Lectures de l'estiu

 

L'herència d'Eszter, de Sándor Marai

Amb l'elegància i la profunditat del seu autor, la novel·la és una història d'amor i de família, un text que dibuixa la capacitat de fer el bé i de fer el mal, un relat al voltant del magnestisme que certes persones exerceixen sobre la resta. La burgesia hongaresa retratada amb precisió. Escrit en primera persona, es llegeix amb avidesa en un sospir. 

El mirall de les nostres penes, de Pierre Lemaitre     

Una novel·la que m'ha deixat òrfena, perquè en passar la seva darrera pàgina, ja ho he llegit absolutament tot de Pierre Lemaitre. El mirall de les nostres penes és la tercera entrega de la Trilogia d'entreguerres. No us la perdeu si voleu completar aquest conjunt fantàstic que ens explica les entreteles dels conflictes d'una França i d'una Europa que mai no surten als llibres d'Història. 

Nimiedades, de María Paz Otero 

Un bonic poemari, gens pretenciós, de paraula senzilla i precisa. L'amor, el pas del temps, la família. Agradable lectura d'una tarda d'estiu. Perquè mai no hem de deixar de llegir poesia. 

Aigua tèrbola, de Concepció G. Maluquer

Aigua tèrbola, de Concepció G. Maluquer (1914-2004). Quina ràbia que una dona que escriu tan meravellosament (una més) ens hagi passat tan desapercebuda. És una situació vergonyant dins la nostra història de la literatura, una situació que cal esmenar tant sí com no. Sort que gent com la de l'Editorial Fonoll han decidit recuperar alguns noms, entre els quals aquest. Una novel·la excel·lent, d'estil impecable i recursos molt moderns, datada el 1967. Amb una sèrie de personatges ben definits i una ambientació precisa, Concepció G. Maluquer confegeix un interessant retrat social de tota una època. No us la perdeu. 

Lixeiro, d'Ismael Ramos 

M'ha agradat molt aquest poemari. Primer l'he llegit en gallec, després en castellà. Les reflexions que podem extreure de la quotidianitat. Metàfores i imatges que passen sense pretensions del particular al col·lectiu. Res nou, però tot nou sempre.  

Àngels de l'univers, d'Einar Már Gudmundsson

Una prestigiosa novel·la islandesa, traduïda a més de 20 llengües i que ara, gràcies a l'Editorial Nits Blanques, ens arriba en català, traduïda directament de l'islandès per Inés García López. Un llibre humà, explicat en primera persona pel protagonista, un malalt mental. No és un text sinistre, ni tan sols excessivament dur, sinó que sorprèn per la naturalitat, la ironia i els tocs poètics. Molt interessant aprofundir en tradicions literàries tan desconegudes per a nosaltres. 

Otra noche en el mundo, de Luis Escavy  

Un poemari sobri i elegant, que posa en comparació el món actual, tan desesperançador, amb el passat clàssic. És un plany pel present i una reflexió al voltant de l'escriptura, la traducció i el poder del llenguatge. 

Doble vida, d'Àngels Bassas i Salvador Macip

Escrita a quatre mans, per Àngels Bassas i Salvador Macip. O viceversa. Com vosaltres vulgueu. Una mateixa història, dos punts de vista. Dos personatges que es despullen davant del lector i que ens condueixen per l'intricat camí dels sentiments, la passió, el desig, la inseguretat, la covardia, la por. Una novel·la ben travada, amb un bon final (no era fàcil) de ressons shakesperians. M'ho he passat molt bé llegint-la, té la capacitat d'atrapar el lector. 

La Negreta i altres veus emmudides, de Jordi Fernando   

Set dones catalanes, set dones destacades per les seves activitats, set dones desconegudes, o oblidades, o com diu el títol del llibre, set dones emmudides. I allò que ha fet l'autor ha estat passejar-se per la Història per poder donar a totes set la veu que es mereixen. Amb una gran excel·lència lingüística i estilística, Jordi Fernando ha novel·lat les seves vides, les seves fites, les seves valuoses aportacions. Ens les ha donat a conèixer per demostrar que les dones han estat capaces de grans consecucions des que el temps és temps, des que el món és món. I que ja n'hi ha prou de viure relegades a l'anonimat.     

