El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 22 de desembre de 2018

Bones festes, lletraferits



Des d'El fil d'Ariadna, la meva Colette i jo us desitgem 
unes Bones Festes. 
I que l'any vinent estigui ple de lectures i llibres. 


dijous, 20 de desembre de 2018

Fra Junoy o l'agonia dels sons, de Jaume Cabré




Ja sabem que els llibres no caduquen, i si són bons encara menys. 
Per això ara he llegit Fra Junoy o l'agonia dels sons, una de les novel·les de Jaume Cabré que encara tenia pendent. És un text de fa uns quants anys. Va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 1983 i dos premis el 1985: el Premi de la Crítica Serra d'Or i el Premi de la Crítica Catalana. 

M'ha agradat moltíssim, amb aquell regust únic del millor Jaume Cabré, sempre a la defensa de la música, de l'art, de la bellesa i de la cultura. El text és un al·legat anticlerical de primer ordre, que es carrega amb enorme intel·ligència tot allò que l'Església Catòlica representa: l'obscurantisme, la superstició, l'absurditat, la injustícia, la deshumanització, els interessos de classe i econòmics. De retruc, hi surt malparada tota la societat, 
incapaç d'evolucionar i de fer justícia.      

Si encara no l'heu llegit, paga molt la pena. A hores d'ara, un clàssic molt important dins la nostra tradició literària contemporània. 

Que passeu un bon dia, lletraferits. 


dimarts, 18 de desembre de 2018

Heidi, Lenin i altres amics, de Joanjo Garcia




En un solar abandonat apareix una maleta amb tretze coloms decapitats. Al cap d'una setmana, n'apareix una altra amb dotze gats morts. La premsa atribueix els crims al Majordom, una figura enigmàtica que crida l'atenció de Blanca, una dona tímida i solitària que seguirà el cas a través dels mitjans de comunicació...

Aquest és l'inici del resum de la portada posterior de la novel·la de Joanjo Garcia guanyadora del darrer Premi València Alfons del Magnànim de Narrativa. S'intitula Heidi, Lenin i altres amics i vagi per endavant que m'ha agradat molt.  


En contra del que pugui semblar, la novel·la no és negra ni truculenta, tot i que hi succeeixen alguns fets molt foscos. En realitat la seva funció és servir de correlat i contrapunt a una història curulla de sensibilitat, enormement humana, que ens parla de la soledat, l'aïllament social i personal, els prejudicis, els secrets familiars i la por. 




La història, explicada en primera persona per Blanca, la protagonista, ens aboca a tot un món interior esplèndidament descrit. És un món dur i torturat, ple d'implicacions del passat en el present i d'incerteses no aclarides, que Joanjo Garcia descriu amb tolerància i respecte, dosificant la intriga amb intel·ligència i creant uns personatges complexos que a voltes ens sorprenen i a voltes no sabem com qualificar. 

Res no és previsible en l'esdevenir de la ficció. Hi ha girs inesperats, sublimacions i símbols. Hi ha una intertextualitat original i tendra que ens connecta amb els records i sensacions de tota una vida. Hi ha una certa ambigüitat. L'atmosfera és important, com també ho és la relació entre Blanca i el seu germà David, l'estrany capteniment dels personatges en alguns moments, el dubte sostingut al llarg de les pàgines, les anticipacions i la voluntat crítica. Joanjo Garcia atorga rellevància a l'espai a través de les maletes carregades d'horror, un horror que va in crescendo i que exemplifica la desolació d'una ciutat -València- a mig construir, víctima de les especulacions institucionals i sembrada de solars abandonats convertits en una perillosa terra de ningú. 

Haureu observat que no he aclarit res de la trama, només he parlat d'allò que el llibre conté com a rerefons i com a recurs. És premeditat, perquè crec que explicar els fets objectius no facilitarà que us pugueu fer una idea real del contingut de la novel·la. Així que l'haureu de llegir. Es tracta d'un text personal i curós, que sens dubte s'ocupa dels sentiments i les preocupacions bàsiques de l'ésser humà, de la necessitat que tenim tots, en qualsevol moment de la vida, de rebre amor i de ser capaços de donar-lo desinteressadament.  

