Els Relataires estem d'estrena

Lletraferits en general i relataires en particular:

Avui em complau encetar el mes de juny amb una boníssima notícia. L'Associació de Relataires en Català (ARC) a la qual pertanyo des del dia de la meva espontània irrupció a l'escenari (eh, Sílvia?) com a ambaixadora de Shaudin Melgar-Foraster (recordar pitjant aquí) s'estrena a Wikipèdia.

Em fa molta il·lusió. Els Relataires són una gent magnífica, amb una empenta gairebé sorprenent.

L'enllaç a WIkipèdia, que penjo més avall, situa l'Associació en l'actualitat de la xarxa. Ens fa visibles i demostra la nostra vitalitat. Hi podreu trobar informació fidel i detallada sobre qui som i sobre les activitats que duem a terme.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Associaci%C3%B3_de_Relataires_en_Catal%C3%A0

Però les alegries no s'acaben aquí. Aprofito l'avinentesa per donar-vos una altra bona notícia. El llibre Barcelona, t'estimo, coeditat per l'Editorial Meteora i l'Associació de Relataires en Català, ha estat seleccionat per formar part del fons de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Com sabeu, el llibre inclou el meu relat El llaç vermell. Per tant, em sento extraordinàriament contenta.   

Com ja vaig escriure un dia: Relataires al poder!

No hi ha qui ens pugui aturar, perquè tenim una important fita.

Lluitem per la nostra llengua i la nostra literatura!

Avui aniversari: 3 anys del bloc!!!!

Benvolgudíssims lletraferits,

Avui és un dia de celebració, per a mi molt especial. Aquest espai nostre, El fil d'Ariadna, compleix 3 anys. Sembla que va ser ahir, però han passat molts dies. Dies d'escriptura, de lectura, d'anècdotes, de presentacions, d'elegies, de records, d'homenatges. Dies de llibres i de lletres. Hores i hores de dedicació, sempre amb la mateixa alegria i el mateix interès per la llengua i la literatura.

No puc negar que m'hi he passat llarguíssimes estones.

En ocasions en horaris intempestius, trobant-me veritablement cansada. Però quan tenia alguna cosa important a comunicar, com ara la mort d'un escriptor admirat (que desgraciadament n'hi ha hagut massa en aquests 3 anys) em sentia clarament impel·lida a tirar endavant la feina, sense defallir.

És el que té l'activisme literàri, què hi farem!

En qualsevol cas, l'existència del bloc no seria possible sense vosaltres. Seguidors incansables, fidels, amables, interessats i plens de calidesa. Us agraeixo profundament l'esforç, la comprensió i la companyia. Gràcies a vosaltres m'adono que un bloc com aquest té sentit. Serveix per recordar que la cultura és l'únic camí que ens pot salvar, que hem de procurar mantenir alerta la nostra capacitat crítica. Serveix per aportar, encara que sigui petit, un gra de sorra en la lluita per la nostra llengua i la nostra literatura. Pels nostres escriptors i pels nostres llibres.

Però també serveix (per què no?) per allunyar-nos una estona de la brutícia del món i trobar-nos en clau de companyonia i d'amistat, d'humor i d'entreteniment. Per intercanviar opinions i idees, per establir bonics lligams.
Per tant, reitero el meu sincer agraïment i us convido a passar per aquí i deixar un missatget. La meva intenció (sóc així d'insistent) és que aquests 3 anys només representin l'inici d'una llarga relació.

Visca la literatura, la lectura i els llibres!

Així era jo. I llegint he passat les millors estones de la meva vida. 


Un aplaudiment per a tots vosaltres, amics lletraferits.

Inici d'any: recompte de posts

Si vaig acabar l'any fent un recompte dels llibres llegits, avui m'ha semblat que una bona manera de començar el 2012 era fer-ne un altre, de recompte. Estic parlant dels posts (articles, ressenyes, notícies, cròniques, crítiques, relats, comentaris, etc.) que he publicat al llarg del 2011 en els meus tres blocs: un és aquest, com sabeu, El Fil d'Ariadna, espai dels lletraferits. L'altre, el meu bloc més veterà, El racó de l'Anna, el lloc dels cinèfils. I el tercer i més recent, però el més fructífer actualment, A l'ombra del crim, el paradís dels negrots.

Doncs bé, agafeu-vos a la cadira perquè jo mateixa he quedat garratibada quan m'he posat a fer el càlcul total. Entre tots tres blocs, he penjat ni més ni menys que... 210 entrades!

210 entrades en 365 dies. Poca, poquíssima broma!

Això em porta novament a haver d'agrair a molts de vosaltres la perseverança, la paciència i la fidelitat. Perquè si jo els he escrit, vosaltres els heu llegit.

I tot això sense comptar amb els articles setmanals a CatalunyaPress, que representen una cinquantena més de textos.

He de dir que si amb això contribueixo encara que sigui mínimament a la difusió de la nostra literatura, a la normalització de la llengua catalana a la xarxa i, de pas, us faig contents a alguns de vosaltres, em dono per més que satisfeta.

Algú em va dir l'altre dia que és difícil que la gent normal poguem contribuir als grans canvis del món, però que, per contra, és clar que incidim força en el nostre entorn més proper i que, des d'aquest punt de vista, podem fer moltes coses.