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Visita a la senyora Soler

  

Em sembla impossible, a hores d'ara, no haver parlat encara aquí de Visita a la senyora Soler, la novel·la inèdita de Manuel de Pedrolo que l'Editorial Fonoll ha publicat aquest any 2022. Tanmateix, per a tot arriba el dia i finalment avui, en un forat entre altres feines, he trobat uns minuts per fer-ho.  

És una de les dites "novel·les perdudes" de Pedrolo. Escrita el 1959 i prohibida per la censura el 1971, va restar durant molts anys arraconada a l'arxiu de la censura d'Alcalà d'Henares. La història de Visita a la senyora Soler és llarga i curiosa, i la podeu llegir en el pròleg a l'edició que he tingut l'honor d'escriure. Bé, també m'he ocupat d'editar el text. I no puc estar més satisfeta que l'Editorial Fonoll em donés l'oportunitat de fer-ho. Encarregar-me de l'edició i el pròleg de la darrera novel·la inèdita del nostre gran autor, publicada 62 anys després de la seva escriptura, ja us podeu imaginar què significa per a mi.

La novel·la va sortir al febrer i ha estat un èxit de vendes (ja portem tres edicions). Amb els editors hem corregut un bon nombre d'indrets de Catalunya fent-ne la presentació: Tàrrega, Lleida, Barcelona, Tarragona, Girona, Cervera... i encara no hem acabat. Em sembla que la pròxima parada, un cop passi l'estiu, serà a Igualada. 

Amb el rerefons polític i social de la grisa Barcelona de la postguerra, Visita a la senyora Soler esdevé un can agònic en favor de la llibertat. L'autor mostra la repressió, l'opressió moral de la culpa i del pecat, la dificultat de viure en plenitud... i ens acosta a la reivindicació, sempre present a les seves novel·les, de la llibertat sexual de la dona, la seva personalitat, el seu caràcter i la seva capacitat de decidir allò que desitja i vol. 

No us la perdeu, sisplau. Seria un sacrilegi! 

   

Segon trimestre 2022 (lectures)

 

Sísifo enamorado, de Laura Mintegi

Un llibre peculiar, a mig camí entre la novel·la i el tractat reflexiu al voltant del sentiment amorós vist des de la psicoanàlisi. Es llegeix molt bé, és breu i entenedor (malgrat uns leismes insofribles), però no em convenç el to acadèmic que destil·la. O escrius un assaig o escrius una novel·la, però no pots escriure un assaig disfressat de novel·la amb un argument que serveix d'exemple o de cas clínic d'allò que en realitat vols explicar. La cosa no funciona així. I, amb tot, em genera contradiccions, perquè m'ha agradat llegir-lo. La seva autora, Laura Mintegi, és doctora en Psicologia i professora de Llengua i Literatura Basca a la Universitat del País Basc. Vet aquí la cosa. 

El río del Francés, de Daphne du Maurier   

Un llibre d'aventures. Ben bé una història de pirates escrita al segle XX, amb tot el que això comporta. És a dir, la mitificació de la figura del pirata com a símbol suprem d'independència i de llibertat. Daphne du Maurier capgira el concepte del bé i del mal i ridiculitza sense pietat la societat benpensant. El río del Francés és, per damunt de tot, una novel·la de reivindicació feminista. La seva protagonista, la Dona, esposa d'un aristòcrata anglés i mare de dos fills, no suporta viure tancada en una gàbia, encara que sigui d'or. I farà tot el que caldrà, amb valentia, per lluitar-hi en contra. Les descripcions del paisatge són superbes. T'hi sents absolutament transportat. El río del Francés, un altre registre d'aquesta gran escriptora que és Daphne du Maurier.    

