Presentació de "Miracles perversos", de Carme Torras

Amb una mica de retard per imponderables de la tècnica fotogràfica (ja resolts), m’agradaria compartir amb vosaltres una petita crònica de la presentació de la novel·la de Carme Torras Miracles perversos, ressenyada aquí mateix fa pocs dies. Com vaig escriure, la novel·la em va semblar boníssima i em feia molta il·lusió assistir a l’emocionant aventura de la presentació.  

L’acte tingué lloc el passat dilluns dia 5 a la Casa del Libro de la Rambla de Catalunya, en una sala plena de gom a gom. Dos presentadors de luxe acompanyaven l’autora: Joan Josep Isern (reputat crític literari) i Jordi de Manuel (professor i escriptor, ben conegut d’aquest bloc).

Isern no va parlar gaire, però fou prou contundent. Coneix a la perfecció l’obra completa de  Torras i va argumentar molt bé la seva evolució. Isern lloà Miracles perversos sense cap reticència, fent un repàs per les característiques més destacables de la novel·la. Jo estic totalment d’acord amb la seva opinió. Si llegiu la meva ressenya, comprendreu exactament què vull dir.

De la mateixa manera, Jordi de Manuel, que primer confegí un resum del currículum acadèmic i professional de Carme Torres (d’un nivell elevadíssim que fa empal·lidir qualsevol), també va comentar algunes qüestions que excel·leixen en l’obra, alhora que en va llegir alguns fragments representatius.

Pel seu cantó, l’autora, agraïda i diria que prou emocionada (les taules acadèmiques no poden del tot amb l’emoció d’esdeveniments com aquest), va fer-nos cinc cèntims del procés de gestació de la novel·la, del seu interès a trobar un desenllaç que enganxés al lector, de les estones fantàstiques que va passar mentre escrivia. Confessà que, durant el procés, es va divertir molt (més que amb les seves obres anteriors). I a mi no em va estranyar gens sentir-ho, perquè és una de les sensacions que salten clarament de les pàgines quan hom llegeix Miracles perversos.  

Vaig prendre algunes notes, però ara penso que són massa literàries per a una crònica. Més m’estimo guardar-les (tal vegada com a element comparatiu) per a la ressenya de la pròxima novel·la de Carme Torras que penso llegir en breu (l’autora va ser tan amable de fer-me’n obsequi). Malgrat que fou escrita amb anterioritat (és la seva segona novel·la), aviat us en diré alguna cosa. De moment, per si algú no la coneix, us n’avanço el títol: La mutació sentimental. Prou suggeridor.

L’acte va acabar amb un magnífic ambient, xerrera generalitzada i una unànime felicitació a Carme Torras. Evidentment, tothom que era allà i que ja havia llegit Miracles perversos, n’estava ben admirat.  

La novel·lística de Carme Torras demostra que els matemàtics i els científics en general poden fer molt bona literatura. Aquest és un tema recurrent  que sorgeix sovint (aquella eterna oposició entre lletres i ciències???? que jo mai no he entès). Per això, ja que Carme Torras és matemàtica i científica, experta en robòtica, avui volia aprofitar i no em volia estar de defensar l'única posició que em sembla intel·ligent: deixeu-vos de prejudicis obsolets. El saber és únic i indivisible.     

I ara, apa, lletraferits, no en tingueu cap dubte. Busqueu Miracles perversos i a llegir!              

Presentació de "Temps era temps"

Ahir dissabte 10 de març, a la Biblioteca Sagrada Família, va tenir lloc la presentació del cinquè volum publicat per ARC-Editorial Meteora: un llibre amb 24 relats seleccionats entre els presentats al "Concurs ARC de Narrativa Breu 2011. Temps era temps".

El títol  ja ens ho diu tot: es tracta d'un recull  d'històries que tenen el pas  del temps com a fil conductor. Amb un pròleg de luxe signat per l'escriptora Maria Carme Roca, el llibret fa molt de goig.  Tanmateix, no s'escau que jo, essent una de les autores i part implicada en la presentació, en confegeixi la crònica.

