El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 31 de desembre de 2013

Feliç 2014, ben lletraferit!



Benvolguts lletraferits,
 
Us desitjo un any nou carregat de lectures. Només els llibres ens permeten viatjar, al·lucinar, riure, plorar, divertir-nos, aprendre i conèixer nous mons sense moure'ns del sofà.
Per tant, llegiu, escriviu, penseu, emocioneu-vos i, per damunt de tot, recordeu sempre una cosa. Només la cultura ens salvarà,
només la cultura ens farà lliures.
 
Que sigueu molt feliços i gràcies per ser-hi sempre!  
 
 
 

dilluns, 23 de desembre de 2013

El pot de llauna, un relat d'Anna Maria Villalonga

 
 
Avui som 23 de desembre i vull felicitar-vos el Nadal, lletraferits. Us ofereixo un relat que vaig escriure l'any 2008, ja fa molt de temps, però que encara restava inèdit al meu calaix. No és, ni de bon tros, una típica història nadalenca. Tanmateix, ens parla d'una realitat que es produeix cada dia i que resulta molt més dura quan, enmig del fred, tothom està de festa, ben calentó a casa seva. Espero que us agradi. Amb els meus desitjos de millora per a tot els éssers del planeta en aquest Nadal i en l'any que és a punt de començar. Moltes gràcies.    
 





El pot de llauna
 
 
 

Barcelona era un retall de diari dins d’un pot de llauna.

Un pot de llauna sota un matalàs groguenc.
 
El retall l’havia trobat en una cantonada fosca, on els papers enganxosos s’enlairaven des de les escombraries a causa del vent càlid procedent del sud. Una força desconeguda l’havia empès a aturar-s’hi i a collir-lo. Quan va veure la foto, no li va semblar estrany. Des de petit havia après a creure en el destí. I ara, que ja podia pensar com un home, no en tenia cap dubte.  
 
Uns dies abans el seu veí li havia parlat de Barcelona. Ell només sabia que era una ciutat d’Europa amb un equip de futbol molt important. Però el veí afirmava que també era un lloc modern i pròsper que tenia alts edificis, parcs d’herba verda i un mar blau i tebi que enamorava.  
 
El retall mostrava una construcció estranya, amb agulles llarguíssimes que tocaven el cel. Li va semblar una cosa insòlita, fora del món. Quina bellesa més sorprenent! El diari era estranger i ell no entenia les paraules. Només va reconèixer el nom de la ciutat perquè era igual que el de l’equip de futbol. Va estar mirant-se la foto una estona molt llarga. Va agafar dels fogons un pot de llauna rovellat, va plegar el retall amb delicadesa i el va desar dintre.  
 
De nit, sovint el treia i el contemplava. Les agulles l’enlluernaven. Res de dolent no podia passar sota el seu aixopluc. La seva bellesa s’escapava dels límits humans i li envaïa l’esperit amb una descàrrega d’energia. Un dia van començar els somnis i, al cap de poc temps, ja no podia controlar-los. Els somnis eren sens dubte un senyal del destí. Sabia molt bé què havia de fer. La decisió va ser ràpida. Va parlar amb el seu veí i tot d’una les coses van anar molt de pressa.     
 
S’acomiadà dels pares amb dolor. “No pateixis mare, que ja sóc un home. Tinc disset anys. Tot anirà bé”. Es va guardar el pot dins la butxaca de la jaqueta i ell i el seu veí van començar el camí quasi sense res, però amb el cor i la ment curulls d’esperances. Reien com uns babaus per qualsevol cosa mentre s’acostaven al vaixell que els havia de dur a un altre continent, a una altra vida. Barcelona. Aquella ciutat d’agulles lluminoses que pujaven amunt, amunt, més que els ocells, cap a la lluna.  
 
Un dia el veí es va fer mal en una cama. S’havia trencat un os i no podia continuar. Ell ho va sentir molt, li dolia deixar-lo, però la seva determinació era massa ferma. El destí el guiava. No li van importar les calamitats, els perills, les inclemències del temps. El mareig i la set en una embarcació que era com una closca de coco repleta de gent. Va perdre el farcell de la roba i els pocs diners que li quedaven. Tenia les sabates destrossades i els peus inflats i ferits. Es va posar malalt i va tossir molt, però va arribar a Europa. Les agulles eren a tocar, cada dia més pròximes.   
 
Al gener, la gespa dels jardins de la Sagrada Família és dura i gelada. El gebre de la matinada la converteix en un mantell de cristalls punxants que traspassen la roba i fereixen la pell. Un noi de disset anys, un home d’un altre color i d’un país llunyà, jeu arraulit, els cos glaçat, al peu de les agulles imponents.

Al seu costat, uns metres més enllà, un retall de diari dins d’un pot de llauna.

