El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 4 de novembre de 2018

Col·lecció particular, d'Esperança Camps




Avui us porto una novel·la breu d'Esperança Camps que he llegit fa uns dies. És breu, realment, perquè són 137 pàgines en un format petit de la desapareguda Editorial Moll. Un format minúscul, de joia veritable, en una col·lecció que es titula, precisament, Biblioteca de Les Illes d'Or. 

La novel·leta, tristament, no es deu poder trobar si no és per casualitat o per Internet. Tanmateix, data tan sols de l'any 2012 i constitueix una mostra més de l'escriptura de Camps en estat pur. 

Un sol paràgraf, és la novel·la. Un sol paràgraf de 137 pàgines sense cap punt i a part. Tanmateix, es llegeix d'una urpada, voraçment. I no resulta en cap moment ni feixuga, ni complexa, ni críptica. És aquesta facilitat de Camps per explicar fluidament tot allò que veu i sent, la descripció d'una societat malalta i materialista on, com ella va dir en una entrevista: "Qui doblers toca, ses mans se n'unta".

Us deixo aquí l'enllaç d'aquesta entrevista, al Digital Núvol, perquè ningú millor que l'autora us en farà cinc cèntims. 

Tot i que sigui difícil, mireu de trobar el volumet. Jo l'he gaudit a fons. Estic segura que vosaltres també. 

Feliç diumenge, lletraferits. 





dimarts, 30 d’octubre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Introducció a l'ombra





Avui us porto una de les novel·les de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'Introducció a l'ombra, escrita l'any 1956 però publicada per primer cop el 1972. Introducció a l'ombra és un text breu (131 pàgines en l'edició de Pagès Editors de 2016) on Pedrolo indaga al voltant d'alguns temes clàssics del gènere: la relació espai/temps, l'existència d'universos alternatius i les fronteres d'allò que coneixem. El rerefons del relat és clarament filosòfic i palesa el ric conjunt d'interessos i lectures (també plenament científiques) que amaren el vast univers de coneixements de l'autor.   

No podem acostar-nos vertaderament a la figura de Pedrolo sense tastar tots els gèneres que va conrear. El corpus de la seva narrativa forma un conjunt indestriable on, com en un enorme trencaclosques, hi anirem trobant una peça rere l'altra. Amb Introducció a l'ombra, Pedrolo s'insereix de ple en la narrativa de ciència ficció especulativa amb la utilització erudita de les teories físiques, geomètriques i matemàtiques imperants. 

Aprofitant la celebració del centenari, Margarida Aritzeta ha escrit una novel·la, Quimera, que és un homenatge a Introducció a l'ombra i a Manuel de Pedrolo. La vam comentar aquí i si voleu podeu llegir la ressenya. 

Us deixo amb les imatges d'algunes de les cobertes de la novel·la al llarg del temps. Que passeu un bon dia, lletraferits. I, sobretot, no deixeu mai de pedrolejar.   

  






divendres, 5 d’octubre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Successimultani




En l'esdevenir de les lectures pedrolianes d'enguany, avui li toca el torn a una novel·la que és una veritable delícia. Em refereixo a Successimultani, escrita entre novembre i desembre de 1979 i publicada en primera edició el 1981. 
La novel·la s'emmarca dins la producció pedroliana de ciència-ficció i té un antecedent, que fou el seu embrió, en el relat "La noia que venia del futur", inclòs dins del recull Trajecte final, de 1975.  

La història és un exercici de precisió que especula al voltant de l'atzar i de l'existència humana des de l'atractiva possibilitat de viatjar en el temps, un dels grans temes del gènere i una de les grans obsessions de l'ésser humà. Aprofitant el motiu, Pedrolo teixeix un entramat que enganxa el lector des de la primera pàgina. D'una banda, per la pura qüestió vinculada als viatges temporals i la curiositat que genera el tractament del tema. D'una altra, perquè Pedrolo sap construir com ningú una trama engrescadora on el factor humà (l'amor, la mort, l'entrega i la incertesa) ens manté dins d'un terreny conegut i 
amb la llengua fora.    

Pagès Editors va reeditar l'obra l'any 2006, de manera que es pot trobar sense problemes. És d'aquelles novel·les que hom devora i que sap molt greu que s'acabin. Un text que deixa petjada i que es pot gaudir sobradament sense ser especialment afeccionat a la ciència-ficció. Aquesta puntualització la faig perquè encara hi ha lectors que mostren reticències davant de les obres de certs gèneres literaris. I fan molt mal fet, perquè no saben el que es perden. 

