El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 18 de febrer de 2018

Com s'esbrava la mala llet, d'Antònia Carré-Pons




Com s'esbrava la mala llet és el darrer llibre de l'egarenca Antònia Carré-Pons, un deliciós recull de vuit relats que he devorat en un parell d'estones i que he gaudit profundament, amb un plaer creixent i sense matisos. Fins i tot una de les històries la vam treballar dijous passat a la meva classe de Coetanis a la Universitat de Barcelona. Em va semblar que s'esqueia a la perfecció amb tot allò que jo estava explicant al voltant de la llibertat del creador actual, de l'eclecticisme literari i de la postmodernitat.   

El fil conductor del volum rau en l'edat dels protagonistes dels diferents relats: tots ells són persones grans, jubilats, ancians. Vells, per dir-ho ben clar. Vells. Vells i velles de diversos pelatges que no s'estan de fer tota mena de coses.

Carré-Pons s'hi aproxima de manera intel·ligent i respectuosa, però gens condescendent. La naturalitat més absoluta amara un conjunt de textos, alguns més breus que els altres, que des del primer minut ens obren una porta a la reflexió. Vivim envoltats de gent gran. Són els nostres veïns, els nostres pares i avis, però també són uns enormes desconeguts. Què pensen? Com se senten per dins? L'edat és només un llast físic que té poc a veure amb el seu interior? Quin és el pes del passat en el seu present quan ja sembla que els queda poc temps i no hi tenen gaire (o res) a perdre?

Antònia Carré-Pons ens fa pensar en tot això, però sense caure en posicions d'excessiu i inadequat sentimentalisme. Des de la tendresa, l'humor i la franca desimboltura, amb un estil planer i amable que defuig l'artifici, Com s'esbrava la mala llet esdevé un llibre amb regust de bona literatura. Un volum que diu coses serioses, fresc i entranyable. L’àmplia varietat de relacions humanes i familiars hi juguen un paper fonamental i el conjunt aconsegueix sovint tocar-nos ben endins. 

Al cap i a la fi, hem de ser realistes. Tots portem un vell al damunt. Per això aquest fantàstic recull d'històries no fa altra cosa, ens agradi o no, que parlar de nosaltres. 

No us el perdeu, lletraferits. Altament recomanable. 


       

4 comentaris:

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Des que vaig saber que es publicava que em va interessar! Ja saps el perquè. Gràcies per la ressenya. Una abraçada de diumenge!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, jo també vaig pensar en tu mentre el llegia. Crec que t'agradarà.
Moltes gràcies a tu, estimada.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Sí que sembla interessant, aquest llibre de relats, del qual desconeixia l’autora. M’agrada llegir històries engrescadores i ben travades, però per damunt de tot m’interessen (com a lectora i com a escriptora) els personatges. Per tant, un recull de relats amb qualitat literària, on els protagonistes són gent vella (ben poc usual), m’ha d’interessar per força.
Deies que per manca de temps has d’escriure ressenyes més curtes, bé, curtes o llargues les teves ressenyes són sempre una lectura molt plaent.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Havia fet altres ressenyes aquí de llibres de l’autora. I és una de les participants a ‘Noves dames del crim’. Gràcies, Potato.