Que tingueu una bona lectura, lletraferits. 

     

    


diumenge, 9 de desembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Aquesta matinada i potser per sempre







Aquesta matinada i potser per sempre és una de les novel·les de ciència-ficció que devem a la ploma de Manuel de Pedrolo. De fet, l'autor la considerava una de les millors que havia escrit pel que fa a aquest gènere.    

L'obra, de títol tan suggeridor com la majoria dels títols de Pedrolo, data de 1980 i fou publicada per l'Editorial Sagitario. Avui la podem trobar dins de la col·lecció de ciència-ficció de Pagès Editors. Es tracta d'un text magnífic, que hom no pot abandonar quan el té entre mans. 

Pedrolo incideix en una qüestió que l'interessava profundament i que ja havia tractat en altres llibres: la possibilitat de l'existència d'universos paral·lels i d'altres formes de vida. S'ocupa d'especular al voltant de les coordenades de l'espai i del temps i ho fa amb el seu to dialèctic habitual. Perquè, si d'una banda desenvolupa una trama literària àgil, interessant i innovadora, que pot fer les delícies de qualsevol lector, d'una altra no evita les reflexions i les indagacions en la física i en la filosofia. Pot haver qui consideri que aquest vessant s'allunya del llenguatge novel·lesc més convencional. 
Tanmateix, com que tota la ficció està concebuda a partir d'informes, cartes i documents diversos, l'estructura permet qualsevol tipus de digressió sense que signifiqui un problema.

Aquesta matinada i potser per sempre és una novel·la ambiciosa, molt especial, un llibre que ningú que s'estimi la ciència-ficció no pot deixar de llegir. 

Quina millor ocasió que la celebració de l'Any Pedrolo? Doncs vinga, som-hi!  



Demaneu-la per a Reis, lletraferits.  




  

dissabte, 8 de desembre de 2018

Tot escoltant Manuel de Pedrolo. Avui, un relat en àudio: "La pipa"





Amb motiu d'aquest fascinant Any Pedrolo que oficialment (només oficialment, perquè hi ha molts projectes en marxa) s'acaba a finals d'aquest mes, EnVeuAlta també ha volgut col·laborar amb una contribució. 

Ens ha semblat un bonic colofó. Així que hem enregistrat un text de l'autor, que volem regalar amb molt d'afecte a la seva filla Adelais. 

Es tracta de "La pipa", el primer relat conservat de Manuel de Pedrolo. És una història amb base real, tal com expliquem breument al final de la gravació. 

Esperem que us agradi. Nosaltres hem gaudit molt fent-la i ens hem sentit inmersos sense remei en l'univers pedrolià, tan ric i divers. 

Pitgeu sobre el títol i el podreu escoltar. 





diumenge, 4 de novembre de 2018

Col·lecció particular, d'Esperança Camps




Avui us porto una novel·la breu d'Esperança Camps que he llegit fa uns dies. És breu, realment, perquè són 137 pàgines en un format petit de la desapareguda Editorial Moll. Un format minúscul, de joia veritable, en una col·lecció que es titula, precisament, Biblioteca de Les Illes d'Or. 

La novel·leta, tristament, no es deu poder trobar si no és per casualitat o per Internet. Tanmateix, data tan sols de l'any 2012 i constitueix una mostra més de l'escriptura de Camps en estat pur. 

Un sol paràgraf, és la novel·la. Un sol paràgraf de 137 pàgines sense cap punt i a part. Tanmateix, es llegeix d'una urpada, voraçment. I no resulta en cap moment ni feixuga, ni complexa, ni críptica. És aquesta facilitat de Camps per explicar fluidament tot allò que veu i sent, la descripció d'una societat malalta i materialista on, com ella va dir en una entrevista: "Qui doblers toca, ses mans se n'unta".

