El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 4 d’agost de 2016

Com ser-ho alhora, d’Ali Smith




L’esplèndida traductora al català d’aquesta novel·la, Dolors Udina, va incloure una nota al final del llibre. En la nota, escriu:
«La nostra multiplicitat i la capacitat de ser més d’una cosa alhora» és la força motora que batega rere aquesta novel·la, en paraules de l’autora. La idea seminal és que no existim en un sol temps verbal ni tenim una identitat fixa, i això es reflecteix en l’estructura de la novel·la, escrita a la manera dels frescos del Renaixement: sempre hi ha alguna cosa sota la superfície.
M’ha semblat que no hi havia millor manera d’iniciar aquesta ressenya tan difícil de fer. La ressenya d’un text diferent, basat en l’experimentació arriscada i singular d’una escriptora que ja ha vist reconegut el seu talent amb un gran nombre de premis. Si confesso que la ressenya és difícil de fer és perquè la combinació d’instants, mirades, veus, sentiments,  sensacions, indrets i èpoques resulta impossible de descriure de manera convencional.
Com ser-ho alhora és una novel·la preciosa, inusual, dolorosa i tendra, carregada de llum i del color refulgent que sorgeix de la virtuositat, del talent d’algú que és capaç de pintar com ningú abans no ho havia fet. Amb dos protagonistes que, en principi, viuen en moments històrics diferents (la noia adolescent en el present, l’artista italià durant el Renaixement) la ficció se situa en un curiós espai intemporal on res no és el que sembla, on no hi ha veritats absolutes, on tot és alhora.  





En la lectura de la novel·la hem de saber comportar-nos com a lectors de ment oberta, com agents actius i desperts, sense prejudicis, que no perden detall. Però, alhora (com no podia ser d’una altra manera, perquè tot és alhora) hem d’esdevenir capaços d’acceptar que la nostra atenció no sempre descabdellarà totes les ambigüitats, absolutament deliberades. Haurem de conviure amb comoditat amb les innovacions lingüístiques i de puntuació, amb la reinterpretació laxa i fantàstica (un alè d’aire fresc!) de la normativa més estricta. Hi ha molts detalls meravellosos en unes pàgines que ens fan riure de valent, que ens fan plorar molt, que ens desperten l’enteniment, que ens col·loquen la voluptuositat i el plaer ‒estètic, intel·lectual i carnal‒ a flor de pell, que ens colpegen ben endins, que ens fan esbatanar la mirada.
Al resum de la contraportada, hi diu:
Dues històries d’amor i d’injustícia separades per 500 anys i lligades per un fil invisible. Un artista italià del Renaixement i una adolescent filla d’una activista política connectaran gràcies a la vida, la veritat i el temps. (...) Un d’aquells llibres que ens obliga a mirar les coses de manera diferent i ens provoca pensaments i sentiments que romanen amb nosaltres durant molt de temps.
Penso que és exactament així, i agraeixo a l’Editorial Raig Verd que opti per publicar en la nostra llengua una literatura que, altrament, segurament no ens arribaria. La imaginació, la valentia, l’atreviment i la genialitat d’Ali Smith, coneguda i reconeguda internacionalment, a la nostra disposició en un català perfectament creïble.
Com ser-ho alhora va obtenir els Premis Goldsmith 2014 i Costa Novel Award 2014, a més de ser finalista al Man Booker Prize. Jo us recomano la novel·la vivament. Mai més no deixaré de llegir Ali Smith.    



