Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència posseeix un títol molt adequat. Es tracta d'un breu volum divulgatiu, més aviat una guia, on Sebastià Bennasar en acosta agradablement a la figura de Manuel de Pedrolo i a la seva immensa producció. L'anima la voluntat d'aconseguir que no ens perdem -o no ens perdem massa- enmig de l'enorme llegat pedrolià. Qualsevol neòfit amb curiositat, qualsevol antic lector que vulgui recordar Pedrolo, trobarà en aquest llibre un bon punt de partida.

El volum consta de 8 capítols on Bennasar ens explica la seva relació, des de ben jovenet, amb la literatura de Pedrolo i on analitza les diferents facetes de la seva producció, tant des del punt de vista ideològic i polític (insubornable independentista d'esquerres lluitador per la llibertat) com des del punt de vista estrictament literari (conreador de tots els gèneres, transgressor, innovador, dinàmic, original i rupturista). Fa un repàs a la seva trajectòria, al paper que va jugar en el panorama literari del seu temps i reivindica allò que Pedrolo representa en realitat i sens cap mena de dubte. Enguany, quan es compleix el centenari del seu naixement, la celebració oficial de l'Any Pedrolo haurà de ser el moment per rescabalar-lo de manera definitiva.

El volum es completa amb fotografies, un final alternatiu que Bennasar proposa per a Mecanoscrit del segon origen, entrevistes a alguns personatges relacionats d'una manera o d'una altra amb l'escriptor segarrenc (Àlex Broch, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i d'altres) i un apèndix amb la seva bibliografia.    

Publicat per l'Editorial Meteora, és d'agrair l'edició d'aquest llibre: manejable, clara i pulcra i amb un format de lletra molt fàcil de llegir.

Un oceà de memòria, de Sebastià Bennasar

No és cap novetat, i li he confessat a ell en diverses ocasions, que la veu de Sebastià Bennasar m’agrada molt més quan no fa novel·la negra. Tant Nocturn de Sant Felip Neri com Cants de sirena negra em van semblar dues novel·les molt remarcables, i el mateix puc dir de la preciosa Un oceà de memòria, que he gaudit profundament en molt poques hores.

Tal vegada us preguntareu per què, atès que Bennasar és un dels bons coneixedors del gènere criminal, al qual s’hi dedica no només en qualitat d’escriptor, sinó també com a divulgador, estudiós i fins i tot docent. Doncs us ho respondré molt de pressa. En el tres llibres que he citat, Bennasar fa un exercici literari més treballat (o almenys així m’ho sembla), més interessant i més polit. Però no és aquest el principal motiu. El principal motiu té a veure amb el fet que aquesta veu “no negra” m’arriba molt més endins. És la veu de l’amic que estimo, la més genuïna, la més curulla de matisos, de sensibilitat, d’idees clares i de sentiments magnífics. L’escriptura d’algú que té moltes coses a aportar.

Un oceà de memòria és una novel·la breu, cadenciosa i pausada, que desgrana una petita part de la vida, ja quasi a la vellesa, d’un reputat professor universitari de Lisboa. Foragitat de les aules per entestar-se a nedar a contracorrent ‒una conseqüència gens estranya, per desgràcia, en el draconià món universitari‒, el professor rep in extremis una oferta de feina absolutament inesperada: tornar a la docència, fins a la jubilació, a la Universitat de la seva terra natal, les illes Açores.

Amb aquest punt de partida, Un oceà de memòria acaba esdevenint moltes coses diferents. D’una banda, es tracta d’un text suau i melangiós sobre la importància del passat, la reafirmació de la identitat i la complexitat de les relacions humanes. Un text històric, de denúncia, que indaga en la recuperació de la memòria i en la idea de justícia, que ens acosta a la realitat illenca de les Açores (una realitat que comparteixen totes les illes del món) i a la seva relació amb la metròpoli i amb el continent. D’una altra, esdevé una exaltació de la literatura i de la docència, de la poesia i de la paraula, en un bonic exercici metaliterari. No oblidem que Bennasar coneix bé les lletres portugueses després d’haver viscut quatre anys a Lisboa.

