El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 22 de setembre de 2018

La epidemia de la primavera, d'Empar Fernández




Just quan es compleix un segle de la terrible pandèmia que va causar milions de morts arreu del món, Empar Fernández ens delecta amb la seva darrera novel·la, La epidemia de la primavera, que retrata magistralment l'horror de la mal anomenada "grip espanyola" enmig d'un altre horror de dimensions incalculables, la Primera Guerra Mundial. 

El text, com ja és normal en la narrativa de l'autora, és de factura impecable. Ben travat, intens, extraordinàriament escrit, rigorosíssim pel que fa a la documentació i amb uns personatges (principals i secundaris) perfectament construïts. 

La Història en majúscules és el més important, però no va en detriment de la història en minúscules, vull dir de la trama, la part novel·lesca, la faula. Fernández conjumina realitat i ficció perfectament, de manera que ens fa arribar un doll d'informació -ben contrastada- amb una naturalitat absoluta. La profunda i detallada descripció de la lluita a les trinxeres, de la misèria, de la malaltia, del dolor infinit, de la incomprensió que un desastre bèl·lic d'aquestes proporcions pot acabar generant entre la tropa i entre la població... Tot va desgranant-se pàgina a pàgina en un relat vertiginós que, a mesura que avança, s'enfosqueix cada cop més i no ens deixa respirar. 


  
He patit força llegint la novel·la, sobretot perquè he estat molt conscient que l'escenari, el marc on es desenvolupa la ficció, és un marc real. Empar Fernández ens hi endinsa amb tant d'encert, que costa molt de digerir. He recordat moltes coses que m'explicava la meva àvia, que va néixer el 1907 i que va perdre un germà a causa de la grip en aquella Barcelona convulsa i embogida de 1918. Quant dolor ha travessat la història de la humanitat! I quant d'aquest dolor, com el de les guerres, ens podíem haver estalviat!

Fernández ens aboca a reflexions importants més enllà del pur plaer d'enfrontar-nos a una història que no podrem oblidar. I ho fa sense artificis, sense jocs retòrics innecessaris. Ho fa a tomba oberta, amb les paraules precises, amb la mestria de qui s'ha convertit, des de ja fa molt de temps, en una de les meves escriptores de capçalera. 

Tot just acabo aquesta i ja m'agradaria tenir una altra novel·la teva, Empar. Que no trigui gaire. De moment, recomano La epidemia de la primavera i a tu et dic que moltes gràcies. Moltes. De tot cor. 


         

dilluns, 17 de setembre de 2018

L'home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente




Després d'anys i anys, quan hom porta molta experiència lectora a les espatlles, cada cop costa més trobar un llibre que t'emocioni de veritat. N'hi ha molts que t'agraden, alguns que no t'agraden tant però que valores per motius diversos i també n'hi ha un bon nombre que penses que no s'haurien d'haver publicat. Però trobar-ne un d'aquells que et fan canviar per sempre, d'aquells que saps que t'han fet millor persona, resulta molt complex, per no dir dificilíssim. És per això que quan te n'arriba un, tímidament i sense pretensions, et sents pletòric i renovat. 

Així m'he sentit jo, pletòrica i renovada, amb la darrera novel·la de Jaume Benavente, L'home que llegia Miquel Strogoff. 

La literatura de Jaume Benavente sempre m'ha agradat. Tot el que li he llegit, que s'emmarca dins d'un univers personal i únic molt característic, demostra la seva alçada literària i la seva capacitat narrativa. Tanmateix, amb aquest home que llegia una de les novel·les més conegudes de Jules Verne -molt present a la meva infantesa- m'ha arribat més endins que mai.   

El relat és senzill, no espereu grans aventures ni una acció desfermada. Tot el contrari. L'home que llegia Miquel Strogoff és un text de maduresa, pausat i atmosfèric, que furga en el més pregon de la naturalesa humana. Benavente, amb habilitat i sense renunciar en cap moment al seu univers propi, desgrana una història de sofriment i emocions profundes que vehicula a través de la contemplació del paisatge, de la idea del viatge (sempre present en el seu imaginari) i de la capacitat de tirar endavant sense témer la solitud. 

El protagonista de la novel·la, Abel Lamartí, arrossega un dolor terrible, la mort de l'Ignasi, el seu únic fill. Aquesta circumstància l'ha convertit en allò que és quan comença la novel·la, gairebé un ermità enmig de la natura, que es guanya la vida fent d'agent rural prop del pantà de Riba-roja d'Ebre. Es relaciona amb poca gent, alguns amics de les poblacions veïnes. Viu molt isolat, però continua vinculat a la mare del seu fill, amb qui no ha pogut mantenir la relació després de la pèrdua, i amb el seu pare, cada dia més envellit, que viu a Barcelona. 

A partir d'aquest plantejament tan poc novel·lesc, Benavente construeix un món que ens abdueix. Des de la calma, des de la descripció de la naturalesa, des de l'atenta i aguda intel·ligència amb que sap enfrontar-se a la vida, el text ens captiva extraordinàriament. Desperta la tendresa, la curiositat, les ganes de no parar de llegir i evidencia l'elegància natural de la prosa de l'autor, que sense focs d'artifici ni ostentacions absurdes construeix atmosferes com ningú. Benavente apel·la a l'amistat, a l'amor entre pares i fills, a la necessitat de compartir, a la bellesa de fer realitat els somnis. És un escriptor essencialment honest, que s'obre en canal en cada pàgina. Perquè Abel Lamartí és el seu alter ego. Això ningú no ho pot dubtar. 

No puc explicar més sense fer spoilers i tampoc no ho vull. Però us confessaré un secret. Quan vaig acabar la lectura, profundament commoguda, vaig marcar un número de telèfon. No sabia si el destinatari estaria disponible, però sí que ho estava. Jaume Benavente va despenjar l'auricular al cap d'un minut i jo, amb la veu que no em sortia, em vaig posar a plorar.  

Suposo que no cal dir res més. Bona tarda, lletraferits. 

       



dilluns, 3 de setembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Arriba "Paso en falso"





No sabeu com n'estic avui, d'emocionada. Ja tenim al mercat (i jo ja tinc entre les mans) la traducció que he fet, amb molt d'amor, de la novel·la de Manuel de Pedrolo Pas de ratlla. En castellà es titula Paso en falso i jo ja us 
n'havia parlat AQUÍ. Publicada per Navona Editorial en la col·lecció Ficciones, té una preciosa tapa dura i una edició extraordinàriament curosa. 
Aquest Any Pedrolo, que abunda en un nombre tan importants de noves edicions de les seves obres, és una meravella. Però el fet d'haver-hi contribuït, comissariat a banda, amb una traducció, m'omple d'orgull. 
Feliç tarda de setembre, lletraferits.