Anna Maria Villalonga
(relat escrit el novembre de 2008) 

                                                                   


 
 

diumenge, 15 de desembre de 2013

Presentació de "La decisió de Manperel" de Jordi de Manuel a Sarrià





El passat dijous dia 12 va tenir lloc la presentació del darrer llibre de Jordi de Manuel, La decisió de Manperel, a la Llibreria Odessa de Barcelona, un espai confortable i càlid on ens van rebre molt bé. L’esdeveniment anava a càrrec de l’amiga Victòria Cardona, professora i escriptora especialitzada en temes d’orientació familiar.
Sense que l’assistència fos desmesurada (a Barcelona hi coincidien tres presentacions a aquella mateixa hora), un bon nombre de persones ens vam reunir per veure què ens havien d’explicar la Victòria i en Jordi de la novel·la guanyadora del Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler 2013 de narrativa. Personalment, m’havia de treure l’espineta de no haver pogut assistir a la primera presentació per motius de feina acadèmica.
L’acte va ser entranyable, original, divertit i alegre. Fins i tot diria que va estar carregat de tendresa, perquè aquesta és una de les qualitats de l’estimada presentadora. La Victòria ens va acostar al contingut de La decisió de Manperel tot fent-nos cinc cèntims de les sensacions que li havia generat. Va parlar dels personatges, del paisatge, de la descripció de la natura, del clima tan fred en què el llibre es desenvolupa. En un moment concret no hi va mancar, tampoc, la necessària reivindicació a favor de la literatura de ciencia-ficció.
Quina no va ser la meva sorpresa quan va començar a escampar damunt la taula tot un seguit de ninots i ninotets per il·lustrar tot allò que anava explicant. Em va semblar deliciós. M’ho vaig passar la mar de bé i tinc claríssim que la resta d’assistents també. La tarda va resultar extremadament íntima, plena de màgia.   
No cal dir que Jordi de Manuel, amb la seva suavitat, intel·ligència i sensibilitat habituals, ens va explicar moltes coses de la gènesi del llibre, del procés de documentació, de la seva intenció en escriure’l, d’allò que volia transmetre. Una lliçó de paciència en la confecció d’una obra, que ens aboca a la tasca ben feta d'un autor convençut d’allò que vol escriure.
En resum: una vetllada per a no oblidar. Us deixo amb algunes fotos que ho demostren. Si les observeu, veureu com n’estàvem de contents.   
Feliç diumenge, lletraferits.     
 
 
 

dimecres, 11 de desembre de 2013

Camins incerts, de Jordi Canals: presentació i ressenya


Ahir a la tarda va tenir lloc, a la Llibreria La Impossible de Barcelona, la presentació del darrer llibre de Jordi Canals, Camins incerts.
L'amic Emili Gil i jo mateixa vam ser els encarregats d'acompanyar l'autor en un esdeveniment tan bonic, que resultà càlid, agradable, carregat de complicitat i ben farcit de familiars i amics. Vam parlar de la novel·la, de literatura, del passat, de la vida. Vam riure i ens vam emocionar.
He pensat de compartir amb vosaltres el text que vaig preparar per a la presentació, que també compleix la funció de ressenya del llibre.
Espero que en Jordi quedés content. Jo el vaig escriure amb tot l'afecte i la sinceritat que m'uneixen a una persona tan especial com ell.  






Camins incerts, de Jordi Canals


Participar avui en la presentació de la darrera novel·la de Jordi Canals representa per a mi un enorme motiu d’il·lusió. La nostra amistat és la demostració vivent del bon ús que hom pot fer d’aquest estrany invent que, de cop i volta, ha passat a dominar les nostres vides. Em refereixo, evidentment, a Internet i les xarxes socials. En Jordi i jo ens vàrem conèixer així, ara ja fa un bon grapat d’anys. Des del primer dia, mai no hem deixat de mantenir el contacte. Hem compartir jornades grises i estones alegres, idees, pensaments, preocupacions, esperances, opinions, paraules, fotografies i poemes. Com sap tothom que el coneix, en Jordi és un home de tracte exquisit, educat i culte, al qual he d’agrair la seva fidelitat a prova de bomba i els seus comentaris a tots els meus blocs, a tots els meus escrits. No exagero si dic que, enmig del món desgavellat en el qual vivim, enmig de l’embolic globalitzat, la penúria i la crisi, de vegades trobes persones que t’il·luminen el camí com un far en la tempesta. En Jordi, per a mi, és una d’aquestes persones. Una veu amable, un brot de comprensió, unes ratlles lúcides i atentes en una pantalla lluent. Algú amb qui sempre, sempre, pots comptar.
En enfrontar-me a la lectura de Camins incerts, he descobert que potser el conegut psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung no anava tan errat en les seva teoria sobre las coincidències. Per a ell, les “coincidències” no estan  governades tan sols per l’atzar, que faria que la seva probabilitat de succeir fos tan poca que podrien considerar-se estadísticament significatives, sinó que responen a una dinàmica més profunda. Broten d’una font comuna, relacionada amb la sincronicitat en el temps i amb l’inconscient col·lectiu.  Poca broma.
I ara us esteu preguntant, en el vostre interior, i no m’enganyeu... Per què ens turmenta aquesta dona, en plena presentació del llibre, amb unes anacròniques i estranyes referències a un metge del cervell bastant passat de moda? Doncs és molt fàcil. Perquè quasi la totalitat dels escenaris en què té lloc la novel·la són també escenaris de la meva vida. Perquè mai no havia llegit un llibre on pogués resseguir amb una fidelitat més detallada el món referencial que conec. Perquè mai no m’havia trobat, en la lectura d’un llibre, amb tantes coincidències juntes.  
Els indrets i pobles de l’Empordà (Palafrugell, Calella, Monells, Corçà, Begur, Tamariu, Llafranc) són pobles que jo transito, on jo visc a temporades. Conec perfectament el restaurant del bacallà (L’Hort del Rector de Monells), les platges, els camins, el Far de Sant Sebastià. Són el meu paisatge, són meus. Però també és meu el lloc on em vaig criar: el barri de La Torrassa, a l’Hospitalet, a la vora del metro de Santa Eulàlia. El mateix barri del protagonista de la ficció d’en Jordi. Com us podeu imaginar, amb tot aquest bagatge comú (i molt més que no enumero per no cansar-vos), havia de viure la lectura de la novel·la d’una manera molt especial.  
Camins incerts és un text amb una clara dualitat. D’una banda, es tracta d’una història humana i intimista, de clara trama iniciàtica i de tons costumistes, que recrea el despertar a la vida dels tres personatges principals. La vida, sí. Aquella circumstància indefugible que primer et somriu per després mostrar-te, sense pietat ni previ avís, de què va, en realitat, la història. Evidentment, no revelaré res de l’argument, que haureu de llegir, però l’obra, pel que fa a aquest pla narratiu, és una novel·la de personatges, de gran intensitat psicològica, que recull unes vivències personals molt ben dibuixades.
 