Per tant, simplement diré que va anar molt bé. Ens vam tornar a trobar tota la colla dels relataires, familiars i amics. La nostra presidenta, Sílvia Romero, va fer un parlament carregat d'agraïments i de simpatia, va esmentar la necessària lluita per la llengua catalana i va recordar-nos (molt oportunament) que aquests projectes no funcionen sols. Per més normals que ja  semblin (no debades parlem del cinquè llibre), sempre generen molta feina i exigeixen  un gran esforç i dedicació de tots els implicats. Des d'aquí, jo també vull aprofitar per donar-los les gràcies.

Tot seguit, Liudmilla Liutsko, autora del relat L'època del socialisme... pel camí del comunisme: com era la vida del poble llavors, va fer-nos un recorregut (per emmarcar el seu text) a través de la història de la Unió Soviètica  des de la Revolució fins a la caiguda del Comunisme. Fou una intervenció molt treballada i interessant, amb suport gràfic inclòs.

El colofó aquest cop va consistir en una insòlita sorpresa: una representació teatral (text escrit per Mercè Bagaria) que vam posar en escena alguns de nosaltres (amb poc ofici però amb molt bona voluntat, això sí) i que feia (sense desvetllar res) al·lusió als relats del volum. Havíem assajat poc (per no dir gens), però vam tenir molta merda i ens ho vam passar molt bé. Al final, les coses que es tiren endavant amb il·lusió, tenen molt guanyat. Jo crec que el públic en va gaudir.  

La meva humil contribució fou en el paper de bruixa, naturalment, perquè una bruixa és la protagonista de Res no és etern, el conte amb el qual  he contribuït al recull. Me'n vaig endur al teatre la meva bruixa Clotilde (Cloti per als amics) i apa, a l'aventura de les taules! La Cloti va tornar a casa cansada, però feta una diva.  

Un dia magnífic, coronat per un esplèndid dinar de germanor, que va representar per a tothom un renovat compromís amb l'engrescador projecte dels Relataires en Català.

Per molts anys a tothom, amics!  

Per molts anys, mestre Espinàs

Avui Josep Maria Espinàs fa 85 anys. Poca broma. Com que he treballat moltíssim i no em veig capaç d'escriure res coherent, però no vull de cap manera deixar passar aquest feliç aniversari, he pensat copiar un fragment d'un treball de doctorat que vaig confegir l'any 2005. Era una assignatura sobre el conte i jo vaig treballar un recull de contes d'Espinàs intitulat Varietés.

Comparteixo amb vosaltres un fragment de la introducció i, si us agafa ganes de llegir-lo (el llibre, no el treball, s'entén), ja em sentiré contenta. Si no, simplement ho podeu prendre com un merescut homenatge. 

Ah, i compartiré una anècdota. Un dia vaig trobar-me amb l'Espinàs. I quan li vaig explicar que l'estudiava i li vaig donar la meva opinió del llibre, va quedar astorat. I em va dir que li feia "por" perquè l'havia encertat tant que l'estava estudiant "perillosament". M'ho va posar a la dedicatòria d'un llibre. Em va semblar bonic. 
Per molts anys, mestre. 

VARIETÉS: L’espectacle de la vida

(aproximació a un llibre de contes de JOSEP MARIA ESPINÀS)

Introducció

Varietés és un llibre de contes de Josep Maria Espinàs, que va rebre el premi “Víctor Català” de contes l’any 1958.

El “Víctor Català” es convocà  per primer cop el 1953 i la creació d’un premi d’aquestes característiques a casa nostra va ser important, sobretot els primers anys. Significava un intent de normalització del fet literari, que s’afegia a molts d’altres, dins d’un àmbit anòmal per qüestions polítiques, les quals comportaven com a conseqüència greus problemes lingüístics i editorials. La censura franquista encara tenia una presència manifesta i, tot i no trobar-nos ja en els duríssims primers anys de la postguerra, la dictadura continuava exercint indubtablement una repressió fèrria i immobilista.     

Encara sembla més meritòria la iniciativa de crear un certamen de contes o narracions curtes, ja que tradicionalment aquest gènere ha estat considerat com una manifestació literària menor dins de la narrativa. Si tenim present, a més, que fins aleshores el que predominava en la literatura catalana era el cultiu de la poesia, i que es feia peremptòria la necessitat d’una narrativa normalitzada, de ben segur que podrem copsar fins a quin punt totes les contribucions que obrissin nous camins, eren gairebé imprescindibles.          

