Anna Maria Villalonga: la meva graella de Sant Jordi

Un any més, ha arribat Sant Jordi. El temps passa volant.

Com que alguns m'ho heu preguntat, aquí us detallo la graella d'horaris i llocs on em podreu trobar signant llibres:

De 11 a 12: Parada de Llegir en català (Passeig de Gràcia, 49)
De 12 a 13: Parada d’Edicions Xandri (Els crims nostrats) (Rambla de Catalunya amb Provença)
De 13 a 14: Ateneu Barcelonès (Canuda, 6) 
De 17 a 18: Llibreria La Impossible (Provença, 232)
De 18 a 19: Parada de Llegir en català
De 19 a 20: Llibreria Al peu de la lletra (Calàbria, 281)
De 20 a 21: La Central (Fàbrica Moritz)

I que els déus m'emparin, perquè encara recordo l'odissea de l'any passat, que podeu recordar (i riure) llegint AQUÍ.

Una abraçada a tots. Ens veiem!

Dia Mundial del Teatre 2015

Com sempre en aquesta data, El fil d'Ariadna no pot deixar de commemorar la celebració del Dia Mundial del Teatre.

Enguany he pensat reproduir un fragment de Primera Història d'Esther, de Salvador Espriu. Es tracta d'una obra complicada, de difícil representació (de fet, el mateix autor va dir que no va ser escrita per ser representada), però que tot i així s'ha posat en escena en diverses ocasions. La darrera a la Sala Petita del TNC no fa gaires anys (en vaig gaudir molt).

 

En qualsevol cas, el fragment que tot seguit trobareu s'entén molt bé. És una cançoneta que canta el personatge d'Esther amb aparent frivolitat, però que, com veureu, parla dels temes eterns d'Espriu: la mort, el record, el temps passat. 

 

Espero que us agradi, lletraferits.    

 

 

Quan et perdis endins

del desert de la tarda

i t'assedegui el blau

de la mar tan llunyana,

et sentiràs mirat

per la meva mirada.

 

Etern príncep, Jacob,

tindràs sempre companya

que peregrini amb tu

per segles i paraules.

Suportaràs la mort,

com a l'ocell la branca.

 

Ai, enemic camí

de les hores i l'aigua,

galop d'altius arquers

contraris a l'estàtua

de sal de qui volgué

esdevenir de marbre!

Si et tombes, els teus ulls

glaçaran esperances.

 

Poble trist, amb record

de ciutats molt cremades.

No t'acull cap repòs

d'ombra bona, de casa.

Només somnis, al fons

de la meva mirada.  

 

 

 

 

 

No deixeu mai d'anar al teatre, lletraferits.

 

 



Poesia Catalana a Internet: un sonet de Francesc Fontanella

Com a contribució a la Setmana de la Poesia Catalana a Internet, enguany he decidit reivindicar un dels nostres autors barrocs més importants, Francesc Fontanella (Barcelona, 1622-Perpinyà, 1681/85). 

 

 

He triat un dels seus sonets amorosos. Es tracta d'un sonet dedicat a la seva esposa morta, Elisa (senyal Nise), que reprodueix el mite d'Apolo i Dafne. Empro la versió editada per Maria Mercè Miró (pàg. 51 de l'Antologia Poètica de Fontanella que publicà Curial l'any 1998).

Espero que us agradi.

 

 

 

Muda Dafne la planta fugitiva

i, lisonges mentint a l'esperança,

los braços multiplica a la venjança,

les verdes llengües a la queixa aviva.
 

Mes falta als braços força venjativa

quan la llengua cedeix a la mudança,

i de tronc insensible Febo alcança,

la que de Dafne no, corona altiva.
 

Oh, feliç vencedor de la porfia,

a qui brota consuelos la duresa

i lo temps ab lisonges galardona!
 

I, ai de mi!, que, perduda ma alegria,

me falta lo favor, no la firmesa,

me resta lo dolor, no la corona.
 

Francesc Fontanella

 

PRIMER PREMI DE NOVEL·LA CURTA "CELLER DE LLETRES"

Hola, lletraferits

 

Avui us escric per fer-vos avinent una notícia. La convocatòria del I Premi de novel·la curta Celler de lletres.
 

Em sembla molt interessant, perquè ja sabeu que m'encanten les novel·les breus.

