot fan gràcia. D’entrada, els dos personatges principals es diuen Teresa i Amadeu. Existeix la clara dicotomia entre els criats i els senyors, amb el fil conductor d’una dida-minyona-majordoma (recordeu l’Armanda?), de nom Conxita, que juga un paper amb força paral·lelismes amb el personatge rodoredià.  La Bella Olympia recorda clarament la Pilar Segura. L’arribada de la Guerra Civil, l’espoli de la mansió, la degradació de la família, el crim, l’enfrontament dels infants, els amors prohibits. Ah, i sense oblidar els fantasmes que volten per la casa. Fins i tot la rosa de la safata de l’esmorzar de la Teresa en recorda una altra, la sempiterna rosa del despatx de l’Amadeu Riera.
  

L’estructura està ben pensada. Care Santos s’atreveix amb una fusió de tècniques que van des de la utilització de l’epístola (les notícies actuals les coneixem gairebé totes a través dels correus electrònics que creuen els personatges, i també apareixen algunes cartes antigues que desvetllen circumstàncies en moments clau) a la inclusió d’articles de diaris i fragments de llibres. Gran part del passat està explicat a partir de la veu d’un narrador omniscient que, malgrat tot, empra constantment un joc metaliterari, fent còmplice al lector d’allò que li explica. El lector assisteix amb ulls propis als esdeveniments, com una ombra fantasmagòrica i invisible que acompanya el narrador, també espectral, en la seva contemplació d’uns successos que, després, haurà de posar sobre el paper.
He de dir, lletraferits, que jo no vaig comprar aquesta novel·la. Me la va regalar una amiga a la qual li va entrar pels ulls, però que tampoc no en sabia gaire res. La vaig començar com a lectura lleugera d’estiu i de seguida em va enganxar. Innova sense innovar, sorprèn sense sorprendre, reinventa sense reinventar. No em fa cap recança reconèixer que m’ho he passat d’allò més bé i que he lamentat profundament que s’acabés. Un cas estrany, una iniciativa un pèl insòlita en els nostres temps. Un llibre de tall més que clàssic, fulletó de pro, que pot fer les delícies de tothom que sigui amant del gènere.  
       

19 comentaris:

Maria ha dit...

Fulletó de pro! M'encanta la definició. Sense complexos o descarat, q dius tu.
Sembla q és un producte kitsch, q enganxa si t'avens a jugar al mateix joc.
Servidora, q de petita s'empassava fulletons de Dumas pare i de Ponson du Terrail en traduccions castellanes de fa dos segles -i així em va-, potser hi picarà un dia d'aquests, encara q la Rodoreda em fa més aviat mandra. Gràcies, Anna.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Sembla prou interessant. Em fa pensar als serials d'en Benet i Jornet, que tant d'èxit tenen.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sé que la Rodoreda (tal vegada sobretot la de "Mirall trencat") et fa una mica de mandra, dona de les més pregones foscors medievals i encara més enllà.
Però la lleugeresa precisament kitsch d'aquest producte va per una altra via. És com veure un sèrial o quelcom similar. Ideal per a fer una pura abstracció de l'entorn i gaudir del morbo burgès.
Descarat i sense complextos, la que millor s'ho ha passat és l'autora. Això segur.
Si jo em decidís a escriure quelcom com "Habitacions tancades" seria hiperfeliç mentre durés.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Alícia, això mateix. S'han creuat els nostres comentaris.
Perdoneu la falta del mot "complexos".

Maria ha dit...

Doncs ja pots començar a escriure: ambientació setcentista i una mica d'intriga criminal, sisplau. Amb un intermezzo sainetesc, si vols.

Maria ha dit...

Complexos + textos = complextos? Grafòmana, més q grafòmana.

Boladevidre ha dit...

Doncs moltes gràcies!
A mi em costa trobar lectures que realment dolgui que s'acabin. Aquestes són apassionants, siguin del gènere que siguin...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Maria, m'has descobert. Complextos.
Quico, és una opinió molt personal. I també té a veure amb allò que la teoria de la recepció literària considera el "moment concret de la lectura". Estiu i desig de desconnexió.

Judit Bergadà ha dit...

Umm, sembla molt interessant. Gràcies per recomanar-lo!

Helena Bonals ha dit...

Jo també n'he fet un comentari, un anticànon.

Carme Luis tTatje ha dit...

Amb sembla que por ser apassionant, m'agraden aquest tipus de novel´les.
L'encarragaré, al Parcir de Manresa.
Moltes gràcies.

Óscar ha dit...

Por si aún te interesa, el nombre de la autora es Macarena, de ahí el diminutivo. Yo leí el libro y me pareció muy entretenido, pero claro, no conocía la obra de Rodoreda que mencionas. Habrá que leerla y comparar.

