Darreres ressenyes de 2024

 

Instants d'intempèrie, de Montse Milan Moliné

Premi 7 Lletres 2022. Vaig conèixer la Montse Milan el dia de Sant Jordi, compartint signatures. He gaudit molt dels set relats del llibre, set instants d'intempèrie (el títol em sembla molt encertat) que recullen la vida de set dones d'edats i condicions diferents a la ciutat de Barcelona. Motxilles i bagatges que s'entrecreuen enmig de la ciutat, una ciutat que pot ser refugi o pot ser hostilitat. Set històries, set veus. Molt bé.    

La ciutat del cel. Porcs, de Jordi de Manuel

La segona part de la trilogia que s'inicia amb El món fosc. Talps. Aquí els nostres protagonistes viatgen a la Ciutat del Cel, on viuran noves aventures. No hi ha talps, hi ha porcs. Una lectura amena i imaginativa per a totes les edats. Esperant la tercera. 

Quan la meva germana va decidir volar, d'Alejandro Palomas

Una novel·la que m'ha agradat, enganxat i, sobretot, emocionat. Una obra per a tots els públics a partir dels catorze o quinze anys. Dos bessons, l'Eva i l'Elio, i un fet terrible. Una història misteriosa, humana, actual i plena de matisos. Ja ho he dit altres vegades, ningú no descriu l'interioritat dels personatges com Alejandro Palomas. L'Elio, davant del fet terrible, es pregunta: "Quan hi ha dos bessons i un mor, l'altre continua sent un bessó o es diu d'una altra manera?". Una pregunta amarga. I fins aquí puc explicar. No us la perdeu. 

La puta i la santa, de Gemma Pasqual i Escrivà

Una novel·la que pivota entre dues èpoques i una mateixa família. Una història de patiment i dolor, però també de companyonia i sororitat entre dones fortes i coratjoses. Per a mi ha estat molt especial llegir-la. D'una banda, l'acció té lloc al meu estimat barri de Sants i hi apareixen tots els indrets i temes que conec i que em donen sentit. D'una altra, una de les protagonistes és una gata que es diu Colette. És un preciós regal que m'ha fet l'autora. Moltes gràcies, Gemma! 

La puta i la santa és una novel·la que pot agradar a un públic molt ampli, que parla del nostres passat i del nostre present amb dues veus narratives diferents, una d'elles molt original. 

Tota la bellesa perduda, de Jordi Fernando Aloy

Una novel·la que es llegeix de pressa i amb ganes i que, al meu parer, conté dues novel·les en una. Per un cantó, la trama costumista. Per un altre, la que m'ha interessat més, la de les obres d'art perdudes, que podia haver donat lloc a una novel·la per si sola. Sempre m'agraden molt totes les coses que aprenc amb les històries del meu estimat Jordi Fernando. Aquí tenim Van Gogh, Caravaggio i Miró presos d'un misteri molt interessant. Enhorabona, Jordi. 

Les gratituds, de Delphine de Vigan

M'ha trasbalsat molt. Ha estat una lectura que m'ha fet trontollar intensament. Molt endins. I quina bella reflexió al voltant de la importància del llenguatge, de les coses dites i de les coses no dites. La traducció no era fàcil, i Jordi Martín Lloret la broda, literalment. Sempre és una bona idea llegir Delphine de Vigan. 

La serp arrugada (Un conte per a nens)

Bon dia, lletraferits. 

Avui comparteixo amb vosaltres un relat per a nens que he escrit per felicitar els 50 anys del meu germà Elies. És un relat que recorda els que jo m'inventava per a ell quan era un nen petit. Espero que us agradi.  

LA SERP ARRUGADA

La Carlota, que té vuit anys i és molt eixerida, viu amb el seus pares en una casa gran i lluminosa enmig de la natura. A prop de la casa hi ha molts arbres i plantes, i també bonics camins de terra per on la Carlota fa voltes sovint amb la seva bicicleta.