Continuem xalant com a bojos amb l'Any Pedrolo, lletraferits. No en trobarem un altre amb el seu talent. Vinga, endavant! 


    

dissabte, 22 de setembre de 2018

La epidemia de la primavera, d'Empar Fernández




Just quan es compleix un segle de la terrible pandèmia que va causar milions de morts arreu del món, Empar Fernández ens delecta amb la seva darrera novel·la, La epidemia de la primavera, que retrata magistralment l'horror de la mal anomenada "grip espanyola" enmig d'un altre horror de dimensions incalculables, la Primera Guerra Mundial. 

El text, com ja és normal en la narrativa de l'autora, és de factura impecable. Ben travat, intens, extraordinàriament escrit, rigorosíssim pel que fa a la documentació i amb uns personatges (principals i secundaris) perfectament construïts. 

La Història en majúscules és el més important, però no va en detriment de la història en minúscules, vull dir de la trama, la part novel·lesca, la faula. Fernández conjumina realitat i ficció perfectament, de manera que ens fa arribar un doll d'informació -ben contrastada- amb una naturalitat absoluta. La profunda i detallada descripció de la lluita a les trinxeres, de la misèria, de la malaltia, del dolor infinit, de la incomprensió que un desastre bèl·lic d'aquestes proporcions pot acabar generant entre la tropa i entre la població... Tot va desgranant-se pàgina a pàgina en un relat vertiginós que, a mesura que avança, s'enfosqueix cada cop més i no ens deixa respirar. 


  
He patit força llegint la novel·la, sobretot perquè he estat molt conscient que l'escenari, el marc on es desenvolupa la ficció, és un marc real. Empar Fernández ens hi endinsa amb tant d'encert, que costa molt de digerir. He recordat moltes coses que m'explicava la meva àvia, que va néixer el 1907 i que va perdre un germà a causa de la grip en aquella Barcelona convulsa i embogida de 1918. Quant dolor ha travessat la història de la humanitat! I quant d'aquest dolor, com el de les guerres, ens podíem haver estalviat!

Fernández ens aboca a reflexions importants més enllà del pur plaer d'enfrontar-nos a una història que no podrem oblidar. I ho fa sense artificis, sense jocs retòrics innecessaris. Ho fa a tomba oberta, amb les paraules precises, amb la mestria de qui s'ha convertit, des de ja fa molt de temps, en una de les meves escriptores de capçalera. 

Tot just acabo aquesta i ja m'agradaria tenir una altra novel·la teva, Empar. Que no trigui gaire. De moment, recomano La epidemia de la primavera i a tu et dic que moltes gràcies. Moltes. De tot cor. 


         

dilluns, 17 de setembre de 2018

L'home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente




Després d'anys i anys, quan hom porta molta experiència lectora a les espatlles, cada cop costa més trobar un llibre que t'emocioni de veritat. N'hi ha molts que t'agraden, alguns que no t'agraden tant però que valores per motius diversos i també n'hi ha un bon nombre que penses que no s'haurien d'haver publicat. Però trobar-ne un d'aquells que et fan canviar per sempre, d'aquells que saps que t'han fet millor persona, resulta molt complex, per no dir dificilíssim. És per això que quan te n'arriba un, tímidament i sense pretensions, et sents pletòric i renovat. 

Així m'he sentit jo, pletòrica i renovada, amb la darrera novel·la de Jaume Benavente, L'home que llegia Miquel Strogoff. 

La literatura de Jaume Benavente sempre m'ha agradat. Tot el que li he llegit, que s'emmarca dins d'un univers personal i únic molt característic, demostra la seva alçada literària i la seva capacitat narrativa. Tanmateix, amb aquest home que llegia una de les novel·les més conegudes de Jules Verne -molt present a la meva infantesa- m'ha arribat més endins que mai.   

El relat és senzill, no espereu grans aventures ni una acció desfermada. Tot el contrari. L'home que llegia Miquel Strogoff és un text de maduresa, pausat i atmosfèric, que furga en el més pregon de la naturalesa humana. Benavente, amb habilitat i sense renunciar en cap moment al seu univers propi, desgrana una història de sofriment i emocions profundes que vehicula a través de la contemplació del paisatge, de la idea del viatge (sempre present en el seu imaginari) i de la capacitat de tirar endavant sense témer la solitud. 

