El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 4 de novembre de 2018

Col·lecció particular, d'Esperança Camps




Avui us porto una novel·la breu d'Esperança Camps que he llegit fa uns dies. És breu, realment, perquè són 137 pàgines en un format petit de la desapareguda Editorial Moll. Un format minúscul, de joia veritable, en una col·lecció que es titula, precisament, Biblioteca de Les Illes d'Or. 

La novel·leta, tristament, no es deu poder trobar si no és per casualitat o per Internet. Tanmateix, data tan sols de l'any 2012 i constitueix una mostra més de l'escriptura de Camps en estat pur. 

Un sol paràgraf, és la novel·la. Un sol paràgraf de 137 pàgines sense cap punt i a part. Tanmateix, es llegeix d'una urpada, voraçment. I no resulta en cap moment ni feixuga, ni complexa, ni críptica. És aquesta facilitat de Camps per explicar fluidament tot allò que veu i sent, la descripció d'una societat malalta i materialista on, com ella va dir en una entrevista: "Qui doblers toca, ses mans se n'unta".

Us deixo aquí l'enllaç d'aquesta entrevista, al Digital Núvol, perquè ningú millor que l'autora us en farà cinc cèntims. 

Tot i que sigui difícil, mireu de trobar el volumet. Jo l'he gaudit a fons. Estic segur que vosaltres també. 

Feliç diumenge, lletraferits. 





dimarts, 30 d’octubre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Introducció a l'ombra





Avui us porto una de les novel·les de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo. Es tracta d'Introducció a l'ombra, escrita l'any 1956 però publicada per primer cop el 1972. Introducció a l'ombra és un text breu (131 pàgines en l'edició de Pagès Editors de 2016) on Pedrolo indaga al voltant d'alguns temes clàssics del gènere: la relació espai/temps, l'existència d'universos alternatius i les fronteres d'allò que coneixem. El rerefons del relat és clarament filosòfic i palesa el ric conjunt d'interessos i lectures (també plenament científiques) que amaren el vast univers de coneixements de l'autor.   

No podem acostar-nos vertaderament a la figura de Pedrolo sense tastar tots els gèneres que va conrear. El corpus de la seva narrativa forma un conjunt indestriable on, com en un enorme trencaclosques, hi anirem trobant una peça rere l'altra. Amb Introducció a l'ombra, Pedrolo s'insereix de ple en la narrativa de ciència ficció especulativa amb la utilització erudita de les teories físiques, geomètriques i matemàtiques imperants. 

Aprofitant la celebració del centenari, Margarida Aritzeta ha escrit una novel·la, Quimera, que és un homenatge a Introducció a l'ombra i a Manuel de Pedrolo. La vam comentar aquí i si voleu podeu llegir la ressenya. 

Us deixo amb les imatges d'algunes de les cobertes de la novel·la al llarg del temps. Que passeu un bon dia, lletraferits. I, sobretot, no deixeu mai de pedrolejar.   

  






divendres, 5 d’octubre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Successimultani




En l'esdevenir de les lectures pedrolianes d'enguany, avui li toca el torn a una novel·la que és una veritable delícia. Em refereixo a Successimultani, escrita entre novembre i desembre de 1979 i publicada en primera edició el 1981. 
La novel·la s'emmarca dins la producció pedroliana de ciència-ficció i té un antecedent, que fou el seu embrió, en el relat "La noia que venia del futur", inclòs dins del recull Trajecte final, de 1975.  

La història és un exercici de precisió que especula al voltant de l'atzar i de l'existència humana des de l'atractiva possibilitat de viatjar en el temps, un dels grans temes del gènere i una de les grans obsessions de l'ésser humà. Aprofitant el motiu, Pedrolo teixeix un entramat que enganxa el lector des de la primera pàgina. D'una banda, per la pura qüestió vinculada als viatges temporals i la curiositat que genera el tractament del tema. D'una altra, perquè Pedrolo sap construir com ningú una trama engrescadora on el factor humà (l'amor, la mort, l'entrega i la incertesa) ens manté dins d'un terreny conegut i 
amb la llengua fora.    

