El meu relat "Habitant de carrer", ara en àudio

No us perdeu aquesta gravació que hem fet a EnVeuAlta del meu relat "Habitant de carrer". No us en penedireu. La meva sòcia estimada, la Maribel Gutiérrez, s'ha superat. Escolteu fins el final i us ho passareu pipa, us ho ben asseguro, lletraferits. 

HABITANT DE CARRER

A banda i banda del límit, d'Antoni Munné-Jordà

A banda i banda del límit és el darrer recull de relats publicat pel mestre i savi Antoni Munné-Jordà. Li dic mestre i savi perquè és el que és, tothom que el coneix ho sap. Un mestre i savi humil i especial, amb una personalitat encisadora que el converteix (ho sento Antoni, potser un dia passarà, no et garanteixo que no) en un perfecte personatge de ficció. Se'm fa difícil d'explicar, però ho sento així. No sabeu com em tempta la idea d'incloure'l en alguna de les meves històries. 

A banda i banda del límit, publicat per la petita i selecta editorial El Cep i la Nansa, contravé totes les convencions dels reculls de relats. No té un fil conductor que el defineixi, cosa que tradicionalment sembla una exigència indefugible a l'hora de publicar, i aquesta heterogeneïtat a mi m'agrada molt. En el cas de A banda i banda del límit està plenament justificada, ja que les històries abracen un període d'escriptura molt extens, entre 1970 i 2017. Algunes eren inèdites i d'altres havien aparegut en espais de difusió reduïda.   

Quan hom coneix Munné-Jordà, no pot deixar de sorprendre's davant de la varietat de registres que el recull palesa. Exercicis literaris diversos, relats d'un erotisme o d'una escatologia que superen tots els límits (i que lliguen molt bé amb el títol, és clar), alguna incursió mig "negre", un parell de relats que emocionen molt, una constant indagació al voltant del fet creatiu... El mestre posa al servei del lector tota una vida de recerca literària. 

El llibre es llegeix en un tres i no res, obligant-nos a modificar els esquemes a cada nova proposta, però sempre travessat per l'excel·lent prosa de l'autor, que té el detall d'incloure unes postil·les finals que ens aclareixen moltes qüestions al voltant dels textos i que ens permeten respirar una mica (buf, tot té un sentit, el mestre savi continua amb el cap clar). 

Bromes a banda, us recomano molt que busqueu el llibre i us hi endinseu. Sempre resulta altament recomanable traspassar línies, creuar fronteres,  transgredir formalitats i col·locar-nos a ambdues bandes dels límits. Antoni Munné-Jordà ho fa sense embuts, perspicaçment, amb l'agudesa i la intel·ligència que el caracteritzen.  

Que en gaudiu molt i feliç cap de setmana, lletraferits. 

       

La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola

Com molts ja sabeu, a causa de l'enorme activitat que em comporta el comissariat de l'Any Pedrolo, em veig obligada a rebaixar la cadència de les entrades als blogs, que se'n ressenten força. És una circumstància que no puc evitar, tot i que em sap greu. Tanmateix, el que no vull és deixar de consignar les lectures que vaig fent, encara que sigui a base de petites ressenyes, que poc tenen a veure amb les que redacto (o redactava) quan tenia més disponibilitat. Amb aquest ànim, doncs, avui us faré cinc cèntims (cinc cèntims i prou) del darrer llibre que ha publicat el nostre ja conegut amic Jordi Masó Rahola: La biblioteca fantasma.        

La biblioteca fantasma és un recull de 41 relats de diverses llargàries (alguns són microrelats, però no la majoria) publicat per l'Editorial Males Herbes. Un conjunt de textos hilarants, sorprenents i carregats d'ironia que culminen en un índex onomàstic i una bibliografia tan apòcrifa (o això sembla) com la majoria de les històries que ens explica. Jordi Masó, que a hores d'ara posseeix sens dubte una veu pròpia i clarament identificable en l'univers de la nostra literatura, torna a explorar els límits entre la realitat i la ficció, enredant el lector sempre que pot, descol·locant-lo cada dos per tres i revestint els contes d'un aire de crònica o de reportatge que palesen un enginy admirable.