 
 

D’una altra banda, en el seu segon pla narratiu, Camins incerts esdevé directament una crònica. Una crònica social, històrica, cultural, política, ideològica. Jordi Canals fa un recorregut per gran part del temps de la seva pròpia vida i, en aquest sentit, la veu del narrador es transforma. Ja no és la d’un omniscient que ens relata uns fets en tercera persona i des de l’exterior, sinó la d’un narrador intern, absolutament implicat. Es tracta de la veu del mateix Jordi, que remembra tot allò que va conèixer, tot allò que va presenciar amb els propis ulls. Camins incerts esdevé el reflex de la manera de viure, per bé i per mal, en una Catalunya que ja no existeix. Podem dir-ho d’una altra manera. Podem dir que la novel·la adopta el rol d’un document. Camins incerts és un gran document on l’autor fa memòria i aboca sense embuts, sense pudor, però també sense falsa nostàlgia, els clarobscurs i les contradiccions de la societat on vivim. Els protagonistes adquireixen, per aquest motiu, una funció instrumental. Deixen de ser importants com a protagonistes d’una història de ficció més o menys colpidora i, tal vegada sense que l’autor en sigui de tot conscient,  es converteixen en arquetipus. Arquetipus que ens mostren com es vivia en el passat l’homosexualitat, l’estigma social, la sida, la recerca de la pròpia identitat a tots els nivells, la promiscuïtat sexual, les relacions familiars i professionals. Tota i cada una de les circumstàncies que afecten els personatges serveixen per il·lustrar-nos sobre la societat del moment. Tot plegat amarat de detalls, de dates, de fets històrics, d’anàlisis ideològiques, de referències artístiques i culturals. Fins i tot amb l’aparició estel·lar d’una figura tan important de la nostra cultura com és Josep Pla. 
La novel·la comença sense que Jordi Canals ens digui en quin any ens trobem. Només ho intuïm, però no n’estem segurs. Al cap de poc, però, es desvetlla el misteri. És el dia que l’home trepitja la lluna. Fins i tot aquí he de reconèixer una coincidència personal, perquè aquell dia, tot i que jo era una nena, va marcar un punt d’inflexió en la meva manera de veure el món.
Camins incerts. Un llibre de relacions humanes, de sofriment, d’amor, de records del passat, de mort. Però, per damunt de tot, un cant enorme i sense escletxes a un dels sentiments que més ens honoren com a espècie: l’amistat. L’amistat entre tots els personatges, però sobretot entre l’Adrià i en Joan. Una amistat que sobrepassa tots els tabús i totes les fronteres. Com ha de ser.

Enhorabona, Jordi. I gràcies a tots. 

diumenge, 24 de novembre de 2013

"La llàgrima", relat guardonat amb el Premi Arts i Lletres de Narrativa a la Memòria de Valerià Pujol



Benvolguts lletraferits,

Des de l'agraïment per totes les felicitacions i mostres d'alegria i amistat que m'heu fet arribar, em complau compartir amb vosaltres el meu relat La llàgrima, guanyador del Premi Arts i Lletres de Narrativa a la Memòria de Valerià Pujol 2013. Ahir vaig recollir el guardó  en un acte molt agradable a Premià de Dalt, de la mà de la mateixa mare de Valerià Pujol, molt emocionada.
 
La llàgrima és per a mi un relat molt especial. El vaig escriure ja fa tres o quatre anys, però l'havia mostrat a molt poques persones, tot i que amb la Lurdes Estruch en vam fer una lectura antològica, a dues veus, en el si de les trobades de "Poesia viva". Però, tret d'això, he de confessar que em sabia greu desprendre'm, no em pregunteu la raó. El sentia (i el sento) molt meu i d'alguna manera estranya intuïa que estava destinat a alguna cosa especial.  Mentre anava publicant en diversos llocs (digitals i en paper) altres històries, La llàgrima sempre continuava al calaix, esperant amb paciència el seu moment. Vaig tenir idees i propostes per a ell, però no vaig acabar de decidir-me. La llàgrima no marxava del meu costat. Em feia companyia.
 
