Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir.
Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor.
Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen.
Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.
El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:
És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura.
I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat.
No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada