El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 29 d’abril del 2019

Absència/Ausencia, de Begoña Chorques






Absència/Ausencia, de la valenciana Begoña Choques Fuster (Xàtiva, 1974), és un bonic poemari publicat per Círculo Rojo amb pròleg d'Ignasi Riera i unes belles il·lustracions de Luna Beller-Tadiar. Es tracta d'un text intimista i valent on l'autora es despulla sense rubor per parlar-nos del dolor de l'absència, del buit que representa per a ella la pèrdua de la seva àvia, amb qui sempre havia estat molt unida. 

O, si no, què significa aquest canvi de papers, aquest col·locar-se en la pell de l'altra, aquesta necessitat d'oferir consol, de seguir l'exemple, de mantenir vius els records?:    

   SIMULACIÓ

T'abraçaré per donar-te el consol, 
perquè pugues plorar amb serenor.
Resta tranquil·la i marxa en pau. 
Jo seré l'àvia, tu seràs la néta. 
Tu seràs la mare, jo seré la filla. 
Vetllaré per no destorbar ton son
intentant aprendre l'art d'estimar
per no procedir malament del tot
mentre m'arriba l'hora de salpar. 
Dissoldré en un mar d'ulls l'aflicció 
que la teua partença en deixarà.  


El poemari, que Chorques ens ofereix en versió bilingüe català/castellà, palesa clarament la seva veu, una veu directa i clara, exempta de retòriques inútils i postisses. Una veu que ja havíem trobat al seu llibre anterior, Olor de poma verda. Tanmateix, les pulsions que traeix són pulsions de nostàlgia, d'enyor, de dolor profund. Ni amb el títol del llibre no ens intenta enganyar: Absència

També topem amb l'estupor. L'estupor, que no pot acabar en res més que en acceptació, però que no per això ens deixa de torturar. Els que abans hi eren de sobte ja no hi són. I això resulta indigerible, aterridor. Perquè la vida continua, però ells ja no hi són.    

Begoña Chorques és per damunt de tot una persona sincera i intel·ligent, que utilitza els seus sentiments interns per projectar-se al món. Per això el que escriu no és gens banal. S'enfronta des de dins al fet literari i el consolida a l'exterior, quan és capaç de relacionar tots els àmbits de la vida. Chorques és crítica, no pot deixar de denunciar allò que cal canviar. I ho fa sabent que la lluita no és fàcil ni curta, però que cal parlar de tot. 

                                          
                                            TIBI TERRA LEVIS



                                      Mentre el teu cos s'està desfent
                                      a la solitud del taüt, 
                                      voltat per altres solituds, 
                                      ens desarmen la sanitat, 
                                      s'espatlla l'educació.  
                                      Els polítics juguen als daus
                                      amb el pa que manca als infants.  
                                      Les teus mans es fan malbé,
                                      mentre perdem la llibertat.
                                      M'aixeque, em mire al mirall, 
                                      m'adone que el meu cos també
                                      es podreix implacablement. 
                                      Ja fa gairebé quaranta anys
                                      que el meu cadàver es podreix
                                      en un gemec sord de basarda. 
                                      Que la terra ens siga lleu.  



Em sembla magnífic aquest joc d'identificacions, aquest obrir-nos els ulls a un fet inapel·lable: comencem a morir el dia que naixem. I, enfront d'aquesta veritat incontrovertible, només l'amor i la bondat ens poden salvar. Estimar, compartir. I saber dir-ho. 

El poemari comença amb una citació de La vida es sueño de Calderón. I, és clar, qui em coneix a fons ja es pot imaginar què significa això per a mi. És la meva obra de teatre de capçalera, que em sé de memòria pràcticament des del primer vers. I fixeu-vos quin fragment ha triat Begoña Chorques:


Mas sea verdad o sueño
obrar bien es lo que importa; 
si fuere verdad, por serlo; 
si no, por ganar amigos
para cuando despertemos. 



Sí, sí, sí. La bondat, ho veieu?    

Altres autors fantàstics transiten el poemari: Audre Lorde, Wislawa Szymborska (la meva admirada Wislawa Szymborska), Alejandra Pikarnik, Gabriela Mistral, Virginia Woolf, Alfonsina Storni, Maria Mercè Marçal, Emily Dickinson, Sylvia Plath. Dones. És clar que sí. Dones. Perquè mouen el món i perquè són alhora receptacle, ofrena i destí. Perquè com elles és Begoña Chorques. 

Moltes gràcies, estimada. Continua escrivint. 


    


7 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Una altra exceŀlent ressenya, i m’han agradat d’allò més els dos poemes (o fragments de poemes) d’Absència/Ausencia. Magnífics! Moltes gràcies per la ressenya, i la meva enhorabona a Begoña Chorques!
Per cert, “La vida es sueño” no es la meva única obra teatral de capçalera, perquè s’ha de repartir el lloc amb algunes de Shakespeare, però està entre aquestes.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin.
Ay mísero de mí, ay infelice!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

...qué delito cometí/ contra vosotros, naciendo.

Begoña Chorques Fuster ha dit...

Estimada Anna Maria:
Moltíssimes gràcies per les teues paraules que m'emocionen profundament. Com bé saps, continuar endavant quan altres se'n van és difícil, és dur. Com diu una amiga meua, la mort és un escàndol i davant la mort de persones essencials, el nostre món sí es detura.
Una abraçada

Begoña Chorques Fuster ha dit...

Feliç coincidència vital i literària la que tenim amb 'La vida es sueño'. Al 2012, quan la iaia Trini ja havia emmalaltit, al Teatro Pavón es va estrenar un muntatge d'aquesta obra. La versió era de Juan Mayorga, estava dirigida per Helena Pimenta que tot just acabava d'agafar les regnes de la CNTC i el personatge de Segismundo estava interpretat per Blanca Portillo. Puc afirmar que no hi veuré un altre Segismundo millor que el de Blanca Portillo, amb la humanitat i la força dramàtica que hi va posar. Vaig veure el muntatge dues vegades, perquè l'any següent es va reposar.

Begoña Chorques Fuster ha dit...

Hi va haver una taula rodona on van participar tots tres. Blanca Portillo va parlar des dels budells com havia preparat el personatge atenent a la manca absoluta de cura que hi ha tingut Segismundo des que era ben menut. Va confessar que ho va fer des de la nina no cuidada que va ser ella mateixa. Finalment, ens va recitar aquests versos dient-nos el que significava aquesta obra per ella. Escoltant-la vaig pensar que resumia tan bé la manera de viure i ser de la meua àvia que, per això, vaig decidir començar el poemari amb aquesta cita. A més, el somni i els somnis són ben presents als poemes. :-)

Anna Maria Villalonga ha dit...


Anna Maria Villalonga ha dit...
Hola!
Sí, jo també vaig veure la versió de la Blanca Portillo. Procuro no perdre'm cap representació de "La vida es sueño". Em va agradar moltíssim.

I és absolutament cert que el món es detura quan perdem algú molt proper. De fet, el món mai no torna a ser el mateix. L'absència, per més temps que passi, no s'acaba mai.

Molts petons!