El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 8 de gener de 2019

El temps és mentida, de Joanjo Garcia



El temps és mentida, de Joanjo Garcia, fou l'obra guanyadora del XXVII Premi Ciutat d'Alzira, l'any 2015. Estava a la meva lleixa de lectures pendents i per fi li va arribar el moment a finals de l'any que acabem de tancar.  

La novel·la és un viatge al passat explicat des del present, la remembrança de les coses que ens marquen i que ens converteixen en allò que som. Fets de la infantesa i de l'adolescència que no s'obliden mai, que de vegades no es poden oblidar encara que ho vulguem perquè són massa dolorosos, massa terribles. 

Joanjo Garcia ens transporta a un petit poble de València i a la infància del protagonista. Els llargs i tediosos estius a casa dels avis mentre els pares treballen en el seu negoci de restauració i no poden estar per ell. Ja adult i amb la voluntat d'escriure, amb una motxilla de fracassos personals a l'esquena, el personatge s'embranca en un projecte complex, ple d'inseguretats i de dubtes, que pretén narrar les experiències viscudes sense voluntat de linealitat, a cops de sentiment i d'esdeveniments. Perquè en realitat el temps és mentida.

La novel·la és llegidora, malgrat que la vida del poble no presenta novetats significatives respecte a d'altres històries similars que hem vist al cine o hem llegit als llibres. Potser és que tots els pobles insignificants del món són un calc repetit, un niu de mesquinesa, tafaneries, vergonyes, avorriment, secrets amagats i molt poca bondat. 

En canvi, el que sí que m'ha interessat de la novel·la és l'exercici metaliterari que proposa Garcia. Resseguim l'escriptura i les incerteses del protagonista i la fina línia que separa la realitat de la ficció acaba gairebé esborrant-se. En aquest sentit, m'ha semblat prou remarcable. La primera persona funciona molt bé i ens acosta encara més a la interioritat del personatge. Sempre m'ha agradat el vessant metaliterari que la postmodernitat ens permet. I Joanjo Garcia l'explota aquí amb força originalitat. 


    
   
  

dilluns, 7 de gener de 2019

La reina del punk, de Susana Hernández




La prova que Susana Hernández és una escriptora fantàstica, cosa que jo ja sabia, l'he pogut constatar amb la lectura d'aquesta novel·la, La reina del punk. Ho dic perquè ha estat capaç d'interessar-me i enganxar-me amb un tema que, a priori, no m'importava gaire. 

L'obra recrea la història de la breu existència de Nancy Spungen, "musa" dels Sex Pistols i companya de Sid Vicious (baixista del grup), que va morir en estranyes circumstàncies a l'Hotel Chelsea de Nova York només amb 20 anys. Una vida terrible, amb una esquizofrènia no diagnosticada, sense recolzament familiar ni caliu de cap mena des de ben petita. Una vida que fou una cursa envers l'autodestrucció més absoluta. Alcohol, drogues, prostitució. El món de la música de finals del setanta, amb el punk com a moviment contracultural, va suposar un revulsiu de classe, però també va carregar-se tota una generació de joves enmig d'una sordidesa i d'una degradació molt difícils d'entendre.  

Sobta molt descobrir, a través de les ben documentades pàgines de la novel·la, fins a quin punt l'ésser humà és capaç de caure conscientment en la pròpia destrucció, sense amor propi, sense dignitat, sense pal·liatius. Sobta molt. I resulta molt trist. 

Susana Hernández construeix la ficció amb un estil sobri i creïble, sense estridències sensacionalistes, a través de dues trames paral·leles i ambdues narrades en primera persona. D'una banda, la vida de Nancy. D'una altra, la peripècia actual d'una periodista que ha d'escriure sobre ella. Aquest recurs li permet dotar el text d'un aire novel·lesc contingut i evitar que es converteixi en una simple "biografia". Crec que l'ha encertat de ple i n'ha reeixit sobradament. 

Que passeu un bon dilluns, lletraferits. 



       Nancy Spungen 

   

dissabte, 22 de desembre de 2018

Bones festes, lletraferits



Des d'El fil d'Ariadna, la meva Colette i jo us desitgem 
unes Bones Festes. 
I que l'any vinent estigui ple de lectures i llibres. 


dijous, 20 de desembre de 2018

Fra Junoy o l'agonia dels sons, de Jaume Cabré




Ja sabem que els llibres no caduquen, i si són bons encara menys. 
Per això ara he llegit Fra Junoy o l'agonia dels sons, una de les novel·les de Jaume Cabré que encara tenia pendent. És un text de fa uns quants anys. Va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 1983 i dos premis el 1985: el Premi de la Crítica Serra d'Or i el Premi de la Crítica Catalana. 

M'ha agradat moltíssim, amb aquell regust únic del millor Jaume Cabré, sempre a la defensa de la música, de l'art, de la bellesa i de la cultura. El text és un al·legat anticlerical de primer ordre, que es carrega amb enorme intel·ligència tot allò que l'Església Catòlica representa: l'obscurantisme, la superstició, l'absurditat, la injustícia, la deshumanització, els interessos de classe i econòmics. De retruc, hi surt malparada tota la societat, 
incapaç d'evolucionar i de fer justícia.      

Si encara no l'heu llegit, paga molt la pena. A hores d'ara, un clàssic molt important dins la nostra tradició literària contemporània. 