Això espero jo, estimats, a partir de la docència, l'escriptura i la divulgació.

Tanmateix, he de confessar una cosa. Els blocs són una addicció que, com he escrit en altres ocasions, abracen no només l'acte d'escriure, sinó també el de buscar i triar les imatges, crear un disseny que resulti atractiu, trobar temes al nostre voltant. És tota una aventura a la qual, de moment, no penso renunciar. Al cap i a la fi, sóc jo (n'estic convençuda) qui més es diverteix.

Per tant, aquí continuarem. Gràcies per tot i bon any nou, estimats lletraferits, cinèfils i negrots.

Que sigueu molt feliços! 

Acte filològic a la Universitat de Barcelona: 2011 L'any de la Paraula Viva

Ahir al matí, a la Capella de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (on tinc l’honor i el plaer inigualable de treballar) vam assistir a un acte entranyable en el marc de les celebracions de “L’any de la Paraula Viva”: a l’aixopluc de la teoria de Joan Maragall, i aprofitant que el pròxim dia 20 es compliran 100 anys del seu traspàs, l’Institut d’Estudis Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes han volgut celebrar  enguany  una  gran festa del català, tot commemorant també el centenari de la històrica Secció Filològica de l’IEC.

Naturalment, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (al qual pertanyo) ha volgut sumar-se a aquesta celebració. No podia ser d’una altra manera, atès el compromís que ens uneix a tots plegats en defensa de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Pati de Lletres de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona

L’acte, inaugurat amb les paraules sempre lúcides del Cap del Departament, Albert Soler, va comptar amb una conferència de l’escriptor Ramon Solsona (no gaire endreçada, però molt emotiva) i amb la intervenció final del President actual de la Secció Filològica, Isidor Marí.

I com a contribució creativa de tota la comunitat filològica de la UB, el plat fort va consistir en dos preciosos muntatges audiovisuals dels alumnes del Grau de Filologia Catalana. Absolutament tots han estat o són ara mateix alumnes meus. Amb poemes de Blanca Llum Vidal i de Maria Cabrera (aquesta segona és l’única que no he tingut d’estudiant i ara ja és professora associada del Departament), els vídeos em semblen dues petites joies que personalment m’omplen d’orgull.

Són breus, no patiu. Us convido a veure’ls. Estic segura que tant els poemes com la resta us encantaran. Demostren l'alt nivell de creativitat i d'implicació dels nostres estudiants. I garanteixen el relleu, la continuïtat d'un conjunt de gent que s'ocuparà de mantenir viva la flama de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Encara en faltaran dos més, de vídeos, que en aquests moments es troben en procés d’elaboració. Així que els tingui, us els faré arribar.

De moment, aquí hi trobareu l’enllaç dels primers. Els poemes s'intitulen Talaiot, de Blanca Llum Vidal, i Salms i paràbola de la memòria pròdiga, de Maria Cabrera.

http://stel.ub.edu/filologiacatalana/2011-any-de-la-paraula-viva 

I aquí l’enllaç de la pàgina web del Departament, que us pot resultar d’interès per conèixer totes les nostres activitats:

http://stel.ub.edu/filologiacatalana/

Moltes gràcies, lletraferits.           

D'allò que visqué l'autora d'aquest bloc: una anècdota lingüística amarada d'humor i absolutament verídica

He estat meditant sobre com celebrar en aquest bloc la diada de l'11 de setembre. No volia caure en les típiques recurrències històriques (que ja prou que les explico als meus alumnes de la Il·lustració), ni tampoc en triomfalismes o catastrofismes patriòtics igualment repetits (són els dos extrems, ho sé, però admetreu que hi ha gent de tota mena i que, d'altra banda, és conegut que els extrems es toquen). Total, que de sobte m'ha vingut al cap un esdeveniment que em va com anell al dit. El vaig viure en primera persona dijous passat i us garanteixo que és estrictament cert. Endemés, resulta molt adequat per a "El fil d'Ariadna", ja que fa referència a qüestions lingüístiques. Per tant, he decidit compartir-lo amb tots vosaltres.

Enguany, els professors associats del Departament de Filologia Catalana de la UB estem fent classes a grups d'altres facultats abans no comenci el curs pròpiament dit. Són gent de primer, estudiants que inicien la carrera, grups 0 als quals, per tal d'instruir-los una mica en allò que s'hauran de trobar més endavant i atesa la dubtosa preparació que arrosseguen si arriben directament del batxillerat, se'ls imparteixen  algunes nocions de matemàtiques, història i expressió oral i escrita. A mi m'ha tocat la facultat d'Economia i Empresa. I aquí comença la meva història. Allà va, lletraferits. 