Per fi, ara sí que sembla que ha trobat allò que l'atzar (o qui sap qui) li tenia reservat.
 
Sé que molts pensareu que és un relat, estilísticament i formalment, molt blanc. I potser ho és. No he volgut renunciar a la prosa poètica ni tampoc a usar la nostra llengua en un correcte registre. Estic tipa de veure com ens entestem a rebaixar-la. També és un relat volgudament adreçat a tots els públics, perquè crec que el seu contingut pot resultar molt interessant per als infants i el jovent. Tanmateix, no us deixeu enganyar. El rerefons el considero molt dur, esfereïdor. La humanització de la bèstia i l'animalització de l'ésser humà per demostrar, sense estalviar sofriment, quines brutalitats som capaços de dur a terme.  
 
Un al·legat explícit en contra de la superstició i de la crueltat humanes. Un text que vol ser la veu d'aquells que no poden defensar-se tot sols. 
 
Moltes gràcies, amics, i espero que us agradi. 
 
 
  
 
 
La llàgrima

 


La lloba jeia exhausta al fons de la cova, la respiració encara agitada i els ulls mig clucs. Els cossos càlids dels quatre cadells bategaven al seu costat com quatre miracles. També semblaven cansats. Venir al món era un exercici veritablement dur. De moment no es movien gaire, però el pare sabia que ben aviat començarien a fer-se la guitza per arribar als mugrons i a la dolça llet. Va mirar la llopada amb tendresa. Tots quatre tenien les potes ben formades. Estava segur que es convertirien en uns llops sans i forts. Li va semblar, enmig del garbuix de morros i pèl, que només hi havia un mascle. Les altres tres eren femelles. Tres filletes seves! El gran llop gris no podia amagar l’emoció. Va fer una ullada a la valenta mare. Ni una queixa de dolor havia sortit de la seva boca mentre treia del ventre aquelles quatre criatures desmenjades i molles. El llop la va contemplar amb orgull. La seva família.

Va sortir de la cova. La majestuosa figura es retallà, colpejada per la frescor del vent de primavera, contra la claror de la lluna plena. Una bola rodona, lluenta, que guarnia la immensitat d’un cel curull d’estrelles. Ferm sobre la roca dura, el gran llop gris udolà amb energia. El seu crit de felicitat retrunyí en el silenci nocturn i s’estengué, multiplicat per onades sonores, a través de les cingleres i les valls de la serralada.              


Adolf Garcia es va llevar molt d’hora. Havia programat l’alarma del despertador a les sis en punt, però una estona abans ja s’havia dutxat i s’estava preparant una tassa de cafè. Els nervis l’havien mantingut despert quasi tota la nit. Era curiós. Malgrat la seva experiència, sempre que sortia no podia evitar la mateixa sensació d’urgència. L’espera se li feia interminable. La seva dona va aparèixer a la porta de la cuina. Coneixia els seus costums. Ja ho portes tot? Ell, amb la tassa a la mà, va respondre amb el cap. Tots dos sabien que era una pregunta supèrflua.


El vespre abans havia netejat l’escopeta pulcrament. Havia comptat els cartutxos, omplert la motxilla i desat damunt del respatller de la cadira la roba i la resta de l’equip que necessitava. Era molt meticulós. Mai no deixava res a l’atzar. Abans de ficar-se al llit, havia consultat a Internet la previsió del temps. El servei de meteorologia anunciava boira i temperatures baixes per a l’època de l’any, però no hi havia indicis de pluja. Perfecte! La calor no era bona companya en aquell esport.