Els colors de l'incendi, de Pierre Lemaitre

La segona novel·la de la Trilogia dels Fills del desastre, iniciada amb Ens veurem allà dalt, amb la qual Pierre Lemaitre va rebre el Premi Goncourt. Els colors de l'incendi també m'ha agradat molt. Ja sabeu que en soc una fan, d'en Lemaitre. Aquí conjumina una història de revenja (ben ideada, millor travada) que li serveix de marc ficcional per parlar-nos de la història francesa i europea just abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Fantàstica traducció d'Albert Pejó. 

Sabates de taló italià, de Magdalena Tulli

Una novel·la dura, complexa, que Magdalena Tulli escriu amb caràcter autobiogràfic. Un recorregut íntim per la dificultat de la vida a la Polònia de la Guerra Freda. Un camí des de la reconstrucció i el record narrat de manera críptica i de difícil accés. Tulli està considerada una de les millors escriptores europees contemporànies, amb un estil narratiu que no es troba a l'abast de qualsevol lector. 

La festa, de Margaret Kennedy

Una novel·la que sens dubte és massa llarga i que no podem llegir amb mirada actual. Fa setanta anys que fou escrita, i així ho hem de veure. No crec que, com diu la contracoberta, tingui gaire en comú amb Daphne du Maurier ni amb Agatha Christie. Tanmateix, la novel·la m'ha mantingut vives les ganes de tirar endavant. Crec que, per damunt de tot, conté una encertada dissecció de l'Anglaterra dels anys posterios a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Les diferències de classe, el paper de la dona i dels joves i nens, la crueltat humana, els dibuixos de diferents personalitats femenines. L'autora m'ha semblat molt intel·ligent. Ara bé, només us recomano la novel·la si sou amants de les obres llargues. Si no, no. 

Lectures primer trimestre 2022

 

El chivo expiatorio, de Daphne du Maurier (Alba Ed., col. Rara avis)

Quina autora més gran que és Daphne du Maurier. Quina mestria a l'hora de teixir una història tan singular. Dos homes idèntics es troben. No es coneixen de res ni tenen cap relació familiar, però són indistingibles. Què pot passar, davant d'aquesta increïble situació? Només ho podeu saber llegint la novel·la. Recomano absorbir (com estic fent jo) tot l'univers d'aquesta superba autora. No us en penedireu. 

Homes, de Isabel-Clara Simó (Ed. Bromera)

Homes és un recull de 22 relats d'Isabel-Clara Simó (2010), publicat per Bromera el 2021 en la seva col·lecció "Els llibres d'Isabel". Simó intenta recollir en les seves històries la casuística al voltant de la figura masculina en els nostres temps. Com passa amb tots els volums de relats, n'hi ha uns que ens agraden més i uns que ens agraden menys, però la capacitat d'observació de l'autora no té preu. A Homes hi trobem una mica de tot, individus de tots els pelatges, descrits amb una ironia i una acidesa que fan de la lectura un autèntic plaer. 

I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian (Ed. Comanegra)   

Un món desconegut, Armènia, un poble remot perdut en un racó del Caucas, un conjunt de personatges únics i inoblidables. I la magnificència de la natura, que tot ho envolta. Nariné Abgarian ha alenat una rondalla preciosa on s'encreuen la vida i la mort, la desgràcia i l'acceptació, el passat i el futur. Una novel·la brodada de poesia i de meravelles, que no us podeu perdre. 

El senyor Palomar a Barcelona, de Tina Vallès (Ed. Anagrama)

Un home que mira i una ciutat que es deixa mirar. I l'estela del llibre insubstituïble d'Italo Calvino. He gaudit de la novel·la i he gaudit de la meva ciutat reflectida en ella. Quantes intertextualitats pot tenir la literatura! 

Encara hi ha flors, de Margarida Aritzeta (Capital Books)  

Un text estilísticament molt bell, on hi passen moltes coses. La presència del passat en el present, la pervivència de la història. Els sempre complexos lligams familiars i de veïnatge. La dificultat de les relacions humanes. La guerra, la violència. De fet, la vida. Ambientada a la vora del monestir de Santes Creus, hi trobem un fascinant relat ple de picades d'ullet literàries i musicals. I sobretot hi trobem, amb una naturalitat de realisme màgic, la presència dels morts. Perquè, com diu el subtítol de l'obra, de vegades els morts no descansen en pau. 

