El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rafael Chirbes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rafael Chirbes. Mostrar tots els missatges

dimarts, 22 de novembre del 2022

Lletraferits: més i més llibres

  



Espuelas de papel, d'Olga Merino

Una novel·la molt potent, un text dur i realista però alhora carregat d'intensitat poètica. Olga Merino és una mestra del llenguatge, una escriptora impressionant. La novel·la narra una història de postguerra, que pivota entre el passat i el present, entre un petit poble andalús i la ciutat de Barcelona. El tema no és original, però la veu de Merino té tanta força que t'arrossega com un huracà. Personatges molt ben definits. He acabat la lectura amb un nus a la gola i la satisfacció que només atorga un bon llibre.


La carta, de William Somerset Maugham 

Una joieta traduïda per Yannick Garcia per a la Col·lecció Petits Plaers, de l'editorial Viena. Aquest llibre m'atreia poderosament perquè Somerset Maugham era un dels noms que, de ben petita, llegia als lloms dels llibres del meu pare. Jo era una nena, veia els títols i els noms en els volums de la tauleta de nit del pare i somiava amb llegir-los, anticipava la meravella que significaria fer-me gran per poder capbussar-me en el seu interior. El nom de Somerset Maugham, en especial, em semblava sonor i important. Així que, amb aquesta història al darrere, no em podia resistir a comprar i llegir el Petit Plaer de Viena. I la vaig encertar: una meravella. 

París-Austerlitz, de Rafael Chirbes

Quin gran escriptor era Rafael Chirbes. En un dels clubs de lectura que condueixo, anomenat "Ciutats literàries", hem llegit París-Austerlitz. Una novel·la breu, descarnada, la història en primera persona d'una relacio homosexual en el moment àlgid de la SIDA. La veritat, només un gran autor pot escriure així.  

Somni d'un apotecari d'estiu, de Guillem Viladot 

Difícil descriure aquest llibre de Guillem Viladot publicat per l'Editorial Comanegra en l'any del seu centenari. Un somni delirant, tan surrealista com ho són tots els somnis, ens transporta en un ferrocarril al llarg de les terres de Ponent: Cervera, Agramunt, Tàrrega... Una novel·la escrita el 1983 i que havia restat inèdita. Ben oportú que aparegui en aquest Any Viladot. 

Esto no se dice, d'Alejandro Palomas

Un llibre valent, una confessió sincera i catàrtica, l'experiència en paraules d'una vida que ningú no hauria de viure. La teva capacitat d'anàlisi, estimat amic, que contrasta amb les dificultats relacionals que arrossegues per culpa del passat, són l'expressió de les teves elevades aptituds. I entre aquestes aptituds, la de la comunicació directa al moll de l'os, directa a l'ànima. Sé que aquest llibre no ha estat fàcil, ho sé perquè m'hi reconec. No en l'experiència concreta, sí en la d'haver patit i en la de carretejar ferides obertes. Gràcies, amic. Tots dos sabem que Amalia i Rulfo sempre hi són. 

Las vidas que te prometí, de Susana Rizo

Un text de 2018, una primera novel·la. És una mica naïf, potser li falta mostrar amb més intensitat la part lletja de la vida, però alhora és lluminosa i entranyable, i m'ha emocionat. Una residència d'avis que també és una guarderia d'infants. I dos personatges preciosos, l'Íngrid, una anciana; i en Max, un nen. La resta, s'ha de llegir. 

Cerveza mexicana, de Susana Hernández

La darrera novel·la de Susana Hernández, un mosaic de la societat actual, una història coral que va guanyar el I Premio de novela Ciudad de Lebrija. El text està escrit amb el dinamisme, l'energia i la intensitat que caracteritzen l'autora. El llenguatge ben treballat, la descripció dels personatges precisa, absorbent. La visió del món gens complaent, més aviat descarnada, no està exempta alhora d'una certa esperança, d'un cant a l'amistat i a la generositat. Fa molts anys que sé quina gran novel·lista és la Susana. Grandíssima. No us la perdeu.    

dilluns, 20 d’abril del 2015

La buena letra, de Rafael Chirbes






Encara que sembli mentida, fins ara no havia llegit res de Rafael Chirbes. Coneixia la seva qualitat literària i també sabia que alguns el consideren un autor imprescindible, però suposo que he d'assumir, com tothom, que tinc tantes mancances lectores que fa feredat.
 
Per sort, aquesta setmana he pogut posar-hi una mica de remei. Durant la meva estança al "Congreso de novela y cine negro de Salamanca" he comprat un llibre de Chirbes, La buena letra. És un costum que he adquirit. Cada cop que vaig al congrés, torno amb un nou exemplar, que compro en una bonica llibreria situada a la mateixa plaça de la Universitat. És una mena de ritual, que prové del plaer de vagarejar sense rumb ni pressa i de la meva compulsió llibresca, àmpliament coneguda. Una de les premisses del ritual és que el llibre em triï a mi, no jo a ell. Intento anar sense idees preconcebudes, sense la intenció de fer-me amb cap novetat que puc trobar a tot arreu, sinó amb la improvisació feliç que atorga mirar i remirar per tots els racons fins que un llibre, sigui de l'any que sigui i de l'autor que sigui, em pica l'ullet. 
 
Així, la primera vegada vaig comprar un Muñoz Molina, la segona un Bolaño i enguany, un Chirbes.
 
L'he devorat durant el viatge de tornada. M'enviava senyals massa intensos com per poder resistir-m'hi. A més, es tracta d'una novel·la breu (134 pàgines). Per tant, amb la mesura justa.    
 
La novel·la és esplèndida. Una mare que explica al seu fill -ja adult- tota la seva vida. El passat, el terrible passat. Les entreteles del món familiar. No hi sobra res, tampoc no hi manca. L'aprofundiment en l'univers clos d'una senzilla família d'un poble de València, des d'una mica abans de la Guerra Civil, ens demostra magistralment com podem passar del particular al general, com podem extrapolar a un espai social més ampli  tot allò que s'esdevé en el petit nucli privat de la vida familiar. A La buena letra hi trobem amor i sacrifici, però també  incomprensió, injustícies i mesquinesa, molta mesquinesa. La trama és dolorosa, dolorosíssima. Per a mi ho ha estat molt, perquè hi he reconegut pautes de comportament de gent que existeix i que m'ha fet mal. La condició humana exposada amb cruesa, amb alçada filosòfica, amb un realisme que, malgrat tot, no es complau en cap detall descarnat.
 
Com passa en tota novel·la breu, La buena letra exigeix un lector actiu. Insinua més que explica, suggereix més que descriu. Però n'hi ha prou i de sobres. Un cop més, la distància curta demostra que no cal esmerçar 700 pàgines per arribar al lector. Gairebé al contrari, diria jo.
 
No vull revelar més. És una novel·la que flueix amb naturalitat, amb pocs artificis. Senzilla i humil, construïda a partir de capítols curts, en primera persona. Magnífica.
 
Una joia literària que em va venir a cercar enmig de la boirosa tarda salmantina. Un autèntic plaer, lletraferits.