El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 24 de maig de 2018

Quimera, de Margarida Aritzeta







Quimera és la darrera novel·la publicada per Margarida Aritzeta, una història juvenil (però perfecta per a totes les edats) que em vaig empassar en dos o tres dies. Suposo que trio bé les lectures, o que tinc la sort de viure envoltada de grans autors, però el cert és que tot el que he llegit últimament (mireu les ressenyes anteriors a aquesta) ha estat de gent que estimo i d'allò de devorar. 

Quimera és una indagació vibrant i àgil, en clau de ciència-ficció distòpica, al voltant dels límits entre la realitat i la ficció. L'autora ens planteja un enigma que ens enganxa irremissiblement i que ens obliga a continuar llegint. Malgrat emparar-se en tot un imaginari que hem visitat en altres ocasions, aconsegueix que sembli la primera. I no deixem de preguntar-nos: Què està passant? A quina mena de món paral·lel ha anat a parar en Yubley, el protagonista, un noi negre cubà que ha vingut a passar uns dies de vacances?  Existeixen forats o indrets des dels quals escolar-nos a altres espais, a altres realitats? Ens engoleixen sense remei, aquests forats? Quin és el no-lloc on ens ha ficat l'autora? I la gran qüestió, per descomptat: Se'n sortirà aquest pobre noi cubà, perdut en la immensitat del desconegut? Podrà tornar al seu món? O, pel contrari, haurà de viure-hi lluny per sempre? 

En fi, que la cosa no pot pintar més bé, ja ho veieu. Incertesa, acció, ganes d'esbrinar el misteri, dubtes, girs... tot allò que a una novel·la d'aquestes característiques li podem demanar. Ah, i també l'amor.   

El gran encert de Quimera són els personatges, que Aritzeta modela i amanyaga curosament i amb els quals ens sentim de seguida solidaris i identificats. En Yubley (un homenatge al Dídac de Mecanoscrit del segon origen, de fet tota la novel·la és una enorme picada d'ullet a Pedrolo en l'Any del centenari), la Menuda (entranyable i generosa, petita de cos però gran de sentiments), en Jo-Sol (encantador, home de poques paraules que defuig l'enrenou i el caos), la Miruna i el seu cabell de foc (una Alba que no és bruna, però tant li fa), el Ciclop... Fins i tot hi trobem una endevinadora que no podia dir-se sinó Cassandra. Ah, i no hi manca algun animal mitològic, però no vull avançar res més. 

Ja he comentat que Aritzeta fa un homenatge a Pedrolo, a qui dedica la novel·la: En memòria de l'escriptor Manuel de Pedrolo, en el centenari del seu naixement. I també ens recorda Huxley i el seu Món feliç, així com la mitologia clàssica. Els personatges s'enfronten a una sèrie d'obstacles en una ciutat inconeguda, un no-lloc amb gent brillant i amb gent rebutjada, on no resulta fàcil continuar vivint.

Quimera és un text modern, amb un rerefons vinculat a la societat actual i amb un munt de qüestions importants que ens podem plantejar. Però també és un text per gaudir-lo com a criatures, construït al damunt d'un bagatge que compartim i que inclou tot allò que hem llegit o vist al cinema i a la televisió. Un enorme homenatge, curull de perspicàcia, que no us podeu perdre.

I ja no dic res més, que no sé si he parlat massa. A més, Pedrolo em reclama. I és molt exigent. 

Fins a la pròxima, lletraferits.




     

1 comentari:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Caram, què li passa a en Yubley? Marededéu! És que he llegit les dues noveŀles precedents: L’aiguamoll dels cocodrils i Els cais de les sirenes, totes dues a Cuba i amb en Yubley. Però aquestes eren, diguem-ne, realistes; res de ciència-ficció. Wow, quin canvi! Apuntada!