El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 19 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)




Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 




Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.







El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  



dilluns, 9 de juliol de 2018

El meu relat "El cedre blau" ara EnVeuAlta





Un altre dels meus relats enregistrat EnVeuAlta. Es tracta d'El cedre blau, que descriu un indret real i molt estimat per mi. Ara mateix un lloc que m'emplena l'ànima de nostàlgia. Espero que us agradi. 





8 contes de Nadal, de Pere Calders




Fa dos diumenges vaig anar al Mercat de Sant Antoni. Recentment inaugurat després de tant temps d'obres, em feia molta il·lusió veure com havien quedat les parades de llibres vells. Evidentment, aquell sabor de lloc antic l'han perdut una mica, però, com a contrapartida, es poden visitar molt bé, són més espaioses i s'hi transita millor. D'altra banda, els comerciants són els de sempre, farcits de tebeos, còmics, revistes, llibres de tota mena. En fi, una meravella per als malalts com jo. 

Em vaig firar, naturalment. 5 llibres se'm van enganxar a les mans i em van acompanyar cap a casa. 5 petites (o grans) obres que se sumen al munt gairebé incomptable de volums que tinc pendents i que fan cua pacientment per tots els racons on troben un foradet. 

Un dels llibres al·ludits és del gran Pere Calders. No me'n vaig poder resistir, esclar. Es tracta de 8 contes de Nadal i els he devorat en un tres i no res (són breus), tot i que la calor que estem patint en ple mes de juliol contribueix molt poc a l'hora de crear l'ambient necessari. 

No faré ara la ressenya detallada dels 8 relats, que estan recollits en una edició de tapa dura, regal de la Diputació de Barcelona als usuaris de la Xarxa de Biblioteques el Nadal de 2007. L'exemplar que vaig comprar encara duia el revestiment de plàstic amb què anava protegit. Quina llàstima. Algú el va tenir a les mans i no el va destapar. No sap el que es va perdre. 

Les 8 històries, que tenen les festes de Nadal com a motiu central, són Calders en estat pur. Humor, ironia, desmitificació, ruptura, màgia, tendresa, delicadesa i bona escriptura. Van introduïdes per un pròleg del malaguanyat Jordi Castellanos. El pròleg s'intitula "El somriure com a bisturí". Amb això ja està tot dit. Ningú com Calders per furgar en l'ànima humana des de posicions que ens causen incomoditat i hilaritat a parts iguals. 

Amb la voluntat de deixar constància en els blogs de totes les lectures que faig, he volgut parlar-vos també d'aquesta. Per això i per un altre motiu: el plaer immens, sempre, de rellegir un monstre de la literatura com el nostre venerable Pere Calders. 

Bona dia i bona calor, lletraferits. 


             

dilluns, 25 de juny de 2018

Relats d'un futur imperfecte, de Mariló Àlvarez Sanchis




De vegades ens cauen a les mans regals inesperats que, així sense més, ens alegren la vida. Això és el que m'ha succeït amb aquest magnífic recull de relats (9 en total) escrits per Mariló Àlvarez Sanchis i aplegats sota el títol, ben adequat i gens tranquil·litzador, de Relats d'un futur imperfecte. 

L'autora és valenciana, és periodista i és ben jove (va néixer l'any 1987) i vosaltres la coneixeu en aquest blog a través de la ressenya de la novel·la breu La primera onada, que vaig penjar no fa gaire. Si aquella novel·la ja em va agradar i em va resultar prou prometedora, les històries que ara tenim entre mans encara m'han semblat més rodones. Són inquietants ficcions futuristes, distòpiques, apocalíptiques, desesperançades i dures. Terribles distorsions que ens parlen críticament d'una humanitat deshumanitzada, d'un món anòmal i trencat, d'un avenir incert al qual semblem abocats sense remei. 