Tal com ja vaig indicar a la ressenya de Polpa, la seva publicació anterior, Jordi Masó es complau en la dualitat, la provocació i la desmitificació. Sense arribar a extrems de ruptura, li agrada bellugar-se en la tènue línia que separa la literatura culta de la literatura popular (entenent ambdós adjectius en el bon sentit). Així, amara les històries de referències als seus autors de capçalera (Borges, Nabòkov, Asimov, Bolaño, Calvino -fantàstica la picada d'ullet explícita a Si una nit d'hivern un viatger), sense que aquesta circumstància impedeixi el gaudi dels receptors aliens a la coneixença i reconeixença d'aquests referents. 

La crítica a les aparences que dominen la nostra societat representen el rerefons de la majoria d'històries, en alguns casos fins a límits que ens arrenquen una riallada inevitable. Res no és el que sembla, lletraferits. Res no ho és. I Masó ens ho demostra a cada pàgina. No s'està d'usar l'escatologia, la burla i l'estrip, tot i que, com ja he dit, no acaba donant un pas irreparable, perquè sempre manté una contenció distanciada marca de la casa. La música (Masó és un pianista prou reputat, professor de música a l'ESMUC) també hi és molt present, com d'habitud. La música, la literatura, l'art. Però res no és sagrat en l'univers Masó, o potser sí. Potser tot ho és. 

No sé si ell n'és conscient, però La biblioteca fantasma m'ha recordat un relat esplèndid de Jaume Cabré, intitulat Pols, que forma part del llibre cabrerià Viatge d'hivern. En aquest relat, el protagonista es dedica a compilar -en una biblioteca que sembla no tenir final- tots els llibres mediocres que ha escrit la humanitat. O, com a mínim, tots els llibres que no han passat a la posteritat, que han deambulat pel món sense pena ni glòria. És una mica el que fa Jordi Masó amb els seus textos d'obres o personatges fantasmes, que no se sap (ni ho sabrem mai) si han existit o no.  

Auguro que riureu i auguro que molts caureu en la temptació de consultar el senyor Google per veure fins on és capaç Jordi Masó de prendre-us el pèl. Garanteixo que més d'un de vosaltres, lletraferits, se sorprendrà. 

   

Feliç lectura. I a tu, Jordi (per a mi sempre Vladimir) m'agradaria demanar-te un canvi de terç. Sense que em tiris la cavalleria per sobre... Per a quan, una novel·la?    

"Les roses tafaneres", un relat de Sant Jordi, EnVeuAlta

Aquest relat que vaig escriure fa temps i que descriu l'entorn inigualable del meu jardí de l'Empordà -que tant enyoro-, és molt oportú en dates de Sant Jordi. Parla de roses, de música, de natura i bellesa. Ara el podeu gaudir en àudio, enregistrat EnVeuAlta per la veu immensa de la Maribel Gutiérrez. Espero que us agradi, lletraferits. I feliç diada de la literatura. 

LES ROSES TAFANERES

El meu relat, Instint, EnVeuAlta

Avui tinc el plaer de compartir amb vosaltres el meu microrelat Instint, enregistrat EnVeuAlta. Posar veu al llobató ha estat fantàstic, que bonic. Espero que us agradi, lletraferits.

Per sentir-lo, pitjar aquí sota, damunt del títol       

INSTINT

Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, de Sergi G. Oset

El darrer llibre de microrelats de Sergi G. Oset, Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, va acompanyat d’un subtítol: 111 minificcions per a freaks malalts del fantàstic. I aquest subtítol no pot tenir més correspondència amb la veritat. Jo, que sóc clarament freak però que no tinc prou bagatge en el gènere fantàstic, en puc donar fer. Perquè aquest és l’únic problema del llibre. Que el receptor no estigui prou preparat per entendre la totalitat de les històries. Això no és culpa de l’autor, de fet no és culpa de ningú. I tanmateix té un avantatge: t’obliga a visitar el senyor Google i a aprendre coses.

Ja em disculpareu que comenci la ressenya d’una manera tan poc canònica, parlant suposadament d’un problema del llibre. Però és que la resta que diré només són lloances. Ho he comentat altres vegades. Per exemple, podeu revisitar la meva ressenya d’El último vuelo del microraptor i entendreu què vull dir. Tot el que allà vaig remarcar ho subscric ara amb escreix. Sergi G. Oset continua essent capaç de sorprendre’m en cada ocurrència, en cada pensada, en cada nova idea que li passa pel cap. El conec de fa anys i encara em pregunto quants Paràsits mentals li recorren les neurones cada minut. 

