Lectures i més lectures

 

Reprenem la tasca de consignar la llista de les meves lectures. Allà va, lletraferits. 

Consumits pel foc, de Jaume Cabré

La darrera i controvertida novel·la de Jaume Cabré, de difícil catalogació. La lectura és agradable, té coses que enganxen, però no m'atreveixo a emetre un veredicte ferm. Em va descol·locar, no tinc clar on situar-la. En qualsevol cas, el meu Cabré continua essent el de Viatge d'hivern. 

Una història real, de Kate Reed Petty

Una novel·la diferent que m'ha interessat i agradat. Els recursos narratius (variats i inesperats) la doten d'un aire particular i fresc. Hi trobem una mica de tot (gènere epistolar en forma de correus electrònics, escenes de cinema, diverses persones narratives inclosa la segona, punts de vista canviants). La història també m'ha agradat, explicada d'aquesta manera tan poc convencional. Endavant si la voleu llegir.

No-res, de Janne Teller

En acabar la novel·la, em vaig sentir trasbalsada, just després de moments d'emprenyamenta i incomoditat durant la lectura. Em sentia molesta, sorpresa i colpejada. I pregunto: No era el que deia Kafka, tanmateix? Que la bona literatura ens ha de colpejar? Doncs això.  

Un amor, d'Alejandro Palomas

Darrera novel·la de la trilogia de Palomas (les anteriors: Una madre, Un perro). La vaig acabar amb el cor encongit. Per la mort de la protagonista, Amalia, que no havia succeït quan Palomas escrivia la novel·la. La seva mare. La de debò. No em malinterpreteu: com sempre, vaig riure molt llegint el llibre. Vaig riure molt i em vaig emocionar molt. No és un llibre trist, és un llibre intens, però ple de coincidències i premonicions. Un plaer immens, sempre, llegir l'Alejandro. Un home que destil·la tendresa per tots els porus de la seva pell. Me l'estimo molt. I parla dels sentimens amb tanta profunditat i franquesa que representa un model d'honestedat.  

Carrer de les botigues fosques, de Patrick Modiano

Feia temps que estava a la pila, esperant. Premi Goncourt 1978. M'ha semblat estrany que li atorguessin el premi. El llibre està com a mig fer. Li he trobat a faltar el cop de puny. La història que explica, que és punyent i ben travada, tenia a priori tots els ingredients per convèncer (i molt). Però està narrada des de tanta distància, tan allunyada del sentiment, aprofundint tan poc en la interioritat del protagonista, que m'ha deixat freda. No puc dir que no m'hagi agradat, però... no l'hi regalaria a ningú. 

L'amor d'Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Una petita joia d'aquestes que ens col·loca Viena Ed. davant del nas. Entres a una llibreria, la veus i no pots no endur-te-la. Una història pausada, plena de desencontres, trista. Amb la bellesa de les paraules i la música de contrapunt, el lector no pot deixar de plantejar-se quantes dones, al llarg de la Història, han viscut les renúncies que viu Erika Ewald. Quantes dones, per un encotillat sentit de la moral, de la decència i del deure, han malbarat la seva vida sense remei. I quants homes, des de la seva posició de privilegi, hi han contribuït. Un text breu, escrit en la joventut de l'autor. Però ja ho sabeu, Zweig és sempre Zweig.

L'estranya desaparició d'Esme Lennox, de Maggie O'Farrell

Vaig acabar la novel·la amb un nus a la gola. Les darreres pàgines són espectaculars. Ho són com tot el text, en realitat. Un text que va in crescendo, destil·lant de mica en mica informació i sentiment. La delicadesa narrativa, a moments gairebé poètica, no ens ha d'enganyar. La història que conté la novel·la és terriblement dolorosa i injusta, brutalment anorreadora, i per això el cor et va a cent mentre la llegeixes i l'acabes, i mentre constates que tot allò que sospitaves és cert i et preguntes quantes dones, quantes, han viscut al món, en tots els indrets i totes les èpoques, situacions com aquella, i et respons que segurament moltes, moltíssimes, i la resposta fa mal. No deixeu de llegir aquest llibre.  

