El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 17 de setembre del 2013

La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel





La decisió de Manperel, del barceloní Jordi de Manuel, ha estat la novel·la guardonada l’any 2013 amb el Premi Pin i Soler Ciutat de Tarragona. Un premi important per a una novel·la molt personal, amb la qual l’autor s’allunya de la sèrie policíaca de l’inspector Marc Sergiot per oferir-nos una història valenta, a mig camí entre l’elegia humanista i la ciència-ficció.
Abans de res, que ningú no s’espanti amb aquestes paraules: ciència-ficció. Sovint m’he trobat un sector de públic que recula ràpidament quan algú les pronuncia. Renuncien a la lectura, tot suposant que la ciència-ficció implica trames complicades i inversemblants, plenes de marcians, de monstres o d’enigmes incomprensibles. Evidentment, s’equivoquen. La ciència-ficció és un gènere molt ampli i permeable, que explora un gran nombre de factors ˗la medicina, la tecnologia, la societat, etc. etc.˗ i que no necessàriament ha de situar-se en èpoques futures o en planetes llunyans. Aquest és el cas de La decisió de Manperel, que transcorre en una illa àrtica en el moment actual.
Per donar vida al seu personatge, Jordi de Manuel es va inspirar en un fet real: el cas del matemàtic rus Grigori Perelman, que l’any 2006 va trobar la solució a la Conjectura de Poincaré, considerada un dels Set Problemes del Mil·lenni i que ningú no havia aconseguit resoldre des de feia més d’un segle. A causa d’aquesta fita, Perelman va rebre la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic (equivalent al premi Nobel), dotada econòmicament amb un milió de dòlars. Perelman,  sorprenentment, la va rebutjar. Es va retirar amb la seva mare a un lloc solitari, sempre eludint la fama i el brogit del món.
Aquesta atípica circumstància va inspirar la novel·la (fixeu-vos que “Manperel” és un anagrama de “Perelman”), en la qual De Manuel construeix una ficció especulativa al voltant de l’origen i dels enigmes de l’univers. L’aventura és apassionant, però personalment m’han interessat molt més altres aspectes de l’obra.  

  
                                                  
L'autèntic Grigori Perelman
De Manuel ha escrit un text molt bell, de cadència lenta i compassada. Li suposo una feina intensa de documentació. La seva detallada descripció del territori, del clima, de la vegetació, de la fauna, la seva visió de la natura, la senzillesa dels personatges i la relació que s’estableix entre ells, m’han recordat inevitablement una de les meves pel·lícules preferides. Em refereixo a Dersu Uzala, del mestre Kurosawa. Com Dersu i el seu capità, el lector passeja per la tundra i es fon calmosament amb el paisatge. Acompanya el desassossegat Manperel, el seu gos Grisha i el carter de la petita illa, un personatge molt singular, en un magnífic viatge per les inhòspites terres més septentrionals del món.

La novel·la té un rerefons filosòfic molt ambiciós. Curiosament, la ciència-ficció (o potser hauríem de dir “la ciència” a seques) se situa al servei d’una visió humana i humanista de la vida. No puc revelar res sense desfer el misteri, però estic segura que cada lector hi trobarà coses diferents. Com acostuma a passar amb la literatura de De Manuel, La decisió de Manperel posseeix diversos nivells de lectura, diverses capes, com el mateix autor acostuma a dir. A mi, ho he de reconèixer, allò que m’ha enganxat més ha estat la construcció dels personatges i les descripcions, el cantó purament literari. Tanmateix, estic segura que no per a tothom serà així.

L’obra s’ha de pair amb calma, amb tranquil·litat. I no perquè sigui críptica o difícil d’entendre, que no ho és, sinó perquè resulta poc convencional. Des d’aquest punt de vista, felicito al jurat del Premi Pin i Soler. Atorgar-lo a una novel·la de gènere com La decisió de Manperel indica obertura d’idees i desigs d’innovar. Us encoratjo a llegir-la. Tinc moltes ganes de conèixer altres opinions.

Que passeu bon dia, lletraferits.     
Enllaço aquí l'entrevista que vaig fer a Jordi de Manuel a propòsit de l'entrega del Premi.




12 comentaris:

Anònim ha dit...

Si després de "L'olor de la pluja" i "El cant de les dunes" ja esperava aquesta novel-la, només faltava aquesta ressenya.
Crec que és el paràgraf 5, que parles de la descripció del paisatge i la referència a Dersu Uzala i totes les coses boniques que ténen a veure amb la naturalesa, a mi ja m'ha encantat.
No me'l perdo.
A reveure
Angels Freixa

Quadern de mots ha dit...

Tinc moltes ganes de llegir-lo!!!

Em va cridar l’atenció pel fet que el personatge fos un matemàtic (el meu fill estudia matemàtiques a la UAB i això em va crear certa empatia), volia descobrir el personatge i el misteri de la mateixa decisió de Perelman. Ara, hi afegeixo això que dius de la “cadència lenta i compassada” de la narració que és un aspecte que m’atrau força i més quan el paisatge és tan misteriós, fred i encisador. Només he llegit un llibre d’en Jordi De Manuel i de moment tinc pendent aquest i "L'olor de la pluja".


Anna Maria Villalonga ha dit...

És una novel·la diferent, especial, personal. Compassada, sí.

Anònim ha dit...

Despres de llegir la ressenya, me l'apunto, Em sembla que m'agradarà
Moltes gràcies.



MARTA VALLS

Anònim ha dit...

1) L'anècdota de Perelman / Manperel és preciosa. 2) També em va agradar molt Dersu Uzala. Ergo 3) a la llista va.

Margarida Aritzeta ha dit...

El teu comentari és molt just. A mi em va meravellar la manera com es descriu la natura, aquell espai tan oposat a la civilització i alhora tan acollidor (espais tancats) i terrible (espais oberts, tempestes), i sobretot la qualitat literària de la construcció d'aquest univers. Coincideixo també en la valoració dels personatges, sobretot el carter. A mi em va agradar també la manera com el lector segueix directament, de molt a prop, el neguit de la recerca, l'estar a punt de tocar la tanscendència i no saber si hi arribarà...
És una gran novel·la.

Jordi Canals ha dit...

Estic llegint “La mort del corredor de fons” i penso continuar amb “La decisió
de Manperel”. Gràcies Anna per la teva crònica!

Duc Engrescador ha dit...

Això pinta molt bé, Anna! Si ja tenia ganes de llegir la novel·la (ja coneixes, en gran mesura, d'on vénen aquestes ganes), després de la teva ressenya la lectura de "La decisió de Manperel" se'm fa molt més atractiva encara i esdevé quelcom totalment irrenunciable. Ja trobarem la manera de comentar-la!

Petons!

DUC ENGRESCADOR

Gemma ha dit...

ja tinc ganes de llegir-lo, és d'aquells que no saps per que quan veus la coberta el vols. Espero que m'agradi tant com a tu.

Unknown ha dit...

Ja tinc el llibre encarregat, amb moltes ganes de llegir-lo! Haurà de fer una mica de cua, però discretament el faré colar davant d'altres!
Petonets i felicitats!!

Anònim ha dit...

El Jordi de Manuel, es tan sensible, ancara que aquest llibre pot ser diferent, peró m'inspira una mena de misteri. la cara del matemàtic, amb fa com una basarda, no se perque?
Gràcies per la crònica!
Me l'apunto.
Carme Luis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Tinc aquest llibre al capdamunt de la llista i unes ganes enormes de llegir-lo. No tinc cap dubte que m'agradarà moltíssim el dia que el pugui tenir a Toronto.
Gràcies per la ressenya!