Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)

Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 

Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.

El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Infant dels grans

Manuel de Pedrolo compliria enguany 100 anys. Com sabeu, va néixer el dia 1 d’abril de 1918 a L’Aranyó (Segarra). Per aquest motiu, estem celebrant l’efemèride del centenari ‒l’Any Pedrolo, que tinc l’honor i la responsabilitat de comissariar‒, oficialment designat pel Govern de la Generalitat i coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el suport de la Fundació Manuel de Pedrolo que presideix l’única filla de l’autor, Adelais. 

Precisament sobre ella versa el llibre que comento avui, per força succintament perquè les meves nombroses activitats pedrolianes no em permeten dedicar-hi el temps que m’agradaria.

Em refereixo, evidentment, a l’únic text inèdit escrit per Pedrolo que encara existia, guardat gelosament per la seva filla al llarg dels anys. I no m’estranya que el guardés, perquè es tracta d’una veritable joia que l’escriptor li dedicà a ella, només a ella, amb un amor immens. Es titula Infant dels grans i l’acaba de publicar l’Editorial Comanegra. 

Introduïda per un excel·lent pròleg d’Anna Moreno-Bedmar, una de les màximes enteses en Manuel de Pedrolo i membre de la Fundació, Infant dels grans és una autoficció breu (145 pàgines) que descriu un dia de la vida de la petita Adelais.  Durant les vacances d’estiu, quan tenia exactament vuit mesos i onze dies. El pare li regalà quan era una adolescent i li va dir que aquell text era exclusivament per a ella, que en podia fer el que li semblés més oportú. Ara, Adelais ha estat prou generosa per compartir-lo amb nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la commemoració del centenari. Els pedrolians de soca-rel, i el públic en general, no li agrairem mai prou.

Les pàgines d’Infant dels grans mostren un registre insòlit dins la narrativa pedroliana, un to familiar, íntim i tendre, que tanmateix no cau en cap moment en sentimentalismes carrinclons i que manté la distància suficient per esdevenir autèntica literatura. De fet, posseeix un preciós matís poètic i bucòlic, d’observació i comunicació amb la natura, que palesa una percepció atenta i penetrant. 

L’apertura a la vida de la petita Adelais, les seves descobertes diàries, les seves consecucions, els seus esclats de plor o de joia, són també descobertes i consecucions del pare de la nena, que ha decidit reflectir en un text tot allò que va succeint. L’humor i la ironia de la seva mirada ens regalen fragments absolutament fantàstics, com quan la família descobreix que a la menuda li ha sortit la primera dent. Però també hi ha comunions bellíssimes amb allò que val la mena del món, la naturalesa muda i superba que, davant d’un infant encara pur, pot esdevenir un inigualable company i còmplice. Un arbre jovenet, una mosca que vola, les potes d’una mula fent tic-toc.  Pedrolo basteix el text a partir d’un gran nombre de personificacions. Objectes, espais, vegetals, animals... tot esdevé una gran prosopopeia que ens xucla des de la primera pàgina i ens fa entrar sense pal·liatius dins la narració.       

Tot i això, Infant dels grans no pot escapar-se del to dialèctic, filosòfic i analític del seu autor. Pedrolo reflexiona sobre la vida i la mort, expressa les preocupacions d’un pare envers el futur de la seva filla, el futur del món i el seu propi futur, de la mateixa manera que, mitjançant dues analepsis, ens acosta al passat gris i trist de la mare de la nena i al seu propi passat: dues infanteses sense alegria. Tal vegada ens vol dir que l’Adelais sí que és i serà feliç, que ell i la seva esposa se n'ocuparan, que procuraran que ho sigui.

M’ha entendrit molt aquest fragment que reprodueixo tot seguit, quan el pare es planteja si fa bé escrivint tot allò de la nena. I amb això acabo, perquè el que heu de fer és llegir el llibre. Però no me’n puc estar:  

[...] Què en pensarà la menuda quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat. 

Si Pedrolo pogués contemplar ara mateix la seva filla Adelais, seria molt feliç. Seria ell qui faria la descoberta que ella ha dedicat la vida a la seva memòria. 

Que tingueu un bon dia, lletraferits.         

Tot llegint Manuel de Pedrolo: La terra prohibida (volum I)

L'Any Pedrolo, com he tingut l'oportunitat de comentar en diversos mitjans, serà un any farcit de publicacions. Tindrem noves edicions de més de vint de les seves novel·les (a mans de diverses editorials), així com una biografia, alguns estudis i assaigs (nous i reeditats), i un text inèdit, del qual ja en parlarem quan sigui possible (de moment volem guardar un mínim secret).  