El llibre és divertidíssim, intel·ligent, enginyós, mostra d’un profús bagatge cultural i d’una gratificant manca de reticències elitistes. La interacció entre gèneres (fantàstic, ciència-ficció, terror, negre), el diàleg entre llenguatges (literari, cinematogràfic, musical, televisiu), la barreja amb la realitat, l’humor, el vessant crític i social... Hi ha de tot una mica en aquest desafiament valent i personal. M’imagino en Sergi gaudint tant mentre escriu! S’ho deu passar tan bé ideant les picades d’ullet a personatges vius i morts i les seves generoses  dedicatòries!

Quan el llegeixes, has d’estar preparat per a sentir una emoció especial, que adquireix tints molt intensos i recurrents a causa de la brevetat dels relats. Perquè cada vegada que t’identifiques amb una història, cada vegada que hi reconeixes el referent de l’imaginari compartit, cada vegada que combregues amb allò que escriu Oset i et preguntes per què dimonis no se t’ha acudit a tu, tan fàcil com sembla un cop imprès, et sents embargat per un estat d’eufòria que et transporta. I llavors t’agafen ganes d’anar llegint els relats a tort i a dret a tothom que et vulgui escoltar. Anit em va passar això. Quin neguit sense aturador! Sort en vaig tenir de poder esbravar-me la fal·lera penjant alguns dels micros del volum a les xarxes socials.

Avui no puc acomiadar-me sense compartir-ne algun amb vosaltres. N’hi ha un que en Sergi ha tingut el detall de dedicar-me i que m’escau molt bé. M’agrada molt. També us en deixo un parell més, només per obrir boca.  

Servitud del cicle lunar de l’home llop (Per a Anna Maria Villalonga)

En aquelles nits en què esdevenia la transformació, ella, comprensiva, sempre l’acompanyava al pipicà.  

Visites que són segones parts

Segons els rumors, el fantasma de George Orwell es veu sovint passejant cavil·lós amb la llibreta d’apunts a les mans per les instal·lacions del CIE de Zona Franca. Es diu que s’està documentant sobre les conductes actuals més repressives per escriure la continuació del Gran Germà. 

Elucubracions adverbials (Per a Mercè Bagaria Mellado)

Els fantasmes de Peter Pan i del corb de Poe filosofen, a estones mortes, sobre conceptes com ara «mai més» i «res més».  

És la guerra! (Z)

‒Porteu Fusta! Més fusta! ‒udola, desencaixat, Groucho, mentre intenta apuntalar la porta que separa la cabina de passatges histèrics del vagó de zombis famolencs.

Visca la literatura breu! Que us ho passeu molt bé!

Nens de llet, de Damià Bardera

Avui, dia 24 de novembre, tindré l’honor de presentar a la llibreria La Impossible el nou llibre de relats de Damià Bardera, Nens de llet. Em fa molta il·lusió. El curs passat vaig prendre la decisió de treballar a classe, en el marc de l’assignatura de Corrents i Autors Coetanis que imparteixo a la UB, un altre dels reculls de Bardera, Els homes del sac. L’experiència resultà interessantíssima. Els alumnes van reaccionar molt intensament davant d’una proposta que els va resultar absolutament inesperada i anòmala. L’originalitat i la singularitat de les històries barderianes els van deixar, literalment, K.O. Sort en vam tenir que l’autor va poder visitar-nos a classe i comentar directament la seva obra amb els estudiants.

Damià Bardera (Viladamat, 1982) és escriptor i assagista. Doctor en Filosofia per la Universitat de Girona, aquesta és la ciutat on viu i treballa. Els títols que ha publicat fins ara a l’Editorial El Cep i la Nansa són els següents: Contes de propina, I alguns contes per llegir-los d’amagat, Fauna animal, Els homes del sac, Els nens del sac, Viladelsac i Nens de llet. Em consta que l’editorial n’està molt orgullosa. Han fet una decidida aposta per publicar el conjunt del corpus literari de Bardera, al qual consideren un escriptor de raça, amb una veu pròpia molt potent, que paga la pena resseguir, promoure i potenciar.

