El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 31 de desembre del 2013

Feliç 2014, ben lletraferit!



Benvolguts lletraferits,
 
Us desitjo un any nou carregat de lectures. Només els llibres ens permeten viatjar, al·lucinar, riure, plorar, divertir-nos, aprendre i conèixer nous mons sense moure'ns del sofà.
Per tant, llegiu, escriviu, penseu, emocioneu-vos i, per damunt de tot, recordeu sempre una cosa. Només la cultura ens salvarà,
només la cultura ens farà lliures.
 
Que sigueu molt feliços i gràcies per ser-hi sempre!  
 
 
 

dilluns, 23 de desembre del 2013

El pot de llauna, un relat d'Anna Maria Villalonga

Avui som 23 de desembre i vull felicitar-vos el Nadal, lletraferits. Us ofereixo un relat que vaig escriure l'any 2008, ja fa molt de temps, però que encara restava inèdit al meu calaix. No és, ni de bon tros, una típica història nadalenca. Tanmateix, ens parla d'una realitat que es produeix cada dia i que resulta molt més dura quan, enmig del fred, tothom està de festa, ben calentó a casa seva. Espero que us agradi. Amb els meus desitjos de millora per a tot els éssers del planeta en aquest Nadal i en l'any que és a punt de començar. Moltes gràcies.    





El pot de llauna
Barcelona era un retall de diari dins d’un pot de llauna.

Un pot de llauna sota un matalàs groguenc.


El retall l’havia trobat en una cantonada fosca, on els papers enganxosos s’enlairaven des de les escombraries a causa del vent càlid procedent del sud. Una força desconeguda l’havia empès a aturar-s’hi i a collir-lo. Quan va veure la foto, no li va semblar estrany. Des de petit havia après a creure en el destí. I ara, que ja podia pensar com un home, no en tenia cap dubte.  
Uns dies abans el seu veí li havia parlat de Barcelona. Ell només sabia que era una ciutat d’Europa amb un equip de futbol molt important. Però el veí afirmava que també era un lloc modern i pròsper que tenia alts edificis, parcs d’herba verda i un mar blau i tebi que enamorava.  
El retall mostrava una construcció estranya, amb agulles altíssimes que tocaven el cel. Li va semblar una cosa insòlita, fora del món. Quina bellesa més sorprenent! El diari era estranger i ell no entenia les paraules. Només va reconèixer el nom de la ciutat perquè era igual que el de l’equip de futbol. Va estar mirant-se la foto una estona molt llarga. Va agafar dels fogons un pot de llauna rovellat, va plegar el retall amb delicadesa i el va desar dintre.  
De nit, sovint el treia i el contemplava. Les agulles l’enlluernaven. Res de dolent no podia passar sota el seu aixopluc. La seva bellesa s’escapava dels límits humans i li envaïa l’esperit amb una descàrrega d’energia. Un dia van començar els somnis i, al cap de poc temps, ja no podia controlar-los. Els somnis eren sens dubte un senyal del destí. Sabia molt bé què havia de fer. La decisió va ser ràpida. Va parlar amb el seu veí i tot d’una les coses van anar molt de pressa.     
S’acomiadà dels pares amb dolor. “No pateixis mare, que ja sóc un home. Tinc disset anys. Tot anirà bé”. Es va guardar el pot dins la butxaca de la jaqueta i ell i el seu veí van començar el camí quasi sense res, però amb el cor i la ment curulls d’esperances. Reien com uns babaus per qualsevol cosa mentre s’acostaven al vaixell que els havia de dur a un altre continent, a una altra vida. Barcelona. Aquella ciutat d’agulles lluminoses que pujaven amunt, amunt, més que els ocells, cap a la lluna.  
Un dia el veí es va fer mal en una cama. S’havia trencat un os i no podia continuar. Ell ho va sentir molt, li dolia deixar-lo, però la seva determinació era massa ferma. El destí el guiava. No li van importar les calamitats, els perills, les inclemències del temps. El mareig i la set en una embarcació que era com una closca de coco repleta de gent. Va perdre el farcell de la roba i els pocs diners que li quedaven. Tenia les sabates destrossades i els peus inflats i ferits. Es va posar malalt i va tossir molt, però va arribar a Europa. Les agulles eren a tocar, cada dia més pròximes.   
Al gener, la gespa dels jardins de la Sagrada Família és dura i gelada. El gebre de la matinada la converteix en un mantell de cristalls punxants que traspassen la roba i fereixen la pell. Un noi de disset anys, un home d’un altre color i d’un país llunyà, jeu arraulit, els cos glaçat, al peu de les agulles imponents.

Al seu costat, uns metres més enllà, un retall de diari dins d’un pot de llauna.