Us deixo aquí l'enllaç d'aquesta entrevista, al Digital Núvol, perquè ningú millor que l'autora us en farà cinc cèntims. 

Tot i que sigui difícil, mireu de trobar el volumet. Jo l'he gaudit a fons. Estic segura que vosaltres també. 

Feliç diumenge, lletraferits. 





dimarts, 30 d’octubre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Introducció a l'ombra





Avui us porto una de les novel·les de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'Introducció a l'ombra, escrita l'any 1956 però publicada per primer cop el 1972. Introducció a l'ombra és un text breu (131 pàgines en l'edició de Pagès Editors de 2016) on Pedrolo indaga al voltant d'alguns temes clàssics del gènere: la relació espai/temps, l'existència d'universos alternatius i les fronteres d'allò que coneixem. El rerefons del relat és clarament filosòfic i palesa el ric conjunt d'interessos i lectures (també plenament científiques) que amaren el vast univers de coneixements de l'autor.   

No podem acostar-nos vertaderament a la figura de Pedrolo sense tastar tots els gèneres que va conrear. El corpus de la seva narrativa forma un conjunt indestriable on, com en un enorme trencaclosques, hi anirem trobant una peça rere l'altra. Amb Introducció a l'ombra, Pedrolo s'insereix de ple en la narrativa de ciència ficció especulativa amb la utilització erudita de les teories físiques, geomètriques i matemàtiques imperants. 

Aprofitant la celebració del centenari, Margarida Aritzeta ha escrit una novel·la, Quimera, que és un homenatge a Introducció a l'ombra i a Manuel de Pedrolo. La vam comentar aquí i si voleu podeu llegir la ressenya. 

Us deixo amb les imatges d'algunes de les cobertes de la novel·la al llarg del temps. Que passeu un bon dia, lletraferits. I, sobretot, no deixeu mai de pedrolejar.   

  






divendres, 5 d’octubre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Successimultani




En l'esdevenir de les lectures pedrolianes d'enguany, avui li toca el torn a una novel·la que és una veritable delícia. Em refereixo a Successimultani, escrita entre novembre i desembre de 1979 i publicada en primera edició el 1981. 
La novel·la s'emmarca dins la producció pedroliana de ciència-ficció i té un antecedent, que fou el seu embrió, en el relat "La noia que venia del futur", inclòs dins del recull Trajecte final, de 1975.  

La història és un exercici de precisió que especula al voltant de l'atzar i de l'existència humana des de l'atractiva possibilitat de viatjar en el temps, un dels grans temes del gènere i una de les grans obsessions de l'ésser humà. Aprofitant el motiu, Pedrolo teixeix un entramat que enganxa el lector des de la primera pàgina. D'una banda, per la pura qüestió vinculada als viatges temporals i la curiositat que genera el tractament del tema. D'una altra, perquè Pedrolo sap construir com ningú una trama engrescadora on el factor humà (l'amor, la mort, l'entrega i la incertesa) ens manté dins d'un terreny conegut i 
amb la llengua fora.    

Pagès Editors va reeditar l'obra l'any 2006, de manera que es pot trobar sense problemes. És d'aquelles novel·les que hom devora i que sap molt greu que s'acabin. Un text que deixa petjada i que es pot gaudir sobradament sense ser especialment afeccionat a la ciència-ficció. Aquesta puntualització la faig perquè encara hi ha lectors que mostren reticències davant de les obres de certs gèneres literaris. I fan molt mal fet, perquè no saben el que es perden. 

Continuem xalant com a bojos amb l'Any Pedrolo, lletraferits. No en trobarem un altre amb el seu talent. Vinga, endavant! 