Satèl·lits, d'Elisenda Solsona

Un llibre de difícil definició: 8 contes que acaronen el fantàstic, l'insòlit i el meravellós. Rere l'eix vertebrador d'un fet tan inaudit com la desaparició de la lluna, les vuit històries ens remeten al conflicte i al patiment de les relacions humanes. Són textos marcadament humans, però alhora indiscutiblement màgics i originals, on res no és el que sembla. Com a lectors, ens generen la mateixa atracció que pot generar la lluna absent. Pensava que eren relats de ciència-ficció més pura. Després he vist que són molt més personals. I molt interessants.   

El festí de Babette, d'Isak Dinesen

Isak Dinesen, pseudònim de l'autora danesa Karen Blixen, una de les escriptores més reputades de Dinamarca i coneguda especialment per les memòries de la seva estada a Kenia, signa aquesta autèntica delicatessen que és El festí de Babette, que gairebé tothom coneix gràcies a la fantàstica pel·lícula de 1986 dirigida per Gabriel Axel. Viena Ed. ens torna a temptar amb aquesta delícia. No trobo una altra paraula. Delícia. Viena ens tempta i nosaltres hi hem de caure. Només cal recordar allò que deia el gran Oscar Wilde: "La millor manera de véncer la temptació, és caure-hi". Doncs vinga.    

Piranesi, de Susanna Clarke

M'ho vaig passar genial. No podia parar de llegir. Un text fantàstic, que et manté en tensió, amb una veu narrativa extraordinària. Una primera persona que sorprèn pel seu to (no vull revelar res més) i que ens aboca a reflexions profundes. Una novel·la amb un important rerefons filosòfic, però que es llegeix en un sospir. Té molts nivells de lectura, la qual cosa només succeeix amb les obres bones. Recomanada a tothom, amants i no amants de la ciència-ficció. Humanista, clara, original. No us la perdeu. 

 

Toca un resum de lectures

 

Ja som al juliol. I des de les lectures de 2020 no havia tornat a fer cap post. Ja toca. Però, com sempre, la feina m'aclapara. Ara he trobat un foradet. No m'allargaré massa, però almenys quedarà constància de tot de títols que estaven pendents. 

Som-hi!  

Neko Cafè, d'Anna Sólyom

Una petita meravella d'amor i empatia envers els gats i envers les altres persones. Un llibre d'amistat i ajuda escrit per l'autora hongaresa resident a Barcelona Anna Sólyom. El vam llegir en un dels meus clubs de lectura virtuals, Amb D de Dona, i vam poder comptar amb l'autora el dia de la posada en comú. Un encant de persona, com la seva novel·la. 

 Una madre, d'Alejandro Palomas

Què puc dir de l'univers de l'estimat Alejandro Palomas que no sapigueu? Una madre és la primera novel·la de la trilogia que continua amb Un perro i Un amor. Jo vaig llegir primer la segona. Ara ja estic en ordre i em falta la tercera. Ningú com Palomas per reflectir de manera autèntica i franca els sentiments humans, les relacions familiars, les contradiccions i les pors que tots portem dins. Ningú com ell per escriure la veritat des de la veritat. La lectura d'Una madre em va resultar especialment agredolça. Jo sabia que la mare de Palomas estava molt greu, i finalment va morir mentre jo gaudia de la novel·la. Aquestes coses que té la vida. 

 El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Un clàssic català modern que han llegit diverses generacions perquè fa temps que forma part dels plans d'estudi de l'ensenyament secundari. Una novel·la preciosa, qui sap si un cant a la redempció personal des de la música. La feina de lutier que salva el protagonista mentre està tancat al camp de concentració d'Auschwitz. La potència del record amb el pas del temps. Les coses que el temps no pot esborrar. Bellesa. 