Unknown ha dit...

Gràcies per la ressenya del llibre! Encara que no crec que el compri potser el demano pel sant o aniversari. Precisament aquest estiu m'he enganxat altre cop a "Temps de silenci", una saga familiar que m'ha semblat molt digne, sobretot pel tractament dels personatges i d'una època.
Una abraçada a tothom!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Òscar, gràcies. No ho vaig endevinar. Ara, i amb tot el respecte, si a una li posen el nom de Macarena no es estrany que empri un diminutiu.
Pel que fa a llegir "Mirall trencat" i fer-ne la comparació, bé, és com comparar Shakespeare amb Muñoz Seca. Vull dir, la Rodoreda és una de les grans escriptores del segle XX, absolutament marcadora del cànon, i la Care ha escrit un divertiment. No hi ha comparació possible. Hi ha el fet que la segona ha usat un bagatge preexistent on la primera hi té un lloc de privilegi. Això que dic dels noms, per exemple. Dos dels personatges principals es diuen Teresa i Amadeu i hi ha una majordoma o com vulguis dir-ne, de nom Armanda, molt semblant a la Conxa.
Però les coincidències més importants no són aquestes, sinó la barreja d'estils, les circumstàncies, el tractament de l'entorn, l'aparició d'espectres, el retrat d'època, els personatges torturats, la guerra civil, l'espoli de la mansió, etc. Tantes coses que són difícils d'enumerar. Si Care volia fer un homenatge, per què no ho va dir? I, si, simplement se'n va inspirar, igualment.

Anònim ha dit...

Et vaig seguint Anna; ara estic amb "Ginesta pels morts" que el vaig trobar, casualment, en una llibreria de Banyolas. Crec que "Habitacions tancades" te que ser prou interessant, encara que els tripijocs de familia no m'agradan gaire; bé,el compraré...gràcies per tot, Tura.

Yves ha dit...

Bé, segons dius, sembla més un homenatge que no pas una burda inspiració, no? Sembla que piqui l'ullet en tots els casos que dius... clar que m'ho sembla a mi, que no he llegit l'obra que ressenyes...
Sigui com sigui, gràcies per la crítica; la tindrem en compte.

Óscar ha dit...