    

dissabte, 22 de setembre de 2018

La epidemia de la primavera, d'Empar Fernández




Just quan es compleix un segle de la terrible pandèmia que va causar milions de morts arreu del món, Empar Fernández ens delecta amb la seva darrera novel·la, La epidemia de la primavera, que retrata magistralment l'horror de la mal anomenada "grip espanyola" enmig d'un altre horror de dimensions incalculables, la Primera Guerra Mundial. 

El text, com ja és normal en la narrativa de l'autora, és de factura impecable. Ben travat, intens, extraordinàriament escrit, rigorosíssim pel que fa a la documentació i amb uns personatges (principals i secundaris) perfectament construïts. 

La Història en majúscules és el més important, però no va en detriment de la història en minúscules, vull dir de la trama, la part novel·lesca, la faula. Fernández conjumina realitat i ficció perfectament, de manera que ens fa arribar un doll d'informació -ben contrastada- amb una naturalitat absoluta. La profunda i detallada descripció de la lluita a les trinxeres, de la misèria, de la malaltia, del dolor infinit, de la incomprensió que un desastre bèl·lic d'aquestes proporcions pot acabar generant entre la tropa i entre la població... Tot va desgranant-se pàgina a pàgina en un relat vertiginós que, a mesura que avança, s'enfosqueix cada cop més i no ens deixa respirar. 


  
He patit força llegint la novel·la, sobretot perquè he estat molt conscient que l'escenari, el marc on es desenvolupa la ficció, és un marc real. Empar Fernández ens hi endinsa amb tant d'encert, que costa molt de digerir. He recordat moltes coses que m'explicava la meva àvia, que va néixer el 1907 i que va perdre un germà a causa de la grip en aquella Barcelona convulsa i embogida de 1918. Quant dolor ha travessat la història de la humanitat! I quant d'aquest dolor, com el de les guerres, ens podíem haver estalviat!

Fernández ens aboca a reflexions importants més enllà del pur plaer d'enfrontar-nos a una història que no podrem oblidar. I ho fa sense artificis, sense jocs retòrics innecessaris. Ho fa a tomba oberta, amb les paraules precises, amb la mestria de qui s'ha convertit, des de ja fa molt de temps, en una de les meves escriptores de capçalera. 

Tot just acabo aquesta i ja m'agradaria tenir una altra novel·la teva, Empar. Que no trigui gaire. De moment, recomano La epidemia de la primavera i a tu et dic que moltes gràcies. Moltes. De tot cor. 


         

dilluns, 17 de setembre de 2018

L'home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente




Després d'anys i anys, quan hom porta molta experiència lectora a les espatlles, cada cop costa més trobar un llibre que t'emocioni de veritat. N'hi ha molts que t'agraden, alguns que no t'agraden tant però que valores per motius diversos i també n'hi ha un bon nombre que penses que no s'haurien d'haver publicat. Però trobar-ne un d'aquells que et fan canviar per sempre, d'aquells que saps que t'han fet millor persona, resulta molt complex, per no dir dificilíssim. És per això que quan te n'arriba un, tímidament i sense pretensions, et sents pletòric i renovat. 

Així m'he sentit jo, pletòrica i renovada, amb la darrera novel·la de Jaume Benavente, L'home que llegia Miquel Strogoff. 

La literatura de Jaume Benavente sempre m'ha agradat. Tot el que li he llegit, que s'emmarca dins d'un univers personal i únic molt característic, demostra la seva alçada literària i la seva capacitat narrativa. Tanmateix, amb aquest home que llegia una de les novel·les més conegudes de Jules Verne -molt present a la meva infantesa- m'ha arribat més endins que mai.   

El relat és senzill, no espereu grans aventures ni una acció desfermada. Tot el contrari. L'home que llegia Miquel Strogoff és un text de maduresa, pausat i atmosfèric, que furga en el més pregon de la naturalesa humana. Benavente, amb habilitat i sense renunciar en cap moment al seu univers propi, desgrana una història de sofriment i emocions profundes que vehicula a través de la contemplació del paisatge, de la idea del viatge (sempre present en el seu imaginari) i de la capacitat de tirar endavant sense témer la solitud. 