Una de les novetats més significatives és l'aparició de la tetralogia de La terra prohibida, recollida en dos volums. El primer, la presentació del qual va servir de marc per a anunciar l'Any Pedrolo i el meu nomenament com a Comissària, conté els dos primers títols: Les portes del passat i La paraula dels botxins. 

La terra prohibida fou escrita l'any 1957. És un al·legat tan directe, una descripció tan descarnada de la cruesa de la postguerra franquista, que el mateix Pedrolo va tenir clar que, en aquell moment, resultaria absolutament impublicable. No hauria passat de cap manera el filtre de la fèrria censura. De fet, li hauria complicat molt la vida. Per això va amagar l'obra en un lloc secret de la casa de Tàrrega, a l'espera de temps millors. Finalment l'any 1977, un cop mort el dictador, va poder ser publicada. Vint anys de retard per a una obra cabdal dins del conjunt de la producció pedroliana, una recepció anòmala que va fer que aleshores no obtingués el ressò que es mereixia.     

Adelais de Pedrolo, la filla de l'escriptor, va lluitar durant anys per recuperar de nou La terra prohibida. Ha estat un dels seus propòsits més ferms. I finalment, amb l'avinentesa del centenari, se n'ha sortit. Ja tenim de nou el text: una edició de l'Editorial Comanegra, curosa i extraordinàriament treballada, que inclou un pròleg magnífic de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Molt probablement, el darrer que va escriure.  

Les dues novel·les que conformen el primer volum de la tetralogia són diferents entre si, però estan lligades pel fil del pas del temps i de l'esdevenir en la vida d'uns personatges que van compartir passat. Em costa no semblar massa implicada a l'hora de parlar-hi, perquè m'han deixat una empremta molt fonda. Sobretot La paraula dels botxins, la segona del conjunt, m'ha contorbat profundament i ha fet que em reafirmi, una vegada més, en la grandesa de l'escriptura de Manuel de Pedrolo. 

Disposo de poc temps, tampoc no vull revelar res dels textos, però considero que la capacitat que té Pedrolo de parlar-nos a la cara, d'enfrontar-nos a l'horror de tu a tu, de descriure el pensament i el sofriment humà des de la naturalitat i la versemblança més absolutes, només és possible si ets un escriptor compromès, de raça, de primera categoria. 

Crec que fareu molt bé de llegir la ressenya que sobre La terra prohibida (I) va escriure Xavier Serrahima unes setmanes enrere. La trobareu AQUÍ. Si ell ho va explicar tan perfectament, penso que no fa sentit que jo ho repeteixi. 

Visca Pedrolo, lletraferits. 

  

Amb Laura Borràs i Adelais de Pedrolo el dia de la presentació a la seu de l'Editorial Comanegra.  

       

Tot llegint Manuel de Pedrolo: "El principi de tot"

Dins del nostre recorregut pedrolià, avui us porto una autèntica joia. Una història breu, de 1957, intitulada El principi de tot. El text forma part del recull de relats Violació dels límits, on Manuel de Pedrolo reflexiona, des de posicions d'una indubtable modernitat, sobre l'absurd de la vida en societat, sobre certes situacions quotidianes amb les quals ens trobem (o podem trobar-nos).  

Amb motiu del centenari de l'autor, que ens arriba el 2018, l'Editorial Comanegra ha decidit reeditar alguns dels seus textos. Ja n'anirem parlant, però de moment parem atenció a aquesta meravella que és El principi de tot, un volum il·lustrat esplèndidament per Pep Boatella. Els seus dibuixos, les seves representacions, la seva interpretació de les paraules de Pedrolo esdevenen d'una bellesa irresistible. 

Què pensaríem nosaltres si de cop i volta un noi abillat amb uns pantalons estrafolaris comencés a donar voltes, de manera incessant, a l'illa de cases on vivim? Pensaríem que està boig, que ens vol prendre el pèl, que amaga alguna intenció oculta i estranya? Aquesta és la situació que ens planteja Pedrolo, una idea sorprenent que ens fa meditar i que ens col·loca sense embuts davant la nostra pròpia absurditat.

El relat m'ha recordat un altre text que vaig llegir fa temps, malgrat les seves diferències. Ambdós comparteixen la descripció d'un protagonista que no pot parar de caminar. Em refereixo a una novel·la breu, La història del senyor Sommer (1991), de l'alemany Patrick Süskind. També em va agradar molt. I tot i que segurament no va ser així, no puc evitar preguntar-me si Süskind, aclamat autor d'El perfum, en algun moment va llegir Pedrolo.   

No deixeu passar aquesta meravella, lletraferits. Pot ser un bon regal de Nadal per a lectors de totes les edats.