El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 29 de febrer del 2012

Miracles perversos, de Carme Torras


Em topà amb Miracles perversos a la llibreria Laie. En distingir la portada, de seguida em va atraure. Evidentment, el llibre va tornar a casa amb mi i l’atracció em va obligar, sense miraments, a compartir la seva lectura amb la d’una altra novel·la ja començada. Haig de reconèixer que algú m’havia avisat que Carme Torras escrivia molt bé, però ara ja puc confirmar-ho per experiència pròpia. 

Miracles perversos, que va guanyar l’any 2011 el Premi Ferran Canyameres de Novel·la, és una petita joia curosament escrita, intel·ligent i ben travada, que parla, essencialment, de la condició humana.  

Torras s’empara en el gènere epistolar (a través, però, del correu electrònic) per construir una ficció que aconsegueix inquietar-nos i subjugar-nos des del primer moment. El lector se sent abocat a capbussar-se totalment dins la història i a viure gairebé en primera persona les sensacions de la protagonista. Feia temps que jo no llegia una novel·la on la dosificació del suspens estigués tan ben aconseguida. La intriga, el dubte, la incertesa... tot plegat es conjuga per tal que el lector avanci amb un total desconcert. El desenllaç pot anar per camins absolutament impensats, que hom no descobreix fins al final.






No és per presumir, però he llegit tanta novel·la de misteri, negra i policíaca que a hores d’ara resulta bastant difícil que jo experimenti la veritable fascinació del suspens (aquella que només apareix de tant en tant, posem a les pel·lícules de Hitchcock) que m’ha generat la novel·la de Carme Torras. I el millor del cas és que ho ha aconseguit amb una història que no és de gènere i que ni tan sols no fa por. Amb una novel·la sobre l’ésser humà que es complau en la reinterpretació de recursos ja coneguts, però utilitzats amb molta intel·ligència.    

Miracles perversos teixeix un entramat entre la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, la vida i la literatura, el passat i el present. Com en un joc de miralls, els personatges viuen unes circumstàncies on res mai no arriba a ser el que sembla. Al marge de passions amoroses, que mai no m’han enganxat literàriament, a la novel·la hi ha una profunda reflexió al voltant del geni creador i de l’acte de la creació. I, en aquest context, l’amor com a motor de l’acte creatiu, la presència de la “musa” inspiradora que ha nascut per a això, per a ser “musa”, m’ha aportat un punt de vista interessant.        



D’altra banda, m’ha agradat molt l’estil literari de Carme Torras. Dóna gust llegir una prosa tan pulcra i, alhora, tan actual. També m’han entusiasmat les seves referències literàries, filosòfiques, artístiques. El seu ventall de comparances, de fils conductors, de relacions: allò que, fet i fet, conforma l’univers de cadascun de nosaltres i que ens converteix en allò que som. Uns éssers contradictoris i múltiples, una suma de vivències, de records, de coneixements, de gustos.  

Ja sabeu que no explico mai la trama de les obres que ressenyo. Però en rellegir aquests paràgrafs m’ha semblat que avui he estat especialment críptica. De manera que us copiaré tot seguit la sinopsi que apareix a la contraportada de Miracles perversos. No deixeu passar aquesta novel·la.  Sé del cert que us enganxarà tant com a mi.  


Text de la contraportada:

La Paula, nascuda a Barcelona i ara establerta a Washington, rep un inquietant correu anònim el dia que es compleix un any de la mort del seu marit, el famós escriptor James Blake. Se li comunica que ha estat triada com a única lectora d’una novel·la inèdita, de la qual rebrà un capítol cada dia. Correu a correu, la Paula es veu immersa en un joc enginyós i enverinat, farcit de mentides, on vida i ficció s’entrecreuen, i el motor que les mou no sap destriar si és la devoció, l’enveja o la bogeria. Perquè… quina relació podia tenir el seu marit amb una persona que l’assetja per correu electrònic?

dijous, 23 de febrer del 2012

Ja tornen a ser aquí: Premis Ictineu 2012



Lletraferits, ja hi tornem a ser. El temps passa volant i ja ha sortit la llista dels aspirants als Premis Ictineu de l'any 2012.
No sé si recordareu que l'any passat hi vaig tenir dos relats nominats, un dels quals (Qüestió d'olors) va arribar a finalista (de fet va quedar tercer). El cas és que enguany en torno a tenir dos, Excés de feinaIsabel, ambdós publicats a "La lluna en un cove".     