És en aquest context que trobem les narracions de Varietés, absolutament representatives de la seva època, absolutament integrades dins d’uns paràmetres ideològics i estètics clarament definits, i plenes del valor afegit que representa un gra de sorra més en la reivindicació cultural i històrica d’aconseguir situar la literatura catalana en el lloc que sempre li ha pertocat. En un lloc normalitzat i actiu dins de les tradicions literàries i artístiques de l’entorn cultural que li és propi.    

Però Varietés és molt més que això. Varietés és un fantàstic intent d’aproximació a la naturalesa humana, a la condició de l’home, a la realitat que l’envolta i el domina. És un intel·ligent exercici d’aguda penetració en les situacions que configuren la seva vida diària, en els seus defectes, els seus patiments i les seves pors. Però sobretot és un testimoni fidel d’aquella època concreta, de la realitat social d’aquella Barcelona (i  d’aquella Espanya) de la dècada dels cinquanta del segle xx.  

     

 

Miracles perversos, de Carme Torras

Em topà amb Miracles perversos a la llibreria Laie. En distingir la portada, de seguida em va atraure. Evidentment, el llibre va tornar a casa amb mi i l’atracció em va obligar, sense miraments, a compartir la seva lectura amb la d’una altra novel·la ja començada. Haig de reconèixer que algú m’havia avisat que Carme Torras escrivia molt bé, però ara ja puc confirmar-ho per experiència pròpia. 

Miracles perversos, que va guanyar l’any 2011 el Premi Ferran Canyameres de Novel·la, és una petita joia curosament escrita, intel·ligent i ben travada, que parla, essencialment, de la condició humana.  

Torras s’empara en el gènere epistolar (a través, però, del correu electrònic) per construir una ficció que aconsegueix inquietar-nos i subjugar-nos des del primer moment. El lector se sent abocat a capbussar-se totalment dins la història i a viure gairebé en primera persona les sensacions de la protagonista. Feia temps que jo no llegia una novel·la on la dosificació del suspens estigués tan ben aconseguida. La intriga, el dubte, la incertesa... tot plegat es conjuga per tal que el lector avanci amb un total desconcert. El desenllaç pot anar per camins absolutament impensats, que hom no descobreix fins al final.

No és per presumir, però he llegit tanta novel·la de misteri, negra i policíaca que a hores d’ara resulta bastant difícil que jo experimenti la veritable fascinació del suspens (aquella que només apareix de tant en tant, posem a les pel·lícules de Hitchcock) que m’ha generat la novel·la de Carme Torras. I el millor del cas és que ho ha aconseguit amb una història que no és de gènere i que ni tan sols no fa por. Amb una novel·la sobre l’ésser humà que es complau en la reinterpretació de recursos ja coneguts, però utilitzats amb molta intel·ligència.    

Miracles perversos teixeix un entramat entre la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, la vida i la literatura, el passat i el present. Com en un joc de miralls, els personatges viuen unes circumstàncies on res mai no arriba a ser el que sembla. Al marge de passions amoroses, que mai no m’han enganxat literàriament, a la novel·la hi ha una profunda reflexió al voltant del geni creador i de l’acte de la creació. I, en aquest context, l’amor com a motor de l’acte creatiu, la presència de la “musa” inspiradora que ha nascut per a això, per a ser “musa”, m’ha aportat un punt de vista interessant.        

D’altra banda, m’ha agradat molt l’estil literari de Carme Torras. Dóna gust llegir una prosa tan pulcra i, alhora, tan actual. També m’han entusiasmat les seves referències literàries, filosòfiques, artístiques. El seu ventall de comparances, de fils conductors, de relacions: allò que, fet i fet, conforma l’univers de cadascun de nosaltres i que ens converteix en allò que som. Uns éssers contradictoris i múltiples, una suma de vivències, de records, de coneixements, de gustos.  

Ja sabeu que no explico mai la trama de les obres que ressenyo. Però en rellegir aquests paràgrafs m’ha semblat que avui he estat especialment críptica. De manera que us copiaré tot seguit la sinopsi que apareix a la contraportada de Miracles perversos. No deixeu passar aquesta novel·la.  Sé del cert que us enganxarà tant com a mi.  

