El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 17 de setembre de 2018

L'home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente




Després d'anys i anys, quan hom porta molta experiència lectora a les espatlles, cada cop costa més trobar un llibre que t'emocioni de veritat. N'hi ha molts que t'agraden, alguns que no t'agraden tant però que valores per motius diversos i també n'hi ha un bon nombre que penses que no s'haurien d'haver publicat. Però trobar-ne un d'aquells que et fan canviar per sempre, d'aquells que saps que t'han fet millor persona, resulta molt complex, per no dir dificilíssim. És per això que quan te n'arriba un, tímidament i sense pretensions, et sents pletòric i renovat. 

Així m'he sentit jo, pletòrica i renovada, amb la darrera novel·la de Jaume Benavente, L'home que llegia Miquel Strogoff. 

La literatura de Jaume Benavente sempre m'ha agradat. Tot el que li he llegit, que s'emmarca dins d'un univers personal i únic molt característic, demostra la seva alçada literària i la seva capacitat narrativa. Tanmateix, amb aquest home que llegia una de les novel·les més conegudes de Jules Verne -molt present a la meva infantesa- m'ha arribat més endins que mai.   

El relat és senzill, no espereu grans aventures ni una acció desfermada. Tot el contrari. L'home que llegia Miquel Strogoff és un text de maduresa, pausat i atmosfèric, que furga en el més pregon de la naturalesa humana. Benavente, amb habilitat i sense renunciar en cap moment al seu univers propi, desgrana una història de sofriment i emocions profundes que vehicula a través de la contemplació del paisatge, de la idea del viatge (sempre present en el seu imaginari) i de la capacitat de tirar endavant sense témer la solitud. 

El protagonista de la novel·la, Abel Lamartí, arrossega un dolor terrible, la mort de l'Ignasi, el seu únic fill. Aquesta circumstància l'ha convertit en allò que és quan comença la novel·la, gairebé un ermità enmig de la natura, que es guanya la vida fent d'agent rural prop del pantà de Riba-roja d'Ebre. Es relaciona amb poca gent, alguns amics de les poblacions veïnes. Viu molt isolat, però continua vinculat a la mare del seu fill, amb qui no ha pogut mantenir la relació després de la pèrdua, i amb el seu pare, cada dia més envellit, que viu a Barcelona. 

A partir d'aquest plantejament tan poc novel·lesc, Benavente construeix un món que ens abdueix. Des de la calma, des de la descripció de la naturalesa, des de l'atenta i aguda intel·ligència amb que sap enfrontar-se a la vida, el text ens captiva extraordinàriament. Desperta la tendresa, la curiositat, les ganes de no parar de llegir i evidencia l'elegància natural de la prosa de l'autor, que sense focs d'artifici ni ostentacions absurdes construeix atmosferes com ningú. Benavente apel·la a l'amistat, a l'amor entre pares i fills, a la necessitat de compartir, a la bellesa de fer realitat els somnis. És un escriptor essencialment honest, que s'obre en canal en cada pàgina. Perquè Abel Lamartí és el seu alter ego. Això ningú no ho pot dubtar. 

No puc explicar més sense fer spoilers i tampoc no ho vull. Però us confessaré un secret. Quan vaig acabar la lectura, profundament commoguda, vaig marcar un número de telèfon. No sabia si el destinatari estaria disponible, però sí que ho estava. Jaume Benavente va despenjar l'auricular al cap d'un minut i jo, amb la veu que no em sortia, em vaig posar a plorar.  

Suposo que no cal dir res més. Bona tarda, lletraferits. 

       



dilluns, 3 de setembre de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Arriba "Paso en falso"





No sabeu com n'estic avui, d'emocionada. Ja tenim al mercat (i jo ja tinc entre les mans) la traducció que he fet, amb molt d'amor, de la novel·la de Manuel de Pedrolo Pas de ratlla. En castellà es titula Paso en falso i jo ja us 
n'havia parlat AQUÍ. Publicada per Navona Editorial en la col·lecció Ficciones, té una preciosa tapa dura i una edició extraordinàriament curosa. 
Aquest Any Pedrolo, que abunda en un nombre tan importants de noves edicions de les seves obres, és una meravella. Però el fet d'haver-hi contribuït, comissariat a banda, amb una traducció, m'omple d'orgull. 
Feliç tarda de setembre, lletraferits. 


  



dimarts, 14 d’agost de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Crucifeminació.




Continuant amb les lectures pedrolianes d'aquest intensíssim any del Centenari, avui li arriba el torn a un text extraordinàriament sui generis. Em refereixo a Crucifeminació, una novel·la de 1986 que es belluga entre la distopia, l'experimentació, la ciència-ficció futurista i la crítica anticlerical ferotge. Pertany a la darrera etapa narrativa de Pedrolo, que va morir només quatre anys després, el juny de 1990. Crucifeminació es troba plenament inserida dins del seu període més experimental, on juga amb el textualisme, el llenguatge novel·la i els jocs tipogràfics al mes pur estil d'autors com Apollinaire o Mallarmé, que Pedrolo coneixia a la perfecció.  

Manuel de Pedrolo va ser sempre un escriptor tocat pel desig d'innovar. D'una banda, per la seva voluntat de dotar la literatura catalana de tot allò que li mancava. D'una altra, perquè creia fermament que la creació literària no pot tirar endavant si no és enmig d'una constant evolució. Abominava de l'immobilisme, el provincianisme i l'estretor de mires. Per això, entre d'altres coses (unes quantes), no va rebre el reconeixement que es mereixia, com ja sabeu.     