Anna Maria Villalonga
(relat escrit el novembre de 2008) 

                                                                   


diumenge, 15 de desembre del 2013

Presentació de "La decisió de Manperel" de Jordi de Manuel a Sarrià





El passat dijous dia 12 va tenir lloc la presentació del darrer llibre de Jordi de Manuel, La decisió de Manperel, a la Llibreria Odessa de Barcelona, un espai confortable i càlid on ens van rebre molt bé. L’esdeveniment anava a càrrec de l’amiga Victòria Cardona, professora i escriptora especialitzada en temes d’orientació familiar.
Sense que l’assistència fos desmesurada (a Barcelona hi coincidien tres presentacions a aquella mateixa hora), un bon nombre de persones ens vam reunir per veure què ens havien d’explicar la Victòria i en Jordi de la novel·la guanyadora del Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler 2013 de narrativa. Personalment, m’havia de treure l’espineta de no haver pogut assistir a la primera presentació per motius de feina acadèmica.
L’acte va ser entranyable, original, divertit i alegre. Fins i tot diria que va estar carregat de tendresa, perquè aquesta és una de les qualitats de l’estimada presentadora. La Victòria ens va acostar al contingut de La decisió de Manperel tot fent-nos cinc cèntims de les sensacions que li havia generat. Va parlar dels personatges, del paisatge, de la descripció de la natura, del clima tan fred en què el llibre es desenvolupa. En un moment concret no hi va mancar, tampoc, la necessària reivindicació a favor de la literatura de ciencia-ficció.
Quina no va ser la meva sorpresa quan va començar a escampar damunt la taula tot un seguit de ninots i ninotets per il·lustrar tot allò que anava explicant. Em va semblar deliciós. M’ho vaig passar la mar de bé i tinc claríssim que la resta d’assistents també. La tarda va resultar extremadament íntima, plena de màgia.   
No cal dir que Jordi de Manuel, amb la seva suavitat, intel·ligència i sensibilitat habituals, ens va explicar moltes coses de la gènesi del llibre, del procés de documentació, de la seva intenció en escriure’l, d’allò que volia transmetre. Una lliçó de paciència en la confecció d’una obra, que ens aboca a la tasca ben feta d'un autor convençut d’allò que vol escriure.
En resum: una vetllada per a no oblidar. Us deixo amb algunes fotos que ho demostren. Si les observeu, veureu com n’estàvem de contents.   
Feliç diumenge, lletraferits.     
 
 
 

dimecres, 11 de desembre del 2013

Camins incerts, de Jordi Canals: presentació i ressenya


Ahir a la tarda va tenir lloc, a la Llibreria La Impossible de Barcelona, la presentació del darrer llibre de Jordi Canals, Camins incerts.
L'amic Emili Gil i jo mateixa vam ser els encarregats d'acompanyar l'autor en un esdeveniment tan bonic, que resultà càlid, agradable, carregat de complicitat i ben farcit de familiars i amics. Vam parlar de la novel·la, de literatura, del passat, de la vida. Vam riure i ens vam emocionar.
He pensat de compartir amb vosaltres el text que vaig preparar per a la presentació, que també compleix la funció de ressenya del llibre.
Espero que en Jordi quedés content. Jo el vaig escriure amb tot l'afecte i la sinceritat que m'uneixen a una persona tan especial com ell.  