Como dejé escrito en mi comentario anterior, despertaste mi interés por esa novela de Mercé Rodoreda, que he conseguido y leído ya. Tras terminarla, he de admitir que difiero en algunos aspectos de tu reseña.
La documentación de ‘Habitaciones cerradas’, lejos de ser circunstancial, es apabullante y precisamente marca la diferencia fundamental con ‘Espejo roto’, porque Rodoreda no pretendió más que contar una saga familiar, lo que ya es mucho y lo logra de un modo que consigue que vivas cada día de esa familia, pero Santos va mucho más allá y enmarca a su familia en un contexto social, cultural y político del que no se puede desligar. En ‘Habitaciones cerradas’ hay un personaje que no existe en ‘Espejo roto’ y es Barcelona, el resurgimiento de una ciudad y los avatares por los que atraviesa.
En el libro de Rodoreda, hasta que la Guerra Civil no pone en fuga a los protagonistas, prácticamente no sabemos nada del entorno en que se mueven, de hecho viven en Barcelona como podrían hacerlo en Madrid. Se habla del Liceo, de las Ramblas y poco más. La Barcelona de Santos está viva y sin ella no se puede entender su libro.
Por último, me parece injusto reprocharle que no admita que encontró inspiración en ‘Espejo roto’ únicamente porque no lo diga en alguna parte del libro. Supongo que se habrá inspirado en él (una saga familiar de la burguesía catalana, un contexto histórico, etc), de hecho uno de los capítulos se titula Las habitaciones cerradas, pero como supongo que la numerosa documentación previa que habrá realizado le serviría también de inspiración, y como, seguramente, inspiró a Rodoreda ‘La ceniza fue árbol’, donde Ignacio Agustí relató la vida de los Rius, y nadie piensa por ello que la novela de Rodoreda merezca menos la pena.
Respecto a los estilos, es obvio que la estructura de ‘Habitaciones Cerradas’ es más actual, ágil e innovadora, pero es lógico dadas las décadas que han transcurrido entre uno y otro libro, por lo que también es lógico que nos resulte más cercano y ameno el de Cara Santos que el de Rodoreda, sin ponerle ni quitarle mérito a ninguno de ellos, me refiero sólo a algo evidente como es que no se escribe igual en el 2011 que en 1974.
Creo, en fin, que equiparar a Rodoreda con Shakespeare sólo para comparar a Care Santos con Muñoz Seca para minusvalorar su obra es extremadamente injusto y exagerado. Porque Care Santos es una gran escritora y nadie podrá decir que ‘Habitaciones cerradas’ sea una mala novela o esté mal escrita. Y, por cierto, habría que recordar que Shakespeare fue famoso en su época por su afición a ‘intertextualizar’.
Te agradezco haber leído ‘Espejo roto’, novela que no conocía, porque es una gran obra, y más haberlo hecho ahora, pocos meses después de haber terminado ‘Habitaciones cerradas’, porque he disfrutado de dos grandes historias y de dos formas de mirar y de narrar, diferentes y separadas por cuarenta años, pero tan interesante la una como la otra.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Óscar
Vagi per endavant que m'ho vaig passar molt bé amb la novel·la de Santos i que, com dic a la ressenya, em va saber molt greu que s'acabés. Vagi per endavant també que, gràcies a la meva ressenya, conec força gent que l'ha comprat i llegit i li està agradant. Per tant, penso que no ha estat un resultat negatiu per a l'obra.
També et diré que m'encanta haver promogut que llegissis Rodoreda.
Una ressenya com la meva té molt de literari. Per tant, les coses que dic no es poden prendre al peu de la lletra, sinó com a comentaris personals i subjectius que, tot i que evidentment mouen a l'opinió, estan exposats amb el meu estil personal. Quan jo dic que "Mirall trencat" es detecta en l'obra de Santos, no parlo de plagi, evidentment. Si em coneguessis, sabries que sóc una "forofa" de la intertextualitat. Estic convençuda que no hi ha res de nou sota el sol i crec absolutament en la circularitat literària. Tot és una absoluta reinvenció, recreació. Els meus alumnes ho saben molt bé (a les classes parlem de Borges, els llegeixo textos, veiem exemples sobre el tema). Fins i tot si entres a un altre bloc meu: "A l'ombra del crim", trobaràs diversos articles sobre aquesta qüestió. Fins i tot, hi trobaràs relats.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Continuo, perquè no em deixa posar-ho tot junt:
El fet que les novel·les de Santos i Rodoreda tinguin molts punts en comú, que a mi em semblen absolutament innegables, no vol dir que siguin idèntiques. Vol dir simplement que tenen punts en comú, uns quants punts en comú.
No estic en absolut d'acord amb la idea que Barcelona no té rellevància en la novel·la de Rodoreda. En absolut. No cal que apareguin els llocs explícitament com tu esmentes. La burgesia, la classe baixa, les minyones d "Mirall trencat" són com són perquè són de Barcelona. Viuen a Barcelona, la mansió és a Barcelona i Barcelona impregna, absolutament, la novel·la.
En qualsevol cas, és cert que no n'esdevé la protagonista. Però tampoc no crec que ho sigui a la novel·la de Santos. Crec que Santos utilitza un marc amb aparença important, però que en realitat no ho és tant. Crec que el que li interessa de veritat és explicar la història familiar. La prova és que no és gaire curosa en la descripció dels fets històrics. En realitat, els explica com de passada i no gaire bé. Algú que no conegui la història, no se'n fa càrrec del tot. I no ho critico. És legítim, però li interessa més l'incendi d'El siglo com a part de l'argument que com a res més. I encara es nota més en el tema de la Setmana Tràgica.
Tampoc no crec que la de Santos tingui un ritme més àgil que "Mirall trencat". "Mirall trencat" (que he llegit, analitzat i explicat) es llegeix amb fruïció. La meva filla, quan tenia menys de vint anys, ja l'havia llegit tres cops.
Per parlar de coses concretes, això que fa Santos amb el correu electrònic és tan vell com la literatura: se'n diu gènere epistolar i al Renaixement va florir de mala manera (segles XV i XVI, o sigui que imagina't). Aquí no són cartes, són correus electrònics, però fan exactament la mateixa funció. La mateixa Violeta reconeix que més que correus, el que envia són cartes.
En quasevol cas, és obvi que escriure una novel·la com "Habitacions tancades" al segle XXI representa un homenatge al gènere. Si no, no té sentit. És una recreació d'un gènere propi d'una altra època. Molt respectable, evidentment. Un interessant exercici que jo no critico. De fet, m'encanta. A més, l'autora s'ho deuria passa d'allò més bé.
Però repeteixo: Rodoreda és el cànon. I la seva obra, de les més rellevants del segle XX a Europa.
No crec que calgui dir res més.
En tot cas, gràcies per haver-la llegit. Et recomano els treballs de Carme Arnau, Maria Campillo, Marina Gustà, etc. (vertaderes expertes en literatura catalana del segle XX i en l'obra de Rodoreda) perquè copsis tal vegada en la seva magnitud la diferència entre una novel·la (molt distreta i agradable de llegir) i allò que podríem considerar "una joia per a la posteritat".