Estava molt excitat. Volia aprofitar bé la jornada, una de les últimes. La temporada estava a punt de concloure. Només faltaven dues setmanes. El maleït Departament de Medi Ambient tan sols permetia la cacera de la cabra mascle entre el primer diumenge de març i el darrer dissabte de maig. Un període ridícul. Adolf Garcia els considerava uns esnobs tocats del bolet. Tota aquella història de preservar la fauna. De cabres salvatges en sobraven. Ell ho sabia molt bé. Però els buròcrates de despatx no en tenien ni idea i l’únic que feien era deixar-se entabanar per aquella colla de brètols que s’entestaven a equiparar l’ésser humà amb les bèsties. Per culpa seva, ell s’hauria d’esperar tot un any. És clar que a la tardor i al començament de l’hivern hi havia altres possibilitats, com el porc senglar i les nombroses espècies considerades de caça menor, però ell preferia l’aventura de perseguir les cabres salvatges, en especial els àgils mascles, a través dels perillosos cingles.      
El gran llop gris va tornar a la cova intentant no fer soroll. Els cadells ja s’havien arrapat als pits de la mare i xuclaven amb força, els uns damunt dels altres. La lloba, quieta, els contemplava amorosament tot intentant ignorar el dolor dels mugrons. Se sentia exultant. Va creuar una mirada orgullosa amb el mascle i, sense emetre ni un gruny, tots dos es van entendre. Ara tenien quatre vides per protegir, quatre petites vides noves i indefenses. Semblava impossible. La lloba va treure la llengua i va començar a llepar el cadell que tenia més a prop. N’hi havia un de gris fosc, com el pare. Una femella. Els altres, tot i que encara semblaven una bola de pèl sense forma, eren rossos.
La bandada havia estat més nombrosa temps enrere, però en aquelles contrades la vida cada cop es feia més difícil. De mica en mica, els companys havien desaparegut. Un va caure en una trampa i va quedar atrapat; un altre va morir inesperadament: potser estava malalt; un tercer, simplement, va sortir a buscar menjar i no va tornar mai més. Ara estaven sols. Tots sis. Però tot aniria bé. Formarien una nova bandada. La bandada seria la família. El gran llop gris, esgotat per la intensa nit, va jeure al costat de la lloba, però l’excitació no el va deixar dormir. 
El seu amic Albert va arribar puntual. Adolf Garcia va agafar els estris i va sortir al carrer. L’Albert l’esperava amb el motor engegat. Es van saludar i, sense perdre temps, van enfilar a bona velocitat cap a l’autopista. El trajecte, com de costum, es  convertí en una continuada remembrança d’aventures antigues. Feia molts anys que anaven de cacera junts. Els dos homes, tan contents de les seves fites com criatures amb una joguina, reien sorollosament i es delectaven amb el record de les anècdotes passades, dels perills viscuts, de les millors peces aconseguides.
El dia tot just obria els ulls quan van aturar el cotxe davant de l’hostal de sempre. La serralada, imponent rere la boirina blava, semblava esperar-los. Els dos homes gairebé no podien suportar la impaciència, però l’esmorzar de forquilla formava part d’un ritual absolutament imprescindible: botifarres, pa amb tomàquet, un porró de vi negre. El cafè ben carregat amb un rajolí de conyac suficientment generós. Adolf Garcia no s’hi posava sucre. Van encendre un cigarret i es van mirar complaguts, sospirant amb satisfacció. L’Albert va riure, fent una picada d’ullet a la jove cambrera. Adolf Garcia es va fregar les mans. Tot anava de meravella.
El gran llop gris havia fet una becaina. De sobte, es despertà. De seguida va girar la vista cap a la mare i les cries. Tots els cadells descansaven tranquils. Se’ls veia respirar pausadament, amb un moviment rítmic del seu pelatge de cotó. La mare, en canvi, no dormia. Tenia els ulls mig oberts i badallava. Se sentia cansada i adolorida. Els petits no havien parat de xuclar de valent fins un moment abans. Té gana, va pensar el gran llop. Necessita alimentar-se bé. Haig de sortir a buscar menjar.
Els dos homes es posaren en camí. Van penjar-se l’escopeta a l’espatlla i van sortir de l’hostal. La boirina no havia desaparegut, però un sol tímid pugnava per escolar-se a través d’algunes escletxes que començaven a obrir-se. Quan escampi la boira farà un bon dia, comentà l’Albert. Adolf Garcia assentí amb el cap. L’ambient era fresc, però els homes se sentien pletòrics. L’escalfor del conyac els confortava l’estómac i els feia pujar l’eufòria. Plens d’energia, iniciaren a bon pas l’ascensió a la muntanya.          
Sabia que havia de fer-ho, però no en tenia ganes. Li dolia separar-se’n, sobretot ara que els cadells havien obert els ulls i assajaven per primer cop unes divertides maniobres d’estirament els uns damunt dels altres. El petit mascle ros va aixecar el musell i va ensumar al seu voltant. Els pares es miraren, còmplices. Fixa’t tu, tan petit. Serà un bon element, aquest. La mare el llepà. El cadell va arraulir-se contra ella i va buscar un mugró.
Un vent fresquet els colpejava el rostre mentre avançaven entre els arbres. La part inferior de la serralada estava formada per bosc frondós, que calia deixar enrere abans d’arribar als penyals de vegetació escassa on trepaven les cabres. La boira s’esvaïa lentament i la temperatura era tèbia. Feia un dia magnífic per a la cacera. La brisa serviria de contrapunt a l’escalfor solar, encara incipient. Els homes caminaven en silenci, immersos en les sensacions que els produïa aquell esport de valents que coneixien tan bé.
La seva responsabilitat estava clara. Ara era el cap de la nova bandada, el cap de la família. Havia de sortir sense perdre temps a buscar aliment. La lloba feia cara de famèlica i, en honor a la veritat, ell també tenia gana. El gran llop gris es va acostar als seus fills i els va observar llargament. Continuaven mamant. Realment eren uns golafres. S’hi va allargar una estona, amb l’esguard entendrit. Després, amb gestos lents, va refregar el seu cap enorme contra el cap de la lloba. De seguida torno. Ella tragué la llengua, com en un somriure. 
On els camins es bifurcaven, Adolf Garcia i el seu company es van separar. Portaven armilles reflectants per poder-se reconèixer enmig de la boira. Una altra idea lluminosa de la normativa moderna. Com si fos tan fàcil disparar a un altre home! Ells ja tenien massa experiència per a una cosa així. Però no pagava la pena arriscar-se. Si els enganxaven, els posarien una bona multa. Es colpejaren l’esquena per desitjar-se bona sort i cadascú va agafar la seva ruta. 