Pagès Editors va reeditar l'obra l'any 2006, de manera que es pot trobar sense problemes. És d'aquelles novel·les que hom devora i que sap molt greu que s'acabin. Un text que deixa petjada i que es pot gaudir sobradament sense ser especialment afeccionat a la ciència-ficció. Aquesta puntualització la faig perquè encara hi ha lectors que mostren reticències davant de les obres de certs gèneres literaris. I fan molt mal fet, perquè no saben el que es perden. 

Continuem xalant com a bojos amb l'Any Pedrolo, lletraferits. No en trobarem un altre amb el seu talent. Vinga, endavant! 


    

dissabte, 22 de setembre de 2018

La epidemia de la primavera, d'Empar Fernández




Just quan es compleix un segle de la terrible pandèmia que va causar milions de morts arreu del món, Empar Fernández ens delecta amb la seva darrera novel·la, La epidemia de la primavera, que retrata magistralment l'horror de la mal anomenada "grip espanyola" enmig d'un altre horror de dimensions incalculables, la Primera Guerra Mundial. 

El text, com ja és normal en la narrativa de l'autora, és de factura impecable. Ben travat, intens, extraordinàriament escrit, rigorosíssim pel que fa a la documentació i amb uns personatges (principals i secundaris) perfectament construïts. 

La Història en majúscules és el més important, però no va en detriment de la història en minúscules, vull dir de la trama, la part novel·lesca, la faula. Fernández conjumina realitat i ficció perfectament, de manera que ens fa arribar un doll d'informació -ben contrastada- amb una naturalitat absoluta. La profunda i detallada descripció de la lluita a les trinxeres, de la misèria, de la malaltia, del dolor infinit, de la incomprensió que un desastre bèl·lic d'aquestes proporcions pot acabar generant entre la tropa i entre la població... Tot va desgranant-se pàgina a pàgina en un relat vertiginós que, a mesura que avança, s'enfosqueix cada cop més i no ens deixa respirar. 


  
He patit força llegint la novel·la, sobretot perquè he estat molt conscient que l'escenari, el marc on es desenvolupa la ficció, és un marc real. Empar Fernández ens hi endinsa amb tant d'encert, que costa molt de digerir. He recordat moltes coses que m'explicava la meva àvia, que va néixer el 1907 i que va perdre un germà a causa de la grip en aquella Barcelona convulsa i embogida de 1918. Quant dolor ha travessat la història de la humanitat! I quant d'aquest dolor, com el de les guerres, ens podíem haver estalviat!

Fernández ens aboca a reflexions importants més enllà del pur plaer d'enfrontar-nos a una història que no podrem oblidar. I ho fa sense artificis, sense jocs retòrics innecessaris. Ho fa a tomba oberta, amb les paraules precises, amb la mestria de qui s'ha convertit, des de ja fa molt de temps, en una de les meves escriptores de capçalera. 

Tot just acabo aquesta i ja m'agradaria tenir una altra novel·la teva, Empar. Que no trigui gaire. De moment, recomano La epidemia de la primavera i a tu et dic que moltes gràcies. Moltes. De tot cor. 


         

dilluns, 17 de setembre de 2018

L'home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente




Després d'anys i anys, quan hom porta molta experiència lectora a les espatlles, cada cop costa més trobar un llibre que t'emocioni de veritat. N'hi ha molts que t'agraden, alguns que no t'agraden tant però que valores per motius diversos i també n'hi ha un bon nombre que penses que no s'haurien d'haver publicat. Però trobar-ne un d'aquells que et fan canviar per sempre, d'aquells que saps que t'han fet millor persona, resulta molt complex, per no dir dificilíssim. És per això que quan te n'arriba un, tímidament i sense pretensions, et sents pletòric i renovat. 

Així m'he sentit jo, pletòrica i renovada, amb la darrera novel·la de Jaume Benavente, L'home que llegia Miquel Strogoff. 