 

Les bases contemplen una gamma àmplia de possibilitats, de manera que pot interessar a un grup molt extens de gent. Només es demana que, d'una manera o d'una altra, la trama estigui relacionada amb el món del cava o del vi. Res més, perquè la bona notícia és que s'admeten tots els subgèneres possibles (això és molt poc habitual i molt d'agrair). Per tant, podeu enviar-hi una novel·la històrica, fantàstica, de ciència-ficció, negra, etcètera. 

 

AQUÍ TENIU  UN ENLLAÇ DE LA BIBLIOTECA DE VILAFRANCA ON HI TROBAREU LES BASES. 

Estic segura que a molts de vosaltres, si escriviu, us pot interessar.

 

Fins aviat!

 

Bon Nadal a tots els lletraferits

Benvolguts lletraferits,

Ja torna a ser Nadal. El calendari ha fet novament la volta. El temps passa de pressa, ho sabem tots. Avui, a manca d'inspiració pròpia, us vull felicitar les festes amb les paraules d'un altre.
Són tan boniques! De pas, podem retre homenatge als animals que conviuen amb nosaltres, que tant ens ajuden.
 

 

RONDALLA DEL BOU

 

 

El bou pesant, veient la gent

que tantes coses oferia,

diu que volia fer un present

al dolç Infant de l’Establia.

 

I quan minvà una mica el fred 

–que l’Infantó ja no plorava–

sortí amb pas lent, dins l’aire net,

sota la nit florida i blava.

 

Per donar a Déu, pobre i humil

damunt la palla gloriosa,

vol abastar algun flam gentil

de l’estelada tremolosa.

 

Va caminar per fondes valls

i resseguia la carena.

Sent el clarí de tots els galls

però ja du la rica ofrena.

 

Saltant de goig i bruelant,

el bou baixà de la muntanya,

i s’oferia al dolç Infant

amb una estrella a cada banya.

 

 Marià Manent (Barcelona, 1898-1988)

 

MOLT BONES FESTES A TOTS ELS LLETRAFERITS DEL MÓN

 



 

 

 

Leer en el retrete, de Henry Miller

He tingut l’ocasió de llegir un petit i deliciós opuscle, publicat per l’Editorial Navona, intitulat Leer en el retrete. Signat per Henry Miller, es tracta d’un text inèdit que ha traduït al castellà, i comentat, Enrique De Hériz.

Rere un títol suggerent y provocador, tan transgressor com correspon a Miller, hi trobem una mirada que ens aboca a contemplar l’acte de la lectura d’una manera diferent. L’obra fou composta l’any 1952 i aquesta circumstància és impossible d’obviar. D’una banda, perquè ens mena a un gaudi deslliurat de tensions. Ja ha passat molt de temps i, per tant, psicològicament ens hi sentim poc compromesos, com distanciats. D’una altra, perquè resulta doblement curiós. És divertit, però alhora també ens permet reflexionar, si som lectors honestos, sobre la deriva que algunes qüestions han pres en aquests més de seixanta anys.

L’opuscle toca molts temes, a quin més engrescador. Des de la manera d’enfrontar la consideració dels dos sexes i del matrimoni a allò que segurament interessava més a Miller: els llibres, els gèneres literaris, els productes més llegits, la publicació.

En el fons, l’autor utilitza el text com a pretext. Amb un embolcall que s’entreté a remenar molts dels usos i costums de la societat del moment ˗i a qüestionar-los i criticar-los amb una acidesa magistral˗, allò que Miller pretén és establir un cànon. I, al mateix temps, posar en entredit (como qui no vol la cosa) el cànon ja existent. La seva fina ploma assaja de fer-ho sense que es noti gaire. O tal vegada no. Qui ho sap. No debades la provocació és pertot.

En qualsevol cas, l’opuscle ens proporciona una estona molt plaent. Ens ajuda a recordar, un cop més, el motiu pel qual ens anomenem lletraferits. El motiu pel qual, i sense remei, estem malalts de literatura. I això, com us podeu imaginar, resulta superb.  

Que tingueu un bon dia.        

Patrick Modiano, Premi Nobel de Literatura 2014

L'escriptor francès Patrick Modiano, nascut l'any 1945, ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2014.

 

No sé per què, no deixa de resultar una cosa estranya, però sempre me n'alegro quan el guardonat és europeu. I si és francès (o escriu en qualsevol llengua romànica), millor.

 

Un autor amb una veu molt personal, sens dubte.  

Com que per desgràcia no tinc temps d'escriure ara mateix un article en condicions, us enllaço aquí el bloc d'en Sebastià Bennasar. Ell recull perfectament la meva opinió respecte a Modiano i a la seva obra.   

Enhorabona!