Text de la contraportada:

La Paula, nascuda a Barcelona i ara establerta a Washington, rep un inquietant correu anònim el dia que es compleix un any de la mort del seu marit, el famós escriptor James Blake. Se li comunica que ha estat triada com a única lectora d’una novel·la inèdita, de la qual rebrà un capítol cada dia. Correu a correu, la Paula es veu immersa en un joc enginyós i enverinat, farcit de mentides, on vida i ficció s’entrecreuen, i el motor que les mou no sap destriar si és la devoció, l’enveja o la bogeria. Perquè… quina relació podia tenir el seu marit amb una persona que l’assetja per correu electrònic?

Ja tornen a ser aquí: Premis Ictineu 2012

Lletraferits, ja hi tornem a ser. El temps passa volant i ja ha sortit la llista dels aspirants als Premis Ictineu de l'any 2012.

No sé si recordareu que l'any passat hi vaig tenir dos relats nominats, un dels quals (Qüestió d'olors) va arribar a finalista (de fet va quedar tercer). El cas és que enguany en torno a tenir dos, Excés de feina i Isabel, ambdós publicats a "La lluna en un cove".     

Però no és d'això que us vull parlar ara, sinó de l'existència d'aquests premis tan interessants, sobretot perquè són absolutament transparents i perquè hi participen totes les publicacions de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció en llengua catalana de l'any corresponent (novel·les originals, relats originals, novel·les traduïdes i relats traduïts). 

Com us podeu imaginar, es tracta d'una manera més de potenciar tots els gèneres en la nostra llengua i de posar-los en valor. De cercar la normalitat literària a tots els nivells.

Aquí us enllaço la pàgina oficial dels Premis Ictineu per tal que pogueu consultar les bases, les llistes de participants, el funcionament de les votacions, etc. Però us recordo que en la primera fase, en la qual ens trobem ara mateix, hi podeu votar tots. 
Au, animeu-vos. Cada any està més difícil. Novament competiré amb el meu germà Elies (lluita fratricida), però també amb escriptors de la importància de Jordi de Manuel, Shaudin Melgar-Foraster i Salvador Macip. Nivelazo. Només per aparèixer amb ells, ja paga la pena.

Més endavant us penjaré un enllaç on podreu llegir els contes per si els voleu votar.

Fins aviat, lletraferits. I visca la literatura catalana fantàstica, de terror i de ciència-ficció!    

El cant de les dunes, de Jordi de Manuel

L’any 2006 Jordi de Manuel va publicar l’obra de ciència-ficció El cant de les dunes, concebuda com a primera entrega d’una trilogia que malauradament encara no ha completat. Es tracta d’una novel·la breu (no arriba a les 200 pàgines), clarament susceptible de posseir una extensió superior. La darrera part del llibre podria haver estat més detallada. Si més no, jo m’he quedat amb les ganes de llegir més. Suposo que quan De Manuel ens n’ofereixi la continuació (tant de bo arribi aviat aquest moment), podré rescabalar-me d’aquest desig.

L’obra unifica un nivell de lectura propi del gènere –imaginatiu i molt entretingut– amb un altre nivell compromesament reflexiu. Aquest doble vessant no és aliè a la literatura de Jordi de Manuel, ni tampoc no ho és a gran part de la literatura considerada de gènere. Sovint els gèneres aprofiten les seves convencions (compartides per emissor i receptor) com a vehicle per confegir seriosos al·legats al voltant de temes punyents. En aquest cas, Jordi de Manuel basteix un cant en contra de la colonització, que ja apareix apuntat a l’inici de l’obra:

La coexistència de dues espècies amb un cert grau d’intel·ligència és altament improbable; fenòmens de competència provoquen l’exclusió i l’aïllament reproductiu d’una de les dues, fins que s’esdevé inevitablement l’extinció.

La trama, com podeu intuir, té relació amb la colonització d’un territori, en aquest cas del planeta Mnèsia. Un planeta habitat per uns éssers de gran intel·ligència, als quals els humans pretenen destruir. Els humans, nosaltres, no som les víctimes. Jordi de Manuel ha subvertit el joc i ha invertit els papers. Si el gran imaginari de la ciència-ficció sovint preveu l’arribada d’extraterrestres malignes que envaeixen la Terra, en aquest cas l’enfocament s’ha capgirat. Els invasors destructius i despietats som nosaltres. Els éssers anihiladors que volen arrabassar el seu món als legítims habitants, som nosaltres.