M'ha fascinat la imaginació de Mariló Àlvarez, capaç de fusionar-se intertextualment amb tot un conjunt de referents que jo també comparteixo. Des d'Edgar Allan Poe a Oscar Wilde (Wilde sempre, sempre Wilde!), de H. P. Lovecraft a Jules Verne. Els seus relats estan amarats d'aquell rerefons seriós i reflexiu que cal demanar a tota obra literària i que el fantàstic i la ciència-ficció, quan són de qualitat, ens ofereixen de manera inequívoca. Àlvarez es planteja qüestions bàsiques sobre la deriva de la nostra espècie i sap impregnar els textos d'un humanisme reconfortant, però sense permetre que perdin la frescor que cal exigir al gènere. Alguns finals són més esperats, d'altres no tant, però el millor acostuma a ser el desenvolupament de la història, la seva capacitat de captar la nostra atenció. 

El volum m'ha despertat diverses sensacions i em resultaria difícil decidir-me per un relat en concret. Tanmateix, la meva sorpresa va ser majúscula quan, només encetar el llibre, vaig topar amb Heavens Inc., un text que posseeix força punts en comú amb el meu relat Per sempre, recentment publicat a l'antologia de diversos autors intitulada Visions del Purgatori. Malgrat que la manera d'enfrontar el tema és absolutament diferent, el sentiment que anima ambdues narracions s'assembla força. 

La tria és possiblement la història que més m'ha impactat, que més mal m'ha fet. Em va deixar tocada, així de clar. Però no revelaré res, resultaria imperdonable. El volum s'ha de descobrir morosament, amb calma, i anar gaudint de cada una de les històries. 

Per acabar, vull agrair a Mariló Àlvarez el magnífic colofó de Relats d'un futur imperfecte, amb aquest homenatge preciós a Jules Verne que és Mobilis in mobili. El ressò de la veu del Capità Nemo i l'estela silenciosa del Nautilus travessen de cap a peus una història que m'ha encantat. 

Felicitats, Mariló. Lectura molt recomanable. 

          




dilluns, 18 de juny de 2018

El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel




Avui us parlaré del darrer llibre d’un dels meus escriptors preferits, Jordi de Manuel. Es tracta d’una distopia original i ben travada intitulada El món fosc. Talps. Tot i que l’autor s’ha decidit per adreçar-la suposadament als joves i publicar-la en una col·lecció juvenil de l’Editorial Santillana, ja us avanço que és una lectura per a tots els públics, especialment per als amants del fantàstic i la ciència ficció. 
El món fosc. Talps s’inscriu en tota la tradició de novel·les que es desenvolupen a les profunditats de la Terra. Des de Viatge al centre de la Terra de Jules Verne a Retorn al Sol de Josep Maria Francès (autor pioner a casa nostra que va escriure la novel·la l’any 1936 i que Jordi de Manuel ha homenatjat com a precursor), la idea de la supervivència de l’espècie en les profunditats del planeta ha subjugat repetidament a lectors, cineastes i escriptors. És una de les vies de salvament quan la superfície esdevé mortífera: o marxem a l’espai o ens amaguem dins les entranyes. Aquesta segona possibilitat és la que explora Jordi de Manuel a El món fosc. Talps.  
Protagonitzada per 6 adolescents (3 noies i 3 nois), un gos (no podia faltar un gos entranyable en un llibre de De Manuel) i un robot (magnífica picada d’ullet a diversos referents que no revelaré per no ficar la pota), la ficció és entretinguda, llegidora, imaginativa i emocionant. El text porta el segell inequívoc del seu autor, que no pot deslliurar-se (ni vol, ni ho ha de fer), de la seva condició de biòleg, de científic. Així, les descripcions de l’interior de la Terra, amb tots els seus detalls geològics, geogràfics i zoològics, resulten acurades i exactes, però no deixen de banda tot el vessant d’invenció fantàstica exigit a una ficció d’aquestes característiques. La versemblança impera per fer creïble un món complex i sorprenent que ens atrapa des del principi. 
Com és marca de la casa, Jordi de Manuel dota la novel·la d’una dimensió ètica i profunda que sobrevola la primera capa de lectura. Mai no són banals les seves històries perquè ell no ho podria ser mai, un escriptor (ni un home) banal. La seva condició de professor i d’amant de la didàctica queda palesa a la novel·la, però sense interferir en el cantó purament lúdic i literari de la trama. La crítica directa i explícita a les guerres, al totalitarisme, a la superstició de les religions i a la crueltat humana col·loca un debat damunt la taula que resulta molt interessant, sobretot per als lectors joves, però també per als adults.    