El protagonista de la novel·la, Abel Lamartí, arrossega un dolor terrible, la mort de l'Ignasi, el seu únic fill. Aquesta circumstància l'ha convertit en allò que és quan comença la novel·la, gairebé un ermità enmig de la natura, que es guanya la vida fent d'agent rural prop del pantà de Riba-roja d'Ebre. Es relaciona amb poca gent, alguns amics de les poblacions veïnes. Viu molt isolat, però continua vinculat a la mare del seu fill, amb qui no ha pogut mantenir la relació després de la pèrdua, i amb el seu pare, cada dia més envellit, que viu a Barcelona. 

A partir d'aquest plantejament tan poc novel·lesc, Benavente construeix un món que ens abdueix. Des de la calma, des de la descripció de la naturalesa, des de l'atenta i aguda intel·ligència amb que sap enfrontar-se a la vida, el text ens captiva extraordinàriament. Desperta la tendresa, la curiositat, les ganes de no parar de llegir i evidencia l'elegància natural de la prosa de l'autor, que sense focs d'artifici ni ostentacions absurdes construeix atmosferes com ningú. Benavente apel·la a l'amistat, a l'amor entre pares i fills, a la necessitat de compartir, a la bellesa de fer realitat els somnis. És un escriptor essencialment honest, que s'obre en canal en cada pàgina. Perquè Abel Lamartí és el seu alter ego. Això ningú no ho pot dubtar. 

No puc explicar més sense fer spoilers i tampoc no ho vull. Però us confessaré un secret. Quan vaig acabar la lectura, profundament commoguda, vaig marcar un número de telèfon. No sabia si el destinatari estaria disponible, però sí que ho estava. Jaume Benavente va despenjar l'auricular al cap d'un minut i jo, amb la veu que no em sortia, em vaig posar a plorar.  

Suposo que no cal dir res més. Bona tarda, lletraferits. 

       



dilluns, 3 de setembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Arriba "Paso en falso"





No sabeu com n'estic avui, d'emocionada. Ja tenim al mercat (i jo ja tinc entre les mans) la traducció que he fet, amb molt d'amor, de la novel·la de Manuel de Pedrolo Pas de ratlla. En castellà es titula Paso en falso i jo ja us 
n'havia parlat AQUÍ. Publicada per Navona Editorial en la col·lecció Ficciones, té una preciosa tapa dura i una edició extraordinàriament curosa. 
Aquest Any Pedrolo, que abunda en un nombre tan importants de noves edicions de les seves obres, és una meravella. Però el fet d'haver-hi contribuït, comissariat a banda, amb una traducció, m'omple d'orgull. 
Feliç tarda de setembre, lletraferits. 


  



dimarts, 14 d’agost de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Crucifeminació.




Continuant amb les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia, l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.  

Manuel de Pedrolo va ser sempre un escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.     

Crucifeminació, Pedrolo basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols. L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu, rupturista i molt revelador. 

No explicaré res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit del segon origen. 

Feliç jornada, lletraferits. 



   

dijous, 2 d’agost de 2018

El conte de la Serventa, de Margaret Atwood




Em disculpareu que avui no escrigui una ressenya detallada ni a l'ús. Tinc massa feina per poder-hi dedicar el temps que la novel·la es mereix. D'altra banda, això no té cap importància, perquè el llibre (de 1985) torna a estar de moda gràcies a la sèrie televisiva, de manera que hi ha un munt de ressenyes i comentaris per tot arreu. Se n'ha parlat molt i segurament jo no hi afegiria res d'essencial. 

Sí que vull deixar constància, però, de les sensacions que m'ha causat. No he vist la sèrie perquè he preferit llegir el llibre abans. I aquest llibre, que sabia especial, m'ha deixat en xoc. No perquè sigui el més dur que he llegit, ni tan sols perquè m'hagi sorprès, ja sabia de què anava. Simplement m'ha interpel·lat de tal manera que m'ha produït un desassossec descomunal. He anat avançant en la lectura per pura disciplina, amb el desig i la necessitat de saber com acabaria la cosa, però decididament a contracor.    

