Miracles perversos, de Carme Torras

Em topà amb Miracles perversos a la llibreria Laie. En distingir la portada, de seguida em va atraure. Evidentment, el llibre va tornar a casa amb mi i l’atracció em va obligar, sense miraments, a compartir la seva lectura amb la d’una altra novel·la ja començada. Haig de reconèixer que algú m’havia avisat que Carme Torras escrivia molt bé, però ara ja puc confirmar-ho per experiència pròpia. 

Miracles perversos, que va guanyar l’any 2011 el Premi Ferran Canyameres de Novel·la, és una petita joia curosament escrita, intel·ligent i ben travada, que parla, essencialment, de la condició humana.  

Torras s’empara en el gènere epistolar (a través, però, del correu electrònic) per construir una ficció que aconsegueix inquietar-nos i subjugar-nos des del primer moment. El lector se sent abocat a capbussar-se totalment dins la història i a viure gairebé en primera persona les sensacions de la protagonista. Feia temps que jo no llegia una novel·la on la dosificació del suspens estigués tan ben aconseguida. La intriga, el dubte, la incertesa... tot plegat es conjuga per tal que el lector avanci amb un total desconcert. El desenllaç pot anar per camins absolutament impensats, que hom no descobreix fins al final.

No és per presumir, però he llegit tanta novel·la de misteri, negra i policíaca que a hores d’ara resulta bastant difícil que jo experimenti la veritable fascinació del suspens (aquella que només apareix de tant en tant, posem a les pel·lícules de Hitchcock) que m’ha generat la novel·la de Carme Torras. I el millor del cas és que ho ha aconseguit amb una història que no és de gènere i que ni tan sols no fa por. Amb una novel·la sobre l’ésser humà que es complau en la reinterpretació de recursos ja coneguts, però utilitzats amb molta intel·ligència.    

Miracles perversos teixeix un entramat entre la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, la vida i la literatura, el passat i el present. Com en un joc de miralls, els personatges viuen unes circumstàncies on res mai no arriba a ser el que sembla. Al marge de passions amoroses, que mai no m’han enganxat literàriament, a la novel·la hi ha una profunda reflexió al voltant del geni creador i de l’acte de la creació. I, en aquest context, l’amor com a motor de l’acte creatiu, la presència de la “musa” inspiradora que ha nascut per a això, per a ser “musa”, m’ha aportat un punt de vista interessant.        

D’altra banda, m’ha agradat molt l’estil literari de Carme Torras. Dóna gust llegir una prosa tan pulcra i, alhora, tan actual. També m’han entusiasmat les seves referències literàries, filosòfiques, artístiques. El seu ventall de comparances, de fils conductors, de relacions: allò que, fet i fet, conforma l’univers de cadascun de nosaltres i que ens converteix en allò que som. Uns éssers contradictoris i múltiples, una suma de vivències, de records, de coneixements, de gustos.  

Ja sabeu que no explico mai la trama de les obres que ressenyo. Però en rellegir aquests paràgrafs m’ha semblat que avui he estat especialment críptica. De manera que us copiaré tot seguit la sinopsi que apareix a la contraportada de Miracles perversos. No deixeu passar aquesta novel·la.  Sé del cert que us enganxarà tant com a mi.  

Text de la contraportada:

La Paula, nascuda a Barcelona i ara establerta a Washington, rep un inquietant correu anònim el dia que es compleix un any de la mort del seu marit, el famós escriptor James Blake. Se li comunica que ha estat triada com a única lectora d’una novel·la inèdita, de la qual rebrà un capítol cada dia. Correu a correu, la Paula es veu immersa en un joc enginyós i enverinat, farcit de mentides, on vida i ficció s’entrecreuen, i el motor que les mou no sap destriar si és la devoció, l’enveja o la bogeria. Perquè… quina relació podia tenir el seu marit amb una persona que l’assetja per correu electrònic?