Lògicament, la reflexió està servida. Quin dret té ningú a apoderar-se d’un lloc que no li pertany? A disposar en benefici propi (per més justificat que sembli) de la vida, els béns i els avenços d’altres pobles?

Plutó i Caront

De bracet amb aquest transcendental interrogant, òbviament gens trivial, la novel·la conté tots els ingredients per fer les delícies dels amants del gènere. Tenim robots, androides de darrera generació, viatges a través de l’espai, naus sofisticades, virus estranys. De Manuel conjumina perfectament els seus coneixements com a biòleg, el seu imaginari particular i la seva capacitat d’inventar amb tot el nostre bagatge col·lectiu al voltant de la ciència-ficció. Ressons del cinema i de la literatura m’han assaltat periòdicament mentre passava les pàgines de la novel·la. He pensat en Pedrolo i El mecanoscrit del segon origen; en El Planeta dels simis; en La pell freda; en Star Trek. He recordat Jules Verne i he recuperat imatges perdudes de tota una vida de lectora i cinèfila (amb un pare i un germà, endemés, molt afeccionats a les bones pel·lícules de ciència-ficció).    

De Manuel excel·leix en els detalls, perfectament lligats. Tot resulta absolutament versemblant: fet cabdal, com ja sabeu, en relació amb el gènere. Si la versemblança és necessària en qualsevol tipus de recreació artística (literària, teatral, cinematogràfica) en la ciència-ficció esdevé absolutament bàsica. Sense versemblança res no pot rutllar. I tingueu ben clar, lletraferits, que quan parlo de versemblança no em refereixo a la rèplica mimètica de la realitat més estricta, sinó a la coherència interna dins de l’univers de la pròpia ficció.   

Com acostumo a fer, no penso desvetllar cap més detall de l'argument. Tanmateix, no puc acabar aquesta petita ressenya sense destacar dues o tres coses. D’una banda, la capacitat poètica de Jordi de Manuel, sempre capaç d’escriure amb una sensibilitat i una delicadesa extremes quan resulta necessari. D’una altra, el seu tractament acurat i proper dels personatges, siguin quins siguin. I, finalment, les seves magnífiques descripcions de la naturalesa, que respecta i admira per damunt de tot.

Només cal que ens fixem en el títol de l’obra, El cant de les dunes, i mirem el vídeo que encapçala aquesta ressenya. Hi ha res més bonic?

A gaudir-ne, amics. I, sisplau, Jordi... volem la segona i la tercera part!   

Això no es fa, poetessa: ha mort Wislawa Szymborska

Avui ha mort la poetessa Wislawa Szymborska (Polònia, 1923), Premi Nobel de Literatura l'any 1996.  He de reconèixer (i no em fa vergonya, perquè sóc plenament conscient de tot allò que no sé) que conec poc la seva obra. Va ser el meu amic i també poeta Oriol Prat qui, sense avisar-me de res, me la va fer avinent una tarda qualsevol, amb un dels seus gestos habituals: passar-me des de l'altre cantó de la taula un poema imprès en un full de paper. El poema era Un gato en un piso vacío. Em coneix bé, l'Oriol. Vaig llegir, encuriosida, els versos que em brindava i les paraules de Szymborska m'arribaren tan endins que, per sempre més, va deixar de ser una estranya.  

I no és això la poesia? La comunió perfecta? No ens cal conèixer la vida i miracles del poeta. Ni tan sols no necessitem saber el seu nom. Es tracta simplement de deixar-nos arrossegar per la bellesa. Si un poeta és bo, n'hem de tenir prou amb les seves paraules.

Avui ha marxat, per sempre. I m'ha sabut molt greu. Sé que la seva poesia completa està traduïda al castellà i m'hi sento compromesa. La buscaré. Vull endinsar-m'hi. Ella i jo ens ho mereixem.

Descansa en pau, màgica Szymborska. Ens has deixat orfes. Pobres gats solitaris en un pis buit.

Un gato en un piso vacío

Morir, eso no se le hace a un gato.
Porque qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado
y, sin embargo, ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.

Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato
tampoco es aquella que lo ponía.

Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.

Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.

Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Irá hacia él
como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.