Un calorós dia d’estiu, mentre passejava tranquil·lament, la nena va distingir a la vora del camí una cosa que li va cridar l’atenció. De primer li va semblar un bastó llarg i tort, però després va veure amb sorpresa que aquell bastó s’estava bellugant! Plena de curiositat i una mica espantada, la Carlota va baixar de la bici i s’hi va apropar.  

De seguida va comprendre que no existia cap bastó, i que allò que es bellugava en realitat era una serp de color fosc, que semblava molt malalta. Tenia la pell bruta de fang i estava plena d’arrugues, com els pantalons i les camises que la mare treu de la rentadora. La serp va mirar la nena amb ullets de pena i es va arrossegar una mica, però tenia els anells tan arrugats que no podia avançar.

-Què t’ha passat? -li preguntà la Carlota.

A la serp, que es deia Sabina, li va caure una llagrimeta.

-M’he ficat dins del riu per refrescar-me una mica, però he quedat atrapada entre unes pedres. Tot estava ple de fang. M’ha costat molt sortir. I quan he sortit, estava així, arrugada.

-I no et podràs curar?

-No ho sé. Abans no m’havia arrugat mai.

La Carlota, compadida de la pobra serp, va començar a pensar. Havia de trobar una solució! De sobte, li va venir al cap. És clar! De la mateixa manera que la mare planxava els pantalons i les camises, ella planxaria la Sabina. I dit i fet. Va carregar la seva nova amiga a la cistelleta de la bici i es va afanyar a pedalejar cap a casa. 

-Mama, necessito la planxa! -va cridar quan va arribar- És urgent!

Li va explicar tot a la mare i ella va decidir ajudar-la. Naturalment, no podien escalfar massa la planxa, perquè haurien socarrimat la Sabina. Així que la van programar en una posició tèbia. Van estirar la serp damunt del llit i la van planxar a poc a poquet, anell per anell, amb la planxa a temperatura suau. La Sabina sospirava de felicitat, ara que anava recuperant la forma habitual. Després, va fer la migdiada tota la tarda i així es va acabar de trobar bé. 

Des d’aquell dia, la nena i la serp es van fer inseparables. La Carlota li havia salvat la vida i la Sabina es va quedar a viure al seu jardí. Jugaven i passejaven juntes i s'ho passaven d'allò més bé. Eren felices. I la seva bonica amistat ja va durar per sempre. 

                    AQUÍ PODEU ESCOLTAR EL RELAT EN AUDIO GRAVAT PER ENVEUALTA 

Un circ al pati de casa, de Damià Bardera

Ja fa molt de temps que sóc una incondicional admiradora de la literatura de Damià Bardera, tal com podeu comprovar llegint les ressenyes (publicades en aquest mateix bloc) de les seves obres Nens de llet i Viladelsac. Per això estic tan contenta que a principis d'any l'Editorial Empúries hagi tret al mercat aquest recull de contes, Un circ al pati de casa, que inclou alguns textos inèdits i d'altres que formaven part del seus llibres (tots publicats amb El Cep i la Nansa), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013), Contes de propina (2014) i Nens de llet (2016).  

Malgrat conèixer prou a fons alguns dels seus textos, tornar a endinsar-me en l'univers Bardera ha estat novament un plaer i una experiència. Mai no et canses de comprovar la seva capacitat per bastir tot un món -intens, potent, atemporal i únic- que resulta capaç d'abduir el lector més exigent. Des de la reutilització i capgirament de gran part dels motius dels contes clàssics (i universals), des de la reinterpretació delirant dels tòpics i dels personatges, des del llenguatge més planer però més desinhibit, Bardera ens proposa trencar fronteres, destruir tabús, esmicolar mites. No és gens banal aquesta voluntat. No és banal i tampoc no és fàcil, i encara menys en l'àmbit poc favorable (per diglòssic, inevitablement reduït i de vegades escàs de mires) de la nostra literatura. A més, i per acabar-ho de complicar, Bardera es dedica al conte, a la distància breu. I no podem obviar, tot i haver de reconèixer que en els darrers anys s'han produït esperançadors avenços en aquest sentit, que els reculls de relats no són els preferits de les editorials, no són el camí més còmode per triomfar en el món literari. 