Camins incerts, de Jordi Canals


Participar avui en la presentació de la darrera novel·la de Jordi Canals representa per a mi un enorme motiu d’il·lusió. La nostra amistat és la demostració vivent del bon ús que hom pot fer d’aquest estrany invent que, de cop i volta, ha passat a dominar les nostres vides. Em refereixo, evidentment, a Internet i les xarxes socials. En Jordi i jo ens vàrem conèixer així, ara ja fa un bon grapat d’anys. Des del primer dia, mai no hem deixat de mantenir el contacte. Hem compartir jornades grises i estones alegres, idees, pensaments, preocupacions, esperances, opinions, paraules, fotografies i poemes. Com sap tothom que el coneix, en Jordi és un home de tracte exquisit, educat i culte, al qual he d’agrair la seva fidelitat a prova de bomba i els seus comentaris a tots els meus blocs, a tots els meus escrits. No exagero si dic que, enmig del món desgavellat en el qual vivim, enmig de l’embolic globalitzat, la penúria i la crisi, de vegades trobes persones que t’il·luminen el camí com un far en la tempesta. En Jordi, per a mi, és una d’aquestes persones. Una veu amable, un brot de comprensió, unes ratlles lúcides i atentes en una pantalla lluent. Algú amb qui sempre, sempre, pots comptar.
En enfrontar-me a la lectura de Camins incerts, he descobert que potser el conegut psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung no anava tan errat en les seva teoria sobre las coincidències. Per a ell, les “coincidències” no estan  governades tan sols per l’atzar, que faria que la seva probabilitat de succeir fos tan poca que podrien considerar-se estadísticament significatives, sinó que responen a una dinàmica més profunda. Broten d’una font comuna, relacionada amb la sincronicitat en el temps i amb l’inconscient col·lectiu.  Poca broma.
I ara us esteu preguntant, en el vostre interior, i no m’enganyeu... Per què ens turmenta aquesta dona, en plena presentació del llibre, amb unes anacròniques i estranyes referències a un metge del cervell bastant passat de moda? Doncs és molt fàcil. Perquè quasi la totalitat dels escenaris en què té lloc la novel·la són també escenaris de la meva vida. Perquè mai no havia llegit un llibre on pogués resseguir amb una fidelitat més detallada el món referencial que conec. Perquè mai no m’havia trobat, en la lectura d’un llibre, amb tantes coincidències juntes.  
Els indrets i pobles de l’Empordà (Palafrugell, Calella, Monells, Corçà, Begur, Tamariu, Llafranc) són pobles que jo transito, on jo visc a temporades. Conec perfectament el restaurant del bacallà (L’Hort del Rector de Monells), les platges, els camins, el Far de Sant Sebastià. Són el meu paisatge, són meus. Però també és meu el lloc on em vaig criar: el barri de La Torrassa, a l’Hospitalet, a la vora del metro de Santa Eulàlia. El mateix barri del protagonista de la ficció d’en Jordi. Com us podeu imaginar, amb tot aquest bagatge comú (i molt més que no enumero per no cansar-vos), havia de viure la lectura de la novel·la d’una manera molt especial.  
Camins incerts és un text amb una clara dualitat. D’una banda, es tracta d’una història humana i intimista, de clara trama iniciàtica i de tons costumistes, que recrea el despertar a la vida dels tres personatges principals. La vida, sí. Aquella circumstància indefugible que primer et somriu per després mostrar-te, sense pietat ni previ avís, de què va, en realitat, la història. Evidentment, no revelaré res de l’argument, que haureu de llegir, però l’obra, pel que fa a aquest pla narratiu, és una novel·la de personatges, de gran intensitat psicològica, que recull unes vivències personals molt ben dibuixades.
 
 
 

D’una altra banda, en el seu segon pla narratiu, Camins incerts esdevé directament una crònica. Una crònica social, històrica, cultural, política, ideològica. Jordi Canals fa un recorregut per gran part del temps de la seva pròpia vida i, en aquest sentit, la veu del narrador es transforma. Ja no és la d’un omniscient que ens relata uns fets en tercera persona i des de l’exterior, sinó la d’un narrador intern, absolutament implicat. Es tracta de la veu del mateix Jordi, que remembra tot allò que va conèixer, tot allò que va presenciar amb els propis ulls. Camins incerts esdevé el reflex de la manera de viure, per bé i per mal, en una Catalunya que ja no existeix. Podem dir-ho d’una altra manera. Podem dir que la novel·la adopta el rol d’un document. Camins incerts és un gran document on l’autor fa memòria i aboca sense embuts, sense pudor, però també sense falsa nostàlgia, els clarobscurs i les contradiccions de la societat on vivim. Els protagonistes adquireixen, per aquest motiu, una funció instrumental. Deixen de ser importants com a protagonistes d’una història de ficció més o menys colpidora i, tal vegada sense que l’autor en sigui de tot conscient,  es converteixen en arquetipus. Arquetipus que ens mostren com es vivia en el passat l’homosexualitat, l’estigma social, la sida, la recerca de la pròpia identitat a tots els nivells, la promiscuïtat sexual, les relacions familiars i professionals. Tota i cada una de les circumstàncies que afecten els personatges serveixen per il·lustrar-nos sobre la societat del moment. Tot plegat amarat de detalls, de dates, de fets històrics, d’anàlisis ideològiques, de referències artístiques i culturals. Fins i tot amb l’aparició estel·lar d’una figura tan important de la nostra cultura com és Josep Pla. 
La novel·la comença sense que Jordi Canals ens digui en quin any ens trobem. Només ho intuïm, però no n’estem segurs. Al cap de poc, però, es desvetlla el misteri. És el dia que l’home trepitja la lluna. Fins i tot aquí he de reconèixer una coincidència personal, perquè aquell dia, tot i que jo era una nena, va marcar un punt d’inflexió en la meva manera de veure el món.
Camins incerts. Un llibre de relacions humanes, de sofriment, d’amor, de records del passat, de mort. Però, per damunt de tot, un cant enorme i sense escletxes a un dels sentiments que més ens honoren com a espècie: l’amistat. L’amistat entre tots els personatges, però sobretot entre l’Adrià i en Joan. Una amistat que sobrepassa tots els tabús i totes les fronteres. Com ha de ser.

Enhorabona, Jordi. I gràcies a tots.