El protagonista de la novel·la, Abel Lamartí, arrossega un dolor terrible, la mort de l'Ignasi, el seu únic fill. Aquesta circumstància l'ha convertit en allò que és quan comença la novel·la, gairebé un ermità enmig de la natura, que es guanya la vida fent d'agent rural prop del pantà de Riba-roja d'Ebre. Es relaciona amb poca gent, alguns amics de les poblacions veïnes. Viu molt isolat, però continua vinculat a la mare del seu fill, amb qui no ha pogut mantenir la relació després de la pèrdua, i amb el seu pare, cada dia més envellit, que viu a Barcelona. 

A partir d'aquest plantejament tan poc novel·lesc, Benavente construeix un món que ens abdueix. Des de la calma, des de la descripció de la naturalesa, des de l'atenta i aguda intel·ligència amb que sap enfrontar-se a la vida, el text ens captiva extraordinàriament. Desperta la tendresa, la curiositat, les ganes de no parar de llegir i evidencia l'elegància natural de la prosa de l'autor, que sense focs d'artifici ni ostentacions absurdes construeix atmosferes com ningú. Benavente apel·la a l'amistat, a l'amor entre pares i fills, a la necessitat de compartir, a la bellesa de fer realitat els somnis. És un escriptor essencialment honest, que s'obre en canal en cada pàgina. Perquè Abel Lamartí és el seu alter ego. Això ningú no ho pot dubtar. 

No puc explicar més sense fer spoilers i tampoc no ho vull. Però us confessaré un secret. Quan vaig acabar la lectura, profundament commoguda, vaig marcar un número de telèfon. No sabia si el destinatari estaria disponible, però sí que ho estava. Jaume Benavente va despenjar l'auricular al cap d'un minut i jo, amb la veu que no em sortia, em vaig posar a plorar.  

Suposo que no cal dir res més. Bona tarda, lletraferits. 

       



dilluns, 3 de setembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Arriba "Paso en falso"





No sabeu com n'estic avui, d'emocionada. Ja tenim al mercat (i jo ja tinc entre les mans) la traducció que he fet, amb molt d'amor, de la novel·la de Manuel de Pedrolo Pas de ratlla. En castellà es titula Paso en falso i jo ja us 
n'havia parlat AQUÍ. Publicada per Navona Editorial en la col·lecció Ficciones, té una preciosa tapa dura i una edició extraordinàriament curosa. 
Aquest Any Pedrolo, que abunda en un nombre tan importants de noves edicions de les seves obres, és una meravella. Però el fet d'haver-hi contribuït, comissariat a banda, amb una traducció, m'omple d'orgull. 
Feliç tarda de setembre, lletraferits. 


  



dimarts, 14 d’agost de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Crucifeminació.




Continuant amb les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia, l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.  

Manuel de Pedrolo va ser sempre un escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.     

Crucifeminació, Pedrolo basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols. L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu, rupturista i molt revelador. 

No explicaré res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit del segon origen. 

Feliç jornada, lletraferits. 



   

dijous, 2 d’agost de 2018

El conte de la Serventa, de Margaret Atwood




Em disculpareu que avui no escrigui una ressenya detallada ni a l'ús. Tinc massa feina per poder-hi dedicar el temps que la novel·la es mereix. D'altra banda, això no té cap importància, perquè el llibre (de 1985) torna a estar de moda gràcies a la sèrie televisiva, de manera que hi ha un munt de ressenyes i comentaris per tot arreu. Se n'ha parlat molt i segurament jo no hi afegiria res d'essencial. 

Sí que vull deixar constància, però, de les sensacions que m'ha causat. No he vist la sèrie perquè he preferit llegir el llibre abans. I aquest llibre, que sabia especial, m'ha deixat en xoc. No perquè sigui el més dur que he llegit, ni tan sols perquè m'hagi sorprès, ja sabia de què anava. Simplement m'ha interpel·lat de tal manera que m'ha produït un desassossec descomunal. He anat avançant en la lectura per pura disciplina, amb el desig i la necessitat de saber com acabaria la cosa, però decididament a contracor.    