Des de l'inici, la proposta de Bardera ha estat extremament intel·ligent, fresca i necessària en el nostre entorn, una literatura que obre dimensions i que posseeix, sempre, un rerefons crític i filosòfic de primer nivell. Quan hi entrem, hem de passar de manera inevitable per una fase de desconcert, de meravellós desconcert, si se'm permet dir-ho així. Ens preguntem: què està fent aquest home? com se li ha acudit això? què hi té dins del cap? Ens preguntem tot això mentre continuem llegint i, sense adonar-nos-en, acabem caient de quatre grapes en la seva trampa de narrador de raça. I aleshores ja està. Ens ha atrapat i no hi podem fer res. 

Sobre Bardera escriu Matthew Tree, que dit sigui de pas fou qui me'l va donar a conèixer:

Contes de fades actualitzats, torçats, estrafets i tan desconcertants que lluny de ser aprofitables per llegir a l'hora d'anar a dormir, més aviat us mantindran desperts una bona estona.  

Ho subscric completament. I com que el millor és que ho comproveu vosaltres mateixos, aquí us deixo un relat de Bardera que a EnVeuAlta vam enregistrar en àudio fa uns quants mesos. Es titula La muntanya i és breu, no patiu. Però no us el perdeu. Demostrarà tot el que he dit, us deixarà sorpresos i, seguríssim, que us encantarà. 

LA MUNTANYA

Aquesta ressenya també s'ha publicat a L'illa dels llibres

Com s'esbrava la mala llet, d'Antònia Carré-Pons

Com s'esbrava la mala llet és el darrer llibre de l'egarenca Antònia Carré-Pons, un deliciós recull de vuit relats que he devorat en un parell d'estones i que he gaudit profundament, amb un plaer creixent i sense matisos. Fins i tot una de les històries la vam treballar dijous passat a la meva classe de Coetanis a la Universitat de Barcelona. Em va semblar que s'esqueia a la perfecció amb tot allò que jo estava explicant al voltant de la llibertat del creador actual, de l'eclecticisme literari i de la postmodernitat.   

El fil conductor del volum rau en l'edat dels protagonistes dels diferents relats: tots ells són persones grans, jubilats, ancians. Vells, per dir-ho ben clar. Vells. Vells i velles de diversos pelatges que no s'estan de fer tota mena de coses.

Carré-Pons s'hi aproxima de manera intel·ligent i respectuosa, però gens condescendent. La naturalitat més absoluta amara un conjunt de textos, alguns més breus que els altres, que des del primer minut ens obren una porta a la reflexió. Vivim envoltats de gent gran. Són els nostres veïns, els nostres pares i avis, però també són uns enormes desconeguts. Què pensen? Com se senten per dins? L'edat és només un llast físic que té poc a veure amb el seu interior? Quin és el pes del passat en el seu present quan ja sembla que els queda poc temps i no hi tenen gaire (o res) a perdre?

Antònia Carré-Pons ens fa pensar en tot això, però sense caure en posicions d'excessiu i inadequat sentimentalisme. Des de la tendresa, l'humor i la franca desimboltura, amb un estil planer i amable que defuig l'artifici, Com s'esbrava la mala llet esdevé un llibre amb regust de bona literatura. Un volum que diu coses serioses, fresc i entranyable. L’àmplia varietat de relacions humanes i familiars hi juguen un paper fonamental i el conjunt aconsegueix sovint tocar-nos ben endins. 

Al cap i a la fi, hem de ser realistes. Tots portem un vell al damunt. Per això aquest fantàstic recull d'històries no fa altra cosa, ens agradi o no, que parlar de nosaltres. 