No deixa de resultar estrany. Quina mena de gaudi és aquest? No ho sé. El gaudi del cop de puny a l'estómac, de la ràbia a les vísceres, de saber que, malgrat que estàs llegint una distopia inventada, tot el que hi succeeix ja ha succeït abans, està succeint ara mateix i continuarà succeint. No de la mateixa manera, els detalls són la matèria de la literatura. Però sí en el fons. 

El debat de gènere, l'anorreament de la dona, la supremacia del mascle, de les classes dominants i dels col·laboracionistes, la destrucció de la pròpia identitat, la degradació implacable, l'estratificació, el totalitarisme, la repressió portada a l'extrem, la violència, el crim, la superstició religiosa més acèrrima, el terror. I, com a contrapartida, la necessitat de fer servir tan sols el silenci, la mirada i les paraules. Les paraules, gravades maldestrament al fons d'un armari: NOLITE TE BASTARDES CARBORUNDORUM. Una broma macabra. 

M'ha semblat superb el final de l'obra, el testimoni futurista en clau antropològica que permet respirar al lector quan ja no pot més. També el pròleg de l'autora ens resulta molt útil i esclaridor, si més no per fer-nos arribar les seves premisses, referències i intencions. L'he hagut de rellegir un cop finalitzada la novel·la, naturalment. Només així he pogut copsar-lo en tota la seva dimensió. 

Ara sí que, així que pugui, miraré la sèrie. M'han dit que és bona, tot i que, com sempre, la primera temporada és la que correspon realment a la novel·la. La resta se l'han inventat per no matar la gallina dels ous d'or. Que inoportú, quan s'entesten a fer aquestes coses. Els diners, sempre, abans que l'art. Els humans no tenim remei.   

Bona nit calurosa d'estiu, lletraferits. 

diumenge, 22 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tocats pel foc





Avui li toca el torn a Tocats pel foc, una novel·la breu que Manuel de Pedrolo va escriure l'any 1959, però que Edicions 62 no va poder publicar fins el 1976. Resulta absolutament normal que en ple franquisme no passés la censura, ja que es tracta d'una mena de lliçó anticapitalista sense fissures. Literàriament, potser posseeix un to pamfletari fins i tot excessiu. Tanmateix, això és irrellevant, perquè el text respon a una intencionalitat clara, sens cap mena de dubte. 

L'acció transcorre íntegrament en una barraca del suburbi barceloní i cada capítol està enfocat des del punt de vista d'un dels protagonistes. La història va lligant així de manera continuada, amb un aire decididament teatral. Aquesta característica no és aliena a altres textos novel·lescos de Pedrolo, que es mouen en un context dialògic molt marcat. 

L'edició actual, de l'Editorial Tigre de Paper amb motiu de l'any Pedrolo, va encapçalada per un pròleg de Marina Garcés, a la qual també vaig sentir parlar en la presentació de la novel·la. Garcés ho explica amb claredat: 

Pedrolo ens fa escoltar, en aquesta llarga conversa a diverses veus, el que seria l'abecé d'una posició política radicalment anticapitalista i antiestatalista.     

Doncs això. Pedrolo en estat pur, en un intent gens subtil de fer-nos pensar i comprometre'ns. Marca de la casa, com ja sabeu. 

Bona tarda de diumenge, lletraferits. 


  

dijous, 19 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)




Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 




Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.







El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  



dilluns, 9 de juliol de 2018

El meu relat "El cedre blau" ara EnVeuAlta





Un altre dels meus relats enregistrat EnVeuAlta. Es tracta d'El cedre blau, que descriu un indret real i molt estimat per mi. Ara mateix un lloc que m'emplena l'ànima de nostàlgia. Espero que us agradi. 





8 contes de Nadal, de Pere Calders




Fa dos diumenges vaig anar al Mercat de Sant Antoni. Recentment inaugurat després de tant temps d'obres, em feia molta il·lusió veure com havien quedat les parades de llibres vells. Evidentment, aquell sabor de lloc antic l'han perdut una mica, però, com a contrapartida, es poden visitar molt bé, són més espaioses i s'hi transita millor. D'altra banda, els comerciants són els de sempre, farcits de tebeos, còmics, revistes, llibres de tota mena. En fi, una meravella per als malalts com jo. 

Em vaig firar, naturalment. 5 llibres se'm van enganxar a les mans i em van acompanyar cap a casa. 5 petites (o grans) obres que se sumen al munt gairebé incomptable de volums que tinc pendents i que fan cua pacientment per tots els racons on troben un foradet. 