La salvatge, de Isabel-Clara Simó (Columna).  

Premi Sant Jordi 1993. La recreació del mite de Pigmalió portat a l'extrem de la bogeria i de la violència. Fins on som capaços d'arribar els humans? Un exercici de tall feminista i d'alt nivell literari sorgit de la ploma d'Isabel-Clara Simó.  

Sis pamflets de por i una traducció, d'Antoni Munné-Jordà/Jules Verne (Ed. Medusa)  

Sis relats d'Antoni Munné-Jordà (escrits entre 1968 i 1973) que pretenen contenir, rere l'embolcall de la por, allò que ell mateix anomena "utilitat social", tot fent referència a la situació política que patia el país. Per això els titula "pamflets" de por. La traducció que clou el volum correspon a un conte de Jules Verne traduït pel mateix Munné-Jordà: Frritt-Flacc. No us deixeu perdre el volumet. Us sorprendrà. 

Me cuesta bivir, de Maria Queraltó (Universal còmics)

Una preciosa història gràfica sobre les dificultats d'accedir a una vida normalitzada (si ho podem dir així) des de la bisexualitat. El descobriment, la pròpia acceptació i l'acceptació dels altres. Els dibuixos m'han encantat. 

Nascut de cap dona, de Franck Bouysse (Edicions del Periscopi) 

Una novel·la de difícil catalogació, narrada amb to poètic i amb una potència extraordinària. Un text duríssim, impactant, que ens parla de les injustícies, el sofriment i la maldat humana. Viure en primera persona la vida de la Rose, des que és una nena de catorze anys, ens enganxa a les pàgines, en un crescendo farcit de sorpreses i una estructura calidoscòpica que ens aboca a un inesperat final. No us la perdeu. Absolutament recomanable.  

Les darreres lectures de 2021

 

Avui ja som 2 de gener de 2022, i per aquest motiu no vull que passi ni un dia més sense consignar les lectures que tenia pendents de ressenyar. Així comencarem l'any de cap i de nou. Com ha de ser. O sigui que aquí les teniu. 

Pedrolo Perillós? Converses amb Manuel de Pedrolo, de Jordi Coca. Un llibre imprescindible per acostar-nos a la figura del gran autor segarrenc a través de dies de conversa amb Jordi Coca. Deliciós. 

Animales como tú, d'Ismael López Dobarganes. Els qui hem coneixeu, ja sabeu la meva faceta animalista. Aquest llibre és una petita meravella, escrita des del cor, per un dels fundadors del Santuari Gaia, que es troba ubicat a Camprodon. Un Santuari dedicat a rescatar i a tenir cura d'animals de granja en perill. La gent de Gaia té la voluntat, gens senzilla, de canviar el món. Les històries i anècdotes que ens explica l'autor són entendridores i precioses. Jo algunes ja les coneixia perquè fa molt temps que segueixo i col·laboro amb el Santuari. Però m'han emocionat igualment. Us el recomano. Hi ha una altra manera de viure i de conviure, i ells ens ho demostren. 

Antichrista, d'Amélie Nothomb. Novel·la molt breu, com tota la producció de Nothomb, que incomoda, genera inquietud i resulta difícil de catalogar. L'amistat (si podem dir-ho així) de dues noies adolescents en un térbol espiral de comportaments anòmals. I no només ho són els de les adolescents, sinó també els dels adults que les envolten. L'hem llegit en un dels meus clubs de lectura i ha generat prou debat. 

Fut, de Jim Dodge. Una petita meravella (menys de 100 pàgines) que deixa el lector aclaparat per la tendresa, la mirada humana, el pòlsim de màgia, el desenvolupament de la senzilla història, les relacions que s'estableixen entre els personatges. Els protagonistes: un avi, el seu net i la Fut, una ànega de coll verd. És un llibre bonic, feliç, intel·ligent, vinculat a la natura. És una d'aquelles cosetes que només de tant en tant et trobes a la vida. Jim Dodge, un autor a reivindicar i a donar a conèixer. 