No us el perdeu, lletraferits. Altament recomanable. 

       

Un projecte preciós. Quatre relats, una nova editorial, un enregistrament EnVeuAlta: Històries d'hivern, de Shaudin Melgar-Foraster

Avui us vull explicar un projecte magnífic en el qual ja portem força temps treballant en secret. Es tracta d'un llibre de contes escrits per Shaudin Melgar-Foraster i titulat Històries d'hivern. Són contes per llegir (i escoltar) tot l'any, encara que es desenvolupin en època de fred. En realitat, el volum pretén ser el primer d'una col·lecció que ens porti també a

relats d'estiu,

de primavera i de tardor.  

La història del volum és bonica i intensa. Va començar simplement amb un encàrrec que l'autora va fer a EnVeuAlta per tal que enregistréssim uns CD amb els seus textos. Ens va semblar fantàstic i ens hi vam posar de seguida, amb tot el fervor, les ganes i la il·lusió que ens caracteritzen

(i que us asseguro que són enormes).

Però tot plegat va resultar tan enormement engrescador i els relats són tan bonics, que al final la troca es va embolicar de tal manera que mireu com hem acabat. 

Hem acabat iniciant unes relacions precioses amb la Sílvia Prades i la seva editorial recent nascuda, Brins Edicions, que esperem que siguin per molt molt de temps. Brins Edicions s'està introduint amb molta empenta en el mercat dels llibres infantils i juvenils en català. Aquí us deixo l'enllaç amb la seva pàgina web, que encara és molt nova i està en construcció, però on ja hi podreu trobar els booktràilers d'Històries d'hivern. 

El llibre consta de quatre contes que han estat il·lustrats per dos artistes diferents: Kaffa i Pep Rius. Són uns professionals increïbles, amb estils molt personals i diversos, la qual cosa atorga al volum un valor afegit. El llibre es pot llegir, es pot contemplar i, evidentment, es pot escoltar (hi porta el CD enregistrat i també un codi QR). Tots els relats han estat enregistrats en àudio amb molta cura i poden fer les delícies de petits i grans. Perquè cal dir que les històries de la Shaudin són per a tots els públics. Jo les trobo absolutament precioses.

A la pàgina web de Brins hi trobareu les llibreries on es pot adquirir el volum de moment, i també podeu contactar directament amb la mateixa editorial.

Com us podeu imaginar, projectes com aquest fan que la vida valgui la pena. Conviure amb la gent que s'estima la literatura, les paraules, la cultura i l'art és un luxe que no té preu.

Des d'EnVeuAlta estem molt orgullosos d'Històries d'hivern. Les hem treballat a consciència, ens les sabem de memòria. Només desitgem que us agradin tant com a nosaltres. De passada, volem animar a escriptors, creadors i editors a confiar-nos els seus textos. Llegir per l'oïda pot esdevenir un enorme plaer.

I res més per avui, lletraferits.

Au, correu a buscar Històries d'hivern. Per a totes les edats. Us encantarà.   

El meu relat: Dante, EnVeuAlta

L'any 2011 vaig felicitar-vos el Nadal amb aquest relat. Es titula Dante i jo me l'estimo molt. Ara us torno a felicitar amb el mateix text, cinc anys després, però enregistrat en àudio gràcies a EnVeuAlta. Espero que us agradi. Nadal no és una època feliç per a tothom, per més que s'entestin a fer-nos-ho creure els anuncis de la televisió.

Malgrat tot, que passeu unes bones festes, lletraferits. Aquí us deixo el relat.