dimecres, 27 de juliol de 2016

L‘aspiradora de Ramon Llull, d’Antònia Carré-Pons




De la mateixa manera que fa uns mesos Antònia Carré-Pons ens va parlar de Jaume Roig i el seu Espill a És l’amor que mou el cel i les estrelles, ara ens acosta de manera divulgativa a la figura de Ramon Llull. Res més adequat enguany, quan es compleixen set segles de la mort del gran personatge i estem vivint pertot la fastuosa commemoració del seu any. Pel que sembla, Antònia Carré-Pons gaudeix amb la fusió de la seva activitat professional, com a professora i investigadora medievalista, i la seva faceta d’escriptora de ficció.
Començaré dient que L’aspiradora de Ramon Llull, que ostenta un títol trencador i perfecte en relació amb el seu contingut, és un llibre amè i grat, molt agradable de llegir. Que ningú no es pensi que hi trobarà un feixuc tractat medieval sobre el nostre filòsof i literat més insigne. Res d’això. Ja he apuntat més amunt que l’enfocament de Carré-Pons és divulgatiu, assequible a tothom. L’autora es planteja una feina curiosa. A partir de Ramon Llull, estableix un paral·lelisme entre la seva actitud vital i la d’un dels protagonistes de la novel·la, l’idealista Pol, que marxarà lluny de casa (com va fer el filòsof mallorquí) tot resseguint un somni. En el cas d’en Pol, el somni no serà convertir els infidels, és clar, sinó lluitar contra un dels mals de la nostra ferotgement capitalista societat actual: l’obsolescència programada i les seves terribles conseqüències en el mal dit Tercer Món.    



No us faré, evidentment, cap spoiler de la trama, l’haureu de descobrir vosaltres, però sí que incidiré en una idea que em sembla molt evident quan t’enfrontes a la lectura del llibre. La ficció novel·lesca no és la finalitat de la feina de Carré-Pons, que s’inventa una història concreta (però que podria ser qualsevol altra) i l’ambienta en els nostres dies (amb moltes referències coetànies) només per poder reflexionar sobre els dos temes que de veritat considera importants: Ramon Llull i l’obsolescència programada. Amb un to didàctic i alliçonador, fruit d’una tasca de documentació important, L’aspiradora de Ramon Llull conté reminiscències dels diàlegs del Renaixement (doxogràfics, però, perquè els configura a partir de les converses i intercanvi d’idees dels diferents personatges) i de les novel·les de tesi del segle XIX. Carré-Pons ens vol transmetre un ensenyament i ho fa. Es planteja un repte de contingut ètic i el tira endavant. Una altra cosa és que això s’avingui (sobretot per la seva explícita construcció expositiva) amb els trets més característiques de la novel·la del nostre temps. 
He de dir que m’ha sorprès l’estol de personatges que crea l’autora. Els quatre germans amb noms monosil·làbics, que més que germans semblen una secta; la dona peruana parella del pare dels nois; els dos mateixos protagonistes. La majoria m’han semblat estranys, m’ha costat imaginar-me’ls. Em sembla que l’autora se sent més còmoda quan parla del passat que del present. Estilísticament, el text és molt bonic i tota la trama traspua una certa ingenuïtat blanca i idealista que acaba trobant el seu contrapunt en les pàgines finals. El fragment que transcorre a l’Àfrica m’ha semblat molt bell, malgrat que una de les conclusions del conjunt acabi essent aquella que ja coneixem des dels clàssics. Vivim en un món de llum i ombres on, al final, no hi ha un pam de net.



dilluns, 18 de juliol de 2016

Recomanacions d'estiu a El Temps




Del Setmanari El Temps em van trucar per fer-me una entrevista i preguntar-me les lectures, sèries i pel·lícules que recomanava per a aquest estiu. Encara no he rebut el meu exemplar de la revista, però tinc aquesta foto i la comparteixo amb vosaltres. Mònica Batet i Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, Jordi Masó Rahola i Polpa, pel·lícules com El Olivo i Carol i algunes sèries de les moltes que m'agraden (Breaking Bad, American Crime, Line of Duty i Ley y Orden UVE) són algunes de les propostes que vaig triar. Ara he pensat de compartir-ho aquí per a si algú de vosaltres li fa servei.