El llibre de l'estiu, de Tove Jansson. Un clàssic modern de la literatura nòrdica. Una nena acaba de perdre la mare i passa l'estiu amb la seva àvia en una diminuta illa del Golf de Finlàndia. Una deliciosa faula plena d'aprenentatges, de jocs, de pors i alegries, un text d'amor suprem a la naturalesa. Un text captivador i entranyable que mostra la indubtable dimensió literària de Tove Jansson, una de les grans autores escadinaves de tots els temps. 

Un país con tu nombre, d'Alejandro Palomas. De vegades, molt poques, existeix la màgia. La màgia creada per persones úniques i especials que viuen entre nosaltres. Alejandro Palomas és una d'aquestes persones. I ara ha escrit una novel·la tan única i especial com ell, un text que ha aconseguit remoure'm fins el moll de l'os. Si això fos possible, diria que l'ha escrit per a mi. Per commoure'm, per tocar la meva fibra més íntima, per fer-me mal i per guarir-me, per fer-me reflexionar i sincerar-me amb mi mateixa. Ell i jo compartim moltes idees, moltes afinitats, entre les quals l'amor immens pels animals, per la natura, per tots els éssers vius. Sé també que compartim la sensibilitat a flor de pell, i el convenciment que aquest món, per damunt de tot, necessita bondat i amor. Llegiu el llibre. I després em dieu el què. 

La nieta del señor Linh, de Philippe Claudel. No entenc com he pogut estar  tants anys sense llegir aquest llibre. És una novel·la extraordinària. I que bé que escriu Claudel, que bé. Un cant a l'amistat, que ens pot salvar fins i tot de les coses més terribles de la vida. Una obra entranyable, melangiosa, trista i alhora plena de llum. Amb un gir final que t'arriba a l'ànima. Meravellosa.     

 

El princep feliç i altres contes, d'Oscar Wilde. El plaer immens de rellegir, en la bonica traducció de Jordi Martín Lloret i les il·lustracions precioses d'Albert Asensio, tres dels contes del meu admirat Oscar Wilde. El príncep feliç, El rossinyol i la rosa i El gegant egoista. Tres històries que parlen d'amor, de la natura, dels ocellets, les flors... i, sobretot, de la bondat i la grandesa d'esperit, de la generositat i l'entrega. Un clàssic de clàssics per a grans i petits. 

No t'ho diré mai, de Marian Díez Picó. La novel·la guanyadora del Premi Enric Valor d'enguany. Fresca, divertida, actual, àcida... Les aventures d'una mare a qui el marit ha abandonat per marxar a l'Àfrica a fer de misioner, deixant-la amb dos fills, una mare i una sogra. Tot un planter familiar amb el qual no és fàcil de conviure, i menys quan arriba la pandèmia. M'ho he passat prou bé llegint-la. 

Tots els focs totes les pistoles, de Jordi Benavente. Recordo haver-ne parlat amb ell. Per què no escrius més, Jordi? Vinga, escriu, escriu. I ell: que no és tan fàcil, Anna, que tinc la feina i la canalla petita. Però finalment ho ha fet. Ha escrit. I com! Enhorabona per aquesta delícia que és Tots els focs totes les pistoles. Com diu encertadament l'Anna Gual a l'epíleg: "No són poemes, no són proses, no són textos. Són alenades de literatura". Que això només sigui el principi, Jordi. Que la natura, el camí i la literatura et necessiten. 

Les lleialtats, de Delphine de Vigan. Una altra novel·la breu, esplèndida, dura, intel·ligent, que ens defineix a tots, individualment i col·lectiva. Es llegeix en un sospir, no la pots deixar. I segur que tampoc no la pots oblidar, com només passa amb els bons llibres.       

     

I ara sí, ara ja ens hem posat al dia. El que vindrà a partir d'ara ja seran lectures d'aquest any que comença i que tots esperem que sigui millor que els p... 2020 i 2021. 