 Flush, de Virgina Woolf

Una delícia. Senzillament, una delícia. Un llibre de Virgina Woolf que, inexplicablement, no havia llegit. La traducció de l'edició de l'Avenç l'ha fet en Jordi Fernando, i és absolutament extraordinària. La veu de Virginia Woolf, magistral, sempre crítica, ressona amb uns tons molt diferents dels acostumats. La tendresa, l'amor incondicional d'un gos i la seva mestressa, la poetessa britànica Elizabeth Barrett. El llibre porta un subtítol: Una biografia. I sí, és la biografia del gos, no pas la de Barrett. A través dels ulls i les vivències d'aquest cocker spaniel entranyable, contemplem la vida i els costums d'una època que ja no hi són. No us la perdeu per res del món, lletraferits. 

De pedra i os, de Bérengère Cournut

Una novel·la insòlita, diferent, que explica la vida d'una dona inuit i la seva comunitat des de dins. És un text dur i sorprenent. Una obra amarada de poesia, de llegendes, de veus que ressonen, d'éssers que ja no hi són. Resulta corprenedor comprovar que, en aquest planeta, hi ha comunitats per a les quals la vida consisteix, simplement, en aconseguir sobreviure. Envoltats de perills, assetjats pel rigor del clima i de la natura, cada dia viscut és una batalla guanyada. Una lectura que ha esdevingut una gran sorpresa. Una petita delicatessen, podríem afegir. 

La casa de la veranda cega, de Herbjorg Wassmo

La casa de la veranda cega és el primer llibre de la dita "Trilogia de la Tora", de l'autora noruega Herbjorg Wassmo. És un dels primers títols publicats per la nova editorial Nits Blanques, que ha assumit la tasca de publicar en català els grans autors de la literatura nòrdica. La novel·la és molt dura. Ens acosta als primers anys de la Tora, la protagonista, que viu un infern a mans del seu padrastre enmig de la inclemència d'un petit poble en un fiord del nord de Noruega. La veu de l'autora és especial, ens acosta a la realitat de manera molt plàstica. La realitat terrible de les criatures com la Tora, filla d'una dona noruega i d'un soldat alemany (els alemanys van ser al país molt de temps durant la Segona Guerra Mundial), que han de suportar el rebuig i el menyspreu dels seus conciutadans. Molt interessant, i ens ajuda a conèixer circumstàncies de les quals en sabem molt poc. 

La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier

Al llarg de la història de la literatura, han existit autors que han escrit novel·les memorables. Aquestes novel·les, si han fet molta fortuna, de vegades han eclipsat la resta de la seva producció, sovint injustament. Penso que tal vegada és el cas de Daphne de Maurier amb Rebecca. Per això he llegit aquests contes amb tanta atenció i amb tant delit. I no he patit cap decepció. Són una autèntica meravella. Misteri, ambigüitat, suspens, fantasia i realisme a parts iguals, situacions inexplicables, crims. He xalat com una boja.   

  Hamnet, de Maggie O'Farrell

Un llibre que ha tingut un gran èxit arreu del món. L'autora s'aproxima a la vida privada de William Shakespeare des de la seva intimitat. El nom del seu fill dona títol a la novel·la. Els fets no són reals, tret d'alguns trets i qüestions, perquè se sap molt poc de la vida de Shakespeare. O'Farrell recrea tot un univers, a mig camí de la realitat i la ficció, que enganxa el lector des de la primera pàgina. Paga moltíssim la pena. Una manera diferent de tractar les relacions entre la dimensió privada i la pública d'un geni. 

   Tres dones, de Lisa Taddeo

Es tracta d'un enorme treball periodístic, narrat en forma novel·lada. Les vivències, inquietuds i patiments de tres dones molt diferents en relació amb l'amor, el sexe, el desig, els silencis, els homes, la família, etc. Un dels casos m'ha interessat i agradat molt. Els altres dos no tant. L'he trobat una mica llarga. I és molt americana. M'ha funcionat més bé si m'ho prenia com una novel·la. Quan pensava que era veritat, em sentia més deslligada del relat. Em cansa una mica la importància que atorguem al sexe en aquesta societat. 

