En un solar abandonat apareix una maleta amb tretze coloms decapitats. Al cap d'una setmana, n'apareix una altra amb dotze gats morts. La premsa atribueix els crims al Majordom, una figura enigmàtica que crida l'atenció de Blanca, una dona tímida i solitària que seguirà el cas a través dels mitjans de comunicació...
Aquest és l'inici del resum de la portada posterior de la novel·la de Joanjo Garcia guanyadora del darrer Premi València Alfons del Magnànim de Narrativa. S'intitula Heidi, Lenin i altres amics i vagi per endavant que m'ha agradat molt.
En contra del que pugui semblar, la novel·la no és negra ni truculenta, tot i que hi succeeixen alguns fets molt foscos. En realitat la seva funció és servir de correlat i contrapunt a una història curulla de sensibilitat, enormement humana, que ens parla de la soledat, l'aïllament social i personal, els prejudicis, els secrets familiars i la por.
La història, explicada en primera persona per Blanca, la protagonista, ens aboca a tot un món interior esplèndidament descrit. És un món dur i torturat, ple d'implicacions del passat en el present i d'incerteses no aclarides, que Joanjo Garcia descriu amb tolerància i respecte, dosificant la intriga amb intel·ligència i creant uns personatges complexos que a voltes ens sorprenen i a voltes no sabem com qualificar.
Res no és previsible en l'esdevenir de la ficció. Hi ha girs inesperats, sublimacions i símbols. Hi ha una intertextualitat original i tendra que ens connecta amb els records i sensacions de tota una vida. Hi ha una certa ambigüitat. L'atmosfera és important, com també ho és la relació entre Blanca i el seu germà David, l'estrany capteniment dels personatges en alguns moments, el dubte sostingut al llarg de les pàgines, les anticipacions i la voluntat crítica. Joanjo Garcia atorga rellevància a l'espai a través de les maletes carregades d'horror, un horror que va in crescendo i que exemplifica la desolació d'una ciutat -València- a mig construir, víctima de les especulacions institucionals i sembrada de solars abandonats convertits en una perillosa terra de ningú.
Haureu observat que no he aclarit res de la trama, només he parlat d'allò que el llibre conté com a rerefons i com a recurs. És premeditat, perquè crec que explicar els fets objectius no facilitarà que us pugueu fer una idea real del contingut de la novel·la. Així que l'haureu de llegir. Es tracta d'un text personal i curós, que sens dubte s'ocupa dels sentiments i les preocupacions bàsiques de l'ésser humà, de la necessitat que tenim tots, en qualsevol moment de la vida, de rebre amor i de ser capaços de donar-lo desinteressadament.
Que tingueu una bona lectura, lletraferits.
2 comentaris:
M’intriga, aquesta noveŀla, començant amb el títol i, ara que he llegit la teva ressenya, encara més. Me l’apunto.
Seguríssim que t'agradarà.
Publica un comentari a l'entrada