Fins aviat, lletraferits! 

Lectures i més lectures

 

Reprenem la tasca de consignar la llista de les meves lectures. Allà va, lletraferits. 

Consumits pel foc, de Jaume Cabré

La darrera i controvertida novel·la de Jaume Cabré, de difícil catalogació. La lectura és agradable, té coses que enganxen, però no m'atreveixo a emetre un veredicte ferm. Em va descol·locar, no tinc clar on situar-la. En qualsevol cas, el meu Cabré continua essent el de Viatge d'hivern. 

Una història real, de Kate Reed Petty

Una novel·la diferent que m'ha interessat i agradat. Els recursos narratius (variats i inesperats) la doten d'un aire particular i fresc. Hi trobem una mica de tot (gènere epistolar en forma de correus electrònics, escenes de cinema, diverses persones narratives inclosa la segona, punts de vista canviants). La història també m'ha agradat, explicada d'aquesta manera tan poc convencional. Endavant si la voleu llegir.

No-res, de Janne Teller

En acabar la novel·la, em vaig sentir trasbalsada, just després de moments d'emprenyamenta i incomoditat durant la lectura. Em sentia molesta, sorpresa i colpejada. I pregunto: No era el que deia Kafka, tanmateix? Que la bona literatura ens ha de colpejar? Doncs això.  

Un amor, d'Alejandro Palomas

Darrera novel·la de la trilogia de Palomas (les anteriors: Una madre, Un perro). La vaig acabar amb el cor encongit. Per la mort de la protagonista, Amalia, que no havia succeït quan Palomas escrivia la novel·la. La seva mare. La de debò. No em malinterpreteu: com sempre, vaig riure molt llegint el llibre. Vaig riure molt i em vaig emocionar molt. No és un llibre trist, és un llibre intens, però ple de coincidències i premonicions. Un plaer immens, sempre, llegir l'Alejandro. Un home que destil·la tendresa per tots els porus de la seva pell. Me l'estimo molt. I parla dels sentimens amb tanta profunditat i franquesa que representa un model d'honestedat.  

Carrer de les botigues fosques, de Patrick Modiano

Feia temps que estava a la pila, esperant. Premi Goncourt 1978. M'ha semblat estrany que li atorguessin el premi. El llibre està com a mig fer. Li he trobat a faltar el cop de puny. La història que explica, que és punyent i ben travada, tenia a priori tots els ingredients per convèncer (i molt). Però està narrada des de tanta distància, tan allunyada del sentiment, aprofundint tan poc en la interioritat del protagonista, que m'ha deixat freda. No puc dir que no m'hagi agradat, però... no l'hi regalaria a ningú. 

L'amor d'Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Una petita joia d'aquestes que ens col·loca Viena Ed. davant del nas. Entres a una llibreria, la veus i no pots no endur-te-la. Una història pausada, plena de desencontres, trista. Amb la bellesa de les paraules i la música de contrapunt, el lector no pot deixar de plantejar-se quantes dones, al llarg de la Història, han viscut les renúncies que viu Erika Ewald. Quantes dones, per un encotillat sentit de la moral, de la decència i del deure, han malbarat la seva vida sense remei. I quants homes, des de la seva posició de privilegi, hi han contribuït. Un text breu, escrit en la joventut de l'autor. Però ja ho sabeu, Zweig és sempre Zweig.

L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O'Farrell

Vaig acabar la novel·la amb un nus a la gola. Les darreres pàgines són espectaculars. Ho són com tot el text, en realitat. Un text que va in crescendo, destil·lant de mica en mica informació i sentiment. La delicadesa narrativa, a moments gairebé poètica, no ens ha d'enganyar. La història que conté la novel·la és terriblement dolorosa i injusta, brutalment anorreadora, i per això el cor et va a cent mentre la llegeixes i l'acabes, i mentre constates que tot allò que sospitaves és cert i et preguntes quantes dones, quantes, han viscut al món, en tots els indrets i totes les èpoques, situacions com aquella, i et respons que segurament moltes, moltíssimes, i la resposta fa mal. No deixeu de llegir aquest llibre.  

