El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 16 d’abril de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Hem posat les mans a la crònica



Tot continuant amb els comentaris de les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint com a pedroliana convençuda i com a Comissària de l'Any del seu centenari, avui li arriba el torn a un text molt impactant. Es tracta de la novel·la intitulada Hem posat les mans a la crònica, escrita el 1969 i publicada el 1977 i que ara recupera l'Editorial Tigre de Paper.

Hem posat les mans a la crònica és una distopia situada en un espai i en un temps indeterminats, en un país reprimit i maltractat per un règim tirànic i opressor. El paral·lelisme amb la situació de la Catalunya i l'Espanya de la postguerra és indubtable, i ens aboca al Pedrolo més combatiu i ideològicament posicionat, al lluitador incansable per la llibertat i la justícia. 

La novel·la és dura. La seva lectura ens atrapa i ens colpeix, i en acabar-la ens deixa estabornits, com si el seu autor hagués pretès anar-nos sacsejant a cops de mall, pàgina a pàgina, per rematar-nos al final. Pedrolo se serveix de la tècnica del dietari, on tot un seguit de personatges es van succeint a l'hora de reportar, com si d'una crònica es tractés, els terribles esdeveniments. Aquest recurs, amb tantes veus distintes que personifiquen la lluita de la resistència contra el totalitarisme, m'ha semblat una metàfora perfecta: la idea que només junts i units amb companyonia i decisió, aconseguirem deslliurar-nos del mal. La unitat serà l'única manera d'arribar a la victòria. 

El text conté tot l'univers Pedrolo: la presència del sexe i l'erotisme, la violència dels tirans, el trencament valent amb els tabús repressius d'una societat malalta, l'exaltació de la idea de llibertat. La lluita. No ens estalvia dolor ni patiment. Treballa els personatges de manera magistral i ens ofereix una visió de la dona prou interessant. Hi ha dones molt fortes en aquesta novel·la. Gairebé diria que, en general, són els personatges més aconseguits i més remarcats. Dones decidides, valentes, que resisteixen com ningú. 

La novel·la, però, també es nodreix de l'amistat, la comprensió i la tendresa. És una enorme exaltació de la solidaritat. Enfront d'uns enemics salvatges i cruels, que Pedrolo dibuixa a voltes com uns imbècils sense criteri (i per això fan més mal), la gent del poble esdevé conscienciada i plena de camaraderia. Hi ha molt d'amor a Hem posat les mans a la crònica. I per això, com a lectors, ens fa més mal. La dimensió de la injustícia resulta inabastable, molt difícil de suportar. 

Al llarg del text, Manuel de Pedrolo fa reflexions, gairebé de manera casual, que ens obliguen a aturar-nos i a meditar. Parla de la importància de l'educació, la formació i la cultura (les escoles havien estat prohibides en aquest lloc que descriu, l'ensenyament abolit); exalça la lectura i els llibres (les biblioteques també eren tancades a pany i clau); defensa la necessitat d'establir unes normes de convivència noves, basades en deixar de banda els prejudicis i la hipocresia social per poder crear un món més just. Hi ha molt d'idealisme en la novel·la, segurament. Però només així, des del canvi i la unió, podrem recuperar la dignitat.  

Acabo amb un parell de les boniques frases (n'hi ha moltes), que Pedrolo ens regala a Hem posat les mans a la crònica:

L’espera desmoralitza mentre l’acció estimula  
Però...

    No ens hauran vençut fins que ens resignem         


Ja ho veieu. Aquest és el nostre Pedrolo. Que passeu una feliç setmana, lletraferits! 



1 comentari:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

La vull llegir... Doncs acabo de mirar el catàleg de Robarts i la tenen! L’edició de 1977. A veure quan m’hi puc passar. Com sempre que ens poses cites de Pedrolo, aquestes també m’encanten!
Gràcies i per molts anys!!!