Continuant amb
les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba
el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a
Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia,
l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical
ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només
quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament
inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el
llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com
Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.
Manuel de Pedrolo va ser sempre un
escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar
la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia
fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una
constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor
de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el
reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.
A Crucifeminació, Pedrolo
basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt
nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols.
L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és
humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de
la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona
encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un
nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu,
rupturista i molt revelador.
No explicaré res més. Ho haureu de llegir
vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu
gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha
reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb
les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu
astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera
definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit
del segon origen.
Feliç jornada, lletraferits.
1 comentari:
Moltíssimes gràcies per la ressenya. Com et deus imaginar, ja he posat aquest altre llibre de Pedrolo a la llista (cap que hagis recomanat d’ell falta a la meva llista). I aquest m’intriga força. No en sabia res fins ara mateix, i ja m’han agafat ganes de llegir-lo atès tot el que ens en dius. I com que m’agraden les noveŀles innovadores, no em fallarà.
Visca Pedrolo! I la seva comissària!
Publica un comentari a l'entrada