No cal que repeteixi la meva flaca per la narrativa demanuelista, que conec molt bé. És difícil d’explicar, perquè és una sensació molt íntima, però m’entusiasma anar topant, durant la lectura, amb els repetits homenatges que fa (al·lusions, noms dels personatges i dels llocs, intertextualitats amb el conjunt del seu corpus literari, picades d’ullet de tota mena). És com pertànyer a una secta secreta, a la qual no tothom hi està convidat. 
La novel·la posseeix un final relativament obert, ja que es tracta de la primera entrega d’una trilogia. Les altres dues: La ciutat del cel. Porcs i La llum de Gaia. Rates encara no estan escrites, només es troben dins del cervell del seu creador. Aquest és el gran retret que li he de fer, perquè quan acabes amb els Talps tens moltes ganes de passar als Porcs i també a les Rates (per més fàstic que facin). Tanmateix, ens haurem d’esperar, amb el convenciment que no acabarem d’esbrinar totes les bambolines de la trama fins que no arribem al final definitiu. En qualsevol cas, El món fosc. Talps explica una història completa, no us espanteu. A més, ens permet un munt d’especulacions ben interessants. 



Podria escriure molt més sobre la novel·la, però el temps m’obliga a deixar-ho aquí. La recomano vivament tant per a grans com per a joves, i em sembla un molt bon regal de vacances d’estiu per als nostres fills, nebots o nets. Literatura d’entreteniment i diversió (amb amors adolescents, robots, perills, acció i dolents de manual) que, alhora, els forma i els obre els ulls, despertant el seu esperit crític. No podem demanar més a la literatura. 
Aquí sota, si cliqueu damunt del títol, també podreu sentir l’enregistrament de presentació de la novel·la que hem fet EnVeuAlta. La veu de Miquel Llobera us acabarà de convèncer de córrer ara mateix a la llibreria.     






diumenge, 3 de juny de 2018

La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis




La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis, és una novel·la breu, ben estructurada i molt agradable de llegir. Una distopia de les moltes que estan passant per les meves mans en aquests dies, tal vegada perquè la deriva del nostre món, tan embolicada, ens suggereix un futur gens esperançador. Des de la literatura, l'especulació distòpica pot resultar una manera d'endreçar les idees, de denunciar la situació i d'obrir els ulls del lector. Fins i tot, una distopia pot servir de catarsi, no direm que no. 

La trama està ambientada en una data incerta, després de la Gran Guerra que ha assolat la Terra i ha posat en perill el futur de la humanitat. Cal buscar sistemes efectius de supervivència i intentar una nova vida a la Lluna en pot ser un. No explicaré res més. L'argument no és nou, és un clàssic de la ciència-ficció, però Mariló Àlvarez recrea el topoi en una versió pròpia. La novel·la és de tall juvenil, la qual cosa implica certes concessions directament adreçades als joves, però resulta perfectament llegidora i interessant per a un públic adult. 

Àlvarez repassa tot allò que és important: la diferència de classe, l'enveja, la tirania, l'individualisme, l'abús de poder. Però també eleva un cant a la solidaritat, l'amistat i la necessitat de comportar-se amb valentia i generositat. Ens parla del bé comú i de la lluita compartida. Em sembla molt adient per a un públic en formació assetjat pel mòbbing, la incertesa al voltant del futur i la pèrdua de valors de la societat actual.   

Amb imaginació i una bona coneixença del gènere, l'autora ens ofereix una novel·la que m'ha fet passat una boníssima estona. Molt adequada per regalar als vostres fills, nebots o nets. 

Feliç diumenge, lletraferits. 