Fins a la pròxima tongada, lletraferits    

La serp arrugada (Un conte per a nens)

Bon dia, lletraferits. 

Avui comparteixo amb vosaltres un relat per a nens que he escrit per felicitar els 50 anys del meu germà Elies. És un relat que recorda els que jo m'inventava per a ell quan era un nen petit. Espero que us agradi.  

LA SERP ARRUGADA

La Carlota, que té vuit anys i és molt eixerida, viu amb el seus pares en una casa gran i lluminosa enmig de la natura. A prop de la casa hi ha molts arbres i plantes, i també bonics camins de terra per on la Carlota fa voltes sovint amb la seva bicicleta.

Un calorós dia d’estiu, mentre passejava tranquil·lament, la nena va distingir a la vora del camí una cosa que li va cridar l’atenció. De primer li va semblar un bastó llarg i tort, però després va veure amb sorpresa que aquell bastó s’estava bellugant! Plena de curiositat i una mica espantada, la Carlota va baixar de la bici i s’hi va apropar.  

De seguida va comprendre que no existia cap bastó, i que allò que es bellugava en realitat era una serp de color fosc, que semblava molt malalta. Tenia la pell bruta de fang i estava plena d’arrugues, com els pantalons i les camises que la mare treu de la rentadora. La serp va mirar la nena amb ullets de pena i es va arrossegar una mica, però tenia els anells tan arrugats que no podia avançar.

-Què t’ha passat? -li preguntà la Carlota.

A la serp, que es deia Sabina, li va caure una llagrimeta.

-M’he ficat dins del riu per refrescar-me una mica, però he quedat atrapada entre unes pedres. Tot estava ple de fang. M’ha costat molt sortir. I quan he sortit, estava així, arrugada.

-I no et podràs curar?

-No ho sé. Abans no m’havia arrugat mai.

La Carlota, compadida de la pobra serp, va començar a pensar. Havia de trobar una solució! De sobte, li va venir al cap. És clar! De la mateixa manera que la mare planxava els pantalons i les camises, ella planxaria la Sabina. I dit i fet. Va carregar la seva nova amiga a la cistelleta de la bici i es va afanyar a pedalejar cap a casa. 

-Mama, necessito la planxa! -va cridar quan va arribar- És urgent!

Li va explicar tot a la mare i ella va decidir ajudar-la. Naturalment, no podien escalfar massa la planxa, perquè haurien socarrimat la Sabina. Així que la van programar en una posició tèbia. Van estirar la serp damunt del llit i la van planxar a poc a poquet, anell per anell, amb la planxa a temperatura suau. La Sabina sospirava de felicitat, ara que anava recuperant la forma habitual. Després, va fer la migdiada tota la tarda i així es va acabar de trobar bé. 

Des d’aquell dia, la nena i la serp es van fer inseparables. La Carlota li havia salvat la vida i la Sabina es va quedar a viure al seu jardí. Jugaven i passejaven juntes i s'ho passaven d'allò més bé. Eren felices. I la seva bonica amistat ja va durar per sempre. 

                    AQUÍ PODEU ESCOLTAR EL RELAT EN AUDIO GRAVAT PER ENVEUALTA 

Setze anys de la mort de Floquet de neu: us ofereixo aquests dos meus relats.

El passat 24 de novembre es van complir 16 anys de la mort de Floquet de neu. Aprofitant aquesta avinentesa, hem enregistrat en àudio dos relats que vaig escriure fa temps. Els heu d'escoltar en l'ordre que us trobareu aquí. El primer es titula Davant del vidre i el segon A l'altra banda. El primer descriu un fet real que vam viure, exactament com l'explico, amb el meu germà petit. Espero que us agradin. Jo encara sento l'emoció i la tristesa d'aquell dia.     

