Recuperació de les lectures des de la darrera ressenya (16-7-2019)

Tal com he fet amb el meu altre blog literari, A l'ombra del crim, he decidit recuperar parcialment l'activitat d'aquest espai. Dic parcialment perquè no escriuré -almenys de moment- ressenyes llargues, però sí que deixaré consignades, amb breus apunts, totes les lectures que vagi fent, segurament agrupades per mesos. M'agrada tenir-ho endreçat i, a més, és una manera de no desvincular-me totalment del blog després de tants anys. 

Avui em poso al dia. La darrera ressenya la vaig fer el 16 de juliol de 2019. Avui, 18 de març de 2020, faré la llista de tots els llibres no negres llegits fins a la data. Després, aniré afegint puntualment. 

Continuem, lletraferits. 

L'amic, de Sigrid Nunez

El llibre que més em va agradar de l'any 2019. Una autèntica meravella. La veritat és que passa poc, però quan passa és com trepitjar el cel. No poder parar de llegir, emocionada, feliç d'aprendre tant, entendrida, amanyagada per un text que reconforta. Intel·ligent i reflexiu, és un intens exercici metaliterari. Un acte d'amor envers els animals. Extraordinari. Us el recomano sense escletxes, molt vivament. 

 

Perfils de Nora, de Margarida Aritzeta

“... Estic convençuda que l’art és una de les poques possibilitats que encara tenim els éssers humans per salvar-nos. Malgrat els dubtes. Malgrat l’horror” 

Amb l’ànima plena de goig i de llum vaig gaudir d'aquesta gran, enorme, novel·la de la mestra Aritzeta, escrita l’any 2002 i publicada el 2003. Els foscos viaranys d’aquest món literari tan mercantilitzat que tenim i patim, em fan elevar un cop més una queixa forta i enrabiada. Perquè no ho entenc. No ho puc entendre. Per què Aritzeta no es troba al més altíssim podi de la nostra literatura? Per què no és traduïda a totes les llengües i coneguda i honorada arreu?
Que sí, que ja està molt ben considerada i és una persona admirada i estimada, però no parlo exactament d’això. Suposo que ja m’enteneu.

Em trec el barret, amiga meva. I penso, mira, té el nom preciós de la malaguanyada però immortal heroïna de Goethe. Suposo que ja ho hauràs pensat molts cops! 

L'estrangera, de Sergei Dovlatov

Tendra, delirant, divertida, instructiva, intel·ligent, moderníssima. Dovlàtov com a narrador dins la narració, com a personatge que actua i explica la història. Un estol de personatges que es fan estimar, i un text personal i original que ens mostra la veu d’un talent innegable. Com l'he gaudit!

Els vius, de Joan Santanach

Una novel·la ambientada durant la Guerra i la primera postguerra des d’una òptica diferent. Amb diverses veus narratives i analepsis, ens parla de la supervivència, de la necessitat de tirar endavant, de continuar vius enmig dels morts.

El nervio óptico, de María Gainza

Un text a mig camí entre l'autoficció, la novel·la i el recull de relats. Especial, diferent, un llibre que ens parla d’art i d’artistes tot teixint uns delicats llaços entre el passat i el present, entre la creació artística i la vida. M'ha ensenyat moltes coses. 

Una soledad demasiado ruidosa, de Bohumil Hrabal

Poques vegades, molt poques, hom pot acabar un llibre amb la immensa sensació de felicitat i privilegi de saber que sí, que sí, que sí, que allò i no cap altra cosa és de veritat, i sens dubte, la LITERATURA.

Benvinguts a la vostra autèntica experiència índia, de Rebecca Roanhorse

Una petita meravella de Rebecca Roanhorse que posseeixo gràcies al bon fer d’El Biblionauta. Dic ‘petita’ perquè és un relat, precisament el guanyador dels Premis Hugo i Nebula de 2018. Hi han col·laborat Mai Més Llibres i l’AELC. I és una ciència-ficció, intel·ligent i crítica, que no ens pot deixar indiferents.  

Viure perillosament, de Gemma Pasqual Escrivà 

Un llibre que sento molt meu i que vull recomanar vivament. L’autora ens acosta amb respecte, intel·ligència i sensiblitat a grans dones de la cultura. Mercè Rodoreda, Virginia Wolf, Aurora Bertrana, Caterina Albert, Jane Austen, Frida Kahlo i unes quantes més. La realitat imaginada, la reconstrucció novel·lada del passat, el testimoni que ens nodreix i ens il·lustra. L’homenatge.
Dit ras i curt, una delicatessen. No us la perdeu.

La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto

Avui us porto La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto. És el darrer premi Documenta i ja gairebé no necessita que en digui res, perquè és una novel·la que ha estat lloada i comentada arreu. La mort lenta és un miracle, escrit amb una mestria sense parangó per a algú tan jove com en Xavier, que ho va fer amb 22 anys. Nivell d'elaboració narrativa elevadíssim, original i personal. Profunditat filosòfica d'alt contingut. Maduresa absolutament sorprenent. No cal dir que em cau la bava i que em costa molt parlar-ne sense una enorme emoció, atès que l'autor va ser alumne meu i ara és amic i col·lega. Només us dic: Llegiu La mort lenta. Llegiu-la amb calma i amorosidament. No us en penedireu.