El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 2 d’agost de 2018

El conte de la Serventa, de Margaret Atwood




Em disculpareu que avui no escrigui una ressenya detallada ni a l'ús. Tinc massa feina per poder-hi dedicar el temps que la novel·la es mereix. D'altra banda, això no té cap importància, perquè el llibre (de 1985) torna a estar de moda gràcies a la sèrie televisiva, de manera que hi ha un munt de ressenyes i comentaris per tot arreu. Se n'ha parlat molt i segurament jo no hi afegiria res d'essencial. 

Sí que vull deixar constància, però, de les sensacions que m'ha causat. No he vist la sèrie perquè he preferit llegir el llibre abans. I aquest llibre, que sabia especial, m'ha deixat en xoc. No perquè sigui el més dur que he llegit, ni tan sols perquè m'hagi sorprès, ja sabia de què anava. Simplement m'ha interpel·lat de tal manera que m'ha produït un desassossec descomunal. He anat avançant en la lectura per pura disciplina, amb el desig i la necessitat de saber com acabaria la cosa, però decididament a contracor.    

No deixa de resultar estrany. Quina mena de gaudi és aquest? No ho sé. El gaudi del cop de puny a l'estómac, de la ràbia a les vísceres, de saber que, malgrat que estàs llegint una distopia inventada, tot el que hi succeeix ja ha succeït abans, està succeint ara mateix i continuarà succeint. No de la mateixa manera, els detalls són la matèria de la literatura. Però sí en el fons. 

El debat de gènere, l'anorreament de la dona, la supremacia del mascle, de les classes dominants i dels col·laboracionistes, la destrucció de la pròpia identitat, la degradació implacable, l'estratificació, el totalitarisme, la repressió portada a l'extrem, la violència, el crim, la superstició religiosa més acèrrima, el terror. I, com a contrapartida, la necessitat de fer servir tan sols el silenci, la mirada i les paraules. Les paraules, gravades maldestrament al fons d'un armari: NOLITE TE BASTARDES CARBORUNDORUM. Una broma macabra. 

M'ha semblat superb el final de l'obra, el testimoni futurista en clau antropològica que permet respirar al lector quan ja no pot més. També el pròleg de l'autora ens resulta molt útil i esclaridor, si més no per fer-nos arribar les seves premisses, referències i intencions. L'he hagut de rellegir un cop finalitzada la novel·la, naturalment. Només així he pogut copsar-lo en tota la seva dimensió. 

Ara sí que, així que pugui, miraré la sèrie. M'han dit que és bona, tot i que, com sempre, la primera temporada és la que correspon realment a la novel·la. La resta se l'han inventat per no matar la gallina dels ous d'or. Que inoportú, quan s'entesten a fer aquestes coses. Els diners, sempre, abans que l'art. Els humans no tenim remei.   

Bona nit calurosa d'estiu, lletraferits. 

Cap comentari: