El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 20 de març del 2012

Que un llibre ens cau de les mans? Molt bé: i què?



La cultura paleocristiana ens ha fet molt mal. Ens ha fet un mal gairebé irrevocable, fins a punts insospitats que ni tan sols no se’ns ha acudit imaginar. Ha demonitzat qüestions de tota mena. Ens ha induït a sentir-nos culpables per temes ordinaris, de la vida quotidiana. Per actituds i decisions senzilles que no tenen res a veure amb actuar correctament, ni amb el bé i el mal, ni amb la consciència, la moral o l’ètica. I és que, estimats lletraferits, la cultura paleocristiana és castrant per se. No hi ha una altra explicació (això en el nostre cas, altres religions en altres indrets han produït i produeixen exactament el mateix efecte).
El cas és que ahir Maria Dolors Sàrries, de l’Editorial Meteora, va fer a facebook una afirmació contundent. I com que crec que té més raó que un sant (perdoneu la contradicció d’usar aquesta frase feta, però habemus cristianisme per un tub), avui he pensat que seria encertat recollir-la aquí.
Part de les seves paraules van ser (copio literalment): Quan un llibre no m'agrada, malgrat anar en contra de l'opinió generalitzada, el deixo. No vull castigar-me dedicant el meu temps a lectures que no em satisfan. Considero que això sí que és perdre el temps.

Doncs bé, li’n dono la raó. Però fixeu-vos en les seves frases. Analitzem-les. D’entrada, admet que tenir aquesta actitud és “anar en contra de l’opinió generalitzada”. És a dir, que tots plegats donem per fet que un llibre s’ha d’acabar tant sí com no, que no podem deixar-lo a la meitat. Ens han educat així. Deixar la lectura a mitges es considera una mena de sacrilegi. Ho veieu? A mi també em brota espontàniament un mot religiós. Sacrilegi. No podem evitar pensar en la culpa, la correcció, l’obligació autoimposada. Qui coi ens obliga? No fem mal a ningú deixant el llibre.  
Però la segona oració de la Dolors encara resulta més aclaridora, perquè s’empara directament i sense embuts en un concepte terrible: el càstig. Diu exactament: “no vull castigar-me”. I tant que no. Que no fem res mal fet, per l’amor de Déu (apa, tornem amb les expressions cristianes!). Només faltaria. Sempre aquesta maleïda castració que vulnera els nostres drets més bàsics.  
Per tant, defenso totalment la posició de Sàrries. Si un llibre ens cau de les mans, bon vent i barca nova. I fixeu-vos que us ho està aconsellant una lectora impenitent (buf, penitència, quin altre concepte) que no ho ha fet gairebé mai. Jo m’he empassat durant anys un munt de pàgines insuportables per un mal entès sentit del deure. Us asseguro que els llibres que he abandonat al llarg de la vida es poden comptar amb els dits que tinc (i en tinc 20, com tothom) i encara en sobren. 



Voleu que us digui una cosa? No ho faré més. S’ha acabat. Per molts motius. El principal, com deia la Dolors, que el temps és or. Hi ha moltes lectures per fer, molts llibres boníssims per llegir (o rellegir). Deixem sense complexos els que no podem pair, els hagi escrit qui els hagi escrit i en digui la crítica “autoritzada” el que en digui.      
Evidentment, no estic parlant d’abandonar a la segona pàgina. Cal donar al text una oportunitat. Però l’oportunitat ha de tenir un límit. En general –sobretot si som lectors assidus i afrontem el tema amb sinceritat– ens n’adonarem de seguida si un llibre ens cau de les mans. De vegades el problema és en nosaltres mateixos. El llibre pot ser bo, però nosaltres no ens trobem en el moment adequat per a la seva lectura. A voltes n’esperem massa o ens n'hem  fet una idea equivocada. Aleshores, la lectura no respon a les expectatives que hi havíem dipositat (d’això, els experts en la teoria de la recepció en saben un munt).
Evidentment, pot passar que l’obra sigui veritablement “infumable”, o que a nosaltres ens ho sembli. D’això també en parlava la Dolors. No és fàcil admetre que ens cau de les mans un text elogiat per la majoria. Però s’ha de fer. Es tracta de ser prou valents per mantenir-nos fidels a nosaltres mateixos.  
Per tant, crido a la rebel·lió lectora dels llibres que no ens agradin. Per no malgastar el temps i per higiene mental. Penseu que, si ho aconseguim, estarem deslliurant-nos d’antigues i recargolades cadenes. Algú s’ha entestat d'antuvi  en tocar-nos els nassos. Però nosaltres no ho permetrem. La literatura és massa important, amics. Els llibres sempre, sempre, ens han de causar plaer. 
Fora idees castradores! Jo ho tinc claríssim. I vosaltres, lletraferits?