Crucifeminació, Pedrolo basteix una història delirant, amb un humor negre finíssim i una ironia d'alt nivell. Amb la primera part del text, no he pogut evitar riure a cor què vols. L'enginy que el nostre autor palesa no té parangó. Tanmateix, la novel·la no és humorística, evidentment. Ateu convençut i sempre preocupat pel paper nefast de la religió i l'Església en la nostra societat, Pedrolo narra la segona encarnació de Déu a la Terra, el naixement en circumstàncies al·lucinants d'un nen anomenat Definitiu. La crítica és descarnada, absoluta. I el llibre imaginatiu, rupturista i molt revelador. 

No explicaré res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Afortunadament, l'Editorial OrcinyPress, en el marc del significatiu gruix de publicacions que s'estan produint amb motiu de l'Any Pedrolo, ha reeditat el text. El recomano moltíssim, sobretot a tots aquells que xaleu amb les propostes agosarades. Però també el recomano a la resta. Descobrireu astorats la magnitud de l'obra pedroliana. Deixareu de pensar de manera definitiva que Pedrolo era l'autor de quatre novel·les negres i del Mecanoscrit del segon origen. 

Feliç jornada, lletraferits. 



   

dijous, 2 d’agost de 2018

El conte de la Serventa, de Margaret Atwood




Em disculpareu que avui no escrigui una ressenya detallada ni a l'ús. Tinc massa feina per poder-hi dedicar el temps que la novel·la es mereix. D'altra banda, això no té cap importància, perquè el llibre (de 1985) torna a estar de moda gràcies a la sèrie televisiva, de manera que hi ha un munt de ressenyes i comentaris per tot arreu. Se n'ha parlat molt i segurament jo no hi afegiria res d'essencial. 

Sí que vull deixar constància, però, de les sensacions que m'ha causat. No he vist la sèrie perquè he preferit llegir el llibre abans. I aquest llibre, que sabia especial, m'ha deixat en xoc. No perquè sigui el més dur que he llegit, ni tan sols perquè m'hagi sorprès, ja sabia de què anava. Simplement m'ha interpel·lat de tal manera que m'ha produït un desassossec descomunal. He anat avançant en la lectura per pura disciplina, amb el desig i la necessitat de saber com acabaria la cosa, però decididament a contracor.    

No deixa de resultar estrany. Quina mena de gaudi és aquest? No ho sé. El gaudi del cop de puny a l'estómac, de la ràbia a les vísceres, de saber que, malgrat que estàs llegint una distopia inventada, tot el que hi succeeix ja ha succeït abans, està succeint ara mateix i continuarà succeint. No de la mateixa manera, els detalls són la matèria de la literatura. Però sí en el fons. 

El debat de gènere, l'anorreament de la dona, la supremacia del mascle, de les classes dominants i dels col·laboracionistes, la destrucció de la pròpia identitat, la degradació implacable, l'estratificació, el totalitarisme, la repressió portada a l'extrem, la violència, el crim, la superstició religiosa més acèrrima, el terror. I, com a contrapartida, la necessitat de fer servir tan sols el silenci, la mirada i les paraules. Les paraules, gravades maldestrament al fons d'un armari: NOLITE TE BASTARDES CARBORUNDORUM. Una broma macabra. 

M'ha semblat superb el final de l'obra, el testimoni futurista en clau antropològica que permet respirar al lector quan ja no pot més. També el pròleg de l'autora ens resulta molt útil i esclaridor, si més no per fer-nos arribar les seves premisses, referències i intencions. L'he hagut de rellegir un cop finalitzada la novel·la, naturalment. Només així he pogut copsar-lo en tota la seva dimensió. 

Ara sí que, així que pugui, miraré la sèrie. M'han dit que és bona, tot i que, com sempre, la primera temporada és la que correspon realment a la novel·la. La resta se l'han inventat per no matar la gallina dels ous d'or. Que inoportú, quan s'entesten a fer aquestes coses. Els diners, sempre, abans que l'art. Els humans no tenim remei.   

Bona nit calurosa d'estiu, lletraferits. 

diumenge, 22 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tocats pel foc





Avui li toca el torn a Tocats pel foc, una novel·la breu que Manuel de Pedrolo va escriure l'any 1959, però que Edicions 62 no va poder publicar fins el 1976. Resulta absolutament normal que en ple franquisme no passés la censura, ja que es tracta d'una mena de lliçó anticapitalista sense fissures. Literàriament, potser posseeix un to pamfletari fins i tot excessiu. Tanmateix, això és irrellevant, perquè el text respon a una intencionalitat clara, sens cap mena de dubte. 

L'acció transcorre íntegrament en una barraca del suburbi barceloní i cada capítol està enfocat des del punt de vista d'un dels protagonistes. La història va lligant així de manera continuada, amb un aire decididament teatral. Aquesta característica no és aliena a altres textos novel·lescos de Pedrolo, que es mouen en un context dialògic molt marcat. 

L'edició actual, de l'Editorial Tigre de Paper amb motiu de l'any Pedrolo, va encapçalada per un pròleg de Marina Garcés, a la qual també vaig sentir parlar en la presentació de la novel·la. Garcés ho explica amb claredat: 

Pedrolo ens fa escoltar, en aquesta llarga conversa a diverses veus, el que seria l'abecé d'una posició política radicalment anticapitalista i antiestatalista.     

Doncs això. Pedrolo en estat pur, en un intent gens subtil de fer-nos pensar i comprometre'ns. Marca de la casa, com ja sabeu. 

Bona tarda de diumenge, lletraferits. 


  

dijous, 19 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)




Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 




Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.







El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  



dilluns, 9 de juliol de 2018

El meu relat "El cedre blau" ara EnVeuAlta





Un altre dels meus relats enregistrat EnVeuAlta. Es tracta d'El cedre blau, que descriu un indret real i molt estimat per mi. Ara mateix un lloc que m'emplena l'ànima de nostàlgia. Espero que us agradi.