Una classe força nombrosa (al voltant de 100 estudiants). Jo, animosa i sempre motivada (com ha de ser), començo la meva introducció sobre la importància de la llengua i de l'expressió oral i escrita. La llengua com a targeta de presentació al llarg de la nostra vida, en tots els àmbits i en totes les situacions. La llengua, el vehicle principal de la comunicació humana, que ens ha d'ajudar a obrir portes si la tractem amb respecte i l'emprem correctament.
De sobte, em veig interpelada per una rossa natural, d'uns vint-i-pocs, que es queixa iradament que parlo en català. I jo que dic: la meva classe va d'això, reina: "Expressió oral i escrita" (per descomptat, en català, llengua del país). I ella, emprenyada com una mona, que insisteix: només li faltaria haver d'aprendre una cinquena llengua, diu. Em fa saber que en coneix quatre, una  d'elles  el castellà, la qual ha après expressament, ai las!, per venir a estudiar a Barcelona. I jo que me la miro amb posat de dir: "ai que em sembla que alguna cosa no rutlla".  
La discusió continua una mica, sense que jo en tregui l'aigua clara de l'origen  de la rondinaire, però té pinta d'alemanya. A la seva protesta s'hi afegeix una altra (també rossa natural, procedència similar), que diu el mateix.

Total, els del país m'han acabat aclarint -no del tot amablement- que pertanyen a  un  grup especial al qual s'han apuntat per fer-ho tot en ANGLÈS (I ALGUNA COSETA, ESCADUSSERA, EN CASTELLÀ).
Visca!!!! He canviat els plans i, en lloc d'explicar els recursos en xarxa, he parlat dues hores ininterrumpudament ("pa chula yo") de com han de fer un treball acadèmic, una exposició oral, etc. etc. Consells, trucs i altres idees que han brollat del meu cervell i dels escassos apunts que en aquest sentit portava (tot en català, evidentment).

Les walkiries han acabat dormint (ambdues) damunt la taula. Una manera com una altra d'afrontar el desacord i l'avorriment. Els altres m'han fet algunes preguntes i han anat tirant. Alguns, fins i tot han pres força apunts. No cal dir que les males cares abans de la migdiada han estat abundoses per part de les rosses naturals, especialment de la primera. Jo ja he intentat dir-li que aquests eren els riscos de voler estudiar en un país sense conèixer-ne la llengua pròpia. No l'he convençuda, però m'he sentit molt millor. És el que s'anomena (en castellà momentàniament usat, sense que serveixi de precedent) "el derecho al pataleo", que també estic exercint amb vosaltres, estimats lletraferits, ara mateix.
Resulta obvi que els alumnes es pensaven  que  rebrien un professor que els il·lustraria en els misteris de l'expressió oral i escrita en anglès.

Final de l'aventura. En qualsevol cas, em sento ben orgullosa d'haver mantingut el tipus. Sense exaltar-me i sense fer altra cosa que tirar endavant la feina. Si algú es pensava que canviaria de llengua, ho va tenir clar. Dues hores predicant en català, a desgrat de walkiries belles dorments i d'altres espècies. 

Podem concloure que hi ha moltes maneres de fer país. I totes resulten, crec, imprescindibles.

Feliç diada a tothom, lletraferits.   

Enric Valor: homenatge centenari

Avui la xarxa va plena d'un nom de luxe: Enric Valor, home de lletres, defensor de la llengua, boníssim escriptor, nascut a Castalla tal dia com avui fa exactament 100 anys. Us enllaço la seva pàgina a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana per tal que pogueu visitar-la i esbrinar més coses. 

Valor és un d'aquells autors que, tristament, han quedat emboirats amb el pas del temps, de manera que són poc coneguts entre el gran públic i només els iniciats en la llengua i la literatura del nostre país en saben alguna cosa més que el nom.

Com no podia ser d'una altra manera, aquest bloc lletraferit se suma emocionat a l'homenatge a Valor, tot destacant la seva tasca com a novel·lista i rondallista, que a mi, personalment, em fa una especial il·lusió. No debades la literatura popular té una gran relació amb el meu àmbit d'estudi principal, el teatre breu dels segles XVIII i XIX.

Valor va recopilar trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les va literaturitzar, contribuint a la important tasca de recuperació del folklore i d'allò que jo defenso sempre, les expressions i dites genuïnes de la nostra llengua que l'inexorable pas del temps fa caure en l'oblit. 

Nosaltres no podem deixar que la seva figura també hi caigui, en l'oblit. Per això tots els blocaires catalans ens hem unit per a aquest homenatge. Personalment, i en honor a  la seva faceta de rondallaire, he decidit enllaçar-vos un espai  on directament hi trobareu uns fragments de rondalles absolutament deliciosos. Estic segura que, després, voldreu llegir molt més. Fins aviat, lletraferits.  

Excés de feina: torna un relat meu a "La lluna en un cove"

Evidentment, no és la primera vegada que parlem en aquest bloc de la publicació mensual en català La lluna en un cove. Ho vaig fer fa temps, com a presentació (pitjar aquí) i més endavant quan el seu director, Lluís Miquel Pérez, va venir a Barcelona amb l'objecte de fer-ne una presentació formal i promoure Històries de terror de Bram Stocker (una magnífica traducció d'Emili Gil).   

També recordareu que a La lluna (com l'anomenem carinyosament els col·laboradors), a banda

de sortir diversos relats meus en diferents números, jo hi tenia la secció fixa de crítiques de cine "Fora de cartellera". Ara mateix està aturada perquè la feina m'aclapara, però no he perdut mai la voluntat de tornar-la a reprendre, si encara resulta interessant, en un futur.

Aquesta calorosa nit d'agost, mentre els pesats dels veïns em donen una llauna que no puc obviar, he decidit fer-vos partícips novament del projecte, aprofitant dues circumstàncies que m'afecten. La primera, que en el darrer número de la revista, el 31, hi apareix un conte meu, evidentment inèdit, intitulat: Excés de feina.

