El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biblioteca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris biblioteca. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de desembre del 2011

Mig pa i un llibre


Avui he decidit compartir aquí, al bloc dels lletraferits, l'article que he publicat a CatalunyaPress, a la meva columna setmanal "Compulsió crònica". No ho faig sovint, com sabeu. Només quan penso que, com en aquesta ocasió, és realment adequat. D'altra banda, atès que l'article es basa en un text poc conegut de García Lorca, més avall us hi copiaré aquest text per si us interessa llegir-lo complet. De fet, us ho recomano vivament. Visca la cultura, lletraferits!



Mig pa i un llibre
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro.
                                                                               Federico García Lorca
Blanca Llum Vidal, poetessa, estudiosa, rapsoda i aquest curs i circumstancialment alumna meva, em va fer ahir un regal preciós. Jo estava tan enfeinada com sempre, amb la cabòria afegida d’haver d’escriure avui aquest article i no tenir gaire idea del tema a tractar. I no perquè no n’hi hagi, de temes. Ja sabeu que d’això en sobra. Sinó perquè no sempre és fàcil trobar un camí que conjumini l’opinió, l’actualitat i la finalitat cultural d’aquesta columna.
El cas és que, a mitja tarda, m’arribà un correu. Blanca Llum m’enviava un text de García Lorca que jo no coneixia i que, òbviament, em va encuriosir. L’acompanyava amb una sola expressió: “Visca! Visca en Lorca!”. I és que, en realitat, no calia res més. Després de llegir les paraules del poeta, amb l’emoció a la gola, jo també vaig murmurar un visca! contingut en la solitud del meu despatx.
El text, intitulat Medio pan y un libro, correspon a l’al·locució pronunciada pel poeta el mes de setembre de 1931 a Fuente Vaqueros, el seu lloc de naixement, amb motiu de la inauguració de la biblioteca del poble. Eren temps de república i, encara, la cultura jugava en la societat un paper destacat. Lorca va confegir un discurs lúcid i preclar, amarat de sensibilitat poètica, on advocava per la importància cabdal de la lectura, de la literatura, de la formació de l’ésser humà com a únic mitjà de superació.
Sabeu que he defensat aquesta posició, en aquests meus articles, fins a l’avorriment. Us deu sonar moltíssim la meva recurrent afirmació: “només la cultura ens pot salvar”. Per això em temo que, des d’aquest punt de vista, avui no seré especialment original. Tanmateix, em va estremir el clam d’en Federico. A l’inici de la Segona República, amb una posició de compromís que li va costar la vida, el gran poeta demanava la cultura (la cultura, la cultura sempre, amb majúscules i per a tots) amb la il·lusió de la gent entusiasta que encetava un nou projecte.
Setembre de 1931. Després, el negre pou del franquisme i el forat imperfecte d’una transició malgirbada i d’un món global de futur incert. Ara, desembre de 2011. Han passat 80 anys i, tristament, hem de repetir el clam. I cridar ben fort. Les retallades que devem a la sagnant avarícia dels taurons de la banca i de l’economia mundial s’acarnissen amb el feble i passen les tisores per on fa més mal. La sanitat (salut del cos) i l’ensenyament i la cultura (salut de l’ànima). No ens volen sans i savis. Ens volen malalts i ignorants.
Doncs no. Lluitarem pel no. Ahir em van arribar a l’ànima les paraules del gran poeta i avui, a més de recordar-lo, a més d’agrair a la Blanca Llum que pensés en mi i m’enviés el text, vull recuperar la seva vigència. Tant de bo no hagués de ser així. Tant de bo poguéssim parlar-ne, simplement, amb el respecte que es mereix un vestigi del passat. Però em temo que no serà possible. Encara podem sentir a la pell l’actualitat dels mots, la projecció ineludible que els aboca envers l’obscur esdevenidor. I, per damunt de tot, la nostra obligada responsabilitat a l’hora de perpetuar-los.
Gracias, Federico.
Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reinvindicaciones culturales, que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Anna Maria Villalonga, desembre 2011

MEDIO PAN Y UN LIBRO
(text complet de Federico García Lorca, setembre 1931)


"Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta, si es de su agrado, recuerda y lamenta que las personas que quiere no se encuentren allí. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.
Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.
No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos.
Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.
Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?
¡Libros! ¡Libros! He aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus siembras.
Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’.
Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.
Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz".


divendres, 16 de setembre del 2011

Una de bibliotecaris



Bona nit, lletraferits!
Avui he parlat a "Compulsió crònica" (ja sabeu, la meva columna setmanal del diari digital CatalunyaPress) de la important feina que fan els bibliotecaris. Era un tema que tenia pendent en aquest bloc, on sempre ens ocupem del llibre i del seu entorn. És per aquest motiu que m'ha semblat una bona idea compartir aquí l'enllaç, la qual cosa no vol dir que la qüestió estigui exhaurida. L'article només representa un avançament de tots els aspectes que pot abraçar una temàtica tan àmplia. En qualsevol cas, espero que sigui del vostre interès.  
Fins ben aviat.



divendres, 11 de febrer del 2011

Una biblioteca esperançada: El Biblioburro, de Luis Soriano



En aquest espai lletraferit, avui em complau especialment fer-me ressò d'una notícia d'aquelles que semblen intranscendents, que no envaeixen les primeres pàgines dels diaris, que les grans agències no tenen cap interès a destacar. Però que, en canvi, a mi m’ha arribat a l’ànima.

