Aquest relat va aparèixer publicat dins del recull de diversos autors dedicat a Barcelona i titulat
Barcelona, t'estimo. Va ser el 2011.
Han passat anys, per això el recupero ara. Potser hi ha alguns de vosaltres que no l'heu llegit. Em fa il·lusió. I ho faig aquesta setmana, la de Sant Jordi. Ja veureu per quin motiu. Espero que us agradi, lletraferits.
EL LLAÇ VERMELL
Quatre
núvols juganers fan cabrioles en un cel plàcid de primavera. El blau és encès, lluminós,
encerclat per un requadre estret que ell ja no veu. Recolzat a la paret, la
mirada perduda, encén una cigarreta amb parsimònia. Fet i fet, no té cap
pressa. El temps és l’única cosa que li pertany. Amb un gest pausat, quasi
mecànic, tanca els ulls.
23 d’abril. Sant
Jordi. Roses vermelles emplenarien els carrers curulls de gent i de cridòria. I
les parades de llibres, i les botzines, i tothom bocabadat davant d’aquella
explosió de naturalesa urbana i de sobtat oferiment de lectura.
La diada de Sant
Jordi sempre li havia semblat una festa única. La seva preferida. Barcelona es
vestia de gala, com un valuós regal dins d’una capsa daurada lligada amb un enorme
llaç vermell. La ciutat, endiumenjada i cofoia, esdevenia confortable i còmoda.
Tothom volia formar part de la celebració. Tothom estenia els dits per desfer
el llaç i obrir la capsa amb delit, amb avidesa. A l’interior, com un tresor de
valor incalculable, la gran urbs es desplegava immensa i magnànima, vibrant.
Enlloc del món podia
existir una altra diada com aquella. L’ambient es transformava. L’aire semblava
més pur i l’atmosfera més neta. Els homes transitaven amunt i avall, entraven o
sortien de la feina, agafaven el metro. Sordejant davant d’un pudor que
segurament no haurien suportat cap altre dia, duien les roses a les mans, ben
altes, a l’espera de ser lliurades amb reverència a les destinatàries elegides.
I elles, malgrat la certesa de l’arribada, sempre les rebien amb somriures
còmplices. Cada rosa es convertia en un present inesperat i sublim.
Obre
els ulls bruscament. El record l’ha assaltat amb massa vivesa i, en el fons, el
molesta. La cigarreta s’ha consumit i quasi el crema. Amb una revolada, la
llença a terra. La cendra calenta s’escampa als seus peus. N’encén una altra
amb una certa ràbia. Les coses no estan per malbaratar el tabac, pensa serrant
les dents i fent una xuclada fonda. Quan torna a enlairar els ulls, res no ha
canviat. El cel d’abril continua mostrant amb insolència un blau refulgent.
Des de petit, Sant
Jordi sempre fou a casa seva un dia especial. De bon matí, la mare i ell s’empolainaven
i sortien al carrer. Ell anava molt repentinat. La mare, que el volia veure ben
guapo, li posava colònia i li passava la pinta amb insistència. No se sentia satisfeta fins que l’indomable serrell tenia
tots els cabells perfectament col·locats. Secretament, ell sempre va pensar que
en feia un gra massa. Notava una punxada de vergonya quan li semblava que
tothom es parava a mirar-lo, de tan mudat com anava. Però la mare insistia que no n’havia de
tenir, de vergonya. Que si la gent el mirava, era simplement perquè no n’hi
havia cap altre de tan ben plantat com ell.
Sense
adonar-se’n, esbossa un petit somriure. Pobra mare! Sempre tan preocupada, tan
patidora. No li va fer la vida gens fàcil. Inconscientment, tal vegada per
conjurar els fantasmes que pugnen per irrompre, sacseja el cap i torna a tancar
els ulls. La tèbia escalfor del sol, que s’escola sense demanar permís per
l’estret requadre, li acarona el rostre.
Vivien al barri de
Sants, en una planta baixa de sostres altíssims amb un pati al darrere. El
carrer no era gaire ample, però estava ombrejat per uns arbrets que, per Sant
Jordi, sempre començaven a florir. A l’estiu, les veïnes treien una cadira a la
porta. No havien perdut l’antic costum de quedar-se xerrant a la fresca fins tard,
quan afluixava la calor. Ben mirat, el
cor de Sants encara conservava l’essència del poblet obrer dels afores que
havia estat en el passat. Ell recordava molt bé que, durant la seva infantesa,
la gent encara deia: vaig a Barcelona! per donar a entendre que es dirigia al
centre de la ciutat.