Però no és d'això que us vull parlar ara, sinó de l'existència d'aquests premis tan interessants, sobretot perquè són absolutament transparents i perquè hi participen totes les publicacions de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció en llengua catalana de l'any corresponent (novel·les originals, relats originals, novel·les traduïdes i relats traduïts). 
Com us podeu imaginar, es tracta d'una manera més de potenciar tots els gèneres en la nostra llengua i de posar-los en valor. De cercar la normalitat literària a tots els nivells.


Aquí us enllaço la pàgina oficial dels Premis Ictineu per tal que pogueu consultar les bases, les llistes de participants, el funcionament de les votacions, etc. Però us recordo que en la primera fase, en la qual ens trobem ara mateix, hi podeu votar tots. 
Au, animeu-vos. Cada any està més difícil. Novament competiré amb el meu germà Elies (lluita fratricida), però també amb escriptors de la importància de Jordi de Manuel, Shaudin Melgar-Foraster i Salvador Macip. Nivelazo. Només per aparèixer amb ells, ja paga la pena.
Més endavant us penjaré un enllaç on podreu llegir els contes per si els voleu votar.

Fins aviat, lletraferits. I visca la literatura catalana fantàstica, de terror i de ciència-ficció!    


diumenge, 19 de febrer del 2012

El cant de les dunes, de Jordi de Manuel


L’any 2006 Jordi de Manuel va publicar l’obra de ciència-ficció El cant de les dunes, concebuda com a primera entrega d’una trilogia que malauradament encara no ha completat. Es tracta d’una novel·la breu (no arriba a les 200 pàgines), clarament susceptible de posseir una extensió superior. La darrera part del llibre podria haver estat més detallada. Si més no, jo m’he quedat amb les ganes de llegir més. Suposo que quan De Manuel ens n’ofereixi la continuació (tant de bo arribi aviat aquest moment), podré rescabalar-me d’aquest desig.

L’obra unifica un nivell de lectura propi del gènere imaginatiu i molt entretingut amb un altre nivell compromesament reflexiu. Aquest doble vessant no és aliè a la literatura de Jordi de Manuel, ni tampoc no ho és a gran part de la literatura considerada de gènere. Sovint els gèneres aprofiten les seves convencions (compartides per emissor i receptor) com a vehicle per confegir seriosos al·legats al voltant de temes punyents. En aquest cas, Jordi de Manuel basteix un cant en contra de la colonització, que ja apareix apuntat a l’inici de l’obra:
La coexistència de dues espècies amb un cert grau d’intel·ligència és altament improbable; fenòmens de competència provoquen l’exclusió i l’aïllament reproductiu d’una de les dues, fins que s’esdevé inevitablement l’extinció.
La trama, com podeu intuir, té relació amb la colonització d’un territori, en aquest cas del planeta Mnèsia. Un planeta habitat per uns éssers de gran intel·ligència, als quals els humans pretenen destruir. Els humans, nosaltres, no som les víctimes. Jordi de Manuel ha subvertit el joc i ha invertit els papers. Si el gran imaginari de la ciència-ficció sovint preveu l’arribada d’extraterrestres malignes que envaeixen la Terra, en aquest cas l’enfocament s’ha capgirat. Els invasors destructius i despietats som nosaltres. Els éssers anihiladors que volen arrabassar el seu món als legítims habitants, som nosaltres.
Lògicament, la reflexió està servida. Quin dret té ningú a apoderar-se d’un lloc que no li pertany? A disposar en benefici propi (per més justificat que sembli) de la vida, els béns i els avenços d’altres pobles?

Plutó i Caront

De bracet amb aquest transcendental interrogant, òbviament gens trivial, la novel·la conté tots els ingredients per fer les delícies dels amants del gènere. Tenim robots, androides de darrera generació, viatges a través de l’espai, naus sofisticades, virus estranys. De Manuel conjumina perfectament els seus coneixements com a biòleg, el seu imaginari particular i la seva capacitat d’inventar amb tot el nostre bagatge col·lectiu al voltant de la ciència-ficció. Ressons del cinema i de la literatura m’han assaltat periòdicament mentre passava les pàgines de la novel·la. He pensat en Pedrolo i El mecanoscrit del segon origen; en El Planeta dels simis; en La pell freda; en Star Trek. He recordat Jules Verne i he recuperat imatges perdudes de tota una vida de lectora i cinèfila (amb un pare i un germà, endemés, molt afeccionats a les bones pel·lícules de ciència-ficció).    