El gran llop gris va sortir del refugi. Va mirar el cel. El sol estava més alt que no es pensava. Com que no volia perdre massa temps, va decidir que de moment ja faria  amb un animaló petit. Potser una mostela o una llebre. N’hi hauria prou per a un àpat. Després, la lloba podria sortir a beure aigua i a estirar les potes mentre ell es quedava una estona a càrrec dels petits.
Adolf Garcia s’internà en l’espessa vegetació. Encara hauria de caminar un bon tros abans de divisar l’escarpada cinglera on s’amagaven les cabres. Les seves passes trepitjaven la fullaraca i ressonaven en el silenci, només trencat pel cant dels ocells i el so dels insectes: veus que es complementaven en un ritme únic, la música del bosc boirós i verge. Adolf Garcia, però, no sentia la música.    
Va flairar alguna aroma agradable. Un conill, potser. Va pensar que si tenia sort no s’hauria d’estar massa temps allunyat de la família. Només feia uns minuts que els havia deixat i ja desitjava tornar-hi. Amb molta cura per no fer soroll, el gran llop gris avançà envers l’olor.
Adolf Garcia estava posseït pel desig d’aconseguir una bona peça. Darrerament només caçava ocellons insignificants i ridícules llebres. Tenia el pressentiment que avui seria un bon dia. Va arrancar una petita branca i la va masegar entre les dents. Taral·lejà en to inaudible una cançó antiga que li ensenyà el seu pare.
Des de lluny entrellucà l’entrada del cau del conill. Amb sort, seria molt a prop. S’hi apropà a passes lentes, ensumant l’aire. La ginesta ja començava a florir i omplia de groc els voltants de les pedres. La seva intensa fragància debilitava el rastre del conill, que el gran llop gris no distingia enlloc.      
Adolf Garcia duia l’escopeta a l’espatlla i suava una mica. Començava a pujar lleument la temperatura i aquella maleïda armilla de plàstic el molestava terriblement. Però no es desanimava. Al contrari. Aquell esport que només els forts podien practicar l’omplia d’energia.   
Es mantingué quiet i callat, mirant al davant. On era el conill? L’havia olorat i esperava trobar-lo a prop del cau, però no el veia. Els conills eren molt àgils. Petits i esmunyedissos. Potser havia intuït la seva presència i s’havia amagat a córrer cuita. El gran llop gris no podia controlar els nervis. Tenia moltes ganes de tornar a la cova. Inquiet, es remogué entre les branques d’un arbust punxant.
Adolf Garcia va sentir una fressa inesperada. Allò no era el so d’un animaló petit, ni d’un rosegador ni d’un ocell. Es quedà parat un moment i va tornar a escoltar. El so es repetí, com un fort rascar d’herbes seques.
El gran llop gris estava enredat en una branca curulla de punxes. No se n’havia adonat. No podia ser. Anava massa distret, pensant només en la lloba i les cries. El fort pelatge gris s’havia enganxat a l’arbust i ara li constava desfer-se’n.
Adolf Garcia el va veure de sobte. Un exemplar esplèndid de llop autòcton. Tenia els ulls groguencs i pugnava per deslliurar-se d’un enorme arbust, un garric ple d’espines.
En el mateix moment en què es va dependre de les punxes de l’arbust, el gran llop gris el va descobrir. Era un home, una d’aquelles figures terribles i cruels que tothom  temia.
El pensament va creuar en uns segons el cervell d’Adolf Garcia. Quina meravella! Quina sort! Això sí que no s’ho podia esperar. És clar que li semblava que el llop era una d’aquelles bèsties protegides. Però, i què?
Va ensenyar les dents amb fúria, després d’haver fet una ullada al voltant. Estava arraconat entre barrancs i era impossible fugir pel darrere. No tenia altre remei que enfrontar-se a l’home. Tanmateix, no era el millor moment. Se sentia cansat, amb fam i set. Ell tan sols pretenia trobar un simple conill i tornar cap a casa.
Els ullals del llop eren impressionants. Bordava amb ràbia i els seus ulls grocs relluïen com el foc. Però Adolf Garcia, caçador expert, no tenia por. En certa manera, l’animal estava acorralat per la mala sort, amb un enorme penya-segat a l’esquena que li impedia fugir.
El millor era treure les forces. Espantar aquell ésser desagradable de mirada cruel. Va bordar amb tota la seva veu, mentre sentia que els pulmons estaven a punt d’esclatar-li dins del pit.
No es bellugava del lloc. Era un llop poc ferotge. Adolf Garcia sabia molt bé què havia de fer. Després d’aquell dia, seria l’admiració de tots els caçadors de l’associació. 
El maleït home no marxava. Com era possible? No hi feia res allà. No pertanyia al  bosc. El gran llop gris va tenir por. Va bordar més fort i va ensenyar les dents en to d’amenaça.
Adolf Garcia no s’immutà. Sense trencar el contacte visual, va plantar fermament els peus a terra amb les cames una mica separades.
No hi havia res a fer. L’havia d’atacar, encara que estigués cansat. Aquell home no marxava.
Despenjà l’escopeta de l’espatlla amb un gest lent, calculat. La mirada sempre endavant.
Va agafar embranzida amb les potes del darrere. Quasi va volar enmig de l’aire tebi.
El sec impacte retrunyí entre els cims de les muntanyes. L’havia sorprès en ple atac, al molt babau. Mai no hauria imaginat que fóra tan senzill matar un llop. Adolf Garcia se sentia invencible, una mena de déu que ningú no podia destruir. S’acostà a la presa ajaguda a terra, sorprès de la fugacitat del moment. Tremolà de plaer. Un instant sublim. S’aturà al costat del llop enmig de la polseguera aixecada pel tret, amb l’escopeta penjada del braç. Començava a fer calor. Com s’enduria la bèstia? Devia pesar moltíssim. L’examinà amb atenció mentre ideava la manera. Semblava un exemplar jove. Se sentia increïblement satisfet. Havia estat tan fàcil! Adolf Garcia era l’heroi que havia matat un llop perillós i enorme en un clar matí de primavera.
El gran llop gris aixecà la mirada. Va captar les cames de l’home, el color groc de l’armilla. Udolà suaument, sense força. La vida s’escolava de pressa. Una glopada de sang li pujà a la boca des de la gola resseca. Enmig de la boira dels seus ulls, va veure la llopada recent nascuda, el garbuix de pèls bategant sobre els pits de la mare. La mare llepant els nadons. L’escalfor de la cova i de la vida. Després, abans de la foscor, un gemec profund li retorçà l’ànima.
Adolf Garcia va decidir que no se l’enduria. En realitat, per què? Faria unes quantes fotos per immortalitzar la fita i marxaria en recerca de les cabres. Si s’enduia el llop, la jornada de cacera ja s’hauria acabat.                                          
******************************
Una hora més tard va aparèixer el guarda forestal de la zona. Recorria el bosc per avaluar el nivell d’humitat de la vegetació. Feia molt que no plovia i s’havien de decidir els dispositius antiincendis d’aquell estiu. De seguida ve veure l’animal. S’hi acostà, sobtadament disgustat. Es tractava d’un exemplar fort i magnífic. Desolat, el guarda va seure en una pedra.
El cap del gran llop gris reposava de costat als seus peus, enmig d’un toll de sang. Un tímid raig de sol li queia al damunt. Tenia un ull obert, opac, vidriós. El guarda sospirà i l’observà amb respecte. De cop, es va posar dempeus, corprès.
Suspesa de la parpella, com una diminuta gota d’aigua cristal·lina, tremolava, encara càlida i humida, una petita llàgrima.   