Un dels llibres al·ludits és del gran Pere Calders. No me'n vaig poder resistir, esclar. Es tracta de 8 contes de Nadal i els he devorat en un tres i no res (són breus), tot i que la calor que estem patint en ple mes de juliol contribueix molt poc a l'hora de crear l'ambient necessari. 

No faré ara la ressenya detallada dels 8 relats, que estan recollits en una edició de tapa dura, regal de la Diputació de Barcelona als usuaris de la Xarxa de Biblioteques el Nadal de 2007. L'exemplar que vaig comprar encara duia el revestiment de plàstic amb què anava protegit. Quina llàstima. Algú el va tenir a les mans i no el va destapar. No sap el que es va perdre. 

Les 8 històries, que tenen les festes de Nadal com a motiu central, són Calders en estat pur. Humor, ironia, desmitificació, ruptura, màgia, tendresa, delicadesa i bona escriptura. Van introduïdes per un pròleg del malaguanyat Jordi Castellanos. El pròleg s'intitula "El somriure com a bisturí". Amb això ja està tot dit. Ningú com Calders per furgar en l'ànima humana des de posicions que ens causen incomoditat i hilaritat a parts iguals. 

Amb la voluntat de deixar constància en els blogs de totes les lectures que faig, he volgut parlar-vos també d'aquesta. Per això i per un altre motiu: el plaer immens, sempre, de rellegir un monstre de la literatura com el nostre venerable Pere Calders. 

Bona dia i bona calor, lletraferits. 


             

dilluns, 25 de juny de 2018

Relats d'un futur imperfecte, de Mariló Àlvarez Sanchis




De vegades ens cauen a les mans regals inesperats que, així sense més, ens alegren la vida. Això és el que m'ha succeït amb aquest magnífic recull de relats (9 en total) escrits per Mariló Àlvarez Sanchis i aplegats sota el títol, ben adequat i gens tranquil·litzador, de Relats d'un futur imperfecte. 

L'autora és valenciana, és periodista i és ben jove (va néixer l'any 1987) i vosaltres la coneixeu en aquest blog a través de la ressenya de la novel·la breu La primera onada, que vaig penjar no fa gaire. Si aquella novel·la ja em va agradar i em va resultar prou prometedora, les històries que ara tenim entre mans encara m'han semblat més rodones. Són inquietants ficcions futuristes, distòpiques, apocalíptiques, desesperançades i dures. Terribles distorsions que ens parlen críticament d'una humanitat deshumanitzada, d'un món anòmal i trencat, d'un avenir incert al qual semblem abocats sense remei. 

M'ha fascinat la imaginació de Mariló Àlvarez, capaç de fusionar-se intertextualment amb tot un conjunt de referents que jo també comparteixo. Des d'Edgar Allan Poe a Oscar Wilde (Wilde sempre, sempre Wilde!), de H. P. Lovecraft a Jules Verne. Els seus relats estan amarats d'aquell rerefons seriós i reflexiu que cal demanar a tota obra literària i que el fantàstic i la ciència-ficció, quan són de qualitat, ens ofereixen de manera inequívoca. Àlvarez es planteja qüestions bàsiques sobre la deriva de la nostra espècie i sap impregnar els textos d'un humanisme reconfortant, però sense permetre que perdin la frescor que cal exigir al gènere. Alguns finals són més esperats, d'altres no tant, però el millor acostuma a ser el desenvolupament de la història, la seva capacitat de captar la nostra atenció. 

El volum m'ha despertat diverses sensacions i em resultaria difícil decidir-me per un relat en concret. Tanmateix, la meva sorpresa va ser majúscula quan, només encetar el llibre, vaig topar amb Heavens Inc., un text que posseeix força punts en comú amb el meu relat Per sempre, recentment publicat a l'antologia de diversos autors intitulada Visions del Purgatori. Malgrat que la manera d'enfrontar el tema és absolutament diferent, el sentiment que anima ambdues narracions s'assembla força. 

La tria és possiblement la història que més m'ha impactat, que més mal m'ha fet. Em va deixar tocada, així de clar. Però no revelaré res, resultaria imperdonable. El volum s'ha de descobrir morosament, amb calma, i anar gaudint de cada una de les històries. 