Que passeu un bon dia, lletraferits. 


dimarts, 18 de desembre de 2018

Heidi, Lenin i altres amics, de Joanjo Garcia




En un solar abandonat apareix una maleta amb tretze coloms decapitats. Al cap d'una setmana, n'apareix una altra amb dotze gats morts. La premsa atribueix els crims al Majordom, una figura enigmàtica que crida l'atenció de Blanca, una dona tímida i solitària que seguirà el cas a través dels mitjans de comunicació...

Aquest és l'inici del resum de la portada posterior de la novel·la de Joanjo Garcia guanyadora del darrer Premi València Alfons del Magnànim de Narrativa. S'intitula Heidi, Lenin i altres amics i vagi per endavant que m'ha agradat molt.  


En contra del que pugui semblar, la novel·la no és negra ni truculenta, tot i que hi succeeixen alguns fets molt foscos. En realitat la seva funció és servir de correlat i contrapunt a una història curulla de sensibilitat, enormement humana, que ens parla de la soledat, l'aïllament social i personal, els prejudicis, els secrets familiars i la por. 




La història, explicada en primera persona per Blanca, la protagonista, ens aboca a tot un món interior esplèndidament descrit. És un món dur i torturat, ple d'implicacions del passat en el present i d'incerteses no aclarides, que Joanjo Garcia descriu amb tolerància i respecte, dosificant la intriga amb intel·ligència i creant uns personatges complexos que a voltes ens sorprenen i a voltes no sabem com qualificar. 

Res no és previsible en l'esdevenir de la ficció. Hi ha girs inesperats, sublimacions i símbols. Hi ha una intertextualitat original i tendra que ens connecta amb els records i sensacions de tota una vida. Hi ha una certa ambigüitat. L'atmosfera és important, com també ho és la relació entre Blanca i el seu germà David, l'estrany capteniment dels personatges en alguns moments, el dubte sostingut al llarg de les pàgines, les anticipacions i la voluntat crítica. Joanjo Garcia atorga rellevància a l'espai a través de les maletes carregades d'horror, un horror que va in crescendo i que exemplifica la desolació d'una ciutat -València- a mig construir, víctima de les especulacions institucionals i sembrada de solars abandonats convertits en una perillosa terra de ningú. 

Haureu observat que no he aclarit res de la trama, només he parlat d'allò que el llibre conté com a rerefons i com a recurs. És premeditat, perquè crec que explicar els fets objectius no facilitarà que us pugueu fer una idea real del contingut de la novel·la. Així que l'haureu de llegir. Es tracta d'un text personal i curós, que sens dubte s'ocupa dels sentiments i les preocupacions bàsiques de l'ésser humà, de la necessitat que tenim tots, en qualsevol moment de la vida, de rebre amor i de ser capaços de donar-lo desinteressadament.  

Que tingueu una bona lectura, lletraferits. 

     

    


diumenge, 9 de desembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Aquesta matinada i potser per sempre







Aquesta matinada i potser per sempre és una de les novel·les de ciència-ficció que devem a la ploma de Manuel de Pedrolo. De fet, l'autor la considerava una de les millors que havia escrit pel que fa a aquest gènere.    

L'obra, de títol tan suggeridor com la majoria dels títols de Pedrolo, data de 1980 i fou publicada per l'Editorial Sagitario. Avui la podem trobar dins de la col·lecció de ciència-ficció de Pagès Editors. Es tracta d'un text magnífic, que hom no pot abandonar quan el té entre mans. 

Pedrolo incideix en una qüestió que l'interessava profundament i que ja havia tractat en altres llibres: la possibilitat de l'existència d'universos paral·lels i d'altres formes de vida. S'ocupa d'especular al voltant de les coordenades de l'espai i del temps i ho fa amb el seu to dialèctic habitual. Perquè, si d'una banda desenvolupa una trama literària àgil, interessant i innovadora, que pot fer les delícies de qualsevol lector, d'una altra no evita les reflexions i les indagacions en la física i en la filosofia. Pot haver qui consideri que aquest vessant s'allunya del llenguatge novel·lesc més convencional. 
Tanmateix, com que tota la ficció està concebuda a partir d'informes, cartes i documents diversos, l'estructura permet qualsevol tipus de digressió sense que signifiqui un problema.

Aquesta matinada i potser per sempre és una novel·la ambiciosa, molt especial, un llibre que ningú que s'estimi la ciència-ficció no pot deixar de llegir. 

Quina millor ocasió que la celebració de l'Any Pedrolo? Doncs vinga, som-hi!  



Demaneu-la per a Reis, lletraferits.  




  

dissabte, 8 de desembre de 2018

Tot escoltant Manuel de Pedrolo. Avui, un relat en àudio: "La pipa"





Amb motiu d'aquest fascinant Any Pedrolo que oficialment (només oficialment, perquè hi ha molts projectes en marxa) s'acaba a finals d'aquest mes, EnVeuAlta també ha volgut col·laborar amb una contribució. 

Ens ha semblat un bonic colofó. Així que hem enregistrat un text de l'autor, que volem regalar amb molt d'afecte a la seva filla Adelais. 

Es tracta de "La pipa", el primer relat conservat de Manuel de Pedrolo. És una història amb base real, tal com expliquem breument al final de la gravació. 

Esperem que us agradi. Nosaltres hem gaudit molt fent-la i ens hem sentit inmersos sense remei en l'univers pedrolià, tan ric i divers. 

Pitgeu sobre el títol i el podreu escoltar.