DANTE

💜💜💜

  

Nens de llet, de Damià Bardera

Avui, dia 24 de novembre, tindré l’honor de presentar a la llibreria La Impossible el nou llibre de relats de Damià Bardera, Nens de llet. Em fa molta il·lusió. El curs passat vaig prendre la decisió de treballar a classe, en el marc de l’assignatura de Corrents i Autors Coetanis que imparteixo a la UB, un altre dels reculls de Bardera, Els homes del sac. L’experiència resultà interessantíssima. Els alumnes van reaccionar molt intensament davant d’una proposta que els va resultar absolutament inesperada i anòmala. L’originalitat i la singularitat de les històries barderianes els van deixar, literalment, K.O. Sort en vam tenir que l’autor va poder visitar-nos a classe i comentar directament la seva obra amb els estudiants.

Damià Bardera (Viladamat, 1982) és escriptor i assagista. Doctor en Filosofia per la Universitat de Girona, aquesta és la ciutat on viu i treballa. Els títols que ha publicat fins ara a l’Editorial El Cep i la Nansa són els següents: Contes de propina, I alguns contes per llegir-los d’amagat, Fauna animal, Els homes del sac, Els nens del sac, Viladelsac i Nens de llet. Em consta que l’editorial n’està molt orgullosa. Han fet una decidida aposta per publicar el conjunt del corpus literari de Bardera, al qual consideren un escriptor de raça, amb una veu pròpia molt potent, que paga la pena resseguir, promoure i potenciar.

Hi estic totalment d’acord. Per a mi, Damià Bardera també va representar, en el seu moment, un descobriment insòlit. M’hi vaig enganxar, admirada de la desinhibició, de la capacitat de trencar-nos l’automatisme perceptiu i de la dimensió antropològica, sociològica i fins i tot ontològica que els seus relats ‒sovint molt breus i aparentment senzills‒ traspuen. Com diu Antoni Munné-Jordà al pròleg que ha fet a Nens de llet, les històries de Bardera són com un cop de roc llançat amb massa traça.

Entrar en l’escriptura de Damià Bardera és entrar en un univers únic, de difícil definició: enteranyinat, excessiu, sense pèls a la llengua, estrany, fragmentat, dolorós, sorprenent, agressiu, dur, brut, salvatge, ple de jocs d’opòsits. L’ètica i l’estètica hi juguen un paper cabdal, però no resulta fàcil escatir on podem col·locar-hi els límits, on és que les oposicions hi tenen una frontera. Perquè les propostes barderianes conjuminen el local i l’universal, l’infantil i l’adult, l’amoral i l’ètic, la tendresa i la crueltat, la veritat i la mentida. Hi ha una referència constant en aquests Nens de llet, però també en Els homes del sac, a la infantesa i al seu imaginari, individual i col·lectiu. Bardera es complau en desmitificar, amputar, transgredir, reinventar, transformar i capgirar tot allò que, si més no en el nostre món occidental, tots nosaltres hem mamat i integrat des que vam abandonar l’úter matern. Antoni Munné-Jordà diu que aquests Nens de llet són alhora poètics i mutilats, com La vaca cega de Maragall. I crec que l’encerta molt. El recull conté ambdues coses, la poesia i la bellesa, fins i tot allò que podem titllar d’entranyable i preciós, absolutament barrejat amb la “mutilació” més bestial i corprenedora, a voltes gairebé insultant o, segur que per a molts, força inintel·ligible.  

Quan parlo de “mutilació”, quan en parla Munné-Jordà, ho fem en un sentit figurat, perquè moltes històries són ambigües, escapçades, s’acaben en sec, però també ho faig, ho fa, en un sentit literal: Bardera mutila i desmembra un bon nombre dels seus personatges. Talla dits, mans, braços, arrenca parts dels cossos, arrabassa, posa i treu. Dic “posa” perquè cus i recús més d’una vegada els seus personatges (tenim taxidermistes, gats dissecats, nines i ninots quasi humans, marits i fills de drap amb costures explícites). Dic “treu” perquè, com he avançat, també els amputa, talla, mutila, arrenca i desmembra sense cap mirament.

