El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 21 de juliol del 2014

La imperfecció de les bombolles, de (Lluís) Llort




Foto: Cristina Calderer


Sempre que llegeixo una novel·la d’en Llort, em ve al cap la mateixa pregunta:
Per què redimonis aquest home no és un escriptor més (re) conegut? Per què no ven més novel·les? Per què la crítica no comenta de manera més entusiasta la seva aportació a la literatura catalana actual?
M’agradaria saber-ho. Tenim entre mans un autor molt interessant, original i eclèctic, amb un estil depurat, un valuós tractament dels registres lingüístics i unes idees molt clares. Un autor que indaga sense por en la narrativitat i que, com pocs, no té manies a l’hora de dir les coses pel seu nom.
Tal vegada el problema rau en la voluntat de mantenir un full de ruta propi, de no voler caure en els convencionalismes de les modes, en la superficialitat. O és una conseqüència de l’anòmala situació del mercat literari català. O... potser alguns no li perdonen tot allò que diu, sense que sembli que ho diu...
Aquesta meva introducció no és gratuïta. Resulta especialment oportuna ˗per més que sigui estrictament certa˗ per ressenyar La imperfecció de les bombolles, novel·la que Llort va publicar l’any 2009 i que jo he acabat fa pocs dies (no passa res, els llibres no caduquen, ja ho hem dit molts cops). Es tracta d’una ficció calidoscòpica, ambiciosa i volgudament rupturista. Un trencaclosques d’esdeveniments i personatges, confegit a base de retalls que han d’acabar encaixant, que poua sense embuts ˗i amb evident complaença, tot s’ha de dir˗ en les entreteles del gremi dels llibres (la mentida despietada dels premis literaris, els autors prefabricats, els tripijocs dels agents, les ànsies de guanyar diners de les grans editorials).  
Llort no passa res per alt. Res. Per la seva ploma, amarada d’ironia, sarcasme, burla, drama, amargor i menyspreu, hi desfila tothom. Crítics, escriptors, agents, “negres literaris”, periodistes, blocaires. I, sobretot, editors. Llort arrenca la màscara d’un univers brut i fal·laç i ens col·loca la seva veritable cara davant dels ulls. El seu és un potent exercici de desmitificació, nodrit amb un treballadíssim estil, amb un joc retòric que requereix molta atenció. El lector de La imperfecció de les bombolles no pot ser un lector de metro, ha de ser un lector actiu. Ha de mantenir-se ben despert.
La història principal ˗una escriptora en crisi pressionada per una editora sense escrúpols˗ es veu salpebrada per algunes de les provatures literàries que la protagonista fa. Així, el puzle de relats diversos ˗amb una vida curta i mediocre que acaba esclatant com les bombolles˗ es barreja amb la vida –també fraccionada com un mosaic˗ dels personatges principals. Els fets que es produeixen en aquest univers coral permeten a l’autor elevar una interpel·lació. La incertesa sobre un tema decididament clàssic: l’atzar. Fins a quin punt intervé en les nostres vides? Una pregunta que ens mena directament a reflexionar sobre el destí, la predeterminació i el lliure albir.   
Algú pot pensar que Llort escola dins la novel·la una certa pretensió... amb aquest estil tan “rebuscadet” i especial. Algú ho pot pensar, però serà perquè se sent tocat (o enfonsat). En realitat, allò que l’autor fa és no cedir a cap temptació que signifiqui claudicar. Per això escriu com vol, diu allò que vol, analitza sense pietat, no calla res. Sí, s’ho mira de més amunt. Si això és pretensiós, doncs potser sí. A mi més aviat m’ha semblat valent i sincer.    
La novel·la reflecteix la mesquinesa humana en una societat on no hi ha escletxes. Tots, d’una manera o d’una altra, acabem esdevenint gairebé sempre (i sort que gairebé!) uns éssers solitaris, indefensos, desolats. Per dir-ho clarament, uns perdedors.
Més val saber-ho, lletraferits.
 
 

dimecres, 2 de juliol del 2014

Els contes guerxats, de Raquel Gámez Serrano





La Raquel Gámez Serrano em va fer arribar el seu recull de relats amb una nota encantadora. Per circumstàncies, no vaig poder assistir al “vermut literari” de presentació (jo era a València, presentant al mateix temps l’antologia de relats Elles també maten), però la Raquel va tenir l’amabilitat d’enviar-me el llibre, cosa que li agraeixo molt. De moment només ens coneixem virtualment, però espero poder resoldre aquest fet ben aviat.
El títol del recull ja m’havia cridat l’atenció de bon principi, quan l’havia vist anunciat a Internet: Els contes guerxats. Aquest adjectiu, guerxat, m’encuriosí. El verb “guerxar”, que segons el DIEC 2 fa referència a
“deformar torçant (un pla, un cos pla), especialment per contracció”
o a

“torçar-se (un cos pla, especialment de fusta) prenent forma helicoïdal”
em va semblar que prometia quelcom original, diferent. I així ha estat.

L’obra consta de 10 textos interconnectats, que es poden llegir separadament però que  només adquireixen el seu sentit complet quan hom acaba el llibre. Gairebé totes les històries, excepte la primera i la darrera, tenen nom de dona. Hi ha un personatge, la Caterina  -d’alguna manera la protagonista- que serveix de fil conductor (com en un cercle) a tot el conjunt. Enceta i acaba el volum. Enmig, un seguit de textos breus que, mitjançant un format de ficció molt variada (negre, drama, ciència-ficció distòpica, relat psicològic), ens van desgranant una reflexió gens banal.
Rere la idea que la Caterina està “guerxada com una fulla seca” (no us puc avançar res més), l’autora ens demostra que tot el nostre entorn està “guerxat”. Vivim en una societat que ens fagocita, ens uniformitza, ens fa infeliços, ens destrueix. Aquesta és la idea que amara les pàgines del llibre i que culmina en un epíleg en el qual Raquel Gámez exposa sense embuts la seva intencionalitat: fer una crítica social clara i decidida.
Cada relat toca un tema, des de la crisi econòmica a la violència de gènere, des dels desnonaments a la manca de valors. Alguns ens fan somriure, d’altres ens entristeixen, n’hi ha un parell que ens generen un neguit evident. I en tots podem sentir-nos-hi, si som sincers, una mica reflectits, perquè cap de nosaltres (ens agradi o no) no viu aïllat i, per tant, no podem escapar de la violència estructural que ens assetja per tot arreu.  
La Raquel Gámez no és escriptora professional. Per formació, ni tan sols no prové de l’àmbit acadèmic de la llengua, l’escriptura o la literatura. Tanmateix, aposta amb valentia per la defensa de l’ús del català, un altre dels seus fronts de lluita. Moltes gràcies de part de tots els lletraferits.
D’altra banda, no puc acabar aquest breu comentari sense una referència a les precioses il·lustracions de llibre, obra de Núria Feijoó. M’han encantat. Estic segura que l’expressiva portada és un dels primers “ganxos” que poden cridar l’atenció d’un potencial públic lector.