La llibrera de Portbou (ed. Nuara López)

Vaig conèixer Nuara López a través d’aquesta beneïda finestra al món que són les xarxes socials, un dia que ella es va posar en contacte amb mi per tractar certs temes literaris. Nuara volia fer un article sobre Jaume Benavente –amic comú– i li interessaven les ressenyes que jo havia escrit al voltant de les novel·les d’aquest autor. A partir d’aquí, tot va anar rodat. Ens vam seguir l’una a l’altra i ens vam fer amigues. Aquest fet no resulta gens estrany, sobretot si tenim present que Nuara, a banda de ser una lletraferida absoluta (que treballa en un lloc de privilegi, la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès), és també –como una servidora– una boja dels gats.

Al cap d’uns mesos, vaig rebre un sorprenent missatge privat, no gaire entenedor. Nuara proposava a una sèrie de persones la possible participació en un projecte diferent i original, una mica estrany. Es tractava de col·laborar en un volum del qual ella en tindria cura i que havia de seguir, com a fil conductor, una única referència: La llibrera de Portbou.

Sembla que es tractava que cada un dels convocats aportés una mostra de les seves habilitats, sempre tenint en compte el reclam abans esmentat: llibrera, llibres, Portbou...  Tanmateix, semblava que no tothom era escriptor. Hi havia gent que es dedicava a altres disciplines. Fotògrafs, joieres, dissenyadores, artistes plàstics. Tampoc no existia un imperatiu de llengua. Català, castellà, anglès...

Ara no recordo com va anar, però diria que no vaig reaccionar de seguida. No ho acabava d’entendre. Van passar uns dies i finalment li ho vaig preguntar directament.

A veure, Nuara, què vols que faci en realitat?

Vols fer una ressenya?, em respongué. Una ressenya com si comentessis el llibre.

Reconec que no la vaig entendre.

Com, una ressenya? Una ressenya de què, de quin llibre?

Dona, una ressenya fictícia. De La llibrera de Portbou. Estaria bé.

La idea de la ressenya fictícia no em va seduir, bàsicament perquè jo continuava despistada. En canvi, vaig prometre a Nuara que escriuria un conte. Així que, sense més, m’hi vaig posar. D’aquesta proposta va sorgir el meu relat Un matí de desembre, que té l’honor de cloure el volum. Una història de llibres, llibreres i llibreries. Un relat sobre lectors, pobles empordanesos, tramuntanes i follies que espero, sincerament, que us agradi.

La gestació de tot plegat no va ser curta. Van passar uns quants mesos des de les primeres converses, però la perseverança de Nuara va conduir el projecte, amb fe i entusiasme, a un final lluminós. Ara mateix, des de Sant Jordi, La llibrera de Portbou ja és una realitat tangible, un petit tresor (publicat per Libros de la Vorágine), que recomano a tothom. Ja sé que no queda gaire bé, atès que jo en formo part, però mireu, tant me fa. El meu conte només n’és un petit fragment. En canvi, la resta de material em sembla molt potent, molt engrescador.

Vull agrair a l'estimada Nuara que pensés en mi, de la mateixa manera que vull destacar la seva sensibilitat i les seves ganes de fer coses noves i diferents. En aquest món d’avui, només ens en sortirem amb empenta i lluita. També vull manifestar la meva emoció pel fet de compartir pàgines amb un grup de gent tan heterogènia i fantàstica. M’encanta ser a l’interior d’aquesta miscel·lània, mixtura, puzzle, collage. Li podem posar el nom que vulguem, però només hi ha una cosa certa: La llibrera de Portbou s’ha convertit  en un llibre màgic.

«La llibrera de Portbou es un libro único que, sin embargo, está escrito por distintas manos, se expresa en diversas lenguas y contiene en su interior diferentes géneros. Es una obra coral pero singular, alrededor de un personaje central, Noor y sus heterónimos reales y literarios: Nuara [sic], Laura, Dèlia..., la librera de Portbou que transita en un espacio de por sí indefinido, a través de las culturas, mixto, allí donde se cruzan Norte y Sur. Un paisaje inextricable»  

(Fragment de la portada posterior de La llibrera de Portbou) 

Una petita gran tragèdia

  Aparador d'una llibreria a Estocolm. Foto: Mireia Mora.

Ja sabeu que no acostumo a compartir en els blocs la meva columna setmanal del diari CatalunyaPress. Només ho faig quan crec que hi té molta relació i que pot resultar interessant. Com que avui em sembla que la relació és enorme i evident, he pensat que era una bona ocasió. Al final de l'article acompanyo un vídeo fantàstic. Per si algú encara no havia entès que els llibres, els nostres estimats llibres, tenen vida pròpia.

Gràcies, lletraferits.  