29 comentaris:

Ferran ha dit...

Estic amb tu, els llibres quan et cauen de les mans, millor deixar-los anar, és el seu destí i no hi estem obligats. Jo però em vaig prometre acabar un llibre del Miquel de Palol i algun dia ho faré, ja fa vint anys que corre per casa i prometo que ho faré... però no sé quan.
Una abraçada.
PS
El llibre és: Igur Nebli.

Hele la Sabatera ha dit...

Estic completament d'acord amb tu, el temps per a gaudir de la lectura és per gaudir-li amb llibres que ens agradin

Anònim ha dit...

Àngels: Jo, fins on recordo, no he acabat mai un llibre que no m'agradava! De vegades no m'encantava però volia saber com acabava!
Sobre els drets dels lectors (i les lectores) us recomano el llibre
Com una novel·la de Daniel Pennac.
Abraçades

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

No saps la e cops que he deixat algun llibre. Per, exemple, LA REINA DEL SUR. La meva amiga Carmen m'el va enviar, dient-me que és un llibre rodó i no vaig arrivar ni a la meitat. Les novel-les d'aventures fa anys que no m'interessen, encara que segueixo entusiasmada amb L'ILLA DEL TRESOR o IVANHOE.

Anònim ha dit...

Vaig tenir un professor, que sempre dèia que un llibre si no agrada s'ha de deixar reposar... i al cap d'un temps nornar_ho a intentar. però si a la segona no ens agrada, és que no ens agradarà mai... Sempre he seguit aquest consell...Éra un bon professor.

MARTA VALLS

Unknown ha dit...

Ostres, Anònim! Jo també recomano el llibre d'en Pennac. És genial!!

Gràcies a Déu m'he topat amb pocs llibres que no m'han agradat.

Acostumo a acabar-los tots, però no per castigar-me ni per fer un sacrifici, sinó per la curiositat del fina. Els que hauria deixat sense acabar són alguns que per obligació m'he hagut de llegir per estudis o cursets!

Bona nit a tothom!

Anònim ha dit...

Jo no he pogut amb "Jo confesso" d'en Cabré, la llibretera m'ho va dir, "no t'agradarà, és un llibre espès"; dons, l'he començat unes quantes vegades i l'he deixat, no puc amb ell...ja ho veus Anna, a mi també em passa tot això..la Dolors Sàrries té raó. Bona nit a tots, Tura.

Jordi Canals ha dit...

Doncs jo, sento dir-ho, soc dels que no deixo mai un llibre a mitges encara que no m’agradi gaire.

Anònim ha dit...

Completament d'acord, sense perjudicis, sense imfluenciès, jo si m'aborreix, ja amb costa molt de seguir-lo.
Molt bona lliçó Anna.

Carme Luis

Anna Maria Villalonga ha dit...

I jo ho he fet sempre, Jordi, excepte comptades vegades, com dic a l'article. Però me n'adono que no és sa. Però t'entenc perfectament.

Anònim ha dit...

I tant! Ho he fet multitud de vegades! Tanmateix, és veritat que alguns dels llibres que he deixat de banda en determinats moments els he reprès anys més tard. Amb alguns he comprès que, quan els vaig intentar llegir la primera vegada, no em transmetien el que, després, sí que m'han transmès. Depèn això de molts factors, des del moment emocional, fins a les experiències viscudes. D'altres, emperò, continuen sense dir-me res. Llavors, per què torturar-me? No en tinc prou, per satisfer el nivell d'addicció masoquista, amb el sistema-farsa diari? La lectura, la literatura, és un dels elements que, per als humans, més s'apropen a la llibertat. Intentem, doncs, actuar amb coherència i conseqüència. Em declaro públicament heretge i sacríleg.

Emili Gil

Anònim ha dit...

Completament d'acord amb Emili Gil, poca cosa més a dir. I la culpa es un invent judeo-cristia per tenir-nos agafats amb remordiments constants i anar a demanar perdò i autocastigarnos.... total que ni culpa ni llibres llegits amb masoquisme...

Mercè Sanchis

Anònim ha dit...