   

dissabte, 26 de maig de 2018

L'Etern retorn, d'Asmaa Aouattah



L'Etern retorn, de l'escriptora amaziga Asmaa Aouattah, és un llibre molt bonic, una petita delicadesa -publicada per Voliana Edicions- que he llegit amb delectança, però sense parar. 

Es tracta d'un recull de 18 contes que ens transporten a noves realitats, a noves maneres d'enfrontar l'entorn i la vida. 18 contes que ens fan baixar del tren d'occidentals melic-del-món i ens mostren la relativitat de tot allò que tenim tan clar. 

Bàsicament, Asmaa Aouattah reflexiona sobre el passat deixat enrere, sobre la situació d'un poble i d'una cultura vistes des d'un present que se situa en un espai diferent a l'espai d'origen. Com es mouen a casa nostra les persones de fora? Com perceben la nostra manera d'enfrontar l'existència? Com s'adapten als nostres costums? I encara més... Fins a quin punt trenquen els lligams, per més dolorosos que siguin? 

El recull és divers i els relats caminen en direccions de vegades oposades. Van des de la nostàlgia a la renúncia, passant per el reconeixement del patiment i la injustícia de certes qüestions inherents al lloc de procedència. Tanmateix, L'Etern retorn no és un llibre trist ni malenconiós, no és un llibre condescendent ni de queixa. Al contrari, Asmaa Aouattah se sap situar, des de la distància que li permet l'exercici d'un humor i una ironia finíssims, en un just terme mitjà, amb la capacitat de valorar cada qüestió des de la posició que li pertany. 

Hi ha un fil conductor que sobrevola el volum: el paper de la dona. Com hi diu a la contraportada:

Relats, majoritàriament, de dones valentes i desacomplexades que necessiten tallar les cordes que les lliguen a l'opressió o que ja han tallat aquestes cadenes. Sempre amb el desig de mostrar olors i realitats difícils d'una banda i l'altra de la riba. 

Impagable el relat intitulat La forquilla, el ganivet i la dignitat per terra. No hi ha res cert ni inqüestionable, tot és relatiu. Llegir-lo hauria de ser un exercici obligatori per a tothom.            




dijous, 24 de maig de 2018

Quimera, de Margarida Aritzeta







Quimera és la darrera novel·la publicada per Margarida Aritzeta, una història juvenil (però perfecta per a totes les edats) que em vaig empassar en dos o tres dies. Suposo que trio bé les lectures, o que tinc la sort de viure envoltada de grans autors, però el cert és que tot el que he llegit últimament (mireu les ressenyes anteriors a aquesta) ha estat de gent que estimo i d'allò de devorar. 

Quimera és una indagació vibrant i àgil, en clau de ciència-ficció distòpica, al voltant dels límits entre la realitat i la ficció. L'autora ens planteja un enigma que ens enganxa irremissiblement i que ens obliga a continuar llegint. Malgrat emparar-se en tot un imaginari que hem visitat en altres ocasions, aconsegueix que sembli la primera. I no deixem de preguntar-nos: Què està passant? A quina mena de món paral·lel ha anat a parar en Yubley, el protagonista, un noi negre cubà que ha vingut a passar uns dies de vacances?  Existeixen forats o indrets des dels quals escolar-nos a altres espais, a altres realitats? Ens engoleixen sense remei, aquests forats? Quin és el no-lloc on ens ha ficat l'autora? I la gran qüestió, per descomptat: Se'n sortirà aquest pobre noi cubà, perdut en la immensitat del desconegut? Podrà tornar al seu món? O, pel contrari, haurà de viure-hi lluny per sempre? 

En fi, que la cosa no pot pintar més bé, ja ho veieu. Incertesa, acció, ganes d'esbrinar el misteri, dubtes, girs... tot allò que a una novel·la d'aquestes característiques li podem demanar. Ah, i també l'amor.   