Però, per damunt de tot, Un oceà de memòria (el títol el trobo encertadíssim) és Bennasar en estat pur. Amb totes les seves preocupacions, amb totes les seves reivindicacions internes, amb el seu bagatge de coneixements i d’amor per la cultura. I amb els seus homenatges particulars, sempre generosos, envers les persones que han marcat la seva vida.  

Gràcies, Tià. No us la perdeu, lletraferits.

Cants de sirena negra, de Sebastià Bennasar

He de reconèixer que, malgrat l’amistat que ens uneix, encara em sorprèn descobrir les dues veus que conviuen dins d’en Sebastià Bennasar. D’una banda, la veu de l’autor irònic, descregut i una mica (o molt) esbojarrat que fa novel·la negra. D’una altra, la de l’escriptor carregat de sensibilitat que fou capaç de compondre una obra tan poètica com Nocturn de Sant Felip Neri i que ara ens delecta amb aquests Cants de sirena negra que ha publicat Edicions Saldonar. I no hauria de ser així, perquè Bennasar posseeix un estil ben propi, inconfusible, però no ho puc evitar.   

Escrita en mallorquí i en segona persona, Cants de sirena negra està molt ben documentada i té la mesura justa. Plena de picades d'ullet (des dels noms dels personatges als dels vaixells passant per segons quins fets històrics), la novel·la evoca amb delicadesa totes les lectures de joventut del seu autor, demostra la seva cultura literària, allò que l’ha fet xalar de valent des que era un lector de la primera volada. Estem davant d’una novel·la d’amor i d’aventures a l’estil dels clàssics del segle XIX. Els fantasmes de Conrad, Melville, Verne i Stevenson, sobretot de L’illa del tresor, es passegen per les pàgines del llibre de manera implícita i explícita, tot aconseguint des del principi fer les delícies dels consumidors.   

La novel·la té la mar com a protagonista. És una novel·la de vaixells, de tresors perduts, de sirenes i somnis. Una novel·la de fars i navegants, amb un vessant mediterrani i un vessant atlàntic i amb moltes històries secundàries dins de la història principal. Com un conte de contes. També és un llibre de viatges. Un viatge de recerca, un viatge iniciàtic, un viatge salpebrat de visites a llocs preciosos i de personatges positius, savis i entranyables. Un viatge refrescant en una canícula insofrible que ens calmarà la calor mentre acompanyem el protagonista en la seva recerca d’aquella sirena negra que un dia el va encisar. 

Explicat així pot semblar poc versemblant, però no ho és. Llegiu-la i ho descobrireu. La imaginació, la fantasia i les aventures formen part de la nostra vida. I de vegades resulta molt difícil saber on comença la ficció i on s'acaba. 

Lletraferits, estic segura que us agradarà. 

Nocturn de Sant Felip Neri, de Sebastià Bennasar

Book-tràiler de la novel·la

Una noia de bona família tancada en un casalot en penombres. Un músic, virtuós del violí, supervivent de la Guerra dels Balcans. Un aspirant a escriptor que s’arrossega per la ciutat inhòspita. Un llibreter de vell, una fidel serventa.

Una petita plaça, testimoni mut de massacres terribles, encastada en el cor d’una Barcelona explotada i bruta. Una plaça minúscula i vella que, tanmateix, el sol encara visita i que pot contenir totes les històries del món.       

Amb aquests elements, Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) construeix una novel·la intensa i lluminosa allunyada dels seus darrers registres, més vinculats al gènere negre. Una ficció ambiciosa i treballada, que brolla directament de la ploma d’algú que s’hi ha deixat més que la pell ˗segurament la pell i l’ànima˗ en cada paraula.