Hi estic totalment d’acord. Per a mi, Damià Bardera també va representar, en el seu moment, un descobriment insòlit. M’hi vaig enganxar, admirada de la desinhibició, de la capacitat de trencar-nos l’automatisme perceptiu i de la dimensió antropològica, sociològica i fins i tot ontològica que els seus relats ‒sovint molt breus i aparentment senzills‒ traspuen. Com diu Antoni Munné-Jordà al pròleg que ha fet a Nens de llet, les històries de Bardera són com un cop de roc llançat amb massa traça.

Entrar en l’escriptura de Damià Bardera és entrar en un univers únic, de difícil definició: enteranyinat, excessiu, sense pèls a la llengua, estrany, fragmentat, dolorós, sorprenent, agressiu, dur, brut, salvatge, ple de jocs d’opòsits. L’ètica i l’estètica hi juguen un paper cabdal, però no resulta fàcil escatir on podem col·locar-hi els límits, on és que les oposicions hi tenen una frontera. Perquè les propostes barderianes conjuminen el local i l’universal, l’infantil i l’adult, l’amoral i l’ètic, la tendresa i la crueltat, la veritat i la mentida. Hi ha una referència constant en aquests Nens de llet, però també en Els homes del sac, a la infantesa i al seu imaginari, individual i col·lectiu. Bardera es complau en desmitificar, amputar, transgredir, reinventar, transformar i capgirar tot allò que, si més no en el nostre món occidental, tots nosaltres hem mamat i integrat des que vam abandonar l’úter matern. Antoni Munné-Jordà diu que aquests Nens de llet són alhora poètics i mutilats, com La vaca cega de Maragall. I crec que l’encerta molt. El recull conté ambdues coses, la poesia i la bellesa, fins i tot allò que podem titllar d’entranyable i preciós, absolutament barrejat amb la “mutilació” més bestial i corprenedora, a voltes gairebé insultant o, segur que per a molts, força inintel·ligible.  

Quan parlo de “mutilació”, quan en parla Munné-Jordà, ho fem en un sentit figurat, perquè moltes històries són ambigües, escapçades, s’acaben en sec, però també ho faig, ho fa, en un sentit literal: Bardera mutila i desmembra un bon nombre dels seus personatges. Talla dits, mans, braços, arrenca parts dels cossos, arrabassa, posa i treu. Dic “posa” perquè cus i recús més d’una vegada els seus personatges (tenim taxidermistes, gats dissecats, nines i ninots quasi humans, marits i fills de drap amb costures explícites). Dic “treu” perquè, com he avançat, també els amputa, talla, mutila, arrenca i desmembra sense cap mirament.

Els contes i les rondalles tradicionals són molt presents en el recull: La caputxeta, les set cabretes, els tres porquets, la Blancaneu, la Ventafocs, Peter Pan... També ho són molts dels personatges que marquen el nostre ampli bagatge de ficció: dinosaures, pirates, homes-llop, fades, pallassos, domadors de lleons, princeses, prínceps, vampirs. Però no hi ha res banal, no hi ha res que no ens faci reflexionar.   

El més sorprenent de l’univers Bardera és la dualitat de sensacions que aconsegueix despertar en la majoria de lectors, almenys això penso. Quan el llegim, ens sentim seduïts i fastiguejats a parts iguals. Volem tirar endavant, però ens fa por allò que hi trobarem. Hi ha molt dolor, molta crítica, molta observació de la nostra societat en els relats barderians. L’autor va del particular al general i del general al particular amb una facilitat esfereïdora, però, alhora, si provem de trobar un fil conductor en aquests relats estrafets i aspres, tal vegada en podrem identificar un: la incidència del món adult en els infants. Adults que mutilen i amputen, naturalment. La incomprensió dels nens de llet envers allò que els envolta és lògica; la seva dificultat per establir els límits ètics, també. Perquè els adults no oferim gaire coses bones ni edificants. És clar que també ens van mutilar un dia. Els adults també vam ser nens de llet. 