Patri Cia

Molt bona aquesta reflexió, Anna.
Em quedo amb aquesta frase:

"Jo m’he empassat durant anys un munt de pàgines insuportables per un mal entès sentit del deure"

El sentit del deure moltes vegades va en contra del què volem realment i ens acaba anul·lant com a persones.

Afegeixo un matís,però. Penso que hem de ser crítics i mirar de fer en alguns casos eleccions que ens ajudin a crèixer com a persones..
Que consti que ho diu una que li encanten les novel·les de Mary Higgins Clark i no més llegiria aquest tipus de novel·la i res més.

Però d'un temps ençà, m'he adonat que he d'afegir a la llista de lectures "preferides", lectures que m'ajudin intel·lectualment, tot i no ser de les meves preferides. Sobretot per allò que deies que el temps és or.. i crec que també cal augmentar la capacitat crítica personal i això només es pot fer, contrastant informació ..

Però malgrat tot, combrego amb tu(ostres, una altra expressió cristiana XD), en l'esència de la teva reflexió..

Anònim ha dit...

Si, molt d'acord amb el que dius. Jo també ho he fet poques vegades, però cal fer-ho. Jo, a banda de la cultura repressiva de tradició judeo-cristiana, crec que també hi ha un punt de veneració pel text escrit, cosa que no passa amb una pel·licula, per exemple. Al cinema és més difícil, però, quants cops no hem canviat de canal si un film no ens agradava, ens avorria o ens contrariava?
L'obra creada, l'art, en general, ha de comunicar i transmetre alguna cosa o sensació. Si un llibre no ens agrada cal deixar-lo.

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Patri, el que dius no contradiu la meva afirmació. Jo no em refereixo que m'hagi empassat totxos pq fossin novel.les o llibres molt seriosos,, no, no. Jo parlo absolutament en general. Precisament, les que normalment m'han avorrit eren suposades obres més aviat d'entreteniment. I és clar que hem de llegir llibres selectes que ens ajudin a créixer críticament i intel.lectualment. Això és el més important, però llegir aquests llibres també és plaent.

Gemma ha dit...

Tens, objectivament, tota la raó, però jo de moment, no he trobat cap llibre que "pugui" més que jo.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Rarament abandono un llibre que he començat. No per una qüestió religiosa o del deure, sinó perquè poquíssimes vegades m’he trobat llegint un llibre que no m’agrada. Deu ser que tinc bon ull quan els trio? A les llibreries veig tonelades de llibres que és òbvi que no m’agradaran; d’altres no són tan clars, però me’ls miro una mica i ja veig per on van els trets. De fet, la gran majoria de llibres que tinc m’agraden tant que els llegeixo moltes vegades. I quan ocasionalment em trobo llegint un llibre que em sembla dolent, aprenc molt: aprenc què no he de fer jo quan escric; t’asseguro que fa molt bon servei.

Yves ha dit...

Ostres Anna; Magnífic! Tant tu com la Dolors!
Fantàstic! Així ha de ser!
Seguir a la majoria és una absurditat, sobretot quan es fa pensant que un no ho hauria de fer.
A més, com bé dius, un llibre pot ser genial i que a un no li agradi. Finalment, es tracta de gustos, res més! La lectura és un plaer, sinó agrada: fora!
I diria més. Alguns llibres depenen del moment, els llegeixes amb 20 anys i t'excites, els llegeixes amb 30 i els trobes horrorosos.
Encara recordo -i és una confessió molt valenta- com un dia, abans d'entrar a classe, vaig comentar en rotllana que a mi en Pla no em feia trempar. Que la seva lectura era molt bona, és clar! Però que no era dels meus preferits i que, en aquells moments, preferia llegir altres autors. Buf! El que vaig dir! Vaig sentir comentaris de tot tipus!
"-Un filòleg a qui no li agrada en Pla no pot ser filòleg!"
Quin tedi... quin avorriment de pensament... I vés ara saber si els qui deien tot allò el llegien amb delit o només ho feien pqè eren filòlegs!

Clar que sí! Els plaers són propis, i cadascú trempa com vol! Si el llibre no fa delit... fora!
-

Marta ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Anna. Jo he deixat uns quants llibres sense acabar, no recordo quants, i m'he quedat tan a gust, tu. En canvi la meva mare, no ho fai gairebé mai i em mig renyava quan jo ho feia. Jo em defensava dient, coi si no m'agrada, és que no puc seguir llegint! ei, i sense remordiments. A veure si a la fi ens traiem del damunt tots aquests tabús i imposicions castrants.