Per acabar, vull agrair a Mariló Àlvarez el magnífic colofó de Relats d'un futur imperfecte, amb aquest homenatge preciós a Jules Verne que és Mobilis in mobili. El ressò de la veu del Capità Nemo i l'estela silenciosa del Nautilus travessen de cap a peus una història que m'ha encantat. 

Felicitats, Mariló. Lectura molt recomanable. 

          




dilluns, 18 de juny de 2018

El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel




Avui us parlaré del darrer llibre d’un dels meus escriptors preferits, Jordi de Manuel. Es tracta d’una distopia original i ben travada intitulada El món fosc. Talps. Tot i que l’autor s’ha decidit per adreçar-la suposadament als joves i publicar-la en una col·lecció juvenil de l’Editorial Santillana, ja us avanço que és una lectura per a tots els públics, especialment per als amants del fantàstic i la ciència ficció. 
El món fosc. Talps s’inscriu en tota la tradició de novel·les que es desenvolupen a les profunditats de la Terra. Des de Viatge al centre de la Terra de Jules Verne a Retorn al Sol de Josep Maria Francès (autor pioner a casa nostra que va escriure la novel·la l’any 1936 i que Jordi de Manuel ha homenatjat com a precursor), la idea de la supervivència de l’espècie en les profunditats del planeta ha subjugat repetidament a lectors, cineastes i escriptors. És una de les vies de salvament quan la superfície esdevé mortífera: o marxem a l’espai o ens amaguem dins les entranyes. Aquesta segona possibilitat és la que explora Jordi de Manuel a El món fosc. Talps.  
Protagonitzada per 6 adolescents (3 noies i 3 nois), un gos (no podia faltar un gos entranyable en un llibre de De Manuel) i un robot (magnífica picada d’ullet a diversos referents que no revelaré per no ficar la pota), la ficció és entretinguda, llegidora, imaginativa i emocionant. El text porta el segell inequívoc del seu autor, que no pot deslliurar-se (ni vol, ni ho ha de fer), de la seva condició de biòleg, de científic. Així, les descripcions de l’interior de la Terra, amb tots els seus detalls geològics, geogràfics i zoològics, resulten acurades i exactes, però no deixen de banda tot el vessant d’invenció fantàstica exigit a una ficció d’aquestes característiques. La versemblança impera per fer creïble un món complex i sorprenent que ens atrapa des del principi. 
Com és marca de la casa, Jordi de Manuel dota la novel·la d’una dimensió ètica i profunda que sobrevola la primera capa de lectura. Mai no són banals les seves històries perquè ell no ho podria ser mai, un escriptor (ni un home) banal. La seva condició de professor i d’amant de la didàctica queda palesa a la novel·la, però sense interferir en el cantó purament lúdic i literari de la trama. La crítica directa i explícita a les guerres, al totalitarisme, a la superstició de les religions i a la crueltat humana col·loca un debat damunt la taula que resulta molt interessant, sobretot per als lectors joves, però també per als adults.    



No cal que repeteixi la meva flaca per la narrativa demanuelista, que conec molt bé. És difícil d’explicar, perquè és una sensació molt íntima, però m’entusiasma anar topant, durant la lectura, amb els repetits homenatges que fa (al·lusions, noms dels personatges i dels llocs, intertextualitats amb el conjunt del seu corpus literari, picades d’ullet de tota mena). És com pertànyer a una secta secreta, a la qual no tothom hi està convidat. 
La novel·la posseeix un final relativament obert, ja que es tracta de la primera entrega d’una trilogia. Les altres dues: La ciutat del cel. Porcs i La llum de Gaia. Rates encara no estan escrites, només es troben dins del cervell del seu creador. Aquest és el gran retret que li he de fer, perquè quan acabes amb els Talps tens moltes ganes de passar als Porcs i també a les Rates (per més fàstic que facin). Tanmateix, ens haurem d’esperar, amb el convenciment que no acabarem d’esbrinar totes les bambolines de la trama fins que no arribem al final definitiu. En qualsevol cas, El món fosc. Talps explica una història completa, no us espanteu. A més, ens permet un munt d’especulacions ben interessants. 