El gran encert de Quimera són els personatges, que Aritzeta modela i amanyaga curosament i amb els quals ens sentim de seguida solidaris i identificats. En Yubley (un homenatge al Dídac de Mecanoscrit del segon origen, de fet tota la novel·la és una enorme picada d'ullet a Pedrolo en l'Any del centenari), la Menuda (entranyable i generosa, petita de cos però gran de sentiments), en Jo-Sol (encantador, home de poques paraules que defuig l'enrenou i el caos), la Miruna i el seu cabell de foc (una Alba que no és bruna, però tant li fa), el Ciclop... Fins i tot hi trobem una endevinadora que no podia dir-se sinó Cassandra. Ah, i no hi manca algun animal mitològic, però no vull avançar res més. 

Ja he comentat que Aritzeta fa un homenatge a Pedrolo, a qui dedica la novel·la: En memòria de l'escriptor Manuel de Pedrolo, en el centenari del seu naixement. I també ens recorda Huxley i el seu Món feliç, així com la mitologia clàssica. Els personatges s'enfronten a una sèrie d'obstacles en una ciutat inconeguda, un no-lloc amb gent brillant i amb gent rebutjada, on no resulta fàcil continuar vivint.

Quimera és un text modern, amb un rerefons vinculat a la societat actual i amb un munt de qüestions importants que ens podem plantejar. Però també és un text per gaudir-lo com a criatures, construït al damunt d'un bagatge que compartim i que inclou tot allò que hem llegit o vist al cinema i a la televisió. Un enorme homenatge, curull de perspicàcia, que no us podeu perdre.

I ja no dic res més, que no sé si he parlat massa. A més, Pedrolo em reclama. I és molt exigent. 

Fins a la pròxima, lletraferits.




     

dissabte, 19 de maig de 2018

A banda i banda del límit, d'Antoni Munné-Jordà




A banda i banda del límit és el darrer recull de relats publicat pel mestre i savi Antoni Munné-Jordà. Li dic mestre i savi perquè és el que és, tothom que el coneix ho sap. Un mestre i savi humil i especial, amb una personalitat encisadora que el converteix (ho sento Antoni, potser un dia passarà, no et garanteixo que no) en un perfecte personatge de ficció. Se'm fa difícil d'explicar, però ho sento així. No sabeu com em tempta la idea d'incloure'l en alguna de les meves històries. 

A banda i banda del límit, publicat per la petita i selecta editorial El Cep i la Nansa, contravé totes les convencions dels reculls de relats. No té un fil conductor que el defineixi, cosa que tradicionalment sembla una exigència indefugible a l'hora de publicar, i aquesta heterogeneïtat a mi m'agrada molt. En el cas de A banda i banda del límit està plenament justificada, ja que les històries abracen un període d'escriptura molt extens, entre 1970 i 2017. Algunes eren inèdites i d'altres havien aparegut en espais de difusió reduïda.   

Quan hom coneix Munné-Jordà, no pot deixar de sorprendre's davant de la varietat de registres que el recull palesa. Exercicis literaris diversos, relats d'un erotisme o d'una escatologia que superen tots els límits (i que lliguen molt bé amb el títol, és clar), alguna incursió mig "negre", un parell de relats que emocionen molt, una constant indagació al voltant del fet creatiu... El mestre posa al servei del lector tota una vida de recerca literària. 

El llibre es llegeix en un tres i no res, obligant-nos a modificar els esquemes a cada nova proposta, però sempre travessat per l'excel·lent prosa de l'autor, que té el detall d'incloure unes postil·les finals que ens aclareixen moltes qüestions al voltant dels textos i que ens permeten respirar una mica (buf, tot té un sentit, el mestre savi continua amb el cap clar). 

Bromes a banda, us recomano molt que busqueu el llibre i us hi endinseu. Sempre resulta altament recomanable traspassar línies, creuar fronteres,  transgredir formalitats i col·locar-nos a ambdues bandes dels límits. Antoni Munné-Jordà ho fa sense embuts, perspicaçment, amb l'agudesa i la intel·ligència que el caracteritzen.  
Que en gaudiu molt i feliç cap de setmana, lletraferits. 