Els contes i les rondalles tradicionals són molt presents en el recull: La caputxeta, les set cabretes, els tres porquets, la Blancaneu, la Ventafocs, Peter Pan... També ho són molts dels personatges que marquen el nostre ampli bagatge de ficció: dinosaures, pirates, homes-llop, fades, pallassos, domadors de lleons, princeses, prínceps, vampirs. Però no hi ha res banal, no hi ha res que no ens faci reflexionar.   

El més sorprenent de l’univers Bardera és la dualitat de sensacions que aconsegueix despertar en la majoria de lectors, almenys això penso. Quan el llegim, ens sentim seduïts i fastiguejats a parts iguals. Volem tirar endavant, però ens fa por allò que hi trobarem. Hi ha molt dolor, molta crítica, molta observació de la nostra societat en els relats barderians. L’autor va del particular al general i del general al particular amb una facilitat esfereïdora, però, alhora, si provem de trobar un fil conductor en aquests relats estrafets i aspres, tal vegada en podrem identificar un: la incidència del món adult en els infants. Adults que mutilen i amputen, naturalment. La incomprensió dels nens de llet envers allò que els envolta és lògica; la seva dificultat per establir els límits ètics, també. Perquè els adults no oferim gaire coses bones ni edificants. És clar que també ens van mutilar un dia. Els adults també vam ser nens de llet. 

Per acabar, després que la ressenya d’aquest recull sigui el més difícil que he intentat fer darrerament, vull significar un detall. M’ha semblat que nens de llet conté més finals moderadament feliços que els homes del sac. Una certa reconciliació amb l’univers, una certa tolerància. Com apunta Munné-Jordà en el magnífic pròleg: I és cert que n’hi ha que acaben explícitament malament, com el de la muntanya. Però, a la seva manera, molts dels personatges se’n surten. I fins i tot trobarem contes amb final positiu... També afegeix: Però sovint els contes no necessiten cap desllorigador ni positiu ni negatiu... perquè (Bardera) allò que vol és aprofundir la qüestió i que ens hi endinsem fins el fons.

Doncs això, llegiu el llibre i jutgeu vosaltres. Us garanteixo que, després de fer-ho, ja no sereu les mateixes persones. Com he dit en altres ocasions, ¿podem demanar res millor a la literatura?

Vinga, que us espero aquesta tarda. A La Impossible a les 19:30/19:45. No tingueu mandra, que ja no plou. I poso falta.

      

   

Deu relats ecofuturistes, de diversos autors

Poques vegades passa el que m’ha passat llegint aquest volum. Tots els relats m’han agradat. Això no és habitual. En una antologia la qualitat acostuma a fluctuar, de manera que ‒gustos personals a banda‒ sempre hi ha unes històries que ens satisfan i unes altres que no (o no tant). Aquí, en canvi, les deu m’han semblat bones. És clar que el volum ja feia una pinta immillorable: duia l’aval del Cryptshow Festival (5 dels contes foren els guanyadors del concurs que el Festival va organitzar) i el de l’Editorial Males Herbes, que ja sabeu que m’encanta per la seva proposta fresca, agosarada i innovadora.  

Els cinc autors premiats són Roser Cabré-Verdiell, Núria Abril, Carles Ribes, Ferran Garcia i David Castejón. El conjunt es completa amb cinc autors de solvència contrastada: Antoni Munné-Jordà, Carme Torras, Enric Herce, Max Besora i Ruy D’Aleixo.  

L’objectiu del recull es fa evident llegint el títol. Es tractava d’escriure una història futurista que parlés de qüestions ecològiques. Ni us imagineu la de propostes diferents que els nostres escriptors han presentat. La imaginació no té límits, però cada un d’ells acaba palesant, conscientment o inconscient, les seves dèries, les seves inquietuds, els seus moments vitals. Així, Carme Torras, en un relat deliciós intitulat L’indigent, acaba parlant-nos de robots. O Roser Cabré-Verdiell, en la dolorosa història L’Estripaventres, ens acosta a la problemàtica d’una maternitat distòpica i torturada.