Podria escriure molt més sobre la novel·la, però el temps m’obliga a deixar-ho aquí. La recomano vivament tant per a grans com per a joves, i em sembla un molt bon regal de vacances d’estiu per als nostres fills, nebots o nets. Literatura d’entreteniment i diversió (amb amors adolescents, robots, perills, acció i dolents de manual) que, alhora, els forma i els obre els ulls, despertant el seu esperit crític. No podem demanar més a la literatura. 
Aquí sota, si cliqueu damunt del títol, també podreu sentir l’enregistrament de presentació de la novel·la que hem fet EnVeuAlta. La veu de Miquel Llobera us acabarà de convèncer de córrer ara mateix a la llibreria.     






diumenge, 3 de juny de 2018

La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis




La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis, és una novel·la breu, ben estructurada i molt agradable de llegir. Una distopia de les moltes que estan passant per les meves mans en aquests dies, tal vegada perquè la deriva del nostre món, tan embolicada, ens suggereix un futur gens esperançador. Des de la literatura, l'especulació distòpica pot resultar una manera d'endreçar les idees, de denunciar la situació i d'obrir els ulls del lector. Fins i tot, una distopia pot servir de catarsi, no direm que no. 

La trama està ambientada en una data incerta, després de la Gran Guerra que ha assolat la Terra i ha posat en perill el futur de la humanitat. Cal buscar sistemes efectius de supervivència i intentar una nova vida a la Lluna en pot ser un. No explicaré res més. L'argument no és nou, és un clàssic de la ciència-ficció, però Mariló Àlvarez recrea el topoi en una versió pròpia. La novel·la és de tall juvenil, la qual cosa implica certes concessions directament adreçades als joves, però resulta perfectament llegidora i interessant per a un públic adult. 

Àlvarez repassa tot allò que és important: la diferència de classe, l'enveja, la tirania, l'individualisme, l'abús de poder. Però també eleva un cant a la solidaritat, l'amistat i la necessitat de comportar-se amb valentia i generositat. Ens parla del bé comú i de la lluita compartida. Em sembla molt adient per a un públic en formació assetjat pel mòbbing, la incertesa al voltant del futur i la pèrdua de valors de la societat actual.   

Amb imaginació i una bona coneixença del gènere, l'autora ens ofereix una novel·la que m'ha fet passat una boníssima estona. Molt adequada per regalar als vostres fills, nebots o nets. 

Feliç diumenge, lletraferits. 

   

dissabte, 26 de maig de 2018

L'Etern retorn, d'Asmaa Aouattah



L'Etern retorn, de l'escriptora amaziga Asmaa Aouattah, és un llibre molt bonic, una petita delicadesa -publicada per Voliana Edicions- que he llegit amb delectança, però sense parar. 

Es tracta d'un recull de 18 contes que ens transporten a noves realitats, a noves maneres d'enfrontar l'entorn i la vida. 18 contes que ens fan baixar del tren d'occidentals melic-del-món i ens mostren la relativitat de tot allò que tenim tan clar. 

Bàsicament, Asmaa Aouattah reflexiona sobre el passat deixat enrere, sobre la situació d'un poble i d'una cultura vistes des d'un present que se situa en un espai diferent a l'espai d'origen. Com es mouen a casa nostra les persones de fora? Com perceben la nostra manera d'enfrontar l'existència? Com s'adapten als nostres costums? I encara més... Fins a quin punt trenquen els lligams, per més dolorosos que siguin? 

El recull és divers i els relats caminen en direccions de vegades oposades. Van des de la nostàlgia a la renúncia, passant per el reconeixement del patiment i la injustícia de certes qüestions inherents al lloc de procedència. Tanmateix, L'Etern retorn no és un llibre trist ni malenconiós, no és un llibre condescendent ni de queixa. Al contrari, Asmaa Aouattah se sap situar, des de la distància que li permet l'exercici d'un humor i una ironia finíssims, en un just terme mitjà, amb la capacitat de valorar cada qüestió des de la posició que li pertany. 

Hi ha un fil conductor que sobrevola el volum: el paper de la dona. Com hi diu a la contraportada:

Relats, majoritàriament, de dones valentes i desacomplexades que necessiten tallar les cordes que les lliguen a l'opressió o que ja han tallat aquestes cadenes. Sempre amb el desig de mostrar olors i realitats difícils d'una banda i l'altra de la riba. 

Impagable el relat intitulat La forquilla, el ganivet i la dignitat per terra. No hi ha res cert ni inqüestionable, tot és relatiu. Llegir-lo hauria de ser un exercici obligatori per a tothom.