DAVANT DEL VIDRE

A L'ALTRA BANDA

Un circ al pati de casa, de Damià Bardera

Ja fa molt de temps que sóc una incondicional admiradora de la literatura de Damià Bardera, tal com podeu comprovar llegint les ressenyes (publicades en aquest mateix bloc) de les seves obres Nens de llet i Viladelsac. Per això estic tan contenta que a principis d'any l'Editorial Empúries hagi tret al mercat aquest recull de contes, Un circ al pati de casa, que inclou alguns textos inèdits i d'altres que formaven part del seus llibres (tots publicats amb El Cep i la Nansa), Fauna animal (2011), Els homes del sac (2012), Els nens del sac (2013), Contes de propina (2014) i Nens de llet (2016).  

Malgrat conèixer prou a fons alguns dels seus textos, tornar a endinsar-me en l'univers Bardera ha estat novament un plaer i una experiència. Mai no et canses de comprovar la seva capacitat per bastir tot un món -intens, potent, atemporal i únic- que resulta capaç d'abduir el lector més exigent. Des de la reutilització i capgirament de gran part dels motius dels contes clàssics (i universals), des de la reinterpretació delirant dels tòpics i dels personatges, des del llenguatge més planer però més desinhibit, Bardera ens proposa trencar fronteres, destruir tabús, esmicolar mites. No és gens banal aquesta voluntat. No és banal i tampoc no és fàcil, i encara menys en l'àmbit poc favorable (per diglòssic, inevitablement reduït i de vegades escàs de mires) de la nostra literatura. A més, i per acabar-ho de complicar, Bardera es dedica al conte, a la distància breu. I no podem obviar, tot i haver de reconèixer que en els darrers anys s'han produït esperançadors avenços en aquest sentit, que els reculls de relats no són els preferits de les editorials, no són el camí més còmode per triomfar en el món literari. 

Des de l'inici, la proposta de Bardera ha estat extremament intel·ligent, fresca i necessària en el nostre entorn, una literatura que obre dimensions i que posseeix, sempre, un rerefons crític i filosòfic de primer nivell. Quan hi entrem, hem de passar de manera inevitable per una fase de desconcert, de meravellós desconcert, si se'm permet dir-ho així. Ens preguntem: què està fent aquest home? com se li ha acudit això? què hi té dins del cap? Ens preguntem tot això mentre continuem llegint i, sense adonar-nos-en, acabem caient de quatre grapes en la seva trampa de narrador de raça. I aleshores ja està. Ens ha atrapat i no hi podem fer res. 

Sobre Bardera escriu Matthew Tree, que dit sigui de pas fou qui me'l va donar a conèixer:

Contes de fades actualitzats, torçats, estrafets i tan desconcertants que lluny de ser aprofitables per llegir a l'hora d'anar a dormir, més aviat us mantindran desperts una bona estona.  

Ho subscric completament. I com que el millor és que ho comproveu vosaltres mateixos, aquí us deixo un relat de Bardera que a EnVeuAlta vam enregistrar en àudio fa uns quants mesos. Es titula La muntanya i és breu, no patiu. Però no us el perdeu. Demostrarà tot el que he dit, us deixarà sorpresos i, seguríssim, que us encantarà. 

LA MUNTANYA

Aquesta ressenya també s'ha publicat a L'illa dels llibres

El meu relat "Un matí de desembre" enregistrat EnVeuAlta

Aprofitant que s'acosta el dia de Sant Jordi, us volem, des d'EnVeuAlta, fer un regalet. Es tracta del meu relat intitulat Un matí de desembre, que hem enregistrat en àudio i que té l'honor de ser el text número 100 de la nostra pàgina web. 

