Vencent la meva natural resistència (motivada per raons òbvies) a comprar i a llegir un Premi Planeta, he d'admetre que enguany no me n'he pogut estar. Era de calaix, perquè, com sabeu, el premi ha recaigut en el meu admirat Eduardo Mendoza, l'obra del qual, a hores d'ara, crec que ja he devorat en la seva totalitat.
Si bé haig de reconèixer que les seves tres o quatre darreres novel·les (tal vegada amb la relativa excepció d'El asombroso viaje de Pomponio Flato) em van semblar un pèl fluixes (en especial Mauricio o las elecciones primarias, que no em va engrescar gens), em sentia rosegada pel cuquet de no deixar passar aquesta Riña de gatos que feia tan bona pinta. I, efectivament, no em vaig equivocar, perquè la novel·la ens ha retornat el Mendoza dels millors temps.
Vull consignar per endavant que, amb el pas dels anys, l'autor sembla haver perdut una part del seu histrionisme i del seu humor corrosiu. Ben bé com si hagués posat una mica de seny. Aquesta és la pega que vaig trobar al viatge de Pomponio Flato (em va semblar una obra massa contemporitzadora, posats a desmuntar la mitologia cristiana com ja estava fent) o fins i tot a Tres vidas de santos, malgrat tractar-se d'històries breus. La mateixa apreciació l'haig de fer extensiva a Riña de gatos, on la comicitat sarcàstica i la ironia vital de les primeres novel·les ja no apareixen en la seva màxima esplendor.
Un cop dit això, em trec al barret davant d'una obra trepidant, enèrgica, enginyosa, perfectament estructurada, amb un llenguatge de gran alçada i una prosa perfecta. Mendoza, a la manera dels grans novel·listes del segle XIX, aconsegueix reflectir, en increïble simbiosi, la tragèdia i la comèdia humanes del Madrid justament anterior a l'esclat de la Guerra Civil.
Conjuminant l'aparició de personatges reals (amb la destacada presència de José Antonio) amb una ficció fulletonesca farcida d'aventures i d'intrigues, Mendoza teixeix una trama magistral a desgrat del duríssim moment històric que reflecteix.
Conjuminant l'aparició de personatges reals (amb la destacada presència de José Antonio) amb una ficció fulletonesca farcida d'aventures i d'intrigues, Mendoza teixeix una trama magistral a desgrat del duríssim moment històric que reflecteix.
L'argument té relació amb l'arribada a Madrid d'un anglès expert en pintura espanyola del Segle d'Or. La seva funció: autentificar un quadre inèdit de Velázquez. A partir d'aquí, el seguit de propòsits i despropòsits és tan viu, àgil i sorprenent que el lector no pot reposar ni un instant i es veu forçat a perseguir per tota la ciutat, com un esperitat, espies, diplomàtics, aristòcrates, marxants d'art, falangistes, policies, militars, malfactors i... l'anglès, per descomptat.
No puc explicar gran cosa, perquè l'autor utilitza tècniques de la narrativa de suspens per crear una atmosfera plena de misteris i conspiracions. Però us puc garantir que, malgrat la contenció de la qual us informava al començament (tal vegada motivada també pel respecte als terribles esdeveniments -encara latents- que l'obra anuncia), us ho passareu d'allò més bé. Quan comenceu a llegir, no podreu parar.
Tanmateix, no us imagineu que estem parlant d'una novel·la banal. Al contrari. El geni de Mendoza aconsegueix situar-nos perfectament en aquella Espanya del 36 -dividida, fosca i ferida de mort- amb una claredat estremidora, absolutament meridiana.
No puc acabar sense fer esment del plaer que ha representat per a mi constatar un cop més el domini de la llengua que Mendoza demostra. El seu castellà -ric, acolorit, ple de matisos- em roba el cor.
Lletraferits, no us ho penseu dues vegades. Us ho garanteixo.