Nocturn de San Felip Neri és un relat bellíssim, una història d’històries. L’autor posa en joc una sèrie de recursos retòrics molt ben meditats i conforma un mosaic narratiu on conviuen veus i punts de vista diversos, que s’acoblen i es traven, però que se’ns presenten revestits de distints embolcalls. Focalitza la història en el personatge de l’escriptor, narrador protagonista que rebla el clau i s’adreça a ell mateix en una segona persona del singular d’un present d’indicatiu de caire majestàtic, que aconsegueix distanciar-lo suficientment del centre del relat:

...i tu parles a través d’aquests papers, de les tecles, perquè ningú no sabrà mai si aquest que escriu la teva història és un altre o ets tu mateix, com si simplement fossis una figura poètica i tota aquesta novel·la ˗si és que això és una novel·la˗ s’hagués d’escriure en la primera persona del singular. Com si fossis tu qui hagués d’inventar aquest escriptor que va omplint pàgines i pàgines per tal d’enfrontar-se als teus fantasmes...  

Aquest mateix personatge ens escriurà la història del violinista de Sarajevo i ens la llegirà en veu alta. Però el joc no es clou aquí, perquè d’una manera o d’una altra tots els personatges esdevindran narradors, tots ens deixaran acompanyar-los en el seu particular i fascinant viatge a través de l’espai i del temps. Perquè aquest és un dels aspectes de Nocturn de Sant Felip Neri ˗potser no el més destacat, potser no el més visible˗ però que relaciona la novel·la amb antecedents com Bearn o Mirall trencat. Estic al·ludint al pas inexorable del temps i a la desfeta d’una nissaga. Amb la mort de Clara, que ja trobem al primer capítol i que converteix la novel·la en una gran analepsi, s’acaba tot un món, que ella va desmembrant lentament, conscientment, pàgina rere pàgina, mitjançant el procés catàrtic de desmuntar la seva valuosa biblioteca.

Per damunt de tot, Nocturn de Sant Felip Neri és un reeixit exercici metaliterari. Els llibres, la literatura, la mateixa i diàfana consciència que el relat és un artifici que s’adreça a crits al lector extern, ens confirmen aquesta idea. El llibre està amarat dels àngels i dels dimonis literaris de l’autor: el recorregut per la història de la literatura universal, les referències a edicions, les al·lusions a trames i personatges, els paral·lelismes, les comparacions, les picades d’ullet... Bennasar es complau en parlar d’allò que el motiva, d’allò que el neguiteja, d’allò que el tortura. No hi ha concessions a la contemporització en l’actitud d’aquest escriptor mallorquí que sembla voler empassar-se totes les lletres de la història en cada novel·la.

Però Nocturn de Sant Felip Neri és encara molt més. Conté un recorregut amarg i esfereïdor per la més recent història europea, per la terrible Guerra dels Balcans, tan pròxima a casa i alhora tan llunyana... El terror, el genocidi, la massacra. Fent-nos caminar pel passat i pel present, Bennasar col·loca la nostra societat sota la lent del microscopi. La visió contemplada ˗cruel, terrorífica˗ el condueix a una única conclusió: només l’art, la cultura i la creativitat humana ens poden salvar. Els llibres que la Clara regala perduraran, com perduraran les notes de l’Adagio d’Albinoni o les imatges del quadre de Piero della Francesca que la noia heretà dels seus avantpassats.  

Nocturn de Sant Felip Neri és un al·legat brutal contra la guerra. Un retrat lúcid i inexorable del passat i del present en una Europa vella, podrida i malalta, tomba de milers de cadàvers durant segles de lluita. Però també és una novel·la plena de llum, de saviesa, de melangia. El narrador intern i el narrador extern es confonen en una simfonia de paraules que atrapen des del primer full. Tota la sensibilitat que cap en un homenàs tan gran com en Sebastià Bennasar abocada a Nocturn de Sant Felip Neri, una novel·la màgica.   