És un relat de 2013, que es va publicar inclòs en el recull de relats i altres manifestacions literàries i artístiques intitulat La llibrera de Portbou. És un conte que jo m'estimo molt i que s'escau perfectament amb l'efemèride de Sant Jordi perquè parla de llibres i de llibreries, de lectors enfervorits i d'amor per la literatura. 

Espero que us agradi, lletraferits. De tot cor. 

UN MATÍ DE DESEMBRE

El meu relat "Habitant de carrer", ara en àudio

No us perdeu aquesta gravació que hem fet a EnVeuAlta del meu relat "Habitant de carrer". No us en penedireu. La meva sòcia estimada, la Maribel Gutiérrez, s'ha superat. Escolteu fins el final i us ho passareu pipa, us ho ben asseguro, lletraferits. 

HABITANT DE CARRER

Tot escoltant Manuel de Pedrolo. Avui, un relat en àudio: "La pipa"

Amb motiu d'aquest fascinant Any Pedrolo que oficialment (només oficialment, perquè hi ha molts projectes en marxa) s'acaba a finals d'aquest mes, EnVeuAlta també ha volgut col·laborar amb una contribució. 

Ens ha semblat un bonic colofó. Així que hem enregistrat un text de l'autor, que volem regalar amb molt d'afecte a la seva filla Adelais. 

Es tracta de "La pipa", el primer relat conservat de Manuel de Pedrolo. És una història amb base real, tal com expliquem breument al final de la gravació. 

Esperem que us agradi. Nosaltres hem gaudit molt fent-la i ens hem sentit inmersos sense remei en l'univers pedrolià, tan ric i divers. 

Pitgeu sobre el títol i el podreu escoltar. 

LA PIPA 

El meu relat "El cedre blau" ara EnVeuAlta

Un altre dels meus relats enregistrat EnVeuAlta. Es tracta d'El cedre blau, que descriu un indret real i molt estimat per mi. Ara mateix un lloc que m'emplena l'ànima de nostàlgia. Espero que us agradi. 

EL CEDRE BLAU

8 contes de Nadal, de Pere Calders

Fa dos diumenges vaig anar al Mercat de Sant Antoni. Recentment inaugurat després de tant temps d'obres, em feia molta il·lusió veure com havien quedat les parades de llibres vells. Evidentment, aquell sabor de lloc antic l'han perdut una mica, però, com a contrapartida, es poden visitar molt bé, són més espaioses i s'hi transita millor. D'altra banda, els comerciants són els de sempre, farcits de tebeos, còmics, revistes, llibres de tota mena. En fi, una meravella per als malalts com jo. 

Em vaig firar, naturalment. 5 llibres se'm van enganxar a les mans i em van acompanyar cap a casa. 5 petites (o grans) obres que se sumen al munt gairebé incomptable de volums que tinc pendents i que fan cua pacientment per tots els racons on troben un foradet. 

Un dels llibres al·ludits és del gran Pere Calders. No me'n vaig poder resistir, esclar. Es tracta de 8 contes de Nadal i els he devorat en un tres i no res (són breus), tot i que la calor que estem patint en ple mes de juliol contribueix molt poc a l'hora de crear l'ambient necessari. 

No faré ara la ressenya detallada dels 8 relats, que estan recollits en una edició de tapa dura, regal de la Diputació de Barcelona als usuaris de la Xarxa de Biblioteques el Nadal de 2007. L'exemplar que vaig comprar encara duia el revestiment de plàstic amb què anava protegit. Quina llàstima. Algú el va tenir a les mans i no el va destapar. No sap el que es va perdre. 

Les 8 històries, que tenen les festes de Nadal com a motiu central, són Calders en estat pur. Humor, ironia, desmitificació, ruptura, màgia, tendresa, delicadesa i bona escriptura. Van introduïdes per un pròleg del malaguanyat Jordi Castellanos. El pròleg s'intitula "El somriure com a bisturí". Amb això ja està tot dit. Ningú com Calders per furgar en l'ànima humana des de posicions que ens causen incomoditat i hilaritat a parts iguals. 