Per acabar, després que la ressenya d’aquest recull sigui el més difícil que he intentat fer darrerament, vull significar un detall. M’ha semblat que nens de llet conté més finals moderadament feliços que els homes del sac. Una certa reconciliació amb l’univers, una certa tolerància. Com apunta Munné-Jordà en el magnífic pròleg: I és cert que n’hi ha que acaben explícitament malament, com el de la muntanya. Però, a la seva manera, molts dels personatges se’n surten. I fins i tot trobarem contes amb final positiu... També afegeix: Però sovint els contes no necessiten cap desllorigador ni positiu ni negatiu... perquè (Bardera) allò que vol és aprofundir la qüestió i que ens hi endinsem fins el fons.

Doncs això, llegiu el llibre i jutgeu vosaltres. Us garanteixo que, després de fer-ho, ja no sereu les mateixes persones. Com he dit en altres ocasions, ¿podem demanar res millor a la literatura?

Vinga, que us espero aquesta tarda. A La Impossible a les 19:30/19:45. No tingueu mandra, que ja no plou. I poso falta.

      

   

El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset

Tothom que em coneix sap de la meva inclinació envers la narrativa breu (la nouvelle, el relat, el microrelat). Tothom sap que valoro molt la capacitat d’escriure des de la síntesi més pura, des del sincretisme i l’estalvi. Res superflu, res que no calgui, només la paraula justa, només. Amb tota la seva força per dir coses que impactin, commoguin, aboquin a reflexionar, incomodin, colpegin, arrenquin una llàgrima, un somriure o una riallada. Dit d’una altra manera, mínima expressió narrativa per despertar les nostres més íntimes emocions.

Els qui no hi creuen gaire, en la distància curta, podrien acostar-se (intentant deixar de banda els prejudicis, això sí) al llibre que ressenyem avui, El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset. Si ho fan, descobriran amb estupor la quantitat de possibilitats que entranya la literatura breu, descobriran com, amb unes poques ratlles, hom pot construir tot un món, pot excel·lir en la metaficció, en la crítica i la denúncia, en la reflexió al voltant de la realitat que ens envolta, en el diàleg directe amb l’art i amb la literatura, en l’homenatge als clàssics, en tot tipus d’intertextualitat. Oset fa totes aquestes coses, ens embruixa com un encantador de serps i ens fa gaudir com a bojos. És veritat que cal compartir el seu imaginari (comú a gairebé tots nosaltres, tret de les lògiques diferències personals que puguin existir) per copsar en la totalitat el sentit dels seus relats. Però, un cop aconseguit, us garanteixo que el plaer intel·lectual i estètic resulta impagable.

Diu l’autor del pròleg del llibre, David Roas, que sobre l’univers creat per Sergi G. Oset planea la sombra -explícita e implícita- de un montón de referencias esenciales: Lovecraft, Poe, Spiderman, Keats, Borges, Monterroso (hay varios homenajes a su célebre dinosaurio), Saint-Exupéry, Richard Matheson, Darth Vader, George Orwell, Max Aub, Baudelaire, Tim Burton, Tolkien, James Whale, Cronenberg, o la delirante Habitación 201.   

I així és. La literatura es converteix en un joc, en un exercici lúdic de reconeixement i circularitat, d’admiració envers la capacitat de l’autor a l’hora de trobar correspondències, picades d’ullet, ironies, sarcasmes, dobles interpretacions, paral·lelismes. Com també diu David Roas: Un magnífico catálogo de horrores cotidianos, visiones hiperbreves de nuestra loca realidad donde lo fantástico se da la mano con lo absurdo, lo grotesco y lo inquietante.

Oset es complau, com acostuma a fer, en el fantàstic, el terror, el misteri, el negre i la ciència-ficció, però sobretot en la possibilitat de l’extrapolació. És un mestre a l’hora de demostrar que, interaccionant amb tot el bagatge que després d’anys de lectures, cinema i televisió portem carregat a l'espatlla, podem donar a llum noves històries plaents i intel·ligents que, al seu torn, entraran en la roda de la intertextualitat. Em sembla que queda clar. No cal afegir res més.

Bé, sí. Us concediré, amb el permís de l’autor, l’accés gratuït a alguns dels seus relats. Senzillament, no me’n puc estar.

DESHACERSE DEL YUGO

A finales del siglo XXI, la inteligencia artificial en el ámbito doméstico estaba tan avanzada que empezó a irse de casa para independizarse.

