Fra Junoy o l'agonia dels sons, de Jaume Cabré

Ja sabem que els llibres no caduquen, i si són bons encara menys. 

Per això ara he llegit Fra Junoy o l'agonia dels sons, una de les novel·les de Jaume Cabré que encara tenia pendent. És un text de fa uns quants anys. Va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 1983 i dos premis el 1985: el Premi de la Crítica Serra d'Or i el Premi de la Crítica Catalana. 

M'ha agradat moltíssim, amb aquell regust únic del millor Jaume Cabré, sempre a la defensa de la música, de l'art, de la bellesa i de la cultura. El text és un al·legat anticlerical de primer ordre, que es carrega amb enorme intel·ligència tot allò que l'Església Catòlica representa: l'obscurantisme, la superstició, l'absurditat, la injustícia, la deshumanització, els interessos de classe i econòmics. De retruc, hi surt malparada tota la societat, 

incapaç d'evolucionar i de fer justícia.      

Si encara no l'heu llegit, paga molt la pena. A hores d'ara, un clàssic molt important dins la nostra tradició literària contemporània. 

Que passeu un bon dia, lletraferits. 

Heidi, Lenin i altres amics, de Joanjo Garcia

En un solar abandonat apareix una maleta amb tretze coloms decapitats. Al cap d'una setmana, n'apareix una altra amb dotze gats morts. La premsa atribueix els crims al Majordom, una figura enigmàtica que crida l'atenció de Blanca, una dona tímida i solitària que seguirà el cas a través dels mitjans de comunicació...

Aquest és l'inici del resum de la portada posterior de la novel·la de Joanjo Garcia guanyadora del darrer Premi València Alfons del Magnànim de Narrativa. S'intitula Heidi, Lenin i altres amics i vagi per endavant que m'ha agradat molt.  

En contra del que pugui semblar, la novel·la no és negra ni truculenta, tot i que hi succeeixen alguns fets molt foscos. En realitat la seva funció és servir de correlat i contrapunt a una història curulla de sensibilitat, enormement humana, que ens parla de la soledat, l'aïllament social i personal, els prejudicis, els secrets familiars i la por. 

La història, explicada en primera persona per Blanca, la protagonista, ens aboca a tot un món interior esplèndidament descrit. És un món dur i torturat, ple d'implicacions del passat en el present i d'incerteses no aclarides, que Joanjo Garcia descriu amb tolerància i respecte, dosificant la intriga amb intel·ligència i creant uns personatges complexos que a voltes ens sorprenen i a voltes no sabem com qualificar. 

Res no és previsible en l'esdevenir de la ficció. Hi ha girs inesperats, sublimacions i símbols. Hi ha una intertextualitat original i tendra que ens connecta amb els records i sensacions de tota una vida. Hi ha una certa ambigüitat. L'atmosfera és important, com també ho és la relació entre Blanca i el seu germà David, l'estrany capteniment dels personatges en alguns moments, el dubte sostingut al llarg de les pàgines, les anticipacions i la voluntat crítica. Joanjo Garcia atorga rellevància a l'espai a través de les maletes carregades d'horror, un horror que va in crescendo i que exemplifica la desolació d'una ciutat -València- a mig construir, víctima de les especulacions institucionals i sembrada de solars abandonats convertits en una perillosa terra de ningú. 

Haureu observat que no he aclarit res de la trama, només he parlat d'allò que el llibre conté com a rerefons i com a recurs. És premeditat, perquè crec que explicar els fets objectius no facilitarà que us pugueu fer una idea real del contingut de la novel·la. Així que l'haureu de llegir. Es tracta d'un text personal i curós, que sens dubte s'ocupa dels sentiments i les preocupacions bàsiques de l'ésser humà, de la necessitat que tenim tots, en qualsevol moment de la vida, de rebre amor i de ser capaços de donar-lo desinteressadament.  

Que tingueu una bona lectura, lletraferits. 

     

    

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Aquesta matinada i potser per sempre

Aquesta matinada i potser per sempre és una de les novel·les de ciència-ficció que devem a la ploma de Manuel de Pedrolo. De fet, l'autor la considerava una de les millors que havia escrit pel que fa a aquest gènere.    

L'obra, de títol tan suggeridor com la majoria dels títols de Pedrolo, data de 1980 i fou publicada per l'Editorial Sagitario. Avui la podem trobar dins de la col·lecció de ciència-ficció de Pagès Editors. Es tracta d'un text magnífic, que hom no pot abandonar quan el té entre mans. 

Pedrolo incideix en una qüestió que l'interessava profundament i que ja havia tractat en altres llibres: la possibilitat de l'existència d'universos paral·lels i d'altres formes de vida. S'ocupa d'especular al voltant de les coordenades de l'espai i del temps i ho fa amb el seu to dialèctic habitual. Perquè, si d'una banda desenvolupa una trama literària àgil, interessant i innovadora, que pot fer les delícies de qualsevol lector, d'una altra no evita les reflexions i les indagacions en la física i en la filosofia. Pot haver qui consideri que aquest vessant s'allunya del llenguatge novel·lesc més convencional. 

Tanmateix, com que tota la ficció està concebuda a partir d'informes, cartes i documents diversos, l'estructura permet qualsevol tipus de digressió sense que signifiqui un problema.

Aquesta matinada i potser per sempre és una novel·la ambiciosa, molt especial, un llibre que ningú que s'estimi la ciència-ficció no pot deixar de llegir. 

Quina millor ocasió que la celebració de l'Any Pedrolo? Doncs vinga, som-hi!  