La literatura de Jaume Benavente sempre m'ha agradat. Tot el que li he llegit, que s'emmarca dins d'un univers personal i únic molt característic, demostra la seva alçada literària i la seva capacitat narrativa. Tanmateix, amb aquest home que llegia una de les novel·les més conegudes de Jules Verne -molt present a la meva infantesa- m'ha arribat més endins que mai.   

El relat és senzill, no espereu grans aventures ni una acció desfermada. Tot el contrari. L'home que llegia Miquel Strogoff és un text de maduresa, pausat i atmosfèric, que furga en el més pregon de la naturalesa humana. Benavente, amb habilitat i sense renunciar en cap moment al seu univers propi, desgrana una història de sofriment i emocions profundes que vehicula a través de la contemplació del paisatge, de la idea del viatge (sempre present en el seu imaginari) i de la capacitat de tirar endavant sense témer la solitud. 

El protagonista de la novel·la, Abel Lamartí, arrossega un dolor terrible, la mort de l'Ignasi, el seu únic fill. Aquesta circumstància l'ha convertit en allò que és quan comença la novel·la, gairebé un ermità enmig de la natura, que es guanya la vida fent d'agent rural prop del pantà de Riba-roja d'Ebre. Es relaciona amb poca gent, alguns amics de les poblacions veïnes. Viu molt isolat, però continua vinculat a la mare del seu fill, amb qui no ha pogut mantenir la relació després de la pèrdua, i amb el seu pare, cada dia més envellit, que viu a Barcelona. 

A partir d'aquest plantejament tan poc novel·lesc, Benavente construeix un món que ens abdueix. Des de la calma, des de la descripció de la naturalesa, des de l'atenta i aguda intel·ligència amb que sap enfrontar-se a la vida, el text ens captiva extraordinàriament. Desperta la tendresa, la curiositat, les ganes de no parar de llegir i evidencia l'elegància natural de la prosa de l'autor, que sense focs d'artifici ni ostentacions absurdes construeix atmosferes com ningú. Benavente apel·la a l'amistat, a l'amor entre pares i fills, a la necessitat de compartir, a la bellesa de fer realitat els somnis. És un escriptor essencialment honest, que s'obre en canal en cada pàgina. Perquè Abel Lamartí és el seu alter ego. Això ningú no ho pot dubtar. 

No puc explicar més sense fer spoilers i tampoc no ho vull. Però us confessaré un secret. Quan vaig acabar la lectura, profundament commoguda, vaig marcar un número de telèfon. No sabia si el destinatari estaria disponible, però sí que ho estava. Jaume Benavente va despenjar l'auricular al cap d'un minut i jo, amb la veu que no em sortia, em vaig posar a plorar.  

Suposo que no cal dir res més. Bona tarda, lletraferits. 

       



dilluns, 3 de setembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Arriba "Paso en falso"





No sabeu com n'estic avui, d'emocionada. Ja tenim al mercat (i jo ja tinc entre les mans) la traducció que he fet, amb molt d'amor, de la novel·la de Manuel de Pedrolo Pas de ratlla. En castellà es titula Paso en falso i jo ja us 
n'havia parlat AQUÍ. Publicada per Navona Editorial en la col·lecció Ficciones, té una preciosa tapa dura i una edició extraordinàriament curosa. 
Aquest Any Pedrolo, que abunda en un nombre tan importants de noves edicions de les seves obres, és una meravella. Però el fet d'haver-hi contribuït, comissariat a banda, amb una traducció, m'omple d'orgull. 
Feliç tarda de setembre, lletraferits. 


  



dimarts, 14 d’agost de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Crucifeminació.




Continuant amb les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia, l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.  

Manuel de Pedrolo va ser sempre un escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.     

Crucifeminació, Pedrolo basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols. L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu, rupturista i molt revelador. 

No explicaré res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit del segon origen. 

Feliç jornada, lletraferits.