LIBERACIÓN

Obligó a todas las musas a ponerse en fila contra el folio en blanco. Después ordeno al pelotón de fusilamiento que hiciera su trabajo. Visiblemente aliviado, por fin, puedo empezar a escribir.

FECHA DE CADUCIDAD: MIRAR LA TAPA

El Doctor Lecter no acostumbraba a perder los estribos, pero una tenue palpitación apareció, fugaz, en su sien izquierda cuando, al abrir el frigorífico, comprobó que el paté de Clarice había caducado.

CRÍTICA CINEMATOGRÁFICA: MAZINGER Z, LA PELÍCULA

No vayan a verla. Es un fake. No sale ningún Z.  

Feliç divendres, lletraferits.

Ex 12, 1-42, de Neus Llorens

Un nou relat, aquest de crua i dolorosa actualitat, escrit a cops de realitat per Neus Llorens, una altra de les estudiants de l'assignatura de Coetanis. Empra material de la mitologia cristiana, fins i tot el nom del relat és un versicle bíblic, per establir terribles paral·lelismes. Espero que us agradi, lletraferits. A mi m'ha emocionat molt.  

Moltes gràcies, Neus.

Ex 12, 1-42

Feia temps que duien les sandàlies lligades, i efectivament van fugir a corre-cuita del tirà. Algunes cases encara tenien portes i llindes, i hi havia sang, sí. És clar que hi havia sang: sempre hi ha sang a les guerres. Pobre poble esclau! Esclau de no poder protegir els fills, esclau de la fam, esclau de la impotència i d'unes lluites de poder que els escombraven sense contemplacions.

Va ser un èxode massiu perquè no hi havia alternativa. Alguns van creuar el mar -no precisament a peu eixut- i d'altres van fer els seus quaranta anys pel desert. Menjant només herbes amargues, amb la promesa d'una terra que regalima llet i mel.

Quan van arribar a la terra promesa, però, algun altre faraó havia aixecat un mur. "Ningú vol menjar herbes amargues, sabeu? Nosaltres també tenim problemes". Un egoisme ancestral de pobles que n'esclavitzen d'altres s'obria camí entre les reixes en forma de gas lacrimogen, ofegant, cegant i assassinant aquelles apàtrides formiguetes invisibles.

Neus Llorens, maig 2016

Ventafocs, de Núria Audet

Un nou relat escrit per un dels alumnes de Coetanis, en aquest cas la Núria Audet. La Núria recrea l'argument d'un conte tradicional, conegut per tothom, per explicar una realitat ben dura i repetida. És un recurs molt actual, clarament postmodern. Espero que us agradi.

Enhorabona, Núria. I a tot els lletraferits, moltes gràcies per passar per aquí.  

Ventafocs

    

     Va acabar de recollir la cuina, no podia marxar sense deixar-ho tot endreçat. Mentalment, en culpà la seva mare. Sempre va ser un escarràs, però ella se'n sortiria. Escaparia d'aquella vida gris i monòtona que l'ofegava, on tots els dies eren iguals. Netejar, cuinar, planxar.

      Des del dormitori, li arribaven els roncs del seu marit, tan gris i avorrit com tota la seva vida en comú. Lentament, tot gaudint del moment, desà el pal de fregar a l'armari, penjà el davantal darrere de la porta de la cuina i sortí silenciosament de la casa.

     Mentre conduïa pels carrers buits del poble, pensava en la seva nova vida al costat d'en Pol. S'havien conegut durant la Festa Major i només veure'l sentí una sacsejada que la despertà a un món d'emocions fins aleshores desconegudes. En Pol era tot el que no havia sigut ni seria mai el seu marit, la feia sentir com si ella fos una princesa. D'aquí a poca estona estarien junts i serien feliços per sempre.

     Era davant de l'església quan el rellotge de la torre va tocar les dotze campanades. Mitjanit. I el cotxe es va convertir en carbassa.

  
Núria Audet, maig 2016

Altum silentium, de Sara Mortreux

Aquest és el segon relat d'un estudiant de l'assignatura de Coetanis. Tal com us vaig prometre, els aniré penjant. Està escrit en castellà perquè l'autora, Sara Mortreux, el va confegir en un taller d'escriptura al qual va assistir. Com veureu, es tracta d'un text molt postmodern i, per tant, s'escau perfectament en el nostre curs. D'altra banda, heu de saber que la història havia de contenir un requisit, un motiu. En aquest cas, el motiu era "l'esternut". A mi em sembla que la Sara va ser molt imaginativa, metaliteratura inclosa, i se'n va sortir molt bé. 