Satèl·lits, d'Elisenda Solsona

Un llibre de difícil definició: 8 contes que acaronen el fantàstic, l'insòlit i el meravellós. Rere l'eix vertebrador d'un fet tan inaudit com la desaparició de la lluna, les vuit històries ens remeten al conflicte i al patiment de les relacions humanes. Són textos marcadament humans, però alhora indiscutiblement màgics i originals, on res no és el que sembla. Com a lectors, ens generen la mateixa atracció que pot generar la lluna absent. Pensava que eren relats de ciència-ficció més pura. Després he vist que són molt més personals. I molt interessants.   

El festí de Babette, d'Isak Dinesen

Isak Dinesen, pseudònim de l'autora danesa Karen Blixen, una de les escriptores més reputades de Dinamarca i coneguda especialment per les memòries de la seva estada a Kenia, signa aquesta autèntica delicatessen que és El festí de Babette, que gairebé tothom coneix gràcies a la fantàstica pel·lícula de 1986 dirigida per Gabriel Axel. Viena Ed. ens torna a temptar amb aquesta delícia. No trobo una altra paraula. Delícia. Viena ens tempta i nosaltres hi hem de caure. Només cal recordar allò que deia el gran Oscar Wilde: "La millor manera de véncer la temptació, és caure-hi". Doncs vinga.    

Piranesi, de Susanna Clarke

M'ho vaig passar genial. No podia parar de llegir. Un text fantàstic, que et manté en tensió, amb una veu narrativa extraordinària. Una primera persona que sorprèn pel seu to (no vull revelar res més) i que ens aboca a reflexions profundes. Una novel·la amb un important rerefons filosòfic, però que es llegeix en un sospir. Té molts nivells de lectura, la qual cosa només succeeix amb les obres bones. Recomanada a tothom, amants i no amants de la ciència-ficció. Humanista, clara, original. No us la perdeu. 

 

Toca un resum de lectures

 

Ja som al juliol. I des de les lectures de 2020 no havia tornat a fer cap post. Ja toca. Però, com sempre, la feina m'aclapara. Ara he trobat un foradet. No m'allargaré massa, però almenys quedarà constància de tot de títols que estaven pendents. 

Som-hi!  

Neko Cafè, d'Anna Sólyom

Una petita meravella d'amor i empatia envers els gats i envers les altres persones. Un llibre d'amistat i ajuda escrit per l'autora hongaresa resident a Barcelona Anna Sólyom. El vam llegir en un dels meus clubs de lectura virtuals, Amb D de Dona, i vam poder comptar amb l'autora el dia de la posada en comú. Un encant de persona, com la seva novel·la. 

 Una madre, d'Alejandro Palomas

Què puc dir de l'univers de l'estimat Alejandro Palomas que no sapigueu? Una madre és la primera novel·la de la trilogia que continua amb Un perro i Un amor. Jo vaig llegir primer la segona. Ara ja estic en ordre i em falta la tercera. Ningú com Palomas per reflectir de manera autèntica i franca els sentiments humans, les relacions familiars, les contradiccions i les pors que tots portem dins. Ningú com ell per escriure la veritat des de la veritat. La lectura d'Una madre em va resultar especialment agredolça. Jo sabia que la mare de Palomas estava molt greu, i finalment va morir mentre jo gaudia de la novel·la. Aquestes coses que té la vida. 

 El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Un clàssic català modern que han llegit diverses generacions perquè fa temps que forma part dels plans d'estudi de l'ensenyament secundari. Una novel·la preciosa, qui sap si un cant a la redempció personal des de la música. La feina de lutier que salva el protagonista mentre està tancat al camp de concentració d'Auschwitz. La potència del record amb el pas del temps. Les coses que el temps no pot esborrar. Bellesa. 