La segona, que dos dels meus relats publicats en altres números, han estat nominats al Premi Ictineu 2011 al millor conte fantàstic escrit en català. Es tracta de Qüestió d'olors i Llocs comuns. Aquí us deixo l'enllaç del Premi per si voleu consultar-lo i votar. Com veureu, resten 10 dies per a concloure la primera fase. Si em voteu, puc passar a la segona, on un jurat especialitzat decidirà el guanyador.

El més important, però, es tornar-vos a parlar del projecte, engrescador, boig, temerari, de La lluna en un cove. La lluita per una llengua minoritària és sempre duríssima, però si aquesta lluita parteix de les entranyes d'un territori que, per contingències polítiques, ara resulta terriblement advers, encara és pitjor. Si, a més a més, tenim en compte que els agosarats lletraferits responsables de La lluna aposten pel relat breu (gènere, fins fa poc, escassament valorat) d'autors poc o gens coneguts, la qüestió assoleix característiques d'autèntica follia. I en això estan, aquests valencians enamorats del català i de les bones històries. Us deixo aquí la presentació d'aquest número 31. Ningú millor que Lluís Miquel Pérez per parlar-vos de la seva criatura. Llegiu l'editorial, mireu de què va la cosa, contempleu les novetats i, si en teniu ganes, avanceu en la lectura d'un fragment del meu relat. Si tot plegat us enganxa, tal vegada podeu plantejar-vos participar en una bogeria tan bonica.

Bona nit, lletraferits.  

Annex: No em quedaria tranquil·la si no us digués que el meu germà Elies Villalonga també té dos contes nominats al Premi Ictineu: Blanc sobre negre i  Laia Deu. Si els llegiu, segur que us agradaran.
D'altra banda, l'amic Emili Gil està nominat en la categoria de traduccions al català, precisament pels relats terrorífics de Bram Stocker.

Activisme lingüístic a totes hores i arreu

BENVOLGUTS LLETRAFERITS,

AVUI TOCA L'ACTIVISME LINGÜÍSTIC A TORT I A DRET.

EN MOMENTS COM AQUEST, QUAN AL PAÍS VALÈNCIA I A LES ILLES ELS GOVERNS DEL PP VOLEN ERADICAR LA LÍNIA DE CATALÀ DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC, TOTA MOBILITZACIÓ ÉS POCA.

L'AGRESSIÓ A LA LLENGUA CATALANA CREIX I CREIX I EL PITJOR ÉS TENIR L'ENEMIC DINS DE CASA, PERQUÈ ÉS MOLT MÉS DIFÍCIL DE COMBATRE I D'IDENTIFICAR. TANMATEIX, ELLS NO SE N'AMAGUEN. LA IMPUNITAT DE LES URNES (PER MÉS SORPRENENT QUE A ALGUNS ENS RESULTI) ELS PROTEGEIX

PER AIXÒ US ENCORATJO A LLUITAR I A DEFENSAR LA NOSTRA DISSORTADA LLENGUA. AMB TOTS ELS MITJANS POSSIBLES, EN CADA MOMENT, EN CADA RACÓ, FINS I TOT QUAN PUGUI SEMBLAR UNA CIRCUMSTÀNCIA BANAL I SUPÈRFLUA. 

FEM-HO, COMPANYS, PERQUÈ NOMÉS NOSALTRES PODREM SALVAR-LA.

PER TANT, ESCRIVIM, ESTIMEM, PENSEM I, SOBRETOT, PARLEM EN CATALÀ.

DEDICO AQUESTA PETITA ENTRADA I ELS DOS VÍDEOS ALS MEUS AMICS VALENCIANS I MALLORQUINS QUE PATEIXEN TANT ASSETJAMENT LINGÜÍSTIC. NO ESTEU SOLS. CATALÀ, LLENGUA COMUNA!

      

Com explicar aquest país als estrangers, de Matthew Tree

Abans de res vull manifestar que, aquesta setmana, el meu article a CatalunyaPress tractarà sobre aquest mateix esdeveniment, de manera que l'un complementarà l'altre i, evidentment, l'enllacaré aquí damunt així que el diari el publiqui (d'aquí a unes hores). 

Dit això, ahir 30 de març a les 19 hores va tenir lloc, a la galeria Untitled de Barcelona, la presentació del llibre de Matthew Tree intitulat Com explicar aquest país als estrangers. Hi havia força gent en un ambient distès al bell mig del barri de Gràcia (que, per cert, em va fer una mica de ràbia; feia temps que no hi anava i el vaig trobar molt bonic i molt net. A veure si les autoritats s'esmercen a tractar amb igualtat tots els barris i a no fer diferències amb els que estan més de moda entre la burgesia progre de la ciutat).  Bé,  queixes a banda que no vénen al cas, haig de dir que m'ho vaig passar d'allò més bé. 