Que en gaudiu força!

Altum silentium

Leopoldo tenía la costumbre de tomar un café en una terraza de la Plaça del Pi. Era un hombre inconfundible, ¿sabe usted? Con una boina y una pipa siempre en la mano, observaba la gente de su alrededor y anotaba en una libreta todo aquello que creía interesante. Por aquel entonces, quería, o creía tal vez, ser capaz de escribir el rastro que el ser humano dejaba en el mundo.

Describía las páginas dobladas de su libro, las notas que lectores anteriores habían dejado, las cartas que había recibido, el reloj de su bisabuelo, el golpe que un día su padre dio en la pared de su habitación, los cementerios modernos, repletos de cadáveres que se distribuían por filas y columnas y que se expandían terriblemente por la ciudad, los escarabajos, las esculturas clásicas que había visitado con sus padres muchos años antes de fallecer, el perfume de su abuela, los libros de la biblioteca familiar, los apuntes de la universidad.

Yo, que en aquel entonces ejercía como su narrador omnisciente, escuchaba constantemente todo lo que pasaba por la mente de Leopoldo. Eran unas noches terribles, ¿sabe usted? Él no era partidario de las elipsis porque, a su parecer, eliminaban el rastro de muchos de los acontecimientos de la vida cotidiana de los personajes. Así que, sin horarios y sin límite alguno, narraba en tercera persona del singular todo lo que había anotado mientras tomaba un café en la Plaça del Pi, así como sus actos y pensamientos que, para Leopoldo, eran una prueba más de su paso por el mundo.

No sé si tal vez fueron los años, que sospecho degradaban las relaciones, o su escritura constante lo que convirtió nuestra relación, que en su juventud nos proporcionaba un cierto placer, en una relación enfermiza, obsesiva. Leopoldo sabía que había envejecido, que cada vez disponía de menos tiempo para escribir un rastro que existiera in saecula saeculorum. Y yo, que intuía que sólo era un instrumento más para terminar su obra a tiempo, consciente o inconscientemente, estornudé. Y, sin apenas percatarme, borré las páginas dobladas, las notas, las cartas, el reloj de su bisabuelo, el golpe en la pared, los cementerios, las esculturas clásicas, el perfume de su abuela, los libros, los apuntes y todo lo que había escrito a lo largo de su vida. Desde entonces nunca más he vuelto a saber nada de Leopoldo y, acechado por un silencio terrible, lo busco entre las páginas de su cuaderno.

Sara Mortreux 

Que fos un regal pràctic, un relat d'Eliseu Bordonau

En el marc de l'assignatura "Literatura Catalana: Corrents i Autors Coetanis" que estic impartint aquest quadrimestre a la Universitat de Barcelona, hem treballat amb els estudiants (entre moltes altres coses) els relats breus i els microrelats. El bon ambient del curs i el gust generalitzat per aquest tipus de narrativa, em va decidir a suggerir-los si s'atrevirien a escriure'n un de propi, de relat, atès que n'havíem comentat i analitzat tants. Evidentment, era una proposta fora de la docència establerta, només un joc entre nosaltres, una activitat lúdica que podria ser bonica com a cloenda de l'assignatura. També els vaig dir que, si els relats funcionaven, els penjaria aquí, en aquest meu bloc, per tal que sortissin de l'àmbit de l'aula i més lectors els poguessin gaudir.

Doncs bé, aquí teniu el primer. Em sento molt orgullosa de mostrar-vos-el i de compartir-lo. Espero que us agradi. A mi em sembla fantàstic. 

Es titula Que fos un regal pràctic, l'autor es diu Eliseu Bordonau i us el presento en la foto adjunta. 

Que us ho passeu tan bé com jo, lletraferits.  

Que fos un regal pràctic

Es va llevar com cada dia, a les sis en punt. Era el seu primer dia de jubilat després de quaranta-set anys de vida laboral. Tot esmorzant, va fer una ullada poc atenta al rellotge. Avui no venia de cinc minuts. Fins i tot seria inadequat arribar el primer a la festa de comiat que li tenien preparada els de la feina.

