En l'esdevenir de les lectures pedrolianes d'enguany, avui li toca el torn a una novel·la que és una veritable delícia. Em refereixo a Successimultani, escrita entre novembre i desembre de 1979 i publicada en primera edició el 1981.
La novel·la s'emmarca dins la producció pedroliana de ciència-ficció i té un antecedent, que fou el seu embrió, en el relat "La noia que venia del futur", inclòs dins del recull Trajecte final, de 1975.
La història és un exercici de precisió que especula al voltant de l'atzar i de l'existència humana des de l'atractiva possibilitat de viatjar en el temps, un dels grans temes del gènere i una de les grans obsessions de l'ésser humà. Aprofitant el motiu, Pedrolo teixeix un entramat que enganxa el lector des de la primera pàgina. D'una banda, per la pura qüestió vinculada als viatges temporals i la curiositat que genera el tractament del tema. D'una altra, perquè Pedrolo sap construir com ningú una trama engrescadora on el factor humà (l'amor, la mort, l'entrega i la incertesa) ens manté dins d'un terreny conegut i
amb la llengua fora.
Pagès Editors va reeditar l'obra l'any 2006, de manera que es pot trobar sense problemes. És d'aquelles novel·les que hom devora i que sap molt greu que s'acabin. Un text que deixa petjada i que es pot gaudir sobradament sense ser especialment afeccionat a la ciència-ficció. Aquesta puntualització la faig perquè encara hi ha lectors que mostren reticències davant de les obres de certs gèneres literaris. I fan molt mal fet, perquè no saben el que es perden.
Continuem xalant com a bojos amb l'Any Pedrolo, lletraferits. No en trobarem un altre amb el seu talent. Vinga, endavant!
1 comentari:
Me l’apunto de seguida. Gràcies per avisar, no en sabia res d’aquesta noveŀla. Ah, i de passada: visca la bona ciència ficció!
Publica un comentari a l'entrada