 Flush, de Virgina Woolf

Una delícia. Senzillament, una delícia. Un llibre de Virgina Woolf que, inexplicablement, no havia llegit. La traducció de l'edició de l'Avenç l'ha fet en Jordi Fernando, i és absolutament extraordinària. La veu de Virginia Woolf, magistral, sempre crítica, ressona amb uns tons molt diferents dels acostumats. La tendresa, l'amor incondicional d'un gos i la seva mestressa, la poetessa britànica Elizabeth Barrett. El llibre porta un subtítol: Una biografia. I sí, és la biografia del gos, no pas la de Barrett. A través dels ulls i les vivències d'aquest cocker spaniel entranyable, contemplem la vida i els costums d'una època que ja no hi són. No us la perdeu per res del món, lletraferits. 

De pedra i os, de Bérengère Cournut

Una novel·la insòlita, diferent, que explica la vida d'una dona inuit i la seva comunitat des de dins. És un text dur i sorprenent. Una obra amarada de poesia, de llegendes, de veus que ressonen, d'éssers que ja no hi són. Resulta corprenedor comprovar que, en aquest planeta, hi ha comunitats per a les quals la vida consisteix, simplement, en aconseguir sobreviure. Envoltats de perills, assetjats pel rigor del clima i de la natura, cada dia viscut és una batalla guanyada. Una lectura que ha esdevingut una gran sorpresa. Una petita delicatessen, podríem afegir. 

La casa de la veranda cega, de Herbjorg Wassmo

La casa de la veranda cega és el primer llibre de la dita "Trilogia de la Tora", de l'autora noruega Herbjorg Wassmo. És un dels primers títols publicats per la nova editorial Nits Blanques, que ha assumit la tasca de publicar en català els grans autors de la literatura nòrdica. La novel·la és molt dura. Ens acosta als primers anys de la Tora, la protagonista, que viu un infern a mans del seu padrastre enmig de la inclemència d'un petit poble en un fiord del nord de Noruega. La veu de l'autora és especial, ens acosta a la realitat de manera molt plàstica. La realitat terrible de les criatures com la Tora, filla d'una dona noruega i d'un soldat alemany (els alemanys van ser al país molt de temps durant la Segona Guerra Mundial), que han de suportar el rebuig i el menyspreu dels seus conciutadans. Molt interessant, i ens ajuda a conèixer circumstàncies de les quals en sabem molt poc. 

La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier

Al llarg de la història de la literatura, han existit autors que han escrit novel·les memorables. Aquestes novel·les, si han fet molta fortuna, de vegades han eclipsat la resta de la seva producció, sovint injustament. Penso que tal vegada és el cas de Daphne de Maurier amb Rebecca. Per això he llegit aquests contes amb tanta atenció i amb tant delit. I no he patit cap decepció. Són una autèntica meravella. Misteri, ambigüitat, suspens, fantasia i realisme a parts iguals, situacions inexplicables, crims. He xalat com una boja.   

  Hamnet, de Maggie O'Farrell

Un llibre que ha tingut un gran èxit arreu del món. L'autora s'aproxima a la vida privada de William Shakespeare des de la seva intimitat. El nom del seu fill dona títol a la novel·la. Els fets no són reals, tret d'alguns trets i qüestions, perquè se sap molt poc de la vida de Shakespeare. O'Farrell recrea tot un univers, a mig camí de la realitat i la ficció, que enganxa el lector des de la primera pàgina. Paga moltíssim la pena. Una manera diferent de tractar les relacions entre la dimensió privada i la pública d'un geni. 

   Tres dones, de Lisa Taddeo

Es tracta d'un enorme treball periodístic, narrat en forma novel·lada. Les vivències, inquietuds i patiments de tres dones molt diferents en relació amb l'amor, el sexe, el desig, els silencis, els homes, la família, etc. Un dels casos m'ha interessat i agradat molt. Els altres dos no tant. L'he trobat una mica llarga. I és molt americana. M'ha funcionat més bé si m'ho prenia com una novel·la. Quan pensava que era veritat, em sentia més deslligada del relat. Em cansa una mica la importància que atorguem al sexe en aquesta societat. 

Fins a la pròxima tongada, lletraferits