En Matthew, amable, planer, assequible com sempre (jo ja  havia assistit l'any passat a la seva presentació a l'FNAC de Negre de merda, que va ser molt interessant), ens va mostrar com és possible ser anglès i, alhora, estar totalment integrat a Catalunya i comprendre a la perfecció (fins el punt d'explicar-la magistralment) la nostra idiosincràsia individual i col·lectiva. El llibre és un recull dels articles que Tree ha publicat sobre Catalunya al llarg de més d'una dècada. La majoria són textos originàriament en anglès que ara apareixen en les dues versions (anglesa i catalana), tant en format paper com en format de llibre.e.  
 

L’acte d’ahir, presentat en primera instancia per l’editora de la versió anglesa, Liz Castro, va consistir en una breu introducció i en la lectura de diversos fragments del volum a càrrec de Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi i el mateix Matthew. Els assistents vam riure de valent, constatant la finíssima ironia i l’àcid humor de la intel·ligent prosa de Tree (que té les idees molt clares), però sobretot vam valorar la seva voluntat d’aproximació a la nostra realitat i la inquietud per mostrar-la al món. Per fer saber a Anglaterra, als Estats Units i, gràcies a la globalització, podem dir que arreu, que Catalunya existeix, que és un país amb una llengua emprada a tots els nivells (no cal que jo recordi ara estadístiques diverses que podem consultar amb facilitat), que s'ha de preservar i potenciar.    

La trobada es va estendre una bona estona, amb copa de cava i  sessió de signatures (mig improvisada, no hi havia ni un lloc preparat) de llibres.  Jo, com que conec en Matt de la seva col·laboració altruïsta i desinteressada amb els Blaugranes en cadira de rodes i amb el projecte de Barcelona, decideix, no vaig voler deixar escapar una nova dedicatòria. A més, vaig voler fotos recents per a la meva col·lecció. La gràcia és que ell no volia que es notés que eren fotos preparades i el resultat és aquest simpàtic reportatge gràfic que us penjo tot seguit i que espero que us sembli representatiu del caràcter de la presentació. És a dir, una trobada de companyonia i caliu humà.     

Darrere de les fotos, benvolguts lletraferits, uns copio les reflexions amb les quals he tancat l'article de CatalunyaPress. Per si algú de vosaltres (cosa que comprendria perfectament) no té ganes o temps de fer ambdues lectures.

Fins ben aviat.

Què ho fa que algú de fora, un anglès per a més inri i per tant fill d’una gran potència mundial, vingui a un petit país com Catalunya i entengui tan diàfanament la nostra realitat? Què ho fa que vegi claríssima la situació de submissió de la llengua i de la cultura i es decideixi a explicar-la al món? Què ho fa que comprengui que la via per normalitzar la situació d’aquest petit país és desprendre’s del jou dels qui encara es pensen que regenten un imperi?  Què ho fa que hagi estat capaç, no només de parlar-lo, sinó també d’escriure professionalment en català quan hi ha milers de ciutadans que viuen tota la vida a Catalunya i mai no han dit ni una sola paraula en la nostra llengua? Què ho fa que estigui tan integrat sense deixar de ser qui és, que pugui involucrar-se i comprendre la societat catalana sense perdre, però, el seu esperit crític? Què ho fa que pugui mantenir la distància necessària per ser equànime en les seves apreciacions i, alhora, emetre uns judicis tan clars i vinculants?

Matthew Tree és intel·ligent, és just i, per damunt de tot, s’ha enfrontat a nosaltres sense prejudicis. Ah, i una altra cosa: ha tingut la inquietud necessària per aprendre de l’entorn. Aquesta, al meu entendre, és una virtut extremadament valuosa.  

Gràcies, Matt.  

Cloc!, d'August Bover

Fa pocs dies, August Bover, mentre agraïa les felicitacions pel llibre que avui ressenyem, va comentar: “Publicar poesia en aquest país és gairebé una activitat clandestina”. La frase em va semblar diàfanament preclara i m’agradà tant que la vaig anotar. En aquesta nostra societat prosaica i embrutida, en la qual els valors de l’humanisme i de la llibertat creativa cada vegada es troben més mediatitzats pel poder, les modes i els imperatius econòmics, entestar-se a treballar amb la paraula amb la simple voluntat (poca broma!) d’expressar sentiments i de crear bellesa, pot semblar una pretensió d’ingenus, utòpics o somniadors.

I potser ho és... però... què hauria estat la història de la humanitat sense ells? Jo us ho diré: no res.

Per sort, encara en sorgeixen, d’aquests homes. I avui, amb un orgull especial, us en presento un al qual m’estimo molt.

August Bover (Barcelona, 1949) és Doctor en Filologia Romànica i Catedràtic Emèrit de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. El considero una persona excel·lent, afable, atenta i molt educada. Per a mi, però, és sobretot el meu professor. Jo vaig ser criada en el respecte i la veneració envers aquells que, al llarg de la meva vida, s’han dedicat a formar el meu esperit. L’August (permeteu-me la franquesa de tractar-lo així) em va obrir les portes per primer cop a l’Edat moderna de la nostra literatura, sense saber llavors (ni ell ni jo) que acabaria dedicant-me professionalment a aquest període concret. Comprendreu per tant que, tot i que després hem esdevingut companys de Departament i d’altres afers, ara mateix em senti carregada de responsabilitat en escriure aquestes ratlles.