Aquesta ressenya també va aparèixer publicada al Portal de Cultura Núvol

Presentació del poemari "Llibertat", de l'Associació de Relataires en Català

Ahir va tenir lloc, a la Biblioteca del Vapor Vell de Barcelona (al meu estimat barri de Sants) una nova presentació de l’Associació de Relataires en Català. En aquest cas, la del poemari Llibertat, sisè volum de la col·lecció ARC/Meteora.

Com sempre que ens trobem, els relataires formem un grup de gent entusiasta i alegre, unida per l’amor a la llengua, a les lletres i a l’escriptura. Ahir es tractava d’un dia especial. A banda de la presentació del llibre, també era la “posada de llarg” de la nova cúpula de l’Associació. La nostra admirada presidenta anterior, Sílvia Romero, acaba de deixar el càrrec, de manera que l’acte d’ahir representà l’ocasió idònia per a l’estrena del relleu.

 

 

Sé que la nova presidenta, Montse Medalla, estava una mica nerviosa, però ho va fer perfectament bé. Resseguint com a fil conductor el tema del poemari, la “llibertat”, va construir un bonic discurs on no van faltar algunes citacions literàries per engrandir una qüestió tan punyent en la nostra situació actual. La llibertat amb totes les lletres, la llibertat com a persones, com a poble i com a artistes, com a afeccionats a la literatura. La Montse es va presentar i va presentar l’equip que l’acompanya en l’aventura de dirigir l’ARC: Mercè Bagaria i Sergi G. Oset. Dues persones estimades i entranyables, amb les quals he tingut el privilegi de compartir, a aquestes alçades de la meva pertinença a ARC, alguns moments inoblidables.   

També van intervenir, acompanyant la presidenta, Montserrat Lloret i Núria Niubó, dues de les poetesses que apareixen al recull. Ambdues van compartir amb nosaltres l’experiència en la composició dels seus poemes i el seu concepte de “llibertat”.

Evidentment, el plat fort de l’acte era la lectura. El matí s’inicià amb la recitació d’un magnífic text de Teresa Serramià (per a mi una amiga estimada que conec de Poesia Viva). Em sembla tan bo que el reproduiré, amb el seu permís, al final d’aquesta crònica. Tanmateix, la presentació d’ahir encara era més ambiciosa, ja que s’havia decidit aprofitar la trobada per retre homenatge, quan s’acaba de complir un any de la seva mort, al jove poeta valencià Salvador Iborra, assassinat a la porta de casa seva, al Barri Gòtic, el 29 de setembre de 2011.

El meu estimat Sebastià Bennassar, amic de l’ànima d’en Salvador, va enviar un text preciós. Com que viu a Lisboa, no hi va poder ser en persona, però sí en esperit. El seu record per a l’amic, a mig camí entre l’humor tendre i el plany sentit, fou llegit magistralment pel meu germà Elies Villalonga, company, com ja sabeu, en les aventures relataires. Amb això us podeu imaginar que els meus sentiments estaven a flor de pell. Em sento tan orgullosa del meu germà petit!

Va llegir molt bé, en el to precís, un text prou extens. També va recitar, amb l’encert de fer-ho en dialecte valencià, un dels poemes d’en Salvador (a banda de fer de rapsoda durant tot l’acte). Ja em perdonareu que dediqui aquestes línies a l’Elies, però crec que s’ho mereix (i la família tira, no ens enganyem; les germanes grans ja se sap com som).   

 

Tot seguit, Joanaina Font (guanyadora del Primer Premi de Poesia que porta el nom de Salvador Iborra) ens va llegir un poema, preciós, que un dia va decidir dedicar al desaparegut poeta, tot inspirant-se en un vers del seu darrer llibre, Els cossos oblidats (2009). Em va agradar molt conèixer la Joanaina. Tenim amics comuns i em consta que escriu molt bé.