No deixa de resultar estrany. Quina mena de gaudi és aquest? No ho sé. El gaudi del cop de puny a l'estómac, de la ràbia a les vísceres, de saber que, malgrat que estàs llegint una distopia inventada, tot el que hi succeeix ja ha succeït abans, està succeint ara mateix i continuarà succeint. No de la mateixa manera, els detalls són la matèria de la literatura. Però sí en el fons. 

El debat de gènere, l'anorreament de la dona, la supremacia del mascle, de les classes dominants i dels col·laboracionistes, la destrucció de la pròpia identitat, la degradació implacable, l'estratificació, el totalitarisme, la repressió portada a l'extrem, la violència, el crim, la superstició religiosa més acèrrima, el terror. I, com a contrapartida, la necessitat de fer servir tan sols el silenci, la mirada i les paraules. Les paraules, gravades maldestrament al fons d'un armari: NOLITE TE BASTARDES CARBORUNDORUM. Una broma macabra. 

M'ha semblat superb el final de l'obra, el testimoni futurista en clau antropològica que permet respirar al lector quan ja no pot més. També el pròleg de l'autora ens resulta molt útil i esclaridor, si més no per fer-nos arribar les seves premisses, referències i intencions. L'he hagut de rellegir un cop finalitzada la novel·la, naturalment. Només així he pogut copsar-lo en tota la seva dimensió. 

Ara sí que, així que pugui, miraré la sèrie. M'han dit que és bona, tot i que, com sempre, la primera temporada és la que correspon realment a la novel·la. La resta se l'han inventat per no matar la gallina dels ous d'or. Que inoportú, quan s'entesten a fer aquestes coses. Els diners, sempre, abans que l'art. Els humans no tenim remei.   

Bona nit calurosa d'estiu, lletraferits. 

diumenge, 22 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tocats pel foc





Avui li toca el torn a Tocats pel foc, una novel·la breu que Manuel de Pedrolo va escriure l'any 1959, però que Edicions 62 no va poder publicar fins el 1976. Resulta absolutament normal que en ple franquisme no passés la censura, ja que es tracta d'una mena de lliçó anticapitalista sense fissures. Literàriament, potser posseeix un to pamfletari fins i tot excessiu. Tanmateix, això és irrellevant, perquè el text respon a una intencionalitat clara, sens cap mena de dubte. 

L'acció transcorre íntegrament en una barraca del suburbi barceloní i cada capítol està enfocat des del punt de vista d'un dels protagonistes. La història va lligant així de manera continuada, amb un aire decididament teatral. Aquesta característica no és aliena a altres textos novel·lescos de Pedrolo, que es mouen en un context dialògic molt marcat. 

L'edició actual, de l'Editorial Tigre de Paper amb motiu de l'any Pedrolo, va encapçalada per un pròleg de Marina Garcés, a la qual també vaig sentir parlar en la presentació de la novel·la. Garcés ho explica amb claredat: 

Pedrolo ens fa escoltar, en aquesta llarga conversa a diverses veus, el que seria l'abecé d'una posició política radicalment anticapitalista i antiestatalista.     

Doncs això. Pedrolo en estat pur, en un intent gens subtil de fer-nos pensar i comprometre'ns. Marca de la casa, com ja sabeu. 

Bona tarda de diumenge, lletraferits. 


  

dijous, 19 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)




Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 




Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.







El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  



dilluns, 9 de juliol de 2018

El meu relat "El cedre blau" ara EnVeuAlta





Un altre dels meus relats enregistrat EnVeuAlta. Es tracta d'El cedre blau, que descriu un indret real i molt estimat per mi. Ara mateix un lloc que m'emplena l'ànima de nostàlgia. Espero que us agradi.