Cada argument és una porta oberta al futur, a la interpretació de les conseqüències de la problemàtica ecològica que ja estem patint i que, per a desgràcia nostra, ja no és ciència-ficció. Així, per posar alguns exemples, ens enfrontem a l’enterrament de cadàvers dins del propi estómac (Els pastors de formigues, de Ruy D’Aleixo); a un hàmster monstruós que fa cites literàries (Manuel, de Max Besora); a una mena de zoo de plantes (Parc Climàtic, d’Antoni Munné-Jordà); a un caçador d’essències que no vull explicar què fa per no espatllar-vos la lectura (Vilardell, percaçador d’essències, de Carles Ribas). Tot el recull, de dalt a baix, està amarat d’un gran talent, d’una enorme capacitat de fabulació.

Em sap greu la manca d’equilibri. Només tres escriptores enfront de set escriptors. A veure si, de mica en mica, aquestes coses es van arreglant. Sigui com sigui, un volum que és una meravella. Recomanable per a tothom. Imprescindible per als amants del fantàstic i de la ciència-ficció.

Bona nit, lletraferits.    

El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset

Tothom que em coneix sap de la meva inclinació envers la narrativa breu (la nouvelle, el relat, el microrelat). Tothom sap que valoro molt la capacitat d’escriure des de la síntesi més pura, des del sincretisme i l’estalvi. Res superflu, res que no calgui, només la paraula justa, només. Amb tota la seva força per dir coses que impactin, commoguin, aboquin a reflexionar, incomodin, colpegin, arrenquin una llàgrima, un somriure o una riallada. Dit d’una altra manera, mínima expressió narrativa per despertar les nostres més íntimes emocions.

Els qui no hi creuen gaire, en la distància curta, podrien acostar-se (intentant deixar de banda els prejudicis, això sí) al llibre que ressenyem avui, El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset. Si ho fan, descobriran amb estupor la quantitat de possibilitats que entranya la literatura breu, descobriran com, amb unes poques ratlles, hom pot construir tot un món, pot excel·lir en la metaficció, en la crítica i la denúncia, en la reflexió al voltant de la realitat que ens envolta, en el diàleg directe amb l’art i amb la literatura, en l’homenatge als clàssics, en tot tipus d’intertextualitat. Oset fa totes aquestes coses, ens embruixa com un encantador de serps i ens fa gaudir com a bojos. És veritat que cal compartir el seu imaginari (comú a gairebé tots nosaltres, tret de les lògiques diferències personals que puguin existir) per copsar en la totalitat el sentit dels seus relats. Però, un cop aconseguit, us garanteixo que el plaer intel·lectual i estètic resulta impagable.

Diu l’autor del pròleg del llibre, David Roas, que sobre l’univers creat per Sergi G. Oset planea la sombra -explícita e implícita- de un montón de referencias esenciales: Lovecraft, Poe, Spiderman, Keats, Borges, Monterroso (hay varios homenajes a su célebre dinosaurio), Saint-Exupéry, Richard Matheson, Darth Vader, George Orwell, Max Aub, Baudelaire, Tim Burton, Tolkien, James Whale, Cronenberg, o la delirante Habitación 201.   

I així és. La literatura es converteix en un joc, en un exercici lúdic de reconeixement i circularitat, d’admiració envers la capacitat de l’autor a l’hora de trobar correspondències, picades d’ullet, ironies, sarcasmes, dobles interpretacions, paral·lelismes. Com també diu David Roas: Un magnífico catálogo de horrores cotidianos, visiones hiperbreves de nuestra loca realidad donde lo fantástico se da la mano con lo absurdo, lo grotesco y lo inquietante.