Bover ens presenta un llibre que encara està ben calentó, ja que tot just acaba d’aparèixer publicat. S’intitula Cloc!, una onomatopeia ben senzilla per descriure un espai literari ric, divertit i sorprenent. El volum inclou unes magnifiques il·lustracions de Pere Capella Simó, que arrodoneixen molt bé el conjunt. El pròleg, confegit pel nostre amic Màrius Serra, apunta una idea molt encertada. Suggereix l’adscripció dels lectors a una nova fe, el “boverisme”, cosa que a mi em sembla una excel·lent pensada. Bé, jo ja ho era abans, de boverista. Però des d’un punt de vista acadèmic. Ara, d’ençà que he llegit el llibre, he passat a formar part del boverisme, diguem-ne, literari.  

Però anem a pams. Escriu Serra textualment, amb un vocatiu dirigit a l'anònim lector: «Els psicòlegs parlen de bovarisme quan una persona presenta “una alteració del sentit de la realitat per la qual es considera una altra persona que no és”. Naturalment, el terme prové de la novel·la Madame Bovary de Gustave Flaubert i va ser Jules de Gaultier qui l’adoptà per al lèxic psicologista. [...] Si Jules de Gaultier es va empescar això del bovarisme, no veig que jo ara no em pugui inventar el boverisme, definit com un estat mental al qual ara mateix estàs a punt d’accedir, lector desconegut. Perquè jo t’auguro que la lectura d’aquest poemari d’August Bover et transformarà en boverista».

I afegeix: «Has de saber que, d’ara endavant, el teu boverisme serà agut, amb possibilitat d’esdevenir crònic».

Doncs bé, subscric indubtablement les afirmacions verbívores d’en Màrius. Bover confegeix un volum on posa en pràctica l’enginy i la imaginació al servei de la literatura potencial. Esmicola el nostre mot, els nostres sons, les nostres síl·labes, fins i tot les nostres grafies. Un duríssim exercici de constricció de l’escriptura en la tradició de l’experimentació que es va inaugurar a França amb el taller Oulipo (acrònim d’Ouvroir de littérature potentielle) i els treballs de Raymond Queneau i François Le Lionnais, a hores d’ara ja cèlebres.    

No vull detallar tot el que conté l’obra, perquè es tracta que el lector ho descobreixi personalment i gaudeixi del factor fascinació, del factor sorpresa. Tanmateix, puc esmentar que Bover juga amb els palíndroms, vindica el guionet, s’entreté amb les enormes possibilitats monosil·làbiques del català, mima les consonants, es diverteix amb les vocals i la seva reducció, fantasieja amb els sons i balla amb les síl·labes. Es converteix en un orfebre i en un microcirurgià de la llengua. Lúdic, alegre, divertit. I ho fa molt bé.

Malgrat tot, s’endevina darrere de cada vers un sofriment joiós (i perdoneu l’aparent contradicció, quasi un oxímoron, d’aquesta afirmació). En llegir Cloc!, hom percep clarament el desig de perfecció i la lluita de l’autor. Una tasca ingent (que es conjuga amb el seu entusiasme), de la qual és impossible no haver-ne eixit amb un enorme somriure a la cara. Sofriment a l'hora de crear, però satisfacció en trobar el so, el mot, la terminació, la lletra més adient en cada moment.

Jo m’ho he passat d’allò més bé. Poemari d'alçada. Però vull remarcar que la lectura de Cloc! no s’acaba mai. Per a mi, tot just comença. Perquè es tracta d’una feina per sempre. Anar pouant a estones, amb delectació, en els fascinants misteris del llibre significa, definitivament, professar el boverisme.

I jo, lletraferits, em declaro irremissiblement afectada per una febre boverista crònica.

Apa, lletraferits, ara us toca a vosaltres.    

Cloc!

August Bover / Poemes

Pere Capella Simó / Dibuixos

Arola Editors, 2011

Guerra als invasors: Fora la K!

Fa molt de temps que hauria d’haver escrit sobre el tema, però avui, en un rampell que m’ha assaltat després de veure un text gairebé impossible d’entendre, he decidit no ajornar-ho més. En alguna ocasió, quan he manifestat la meva opinió al respecte en petit comitè, he rebut alguna invectiva; de manera que, com a primera providència, vull deixar constància que no estic criticant l’ús de la lletra K com a símbol relacionat amb el pensament àcrata i llibertari que alguns li atorguen. K a les pintades de les parets, k als títols de les cançons, k als noms dels artistes. Un estil de modernitat. Una tendència actual que respecto des del meu pensament tolerant. Res a discutir. Ja s’ho faran. A gust del consumidor.

En segon terme, també tinc clar que l’ús i l’abús de la grafia k té molta relació amb el llenguatge (per a mi odiós) sorgit a partir de l’existència dels missatges de mòbil (els inefables SMS). Hem d’escriure molt en poc espai i tirem d’abreviatures. És un fet totalment lògic. Tanmateix, aquí comença la meva sorpresa i la meva queixa. I a veure si sóc capaç d’explicar-me, perquè, malgrat tanta filologia i tanta eloqüència, en tocar aquests temes sovint tinc la sensació que visc en un món on tothom parla un altre idioma...

Perquè jo em plantejo: per què redimonis a l’hora d’abreujar el so oclusiu velar sord, i per molt que en l’alfabet fonètic internacional (conegut bàsicament pels professionals de la llengua), la representació sigui /k/, no emprem la grafia que ens pertoca per sentit comú, lògica, costum,  formació i perquè és la nostra? Es a dir, per què punyetes abreugem “k” i no “q” o “c”?