De Manuel excel·leix en els detalls, perfectament lligats. Tot resulta absolutament versemblant: fet cabdal, com ja sabeu, en relació amb el gènere. Si la versemblança és necessària en qualsevol tipus de recreació artística (literària, teatral, cinematogràfica) en la ciència-ficció esdevé absolutament bàsica. Sense versemblança res no pot rutllar. I tingueu ben clar, lletraferits, que quan parlo de versemblança no em refereixo a la rèplica mimètica de la realitat més estricta, sinó a la coherència interna dins de l’univers de la pròpia ficció.   


Com acostumo a fer, no penso desvetllar cap més detall de l'argument. Tanmateix, no puc acabar aquesta petita ressenya sense destacar dues o tres coses. D’una banda, la capacitat poètica de Jordi de Manuel, sempre capaç d’escriure amb una sensibilitat i una delicadesa extremes quan resulta necessari. D’una altra, el seu tractament acurat i proper dels personatges, siguin quins siguin. I, finalment, les seves magnífiques descripcions de la naturalesa, que respecta i admira per damunt de tot.
Només cal que ens fixem en el títol de l’obra, El cant de les dunes, i mirem el vídeo que encapçala aquesta ressenya. Hi ha res més bonic?
A gaudir-ne, amics. I, sisplau, Jordi... volem la segona i la tercera part!   

dijous, 2 de febrer del 2012

Això no es fa, poetessa: ha mort Wislawa Szymborska


Avui ha mort la poetessa Wislawa Szymborska (Polònia, 1923), Premi Nobel de Literatura l'any 1996.  He de reconèixer (i no em fa vergonya, perquè sóc plenament conscient de tot allò que no sé) que conec poc la seva obra. Va ser el meu amic i també poeta Oriol Prat qui, sense avisar-me de res, me la va fer avinent una tarda qualsevol, amb un dels seus gestos habituals: passar-me des de l'altre cantó de la taula un poema imprès en un full de paper. El poema era Un gato en un piso vacío. Em coneix bé, l'Oriol. Vaig llegir, encuriosida, els versos que em brindava i les paraules de Szymborska m'arribaren tan endins que, per sempre més, va deixar de ser una estranya.  


I no és això la poesia? La comunió perfecta? No ens cal conèixer la vida i miracles del poeta. Ni tan sols no necessitem saber el seu nom. Es tracta simplement de deixar-nos arrossegar per la bellesa. Si un poeta és bo, n'hem de tenir prou amb les seves paraules.
Avui ha marxat, per sempre. I m'ha sabut molt greu. Sé que la seva poesia completa està traduïda al castellà i m'hi sento compromesa. La buscaré. Vull endinsar-m'hi. Ella i jo ens ho mereixem.

Descansa en pau, màgica Szymborska. Ens has deixat orfes. Pobres gats solitaris en un pis buit.



Un gato en un piso vacío

Morir, eso no se le hace a un gato.
Porque qué puede hacer un gato
en un piso vacío.
Trepar por las paredes.
Restregarse entre los muebles.
Parece que nada ha cambiado
y, sin embargo, ha cambiado.
Que nada se ha movido,
pero está descolocado.
Y por la noche la lámpara ya no se enciende.
Se oyen pasos en la escalera,
pero no son ésos.
La mano que pone el pescado en el plato
tampoco es aquella que lo ponía.
Hay algo aquí que no empieza
a la hora de siempre.
Hay algo que no ocurre
como debería.
Aquí había alguien que estaba y estaba,
que de repente se fue
e insistentemente no está.
Se ha buscado en todos los armarios.
Se ha recorrido la estantería.
Se ha husmeado debajo de la alfombra y se ha mirado.
Incluso se ha roto la prohibición
y se han desparramado los papeles.
Qué más se puede hacer.
Dormir y esperar.
Ya verá cuando regrese,
ya verá cuando aparezca.
Se va a enterar
de que eso no se le puede hacer a un gato.
Irá hacia él
como si no quisiera,
despacito,
con las patas muy ofendidas.
Y nada de saltos ni maullidos al principio.