dimecres, 16 d’octubre de 2013

Presentació de “Mirada d’Haikú”, de Núria Queraltó Villar





Hom parla molt dels inconvenients de les xarxes socials. I en tenen, no ho dubto. Segurament els principals estan relacionats amb l’addicció que generen i amb el temps que ens roben. Tanmateix, ningú no pot negar que, alhora, també ofereixen un munt de sorpreses i possibilitats que, sense la seva existència, no es produirien mai.
Al meu barri hi ha un restaurant, Terra d’Escudella, que fa anys ha esdevingut un conegut punt de trobada d’indepes i altra gent de mal viure. S’hi menja molt bé i l’ambient és genial. Com que jo formo part ˗membre de ple dret˗ del grup santsenc de la gent de mal viure, el freqüento sovint.
Un dia que hi vaig anar a dinar, vaig descobrir amb plaer una sèrie de fotografies que ornamentaven les parets. Aquest no és un fet extraordinari, perquè al Terra d’Escudella, i encara que sembli mentida, la cultura està ben vista (com correspon, altrament, a la gent de mal viure) i sempre hi ha exposicions.
El cas és que les fotografies em van cridar l’atenció. Cada instantània anava acompanyada d’un haikú (ja sabeu: composició poètica breu, de disset síl·labes, d’origen japonès) i tots em van semblar molt interessants. Com que un d’ells feia referència a la bellesa maragda dels ulls d’un gat, em vaig afanyar a posar en pràctica una de les meves dèries. És a dir, fotografiar el quadret i penjar-lo a facebook, tot lloant el poema i citant el nom de l’autora (aleshores una desconeguda) que hi havia indicat al peu.  
 
 