A ell li semblava
que, el dia de Sant Jordi, el seu barri brillava com una perla. Al llarg de la
famosa avinguda comercial, plena de botigues, les gitanes d’Hostafrancs hi instal·laven
paradetes de roses. A primera hora, quan ell i la mare sortien de casa, les
flors encara eren fresques i temptadores. Les gitanes, amb ampolles d’esprai
manllevades d’usos menys nobles, ruixaven els pètals amb força aigua. De
vegades, ell hi acostava un dit tímid. Semblaven de vellut, amb aquelles
petites gotes tremoloses com llàgrimes.
Els llibreters també
s’hi posaven. Els volums multicolors, ben distribuïts. Els “best-sellers” ocupaven
els llocs més visibles. I els contes infantils, amb dibuixos d’animals i de
princeses. A ell li agradava aturar-se a mirar els llibres, però la mare sempre
l’estirava i el duia fins el metro. I ell n’estava content, perquè no l’agafava
sovint. El metro, amb els sotracs que l’impedien aguantar l’equilibri, li
semblava una divertida aventura. De fet, tot és una aventura quan tens pocs
anys i la vida et somriu.
Nota
clarament que el mal humor el domina. És com un nus agre que li puja a la boca.
Maleïts records, sempre assetjant, sempre esperant astutament dins dels ulls,
darrere de les parpelles. Torna a llençar el cigarret i el trepitja. Es frega
la cara amb les mans i, amb un gest nerviós, n’encén un altre. Estossega. La
gola seca. Es pregunta quina hora deu ser. Aquell matí, de sobte, li sembla
estúpidament llarg.
Pujaven a Plaça de
Sants –línia 1, de color vermell– i baixaven a Universitat. El trajecte no era gaire
llarg, però suficient per riure. Se separava uns centímetres de la barra
metàl·lica on la mare volia que s’agafés i deixava que l’oscil·lació del vagó
dominés el seu cos. El joc consistia a intentar mantenir-se quiet, però gairebé
sempre el vaivé del metro guanyava la
partida, sobretot quan arrancava i frenava, i ell acabava ensopegant amb els
peus de la gent o trepitjant la mare. Sovint, ella el renyava una mica, però
tot s’arreglava quan arribaven al centre i treien el cap al carrer Pelai.
El carrer Pelai era
un lloc magnífic, una mena d’esclat exòtic de colors i formes. Gernacions de
gent anaven i venien en un tràfec inacabable, entrant i sortint de desenes de
botigues molt ben il·luminades. De la mà de la mare, ell ho escodrinyava tot
sense perdre’s un detall: sabateries, restaurants, geladeries, botigues
d’electrodomèstics i de roba. De vegades era difícil no topar amb la gent i
calia esquivar-los com en una cursa d’obstacles. La mare sempre li insistia:
mira on poses els peus! I li premia la mà ben fort, perquè no es perdés.
Per Sant Jordi,
l’embolic de Pelai es feia més gran. El so de les botzines dels cotxes
resultava eixordador i les paradetes de llibres i de roses, que proliferaven
arran de la vorada, complicaven més que d’habitud el trànsit de la gent.
Normalment, ells caminaven de pressa. La seva destinació final era una altra.
Però ell sempre lamentava que la mare no s’aturés més estona davant dels
aparadors, tan plens de meravellosos tresors. Recordava molt bé la botiga de
l’Scalextric, amb tots aquells cotxets que semblaven ben bé de veritat.
Aquest
cop li resulta impossible evitar un sospir. Al final, no havia arribat a tenir
un Scalextric. Hi havia jugat a casa d’altres nens, però no en va tenir mai un
de propi, que pogués muntar i desmuntar quan li vingués de gust i decidir on
anirien les corbes i els peralts i quin cotxe conduiria. Li piquen els ulls. Li
couen. Mira més enllà del requadre i el maleït sol, cada cop més alt, sembla
que se’n rigui. Se sent atrapat entre el disgust motivat pel descontrol dels
records i l’atracció irremeiable de la veu del passat. Ell, que sempre intenta
mantenir les portes ben tancades. I avui, la simple visió d’un cel blau, un fet
tan absurdament insignificant, ha trencat per sorpresa el dic tan curosament
construït.