Oset es complau, com acostuma a fer, en el fantàstic, el terror, el misteri, el negre i la ciència-ficció, però sobretot en la possibilitat de l’extrapolació. És un mestre a l’hora de demostrar que, interaccionant amb tot el bagatge que després d’anys de lectures, cinema i televisió portem carregat a l'espatlla, podem donar a llum noves històries plaents i intel·ligents que, al seu torn, entraran en la roda de la intertextualitat. Em sembla que queda clar. No cal afegir res més.

Bé, sí. Us concediré, amb el permís de l’autor, l’accés gratuït a alguns dels seus relats. Senzillament, no me’n puc estar.

DESHACERSE DEL YUGO

A finales del siglo XXI, la inteligencia artificial en el ámbito doméstico estaba tan avanzada que empezó a irse de casa para independizarse.

LIBERACIÓN

Obligó a todas las musas a ponerse en fila contra el folio en blanco. Después ordeno al pelotón de fusilamiento que hiciera su trabajo. Visiblemente aliviado, por fin, puedo empezar a escribir.

FECHA DE CADUCIDAD: MIRAR LA TAPA

El Doctor Lecter no acostumbraba a perder los estribos, pero una tenue palpitación apareció, fugaz, en su sien izquierda cuando, al abrir el frigorífico, comprobó que el paté de Clarice había caducado.

CRÍTICA CINEMATOGRÁFICA: MAZINGER Z, LA PELÍCULA

No vayan a verla. Es un fake. No sale ningún Z.  

Feliç divendres, lletraferits.

Premi Nobel de Literatura per a la canadenca Alice Munro

L’escriptora canadenca Alice Munro és la dona número 13. 

O dit d’una altra manera, el Premi Nobel de Literatura d’enguany l’ha obtingut, per tretzena vegada en la seva història, una dona. 

Qui em coneix bé sap que no combrego amb supòsits feministes exagerats, no considero els homes els meus enemics ni acabo de confiar en paritats imposades. Sempre he intentat ser racional i aplicar un criteri just en tots els àmbits de la vida. 

Malgrat tot, no puc negar que em fa feliç conèixer la receptora del darrer Premi Nobel de Literatura (deixant de banda qüestions polítiques i estratègiques entorn de qualsevol premi important que s’atorgui actualment, que haberlas, haylas). 

Em fa feliç per dues raons, que entendreu ràpidament. 

La primera: la condició femenina de la premiada. Atès que existeixen tantes dones que escriuen, tantíssimes, em sembla que n’hi ha més d’una que es mereix el guardó. Per tant, la majoria masculina ha deixat de tenir sentit (si Virginia Woolf, pobreta, aixequés el cap!) i hem de premiar qui s’ho mereixi des d’un punt de vista purament artístic, independentment de consideracions de gènere, de nacionalitat o de pensament. Si el comitè del Nobel comença a adonar-se’n, doncs perfecte. Esperem que, a partir d’ara, sempre sigui així.  

La segona: que la premiada sigui una autora de narrativa breu. Quan les editorials rarament aposten per publicar relats, quan continua semblant que les històries curtes són el germà pobre de la novel·la, quan costa tant d’argumentar i demostrar que es tracta d’un gènere de ple dret, amb característiques i codis propis, que pot assolir un nivell excels... quan tot això passa des de fa molt i sembla durar eternament, que el premi literari més important del planeta sigui per a una contista és una notícia per celebrar. 

A veure si tothom obre els ulls d’una vegada i deixem de banda definitivament prejudicis absurds i obsolets. Com a editors, com a escriptors i també com a lectors. O cal recordar els noms de Borges, Cortázar, Poe, Bradbury i un inacabable etcètera per reiterar allò de para muestra un botón? Doncs apa, a canviar alguns criteris, que és una pràctica que sempre ens renova i resulta gratificant.  

Enhorabona a Alice Munro i al poble canadenc en general. Sé de molt bona tinta que estan molt contents.   

Aquest article ha estat publicat originàriament el Diari Digital CatalunyaPress