Demaneu-la per a Reis, lletraferits.  

  

Tot escoltant Manuel de Pedrolo. Avui, un relat en àudio: "La pipa"

Amb motiu d'aquest fascinant Any Pedrolo que oficialment (només oficialment, perquè hi ha molts projectes en marxa) s'acaba a finals d'aquest mes, EnVeuAlta també ha volgut col·laborar amb una contribució. 

Ens ha semblat un bonic colofó. Així que hem enregistrat un text de l'autor, que volem regalar amb molt d'afecte a la seva filla Adelais. 

Es tracta de "La pipa", el primer relat conservat de Manuel de Pedrolo. És una història amb base real, tal com expliquem breument al final de la gravació. 

Esperem que us agradi. Nosaltres hem gaudit molt fent-la i ens hem sentit inmersos sense remei en l'univers pedrolià, tan ric i divers. 

Pitgeu sobre el títol i el podreu escoltar. 

LA PIPA 

Col·lecció particular, d'Esperança Camps

Avui us porto una novel·la breu d'Esperança Camps que he llegit fa uns dies. És breu, realment, perquè són 137 pàgines en un format petit de la desapareguda Editorial Moll. Un format minúscul, de joia veritable, en una col·lecció que es titula, precisament, Biblioteca de Les Illes d'Or. 

La novel·leta, tristament, no es deu poder trobar si no és per casualitat o per Internet. Tanmateix, data tan sols de l'any 2012 i constitueix una mostra més de l'escriptura de Camps en estat pur. 

Un sol paràgraf, és la novel·la. Un sol paràgraf de 137 pàgines sense cap punt i a part. Tanmateix, es llegeix d'una urpada, voraçment. I no resulta en cap moment ni feixuga, ni complexa, ni críptica. És aquesta facilitat de Camps per explicar fluidament tot allò que veu i sent, la descripció d'una societat malalta i materialista on, com ella va dir en una entrevista: "Qui doblers toca, ses mans se n'unta".

Us deixo aquí l'enllaç d'aquesta entrevista, al Digital Núvol, perquè ningú millor que l'autora us en farà cinc cèntims. 

Tot i que sigui difícil, mireu de trobar el volumet. Jo l'he gaudit a fons. Estic segura que vosaltres també. 

Feliç diumenge, lletraferits. 

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Introducció a l'ombra

Avui us porto una de les novel·les de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'Introducció a l'ombra, escrita l'any 1956 però publicada per primer cop el 1972. Introducció a l'ombra és un text breu (131 pàgines en l'edició de Pagès Editors de 2016) on Pedrolo indaga al voltant d'alguns temes clàssics del gènere: la relació espai/temps, l'existència d'universos alternatius i les fronteres d'allò que coneixem. El rerefons del relat és clarament filosòfic i palesa el ric conjunt d'interessos i lectures (també plenament científiques) que amaren el vast univers de coneixements de l'autor.   

No podem acostar-nos vertaderament a la figura de Pedrolo sense tastar tots els gèneres que va conrear. El corpus de la seva narrativa forma un conjunt indestriable on, com en un enorme trencaclosques, hi anirem trobant una peça rere l'altra. Amb Introducció a l'ombra, Pedrolo s'insereix de ple en la narrativa de ciència ficció especulativa amb la utilització erudita de les teories físiques, geomètriques i matemàtiques imperants. 

Aprofitant la celebració del centenari, Margarida Aritzeta ha escrit una novel·la, Quimera, que és un homenatge a Introducció a l'ombra i a Manuel de Pedrolo. La vam comentar aquí i si voleu podeu llegir la ressenya. 

Us deixo amb les imatges d'algunes de les cobertes de la novel·la al llarg del temps. Que passeu un bon dia, lletraferits. I, sobretot, no deixeu mai de pedrolejar.   

  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Successimultani

En l'esdevenir de les lectures pedrolianes d'enguany, avui li toca el torn a una novel·la que és una veritable delícia. Em refereixo a Successimultani, escrita entre novembre i desembre de 1979 i publicada en primera edició el 1981. 

La novel·la s'emmarca dins la producció pedroliana de ciència-ficció i té un antecedent, que fou el seu embrió, en el relat "La noia que venia del futur", inclòs dins del recull Trajecte final, de 1975.  

La història és un exercici de precisió que especula al voltant de l'atzar i de l'existència humana des de l'atractiva possibilitat de viatjar en el temps, un dels grans temes del gènere i una de les grans obsessions de l'ésser humà. Aprofitant el motiu, Pedrolo teixeix un entramat que enganxa el lector des de la primera pàgina. D'una banda, per la pura qüestió vinculada als viatges temporals i la curiositat que genera el tractament del tema. D'una altra, perquè Pedrolo sap construir com ningú una trama engrescadora on el factor humà (l'amor, la mort, l'entrega i la incertesa) ens manté dins d'un terreny conegut i 

amb la llengua fora.    

Pagès Editors va reeditar l'obra l'any 2006, de manera que es pot trobar sense problemes. És d'aquelles novel·les que hom devora i que sap molt greu que s'acabin. Un text que deixa petjada i que es pot gaudir sobradament sense ser especialment afeccionat a la ciència-ficció. Aquesta puntualització la faig perquè encara hi ha lectors que mostren reticències davant de les obres de certs gèneres literaris. I fan molt mal fet, perquè no saben el que es perden. 

Continuem xalant com a bojos amb l'Any Pedrolo, lletraferits. No en trobarem un altre amb el seu talent. Vinga, endavant!