Les Rambles eren
cada any el destí desitjat. Passejar-hi significava pels barcelonins un motiu indiscutible
de plaer compartit. El cor d’una ciutat que bategava, borratxa de sons, de colors, d’aromes. Per Sant Jordi
s’amuntegava la gent, milers de caps en dues direccions, amunt i avall,
incansables. Les parades de sempre –crits d’ocells, colors de postals, olors de
flors– cedien una mica de terreny als taulells de fusta que vessaven de
llibres. S’hi congregava tothom, gent de totes les classes, de tots els
indrets. Escriptors signant llibres, oficinistes, estudiants, mestresses de
casa. Qualsevol diria que, en aquella jornada, el món sencer era allà, sota uns
plàtans enormes que florien despreocupadament, escampant volves de pol·len que
feien plorar els ulls i enrogir les goles.
Sempre hi havia
turistes amb la mirada esbatanada, contempladors d’excepció del gran espectacle,
del devessall de formigues humanes que circulaven carregades de tresors
literaris, de roses turgents. Carregades de vida. Ell, mirant els estrangers
encuriosit, s’imaginava indrets
fantàstics i desconeguts on ells arribarien i explicarien emocionats allò que
havien viscut a Barcelona. Amb orgull, pensava que, per a tots aquells
forasters, l’experiència del 23 d’abril esdevindria un record inoblidable, per
sempre.
Es
frega els ulls i torna a tossir. El seu sospir, repetit, sembla més aviat un
esbufec.
Hi havia una cosa
que des de petit el subjugava. Les estàtues humanes. Aleshores no n’hi havia
gaires i per això resultaven més celebrades. Rotllanes enormes es formaven al
voltant dels immòbils personatges, increïblement quiets fins que algú, pietós,
els llançava una moneda. Soldats romans, bruixes, espantaocells. Li encantava
assistir al seu moviment calculat, suau, com a càmera lenta. La recomposició de
la immobilitat, fins que un altre vianant compassiu rebuscava en la butxaca i
trobava un duro, o una pesseta.
El dia de Sant
Jordi sempre se li feia molt curt. La mare i ell dinaven pels voltants de la
Plaça de Catalunya i després tornaven a casa, exhausts, però feliços. Portaven
llibres per a tots dos i la mare, una rosa. Amb els estalvis que reunia molt a
poc a poc i que s’amagava curosament a
la butxaca abans de sortir, en el darrer moment li regalava la flor. No volia
fer-ho al matí, perquè pensava que la rosa es marciria, tot el dia amunt i
avall sota el sol. A més, així li semblava més emocionant. Potser la mare ja no
s’ho esperava i tindria encara una sorpresa més gran.
Gairebé no sopava,
de cansat que estava. Però, un cop al llit, l’emoció no el deixava dormir.
Tancava els ulls i evocava amb renovat plaer la jornada viscuda. I li semblava
tornar a contemplar, vívidament, els antics edificis, vigies del temps alçats a
banda i banda de les voreres. L’entrada escandalosa de La Boqueria, la façana
majestuosa del Liceu. Els teatres, els hotels, els cafès. Tot una ciutat
bategant d’activitat, d’energia. La seva. La seva ciutat. Barcelona.
Una
mena de lament en sordina se li escapa de dins. Ell mateix se’n sorprèn. Què
coi estic fent, es pregunta. A aquestes alçades hauria de saber que el passat
mai no torna. És només un miratge, un fotut miratge. No podem tirar enrere. Tot
es va espatllar molt de pressa per culpa d’aquella pols blanca dominadora i
cruel. I ara ja està. El present és aquest.
De
sobte, el perllongat so d’un timbre el treu de les cavil·lacions. Per fi! Apaga
la cigarreta contra la paret i, alleujat, es precipita amb rapidesa cap a
l’exterior. El cel blau ja no és un petit requadre estret. El té al damunt,
relluent i fal·laç. El pati s’omple de gent. Hi ha petits grups que xerren. Ell
s’asseu a terra, en un racó, i mira al voltant. Els murs de La Model
adquireixen una tonalitat indefinible sota aquell cel blau.
A
l’altra banda, Barcelona és un valuós regal. Una capsa daurada lligada amb un
enorme llaç vermell que gairebé tothom vol desfer amb delit, amb avidesa.