       


dimarts, 15 de maig de 2018

La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola





Com molts ja sabeu, a causa de l'enorme activitat que em comporta el comissariat de l'Any Pedrolo, em veig obligada a rebaixar la cadència de les entrades als blogs, que se'n ressenten força. És una circumstància que no puc evitar, tot i que em sap greu. Tanmateix, el que no vull és deixar de consignar les lectures que vaig fent, encara que sigui a base de petites ressenyes, que poc tenen a veure amb les que redacto (o redactava) quan tenia més disponibilitat. Amb aquest ànim, doncs, avui us faré cinc cèntims (cinc cèntims i prou) del darrer llibre que ha publicat el nostre ja conegut amic Jordi Masó Rahola: La biblioteca fantasma.        

La biblioteca fantasma és un recull de 41 relats de diverses llargàries (alguns són microrelats, però no la majoria) publicat per l'Editorial Males Herbes. Un conjunt de textos hilarants, sorprenents i carregats d'ironia que culminen en un índex onomàstic i una bibliografia tan apòcrifa (o això sembla) com la majoria de les històries que ens explica. Jordi Masó, que a hores d'ara posseeix sens dubte una veu pròpia i clarament identificable en l'univers de la nostra literatura, torna a explorar els límits entre la realitat i la ficció, enredant el lector sempre que pot, descol·locant-lo cada dos per tres i revestint els contes d'un aire de crònica o de reportatge que palesen un enginy admirable.

Tal com ja vaig indicar a la ressenya de Polpa, la seva publicació anterior, Jordi Masó es complau en la dualitat, la provocació i la desmitificació. Sense arribar a extrems de ruptura, li agrada bellugar-se en la tènue línia que separa la literatura culta de la literatura popular (entenent ambdós adjectius en el bon sentit). Així, amara les històries de referències als seus autors de capçalera (Borges, Nabòkov, Asimov, Bolaño, Calvino -fantàstica la picada d'ullet explícita a Si una nit d'hivern un viatger), sense que aquesta circumstància impedeixi el gaudi dels receptors aliens a la coneixença i reconeixença d'aquests referents. 

La crítica a les aparences que dominen la nostra societat representen el rerefons de la majoria d'històries, en alguns casos fins a límits que ens arrenquen una riallada inevitable. Res no és el que sembla, lletraferits. Res no ho és. I Masó ens ho demostra a cada pàgina. No s'està d'usar l'escatologia, la burla i l'estrip, tot i que, com ja he dit, no acaba donant un pas irreparable, perquè sempre manté una contenció distanciada marca de la casa. La música (Masó és un pianista prou reputat, professor de música a l'ESMUC) també hi és molt present, com d'habitud. La música, la literatura, l'art. Però res no és sagrat en l'univers Masó, o potser sí. Potser tot ho és. 

No sé si ell n'és conscient, però La biblioteca fantasma m'ha recordat un relat esplèndid de Jaume Cabré, intitulat Pols, que forma part del llibre cabrerià Viatge d'hivern. En aquest relat, el protagonista es dedica a compilar -en una biblioteca que sembla no tenir final- tots els llibres mediocres que ha escrit la humanitat. O, com a mínim, tots els llibres que no han passat a la posteritat, que han deambulat pel món sense pena ni glòria. És una mica el que fa Jordi Masó amb els seus textos d'obres o personatges fantasmes, que no se sap (ni ho sabrem mai) si han existit o no.  

Auguro que riureu i auguro que molts caureu en la temptació de consultar el senyor Google per veure fins on és capaç Jordi Masó de prendre-us el pèl. Garanteixo que més d'un de vosaltres, lletraferits, se sorprendrà. 