En realitat, no fa falta que jo us expliqui gaire cosa. N’hi ha prou amb contemplar el vídeo amb atenció. La desinteressada iniciativa de Luís Soriano, un colombià amant de la lectura i dels llibres, que ha muntat una biblioteca ambulant. L’ha batejada amb el nom de Biblioburro, perquè és amb dos burros (Alfa i Beto) que es mou pels territoris de l’interior de Colòmbia portant a les petites escoles apartades la màgia de les paraules.  

Luis és molt conscient de la importància de la seva tasca. Vol que els nens aprenguin coses noves, vol dotar-los d’una mentalitat crítica i de la capacitat d’opinar. Vol que desenvolupin la imaginació. Però, sobretot, desitja arrancar-los un somriure. Es tracta de nens atemorits obligats a  presenciar, des de l’edat més tendre, esdeveniments terribles.  Nens muts, gairebé invisibles. Luis els ensenya, els llegeix contes, els fa dibuixar. Pretén que puguin emplenar la vida de color.

M’han impactat especialment dos moments.

Un, el rostre de satisfacció i orgull de la mare de Luis quan manifesta que el seu fill ha tret aquella idea de “la mente”.

Dos, el somriure obert i càlid d’una nena: “Espectacular. Ustedes no se lo imaginan”.

Luis sí que s’ho imaginava, perquè coneix molt bé el valor dels llibres i la situació dels infants del seu país. Per això camina per viaranys perduts amb els seus burrets carregats de lletres i de paraules...    

De vegades, només de vegades, descobrir històries com aquesta ens fan reconciliar-nos amb l’ésser humà. 

   

dimecres, 12 de gener del 2011

Rectificar és de savis (o la falta de temps)

Benvolguts lletraferits,
Malgrat que sóc una mena de màquina i aconsegueixo treure temps de tot arreu...


Ara se m'acosta una temporada de veritable i important feina. Evidentment, no tinc cap intenció de deixar els blocs ni cap altra de les activitats que per a mi són importants, però he pensat ajornar fins més endavant l'apartat que vaig anomenar "el lloc de les frases". 
Ja n'he rebut unes quantes, però, sincerament,  no trobo el moment  per fer-ne la tria, anar-les canviant aquí en  el bloc i confegir-ne les llistes de votacions (amb els articles corresponents) que vaig anunciar.  


Normalment, aprofito força el temps, però també tinc un límit (encara que no ho sembli) i us asseguro que al final acabaria boja. Per tant, esperem que arribi una temporada més descarregada de feina i ja hi tornarem.
Com que rectificar és de savis, ho volia comunicar a tots els lletraferits, especialment als qui heu col·laborat enviant-me citacions. Moltes gràcies.
Em fa pena, però no patiu, que això continuarà. Una abraçada ben forta.


dilluns, 27 de desembre del 2010

El lloc de les frases


Bona tarda, lletraferits
Avui us demano la vostra inestimable col·laboració. Acabo d'obrir un apartat aquí, en el nostre Fil literari, destinat a recollir frases interessants i inspiradores al voltant dels llibres, la lectura, la literatura, la poesia, les paraules.
No importa la llengua en la qual estiguin escrites, perquè "El lloc de les frases" també vol ser un racó filològic que demostri el nostre amor incondicional per totes les llengües del món. 
Només fan falta un parell de requisits. Estimar la literatura i tenir ganes de compartir. I, sobretot, conèixer l'autor de les citacions. Quan me les envieu, jo en faré una selecció i penjaré les que trobi adequades. En el moment que la llista ja sigui massa llarga, ubicaré les frases en una entrada convencional i tornarem a emplenar-la.  
Què us en sembla? 
Cada vegada que passi les frases a una entrada, podem votar a veure quina és la que més ens ha agradat.

Així doncs, comença el joc. Animeu-vos, lletraferits.   

Nota al peu:
Els autors han de ser coneguts. 
Més endavant, podem fer una selecció de frases de collita pròpia, tot i que fer-ne una tria entre vosaltres pot esdevenir una tasca gens desitjable, estimats. Gràcies.