Com us podeu imaginar, amb això n’hi va haver prou. Ràpidament, la màgia de les xarxes va fer la resta. Al cap de molt poc, jo havia descobert astorada que l’autora, Núria Queraltó Villar, és companya del meu home en afers de militàncies i lluites i que, per a més inri, viu a la mateixa escala que els meus pares. El món és un mocador, vam comentar les dues. Però després, ben mirat, vam entendre que tampoc no resulta tan estrany. Al cap i a la fi, tot queda al barri i entre la gent de mal viure.
Aquelles fotografies i aquells poemes ˗que omplien de vida les parets del Terra d’escudella i que, si no m’erro, encara l’omplen˗ s’han convertit en un llibre preciós. Un llibre que ahir, acompanyada d’un nodrit grup de familiars, amics i companys, la Núria Queraltó va presentar a la Llibreria Excellence de Barcelona en un acte absolutament entranyable. Naturalment, jo no hi podia faltar. La Núria i jo encara ens coneixem poc, però ambdues esperem (molt a l’estil Casablanca), que la nostra curiosa trobada només hagi estat el principi d’una gran amistat.
L’acte de la presentació s’inicià amb la intervenció de l’editor del llibre, Carles Cervelló (Témenos Edicions), que ens va fer cinc cèntims de la gestació del projecte. Un projecte costós i complex atès que el volum, de tapa dura, inclou 189 fotografies ˗a color˗ que il·lustren 89 haikús. La Núria és l’autora tant de les fotografies com dels haikús i, al meu entendre, això dota el llibre d’un gruix creatiu molt important.  
La psicoterapeuta especialitzada en l’ètica de la cura i amiga íntima de l’autora, Carme Boo, va fer la presentació de Mirada d’Haikú. Vaig quedar profundament impressionada per la seva energia, la seva capacitat de comunicació i la seva humanitat. Evidentment, tot plegat va anar per uns camins ben diferents als de les presentacions de caràcter literari a les quals jo estic acostumada. Personalment, em va semblar extremadament enriquidor. Em va permetre reflexionar sobre la diversitat d’òptiques amb què podem enfrontar la interpretació de qualsevol manifestació de la creativitat humana. És curiós, però vaig sentir que em relaxava i que aprenia molt.
 




Tot seguit va intervenir la Núria. Serena en aparença, va compartir amb nosaltres un text ple de records, d’agraïments i de tendresa que va aconseguir arrossegar tota la sala al bell mig d’una onada de sentiments i d’emoció. Va confessar que el procés  creatiu va néixer en ella com una teràpia per superar moments difícils. I va trencar una llança en aquest sentit. Sovint estem cecs davant dels nostres potencials i cal explorar-los, perquè això ens realitza i ens fa sentir millor. No puc deixar de dir que combrego plenament amb la seva afirmació.
Amb el comentari d’alguns dels haikús, detallat i ric, la Núria va cloure l’acte. A continuació, el torn de paraula del públic va servir per reflectir, sens cap mena de dubte, el moment de màgia inigualable que havíem viscut plegats.
Després, ja ho sabeu. Fotos, signatures, somriures, abraçades, una copeta de cava. El bo i millor d’aquestes coses.   
Estèticament, el volum és molt bonic. Les fotos són magnífiques i els poemes, conceptualment essencials, farcits de mirades envers la natura i envers nosaltres mateixos, em semblen extraordinàriament bells.
Una tarda magnífica, per al record. Gràcies, Núria. I que siguis molt feliç.    
 


 

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Premi Nobel de Literatura per a la canadenca Alice Munro






L’escriptora canadenca Alice Munro és la dona número 13. 
O dit d’una altra manera, el Premi Nobel de Literatura d’enguany l’ha obtingut, per tretzena vegada en la seva història, una dona. 
Qui em coneix bé sap que no combrego amb supòsits feministes exagerats, no considero els homes els meus enemics ni acabo de confiar en paritats imposades. Sempre he intentat ser racional i aplicar un criteri just en tots els àmbits de la vida. 
Malgrat tot, no puc negar que em fa feliç conèixer la receptora del darrer Premi Nobel de Literatura (deixant de banda qüestions polítiques i estratègiques entorn de qualsevol premi important que s’atorgui actualment, que haberlas, haylas). 
Em fa feliç per dues raons, que entendreu ràpidament. 
La primera: la condició femenina de la premiada. Atès que existeixen tantes dones que escriuen, tantíssimes, em sembla que n’hi ha més d’una que es mereix el guardó. Per tant, la majoria masculina ha deixat de tenir sentit (si Virginia Woolf, pobreta, aixequés el cap!) i hem de premiar qui s’ho mereixi des d’un punt de vista purament artístic, independentment de consideracions de gènere, de nacionalitat o de pensament. Si el comitè del Nobel comença a adonar-se’n, doncs perfecte. Esperem que, a partir d’ara, sempre sigui així.  
La segona: que la premiada sigui una autora de narrativa breu. Quan les editorials rarament aposten per publicar relats, quan continua semblant que les històries curtes són el germà pobre de la novel·la, quan costa tant d’argumentar i demostrar que es tracta d’un gènere de ple dret, amb característiques i codis propis, que pot assolir un nivell excels... quan tot això passa des de fa molt i sembla durar eternament, que el premi literari més important del planeta sigui per a una contista és una notícia per celebrar. 
A veure si tothom obre els ulls d’una vegada i deixem de banda definitivament prejudicis absurds i obsolets. Com a editors, com a escriptors i també com a lectors. O cal recordar els noms de Borges, Cortázar, Poe, Bradbury i un inacabable etcètera per reiterar allò de para muestra un botón? Doncs apa, a canviar alguns criteris, que és una pràctica que sempre ens renova i resulta gratificant.  
Enhorabona a Alice Munro i al poble canadenc en general. Sé de molt bona tinta que estan molt contents.   





Aquest article ha estat publicat originàriament el Diari Digital CatalunyaPress