Elies ha dit...

Totalment d'acord. Jo ho he fet un parell de vegades només, però.

Sergi ha dit...

Estic bastant a favor d'aquest consell que dones. No obstant, afegiré que llegir, a part de ser un plaer, també demana un esforç (cosa que oblidem sovint però que explica per què no tothom llegeix a tothora). I hi ha lectures que requereixen més esforç que altres.

Per això, un lector acostumat a Harry Potters o a Dan Brown probablement necessita un esforç per poder llegir Kafka o Sartre. Potser després d'aquest esforç tampoc troba cap plaer en les noves lectures però si no ho prova no ho sabrà mai. I d'aquesta manera es perdrà lectures que podrien ser-li molt valuoses.

O fins i tot, portat a l'extrem, algú que no està acostumat a llegir, si no fa l'esforç d'obligar-se a llegir, potser no llegirà mai.

Trobo que el tema té molt a veure amb el debat sobre les lectures obligades. L'ideal seria que els nens llegissin llibres que els agradessin i no llibres triats pels mestres que potser no els desperten cap interès. Però si el seu interès és no llegir cap llibre, com se'ls pot motivar perquè llegeixin?

Sergi ha dit...

Me n'oblidava. El llibre del Pennac que recomanen més amunt (com una novel·la) me'l van fer llegir a l'escola. Recordo que va ser el primer assaig que vaig llegir i com a tal no em va entusiasmar precisament. Vaig pensar "què és això d'assaig? Per què no escriu un llibre de veritat quan ja hagi assajat prou?".

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Sergi.
Gràcies per participar.
Evidentment, com tot a la vida, llegir també representa un esforç.
L'esforç de deixar de fer altres coses, l'esforç de comprendre, etc.
Però jo ja partia de la base que parlem entre lectors que fan aquest esforç.
Em referia sobretot a deixar de banda el tabú que ens han inculcat. Que si deixem un dia una lectura que no ens entra, no s'acaba el món.
Mira, en general hi ha molta hipocresia. Un escriptor de gran renom em deia l'altre dia que, actualment, hom pot renegar de Déu. Però que no se'ns acudeixi renegar de Shakespeare (per posar un exemple paradigmàtic).
Doncs això. Que no passa res per deixar un dia un llibre o agafar-lo en una època més adient. O que no passa res per admetre que, per molta lectura canònica que sigui, a una persona concreta una cosa no li agrada.
Era això simplement.
Una abraçada,
Anna

Sergi ha dit...

Tens raó, Anna. El gaudi per llegir és probablement el més important quan ens posen davant un llibre.

I jo mateix he deixat mig començats llibres d'aquests que són tan sagrats (no en diré els títols per no exposar-me a escarni públic ;) D'altres, m'he obligat a acabar-los, consumint un temps en què podia haver gaudit llegint altres llibres.

Aprofito per dir-te que després de llegir aquest post m'ha vingut una idea per escriure'n un altre, sobre les lectures obligatòries.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Mira, molt interessant el tema. Avisa'm quan el tinguis, sisplau. Que no se'm passi.

Sergi ha dit...

Ja el tinc. Si tens interès, t'hi pots passar quan et vingui de gust:

http://atomsilletres.blogspot.com.es/2012/05/lectures-obligatories.html

A reveure!

Yáiza ha dit...

Hola!! Vinc de cal Sergi d'Àtoms i Lletres. Ostres, un post molt interessant, el teu!! Jo he deixat a mitges molts llibres al llarg de la meva vida, molts. Perquè no tinc paciència, i a la que un llibre perd l'interès queda permanentment abandonat... (no dic que l'he deixat i per tant, tampoc en començo cap d'altre, però simplement no el llegeixo) fins que finalment apareix una lectura molt més interessant a l'abast i faig el canvi. Darrerament m'he tornat a posar molt les piles amb la lectura i des de llavors no n'he deixat cap més (vaig aturar-ne un per dificultats amb l'idioma, però ara ja l'he pogut llegir), i he patit el turment d'acabar algun llibre amb desgana completa. Potser hauré de fer un plantejament... i quan un sigui realment infumable, deixar-lo. M'hi has fet repensar!

Yáiza ha dit...

Per cert, m'encanta el teu dibuix de la capçalera!!!! =D

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies per passar per aquí i celebro que t'hagi interessat. Quant al dibuix de la capçalera, sôc jo mateixa. Amb la meva gata, m'hi sento totalment identificada!