Amb la voluntat de deixar constància en els blogs de totes les lectures que faig, he volgut parlar-vos també d'aquesta. Per això i per un altre motiu: el plaer immens, sempre, de rellegir un monstre de la literatura com el nostre venerable Pere Calders. 

Bona dia i bona calor, lletraferits. 

             

Relats d'un futur imperfecte, de Mariló Àlvarez Sanchis

De vegades ens cauen a les mans regals inesperats que, així sense més, ens alegren la vida. Això és el que m'ha succeït amb aquest magnífic recull de relats (9 en total) escrits per Mariló Àlvarez Sanchis i aplegats sota el títol, ben adequat i gens tranquil·litzador, de Relats d'un futur imperfecte. 

L'autora és valenciana, és periodista i és ben jove (va néixer l'any 1987) i vosaltres la coneixeu en aquest blog a través de la ressenya de la novel·la breu La primera onada, que vaig penjar no fa gaire. Si aquella novel·la ja em va agradar i em va resultar prou prometedora, les històries que ara tenim entre mans encara m'han semblat més rodones. Són inquietants ficcions futuristes, distòpiques, apocalíptiques, desesperançades i dures. Terribles distorsions que ens parlen críticament d'una humanitat deshumanitzada, d'un món anòmal i trencat, d'un avenir incert al qual semblem abocats sense remei. 

M'ha fascinat la imaginació de Mariló Àlvarez, capaç de fusionar-se intertextualment amb tot un conjunt de referents que jo també comparteixo. Des d'Edgar Allan Poe a Oscar Wilde (Wilde sempre, sempre Wilde!), de H. P. Lovecraft a Jules Verne. Els seus relats estan amarats d'aquell rerefons seriós i reflexiu que cal demanar a tota obra literària i que el fantàstic i la ciència-ficció, quan són de qualitat, ens ofereixen de manera inequívoca. Àlvarez es planteja qüestions bàsiques sobre la deriva de la nostra espècie i sap impregnar els textos d'un humanisme reconfortant, però sense permetre que perdin la frescor que cal exigir al gènere. Alguns finals són més esperats, d'altres no tant, però el millor acostuma a ser el desenvolupament de la història, la seva capacitat de captar la nostra atenció. 

El volum m'ha despertat diverses sensacions i em resultaria difícil decidir-me per un relat en concret. Tanmateix, la meva sorpresa va ser majúscula quan, només encetar el llibre, vaig topar amb Heavens Inc., un text que posseeix força punts en comú amb el meu relat Per sempre, recentment publicat a l'antologia de diversos autors intitulada Visions del Purgatori. Malgrat que la manera d'enfrontar el tema és absolutament diferent, el sentiment que anima ambdues narracions s'assembla força. 

La tria és possiblement la història que més m'ha impactat, que més mal m'ha fet. Em va deixar tocada, així de clar. Però no revelaré res, resultaria imperdonable. El volum s'ha de descobrir morosament, amb calma, i anar gaudint de cada una de les històries. 

Per acabar, vull agrair a Mariló Àlvarez el magnífic colofó de Relats d'un futur imperfecte, amb aquest homenatge preciós a Jules Verne que és Mobilis in mobili. El ressò de la veu del Capità Nemo i l'estela silenciosa del Nautilus travessen de cap a peus una història que m'ha encantat. 

Felicitats, Mariló. Lectura molt recomanable. 

          

L'Etern retorn, d'Asmaa Aouattah

L'Etern retorn, de l'escriptora amaziga Asmaa Aouattah, és un llibre molt bonic, una petita delicadesa -publicada per Voliana Edicions- que he llegit amb delectança, però sense parar. 

Es tracta d'un recull de 18 contes que ens transporten a noves realitats, a noves maneres d'enfrontar l'entorn i la vida. 18 contes que ens fan baixar del tren d'occidentals melic-del-món i ens mostren la relativitat de tot allò que tenim tan clar. 