Una petita gran tragèdia

En els darrers mesos, enmig d’aquesta tempestuosa crisi que estem estoicament suportant, hem anat assistint, com en un macabre degotall, al tancament d’un bon nombre de llibreries. A la ciutat, als pobles. Algunes amb una trajectòria de molts anys, absolutament emblemàtiques. D’altres més noves. 

Sempre que desapareix un espai de cultura, es produeix una petita (o gran) tragèdia. La cultura sembla el primer que tothom es veu capaç de retallar, el primer que les sàvies ments que ens governen consideren prescindible. No pensen en l’avenir, és clar. Si ho fessin, s’adonarien que no invertir en investigació i en cultura, no protegir l’estudi i el saber, significa malbaratar el futur. 

Però no és d’això que avui vull parlar (ja ho he fet en altres ocasions). Avui vull centrar-me en la trista desaparició de les llibreries. Em ve al cap Tens un e.mail, aquella intranscendent pel·lícula de Meg Ryan i Tom Hanks, remake de la fantàstica El basar de las sorpreses d’Ernst Lubitsch. L’argument gira al voltant de la competència entre un gran centre comercial de venda de llibres (que no llibreria) i una petita botiga familiar amb una llarga tradició. La petita llibreria, especialitzada en literatura infantil, acaba fagocitada sense remei per la gran cadena. No és res personal, només són negocis, manifesta reiteradament el protagonista. I, emparat rere aquesta màxima (d’evident adscripció al més ferotge capitalisme), devora sense escrúpols la petita botigueta. Ah, i com a cirereta del pastís –incongruències made in Hollywood–, enamora la seva mestressa, la noia de la pel·li, de la manera més impune.

Sens dubte, la pressió dels grans centres comercials és un dels principals motius de la fallida dels negocis petits, però no l’únic. Es tracta d’un tema complex, que inclou el preu dels llibres, la possibilitat de llegir a través d’Internet, la sortida al mercat del llibre electrònic i l’escassetat sempiterna del nombre de lectors. Evidentment, hi ha molta gent que llegeix. I llegeix molt. Però, en contrapartida, existeix una massa majoritària que no ho fa mai (o gairebé mai). En qualsevol cas, també les polítiques editorials hi tenen molt a veure. Els criteris basats en la comercialitat i en les xifres de vendes no afavoreixen, lògicament, un desenvolupament normal del mercat del llibre, com tampoc no ho fa la potenciació de certes modes passatgeres en detriment d’altres gèneres o, simplement, en detriment de la qualitat. Malgrat això, no puc deixar de reconèixer l’existència d’un grapadet d’editorials molt dignes que, a casa nostra, lluiten cada dia per millorar la situació. 

Però repeteixo que avui m’interessa reflectir un altre tema. M’interessa compartir amb vosaltres, estimats lectors, la tristor profunda que em produeix la desaparició d’una llibreria. D’una banda, perquè s’esfuma, físicament, un espai de cultura, un temple per als lletraferits. D’una altra, perquè el tancament de les petites llibreries comporta alhora, irremissiblement, la desaparició d’un ofici que és tan antic com la invenció de la impremta. 

M’estic referint a la magnífica feina del llibreter de veritat, aquell home que en els inicis de l’ofici era també impressor i editor. Aquell home que llegeix sense parar, que domina  tota l’oferta del mercat, que és un pou de coneixements, que sap què cal recomanar exactament a cada client, que s’ha empassat tots els catàlegs, que coneix els gèneres, els autors, les èpoques. Aquell assessor ple de bon criteri que, quan li fas una consulta, entén perfectament què vols. Aquell expert, venerador dels llibres i d’allò que ens ensenyen. Aquell ésser quasi màgic envoltat de saviesa i de bon gust.  

Ara, aquesta espècie humana gairebé no existeix. Si en resta algun testimoni, és una veritable peça de museu. 

Quina ràbia em fan els grans locals –farcits d’expositors llampants– on un estol de dependents (no són una altra cosa, venen llibres com podrien vendre calçotets, i no és culpa seva) pul·lulen com ànimes en pena sense conèixer mai la resposta a les preguntes del públic. Pobres ombres que no han rebut cap formació, que no saben que un llibre és un objecte preciós i que han de consultar-ho tot a la base de dades del seu ordinador. Si els treus d’aquí, ja estan perduts.  

No anem bé, estimats lectors, no anem bé.  

Com he dit al començament, la desaparició d’una llibreria és una petita gran tragèdia. I en aquests temps que corren, ja n’han desaparegut masses. Per tant, proposo tornar a comprar a la llibreria del barri, a l’establiment especialitzat, a l’amic llibreter de sempre. Em sembla un dels oficis més gratificants del món! Jo vaig treballar durant un temps en una petita llibreria i ho recordo com una de les èpoques més felices de la meva vida (li vaig dedicar aquest article).   

Vull dedicar aquest article als llibreters que encara resisteixen. No defalliu, amics. Sou el darrer reducte d’una humanitat que encara sabia somniar.