   

Feliç lectura. I a tu, Jordi (per a mi sempre Vladimir) m'agradaria demanar-te un canvi de terç. Sense que em tiris la cavalleria per sobre... Per a quan, una novel·la?    


diumenge, 22 d’abril de 2018

"Les roses tafaneres", un relat de Sant Jordi, EnVeuAlta






Aquest relat que vaig escriure fa temps i que descriu l'entorn inigualable del meu jardí de l'Empordà -que tant enyoro-, és molt oportú en dates de Sant Jordi. Parla de roses, de música, de natura i bellesa. Ara el podeu gaudir en àudio, enregistrat EnVeuAlta per la veu immensa de la Maribel Gutiérrez. Espero que us agradi, lletraferits. I feliç diada de la literatura. 






dilluns, 16 d’abril de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Hem posat les mans a la crònica



Tot continuant amb els comentaris de les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint com a pedroliana convençuda i com a Comissària de l'Any del seu centenari, avui li arriba el torn a un text molt impactant. Es tracta de la novel·la intitulada Hem posat les mans a la crònica, escrita el 1969 i publicada el 1977 i que ara recupera l'Editorial Tigre de Paper.

Hem posat les mans a la crònica és una distopia situada en un espai i en un temps indeterminats, en un país reprimit i maltractat per un règim tirànic i opressor. El paral·lelisme amb la situació de la Catalunya i l'Espanya de la postguerra és indubtable, i ens aboca al Pedrolo més combatiu i ideològicament posicionat, al lluitador incansable per la llibertat i la justícia. 

La novel·la és dura. La seva lectura ens atrapa i ens colpeix, i en acabar-la ens deixa estabornits, com si el seu autor hagués pretès anar-nos sacsejant a cops de mall, pàgina a pàgina, per rematar-nos al final. Pedrolo se serveix de la tècnica del dietari, on tot un seguit de personatges es van succeint a l'hora de reportar, com si d'una crònica es tractés, els terribles esdeveniments. Aquest recurs, amb tantes veus distintes que personifiquen la lluita de la resistència contra el totalitarisme, m'ha semblat una metàfora perfecta: la idea que només junts i units amb companyonia i decisió, aconseguirem deslliurar-nos del mal. La unitat serà l'única manera d'arribar a la victòria. 

El text conté tot l'univers Pedrolo: la presència del sexe i l'erotisme, la violència dels tirans, el trencament valent amb els tabús repressius d'una societat malalta, l'exaltació de la idea de llibertat. La lluita. No ens estalvia dolor ni patiment. Treballa els personatges de manera magistral i ens ofereix una visió de la dona prou interessant. Hi ha dones molt fortes en aquesta novel·la. Gairebé diria que, en general, són els personatges més aconseguits i més remarcats. Dones decidides, valentes, que resisteixen com ningú. 

La novel·la, però, també es nodreix de l'amistat, la comprensió i la tendresa. És una enorme exaltació de la solidaritat. Enfront d'uns enemics salvatges i cruels, que Pedrolo dibuixa a voltes com uns imbècils sense criteri (i per això fan més mal), la gent del poble esdevé conscienciada i plena de camaraderia. Hi ha molt d'amor a Hem posat les mans a la crònica. I per això, com a lectors, ens fa més mal. La dimensió de la injustícia resulta inabastable, molt difícil de suportar. 

Al llarg del text, Manuel de Pedrolo fa reflexions, gairebé de manera casual, que ens obliguen a aturar-nos i a meditar. Parla de la importància de l'educació, la formació i la cultura (les escoles havien estat prohibides en aquest lloc que descriu, l'ensenyament abolit); exalça la lectura i els llibres (les biblioteques també eren tancades a pany i clau); defensa la necessitat d'establir unes normes de convivència noves, basades en deixar de banda els prejudicis i la hipocresia social per poder crear un món més just. Hi ha molt d'idealisme en la novel·la, segurament. Però només així, des del canvi i la unió, podrem recuperar la dignitat.  

Acabo amb un parell de les boniques frases (n'hi ha moltes), que Pedrolo ens regala a Hem posat les mans a la crònica:

L’espera desmoralitza mentre l’acció estimula  
Però...

    No ens hauran vençut fins que ens resignem         


Ja ho veieu. Aquest és el nostre Pedrolo. Que passeu una feliç setmana, lletraferits!