La trobada va estar amanida per altres lectures, a càrrec de Núria López i Ferran Planell, que ho van fer perfecte! Tot plegat curull d’aplaudiments, emoció, fotografies, somriures, alguna llagrimeta i molta companyonia. Realment, els relataires som com una grandíssima família. Ens estimem, estimem la nostra llengua, estimem les paraules, les lletres, la literatura i gaudim profundament de les nostres trobades.

 

 

Em sento sempre molt feliç després de dies com ahir, que em demostren que, amb bona voluntat, tot és possible.

Que passeu un feliç diumenge, lletraferits.     

 

 

SOLS VULL CADENES DE L'AMOR, de Teresa Serramià

 

 

Sols vull cadenes de l'amor

 

sóc blanca alhora negra

i sóc de tots colors

sóc home dona nen– sóc indigent

i tinc mil noms mil cossos

mil sexes mil mirades

mil parles mil orígens

religions costums creences

i em cal la teva clau– deslliura'm

allibera'm i trenca'm les cadenes

l'asfixia el càstig la ferida prohibicions

tenalles del meu cor i de la ment

fanatismes fogueres

fronteres apartheids reixes barems

perquè jo sóc la teva set la fam el plor

la teva por

–sóc tu

 

Trobada de portals i blocs literaris a la Setmana del Llibre en Català

Ahir al migdia, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, vaig assistir a una agradable trobada organitzada pels espais literaris "L'illa dels llibres" i "Llegir en cas d’incendi". 

Una activitat on intercanviar idees al voltant dels portals i blocs literaris a la xarxa, sota el lema 'Els blogs i els portals literaris avui’.  

L'acte va comptar amb les intervencions de Jordi Milian de "L’illa dels llibres" com a moderador, Patricia Tena de "Llegir en cas d'incendi"; l’escriptor, periodista i blocaire Jordi Cervera; Neus Chordà de Chordà Comunicació i Ester F. Matalí de "Llibresperllegir".  

Vaig poder saludar molta gent coneguda, a alguns dels quals feia temps que no veia, com és el cas dels escriptors Xulio Ricardo Trigo i Coia Valls. Hi havia també Maria Dolors Sàrries i Jordi Fernando de l'Editorial Meteora i el meu estimat amic Sebastià Bennasar, amb els quals el dia anterior havia compartit trobada "negrota" a la Llibreria Catalònia (llegir aquí).

 

La conversa fou molt interessant. Va quedar palès l'interès de tot un conjunt de gent que treballen (que treballem) cada dia per la cultura i per la literatura, amb il·lusió i amb dedicació, esmerçant un temps que esgarrapem al nostre lleure i a les nostres activitats professionals. Cada un dels participants va exposar la seva experiència i va fer les seves aportacions.

Es van apuntar molts temes, entre els quals el camí que encara s'ha de recórrer per tal que certs sectors (com l'editorial) tinguin més present la importància dels webs, portals i blocs literaris. Internet és el futur i el camí s'ha d'anar obrint de mica en mica.

Xulio Ricardo Trigo també va posar damunt la taula un aspecte que em sembla important. La xarxa és un àmbit immens, obert a tothom, on qualsevol usuari pot penjar ressenyes i comentaris literaris. Òbviament, si no es fa des del rigor, aquesta facilitat pot  comportar  confusions, errors, recomanacions poc serioses i mal documentades o sense cap interès. Va suggerir una idea: la de crear algun tipus d'espai on s'agrupessin els llocs de veritable solvència. 

Jordi Cervera, tan amable com sempre, em va veure entre el públic i em va convidar a dir alguna cosa. Va insistir en el meu activisme a prova de bomba, la qual cosa li agraeixo molt. Em va agradar  poder sumar-me a una activitat amb la qual, òbviament, em sento tan identificada.     

 

Us enllaço aquí l'entrada de "L'illa dels llibres" on, si ho voleu, podreu seguir l'àudio de la trobada.        

En fi, que no cal dir res més. Amics: La cultura no és un luxe. Per sort, encara en som uns quants que ho tenim ben clar.