K vols = q vols

Diu k no ve =  diu q no ve

No tink klau = no tinc clau

S’entén la mar de bé, no? Jo diria encara més: s’entén millor, noooooo?

Personalment, sempre ho faig així. No se m’acut recórrer a una modalitat gràfica estranya i poc interioritzada, que no pertany genuïnament al meu alfabet i que no apareix si no és en mots molt concrets procedents d’altres sistemes lingüístics. Per citar dades comprovables: les entrades de la lletra K ocupen al DIEC2 dues planes (997-998 en la versió paper) i s’inicien amb el mot kafkià (d’evident origen) i acaben amb el terme kyrieleison (sense comentaris). Entremig, unes quantes paraules que designen realitats com kiwi, kosovar, keplerià o knut. En fi, nostradíssimes.   

Si anem al castellà, veurem que passa exactament el mateix. En la versió impresa de què disposo (vigémisa primera edición del DRAE), la k ocupa les pàgines 1218 i 1219 del segon volum. Res, quatre mots. Pecata minuta.

Llavors, per què en empenyem en usar-la? Què ho fa que es posin de moda costums com aquest? No sé si a vosaltres us passa, benvolguts lletraferits, però si el missatge és una mica llarg, a mi em resulta gairebé inintel·ligible. Això té a veure amb el nostre aprenentatge de la llengua i amb allò que hem interioritzat des de petits, indissoluble a l’edat adulta de la nostra representació gràfica dels sons tant a nivell pràctic com a nivell mental.

Per acabar-ho d’adobar, la qüestió ha fet un salt i s’ha estès, des de les pantalles dels telèfons mòbils, a les pantalles dels ordinadors. És a dir, als correus electrònics i als missatges de twiter i d’altres xarxes socials. No poques vegades he topat a facebook amb paràgrafs llarguíssims plens de k (i no abreujats, simplement amb la insòlita i inexplicable substitució de la c i la q per la k) que m’ha costat una estona arribar a desxifrar. Però no es tractava de fer-ho més fàcil?????

En fi, que no ho suporto. Que trenco una llança a favor de les nostres boniques i simpàtiques lletretes. I que no rebutjo la k quan li pertoqui, però que no em dóna la gana que ens envaeixi pertot. No m’agrada, no entenc el motiu i em fa moooolta ràbia.

Ai. Reconec que m’ha traït la mala lluna. Però no ho puc evitar.

Què en penseu vosaltres, lletraferits?    

Presentació de Verbàlia 2.0, paradís dels verbívors, a "Luz de gas"

Ahir, a “Luz de gas”, vaig tenir la sort d’assistir a la commemoració dels deu anys de Verbàlia, el país dels verbívors (aquests que ens complaem a jugar amb els paraules) inventat per Màrius Serra. L’acte incloïa la presentació (si és que li calia, atesa la solvència mediàtica que l’envolta) de la renovada entrega de les seves maniobres terminològiques. Parlo, com no, de Verbàlia 2.0.  Es tracta d’un nou llibre (així com d’un joc de taula que inclou 50 modalitats de joc diferents) on els mots, les paraules, la seva relació i la seva complicitat en són els protagonistes.

Evidentment, un esdeveniment com aquest, tan adient per als lletraferits, no es podia escapar d’una petita crònica en aquest nostre espai. 

En Màrius és un encant (li perdono el patiment que em causa de tant en tant amb els encreuats i els enigmes, i sobre el qual ja havia escrit aquí); un home amb una capacitat comunicativa de l’alçada d’un campanar, que ahir es va saber envoltar d’amics en un acte entranyable, alegre i divertit. També la seva visió comercial (i la de l’editorial, suposo) són prou significatives. En saben molt, tots plegats, d’engrescar l’ànim de la concurrència, de manera que tothom va sortir de la sala amb el convenciment que la nova publicació pagava la pena.

Presentada per Joaquim Maria Puyal (un altre filòleg, no ho oblidem) i amb la presència de Xavier Folch (Ed. Empúries) i Oriol Comes, creador del joc juntament amb en Màrius, la festa, plena de famosos de la comunicació, la literatura i el periodisme, resultà molt agradable.

Desitjo a en Màrius que continuï endavant amb el món dels mots, paradís dels filòlegs. Trobo que duu a terme una tasca insòlita i magnífica en acostar-los amb tant d’enginy a la vida de la gent, especialment en un cas de diglòssia tan marcat com el de la nostra llengua. Estic convençuda que els meus lletraferits em donaran la raó.  D’altra banda, com que personalment i des de petita m’encanten els jocs de taula relacionats amb les lletres, les frases i els enigmes, ja tinc clar un regal que vull (per a mi) i que penso fer (a d’altres).  

Una abraçada ben forta, Màrius. Gràcies per convidar-nos al Manel i a mi. Saps que mai no oblidarem el teu suport desinteressat i solidari per a la causa dels “Blaugranes en cadira de rodes”.