Bàsicament, Asmaa Aouattah reflexiona sobre el passat deixat enrere, sobre la situació d'un poble i d'una cultura vistes des d'un present que se situa en un espai diferent a l'espai d'origen. Com es mouen a casa nostra les persones de fora? Com perceben la nostra manera d'enfrontar l'existència? Com s'adapten als nostres costums? I encara més... Fins a quin punt trenquen els lligams, per més dolorosos que siguin? 

El recull és divers i els relats caminen en direccions de vegades oposades. Van des de la nostàlgia a la renúncia, passant per el reconeixement del patiment i la injustícia de certes qüestions inherents al lloc de procedència. Tanmateix, L'Etern retorn no és un llibre trist ni malenconiós, no és un llibre condescendent ni de queixa. Al contrari, Asmaa Aouattah se sap situar, des de la distància que li permet l'exercici d'un humor i una ironia finíssims, en un just terme mitjà, amb la capacitat de valorar cada qüestió des de la posició que li pertany. 

Hi ha un fil conductor que sobrevola el volum: el paper de la dona. Com hi diu a la contraportada:

Relats, majoritàriament, de dones valentes i desacomplexades que necessiten tallar les cordes que les lliguen a l'opressió o que ja han tallat aquestes cadenes. Sempre amb el desig de mostrar olors i realitats difícils d'una banda i l'altra de la riba. 

Impagable el relat intitulat La forquilla, el ganivet i la dignitat per terra. No hi ha res cert ni inqüestionable, tot és relatiu. Llegir-lo hauria de ser un exercici obligatori per a tothom.            

A banda i banda del límit, d'Antoni Munné-Jordà

A banda i banda del límit és el darrer recull de relats publicat pel mestre i savi Antoni Munné-Jordà. Li dic mestre i savi perquè és el que és, tothom que el coneix ho sap. Un mestre i savi humil i especial, amb una personalitat encisadora que el converteix (ho sento Antoni, potser un dia passarà, no et garanteixo que no) en un perfecte personatge de ficció. Se'm fa difícil d'explicar, però ho sento així. No sabeu com em tempta la idea d'incloure'l en alguna de les meves històries. 

A banda i banda del límit, publicat per la petita i selecta editorial El Cep i la Nansa, contravé totes les convencions dels reculls de relats. No té un fil conductor que el defineixi, cosa que tradicionalment sembla una exigència indefugible a l'hora de publicar, i aquesta heterogeneïtat a mi m'agrada molt. En el cas de A banda i banda del límit està plenament justificada, ja que les històries abracen un període d'escriptura molt extens, entre 1970 i 2017. Algunes eren inèdites i d'altres havien aparegut en espais de difusió reduïda.   

Quan hom coneix Munné-Jordà, no pot deixar de sorprendre's davant de la varietat de registres que el recull palesa. Exercicis literaris diversos, relats d'un erotisme o d'una escatologia que superen tots els límits (i que lliguen molt bé amb el títol, és clar), alguna incursió mig "negre", un parell de relats que emocionen molt, una constant indagació al voltant del fet creatiu... El mestre posa al servei del lector tota una vida de recerca literària. 

El llibre es llegeix en un tres i no res, obligant-nos a modificar els esquemes a cada nova proposta, però sempre travessat per l'excel·lent prosa de l'autor, que té el detall d'incloure unes postil·les finals que ens aclareixen moltes qüestions al voltant dels textos i que ens permeten respirar una mica (buf, tot té un sentit, el mestre savi continua amb el cap clar). 

Bromes a banda, us recomano molt que busqueu el llibre i us hi endinseu. Sempre resulta altament recomanable traspassar línies, creuar fronteres,  transgredir formalitats i col·locar-nos a ambdues bandes dels límits. Antoni Munné-Jordà ho fa sense embuts, perspicaçment, amb l'agudesa i la intel·ligència que el caracteritzen.  

Que en gaudiu molt i feliç cap de setmana, lletraferits.