           Li va passar pel cap de llençar el rellotge a les escombraries amb les restes de l’esmorzar, però, poc amic com era de decisions radicals, es va limitar a enterrar-lo al fons del tot de la tauleta de nit, tot agraint-li els serveis prestats. Va ser com tallar el cordó umbilicat que l’havia lligat a tantes obligacions cronometrades i va respirar alleugerit.   

Quan va arribar, ja hi eren tots. Abraçades, somriures, alguna llagrimeta... Van enllestir el pica-pica i van brindar amb cava en honor seu.

Va parlar el director, el van fer parlar a ell... Enmig d’un esclat d’aplaudiments, li van lliurar una capseta.

‒En nom de tots, perquè no ens oblidis mai ‒li digué el director amb un somriure i una forta encaixada.

En obrir-la, va veure que un rellotge d’or, des del fons de la capsa, li picava l’ullet amb una llambregada daurada.

‒Apa! No calia, de veritat. Com us heu passat... Bé, gràcies a tots‒ digué.

‒Hem pensat que fos un regal pràctic ‒va dir el director.

‒Que se’l posi, que se’l posi!‒cridà la becària, enjogassada com de costum.

S’hi resistí, però no li quedà altra sortida que arromangar-se americana i camisa. Es va posar vermell quan el canell es va mostrar a ulls de tothom en un impúdic topless.

‒Mira-te’l ell... Ja t’ho imaginaves, eh?

‒No, no ‒va dir sense trobar cap altra resposta més airosa i convincent. I afegí- Vinga, va, una foto per immortalitzar el moment. Que hi sortim tots!

Camí de casa, va anar madurant la decisió. El rellotge el posaria a la tauleta de nit, al costat de l’altre, perquè es fessin companyia durant les hores mortes. Per recordar els companys, ja es faria emmarcar la foto.

Eliseu Bordonau, maig 2016

Microrelats del Setge de Barcelona (1714-2014)

 

Benvolguts lletraferits,

 

Aquest estiu, com que tenim poques coses a fer, en Jordi de Manuel, en Jordi Masó Rahola i jo mateixa, ens n'hem buscat més. De manera que ens hem passat l'agost coordinant la iniciativa que us detallo tot seguit. No us enganyaré, ens ha donat feina. Feina de buscar i contactar amb els autors, d'intercanviar consultes, de decidir coses. Feina de rebre els relats, d'ordenar-los, de fer-ne l'edició, etc. etc. Tanmateix, el resultat ha acabat essent esplèndid. N'estem molt contents i ha pagat molt la pena.

 

Podria explicar moltes coses d'aquesta enriquidora experiència, making of inclòs, però no acabaria mai. Per tant, només us deixo quatre apunts, que em semblen els principals: 

1. Que tenim uns escriptors de primer nivell, capaços d'escriure unes històries breus (en pocs dies i de vacances) absolutament extraordinàries.

2. Que els nostres autors s'apunten a tot amb desinterès, entusiasme, alegria i esperit de companyonia.

3. Que la nostra llengua i la nostra literatura sempre tindran futur si continuem així.  

2. Que la lletraferidura és una malaltia incurable.

 

Per tal de mantenir la intriga, no volem revelar per avançat la llista dels autors. El suspens sempre és interessant...

 

Us demano sinceres disculpes per la meva demora a fer aquest post, que hauria d'haver sortit abans del dia 1, però estic amb tantes coses alhora que no he donat l'abast amb tot.

 

En qualsevol cas, més val tard que mai. Així que aquí us deixo la descripció del projecte i l'enllaç dels relats. Espero que en gaudiu tant com jo. 

  

 

Microrelats del setge (1714-2014) és una iniciativa coordinada per l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola. Vol ser un modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona, l'estiu de 1714. Tres-cents anys després, 31 escriptors (17 dones i 14 homes; 17/14) han escrit un microrelat –de no més de 171 paraules i no més de 4 paraules de títol (171/4)– inspirat en el setge que va patir la ciutat. A partir del dia 1 i fins el dia 11 de setembre anirem publicant-los a "La bona confitura".