“Manual del Lunfardo”, una delicatessen a les meves mans

No sé si coneixeu la meva debilitat pels diccionaris i les enciclopèdies. Però si no és així, us ho dic ara. En sóc una gran partidària i una gran usuària. Sempre ho recomano als estudiants i no puc evitar quedar-me’n penjada, estona i estona, quan hi entro per consultar qualsevol cosa. Sempre descobreixo algun tresor, algun mot que, sigui pel que sigui, em crida l’atenció. Mai no deixo d’aprendre alguna cosa nova, quelcom que ignorava.

A banda de totes les edicions digitals que actualment ofereix la xarxa, tinc tres lleixes a casa plenes de diccionaris (de diverses llengües, de sinònims i antònims, fonètics i de pronúncia,  traductors, visuals, mitològics, d’errors). Per no parlar dels mateixos diccionaris en diverses edicions (antigues i més noves i més noves, etc. etc.). En fi, una fal·lera com una altra, clarament derivada de la passió filològica més genuïna, i potenciada pel temps que vaig col·laborar en la segona edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.  

Doncs bé, avui tota aquesta afecció ha sortit a la llum. I és que sento una gran satisfacció i no me'n puc estar d’expressar-la en aquest bloc lletraferit, un espai ben adient.

La meva amiga Mónica –una argentina amable, generosa, de fermes conviccions i esperit molt sensible, que gairebé forma part de la meva família– ha passat un mes gaudint de l’estiu austral de la seva terra de naixement. Per les fotos sé que ha tornat morena (no l’he vist en persona) i molt feliç, malgrat que tenia ganes de recuperar la vida quotidiana i de veure els seus gats, als quals, evidentment, enyorava.

Tot i que no ens hem trobat encara, unes terceres mans m’han fet arribar un obsequi que –sé que amb molt d’amor– m’ha portat d’Argentina. Com que a hores d’ara ja em coneix força bé, la Mónica m’ha regalat un magnífic Manual del Lunfardo, interessantíssim i rigorós, que m’ha deixat amb la boca oberta.

La Mónica pensa que, aprofundint en aquesta manifestació lingüística sense precedents, ella i jo estarem més a prop. Que seré capaç d’entendre millor el seu autor preferit (i un dels meus, sens dubte): l’admirat Julio Cortázar. Jo no sé si entendré millor Cortázar (que penso que comprenc bé), però en tot cas em comprometo a esbrinar-ho. El que sí puc garantir és que el llibre m’ha semblat absolutament fascinant, insòlit, increïble. I que (això segur) pot ajudar a qualsevol de nosaltres a entendre millor totes les pel·lícules procedents de l’Argentina, el llenguatge de les quals no tothom copsa en la seva totalitat (penseu en “Nueve reinas”, “Luna de avellaneda” o “El hijo de la novia” i tots m’entendreu: la gent gran, per exemple, té sovint problemes de comprensió, ho sé pel meu pare).    

Per si algú no ho sap, us copiaré l’accepció que el DRAE recull del mot “lunfardo”:

Lunfardo: Habla que originariamente empleaba, en la ciudad de Buenos Aires y sus alrededores, la gente de clase baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el español de la Argentina y el Uruguay.

I la de Wikipèdia:

El lunfardo es una jerga originada y desarrollada en la Ciudad de Buenos Aires (y de aquí se extendió en no muchos años a otras ciudades cercanas como Rosario y Montevideo, que vivían una situación socio-cultural muy similar), debido en gran medida a la numerosa inmigración europea (principalmente italiana y española) ocurrida principalmente entre los años 1870 y 1960. Originariamente, esta jerga era empleada por los delincuentes, pero pronto lo fue por la gente de las clases baja y media-baja. Parte de sus vocablos y locuciones se introdujeron posteriormente en la lengua popular y se difundieron en el castellano de la Argentina y Uruguay. Sin embargo, ya a inicios del siglo xx el lunfardo comenzó a difundirse entre todos los estratos y clases sociales ya sea por la habitualidad de su uso ya sea porque era común en las letras del tango.

El cas és que el llibre, signat per Eudardo Pérsico, conté un estudi assagístic sobre l’origen i l’evolució del lunfardo, así com “1200 voces del tango y la poesia”.

L’he fullejat amb força deteniment i us asseguro que m’ha enganxat. És tot un món, curull de força i lirisme, torturat, punyent i tendre, que poua en les pregoneses d'una societat plena de vida i demostra la capacitat comunicativa i creativa de l’home. Com que encara no l’he llegit en el sentit estricte de la paraula, no puc confegir una ressenya canònica, però prometo donar més informació així que m’hi vegi amb cor.

Com a primera providència, us deixo amb una manifestació de l’autor  reproduïda a la contraportada:  “El lunfardo de los argentinos es, junto al tango, los dos perfiles más relevantes de nuestra identidad, no los únicos però sí los más visibles. Es un fenomeno jergal irrepetible en otros grupos sociales, en cuanto este duende col·loquial y divertido mantenga intacto su caràcter de código entre dos para que no se entere un tercero”.

I per acabar, lletraferits, a veure qui és el guapo que em tradueix això:

Cuando rajés los tamangos, buscando ese mango que te haga morfar (Enrique Santos Discépolo).

Estic molt contenta, com haureu notat. El llibre m'encanta, recent arribat d'un altre continent, d'un altre hemisferi. 

Gracias, muchas gracias, Mónica.