Bon estiu, lletraferits.  


divendres, 8 de juliol de 2016

El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset





Tothom que em coneix sap de la meva inclinació envers la narrativa breu (la nouvelle, el relat, el microrelat). Tothom sap que valoro molt la capacitat d’escriure des de la síntesi més pura, des del sincretisme i l’estalvi. Res superflu, res que no calgui, només la paraula justa, només. Amb tota la seva força per dir coses que impactin, commoguin, aboquin a reflexionar, incomodin, colpegin, arrenquin una llàgrima, un somriure o una riallada. Dit d’una altra manera, mínima expressió narrativa per despertar les nostres més íntimes emocions.
Els qui no hi creuen gaire, en la distància curta, podrien acostar-se (intentant deixar de banda els prejudicis, això sí) al llibre que ressenyem avui, El último vuelo del Microraptor, de Sergi G. Oset. Si ho fan, descobriran amb estupor la quantitat de possibilitats que entranya la literatura breu, descobriran com, amb unes poques ratlles, hom pot construir tot un món, pot excel·lir en la metaficció, en la crítica i la denúncia, en la reflexió al voltant de la realitat que ens envolta, en el diàleg directe amb l’art i amb la literatura, en l’homenatge als clàssics, en tot tipus d’intertextualitat. Oset fa totes aquestes coses, ens embruixa com un encantador de serps i ens fa gaudir com a bojos. És veritat que cal compartir el seu imaginari (comú a gairebé tots nosaltres, tret de les lògiques diferències personals que puguin existir) per copsar en la totalitat el sentit dels seus relats. Però, un cop aconseguit, us garanteixo que el plaer intel·lectual i estètic resulta impagable.
Diu l’autor del pròleg del llibre, David Roas, que sobre l’univers creat per Sergi G. Oset planea la sombra -explícita e implícita- de un montón de referencias esenciales: Lovecraft, Poe, Spiderman, Keats, Borges, Monterroso (hay varios homenajes a su célebre dinosaurio), Saint-Exupéry, Richard Matheson, Darth Vader, George Orwell, Max Aub, Baudelaire, Tim Burton, Tolkien, James Whale, Cronenberg, o la delirante Habitación 201.   
I així és. La literatura es converteix en un joc, en un exercici lúdic de reconeixement i circularitat, d’admiració envers la capacitat de l’autor a l’hora de trobar correspondències, picades d’ullet, ironies, sarcasmes, dobles interpretacions, paral·lelismes. Com també diu David Roas: Un magnífico catálogo de horrores cotidianos, visiones hiperbreves de nuestra loca realidad donde lo fantástico se da la mano con lo absurdo, lo grotesco y lo inquietante.
Oset es complau, com acostuma a fer, en el fantàstic, el terror, el misteri, el negre i la ciència-ficció, però sobretot en la possibilitat de l’extrapolació. És un mestre a l’hora de demostrar que, interaccionant amb tot el bagatge que després d’anys de lectures, cinema i televisió portem carregat a l'espatlla, podem donar a llum noves històries plaents i intel·ligents que, al seu torn, entraran en la roda de la intertextualitat. Em sembla que queda clar. No cal afegir res més.
Bé, sí. Us concediré, amb el permís de l’autor, l’accés gratuït a alguns dels seus relats. Senzillament, no me’n puc estar.

DESHACERSE DEL YUGO
A finales del siglo XXI, la inteligencia artificial en el ámbito doméstico estaba tan avanzada que empezó a irse de casa para independizarse.

LIBERACIÓN
Obligó a todas las musas a ponerse en fila contra el folio en blanco. Después ordeno al pelotón de fusilamiento que hiciera su trabajo. Visiblemente aliviado, por fin, puedo empezar a escribir.

FECHA DE CADUCIDAD: MIRAR LA TAPA
El Doctor Lecter no acostumbraba a perder los estribos, pero una tenue palpitación apareció, fugaz, en su sien izquierda cuando, al abrir el frigorífico, comprobó que el paté de Clarice había caducado.

CRÍTICA CINEMATOGRÁFICA: MAZINGER Z, LA PELÍCULA
No vayan a verla. Es un fake. No sale ningún Z.  


Feliç divendres, lletraferits.

dimecres, 1 de juny de 2016

A Josefina Peraire, poetessa, escultora, amiga





Ens ha deixat una artista: Josefina Peraire

La Josefina Peraire (Barcelona, 1947) no sortia als diaris, ni a la tele, ni parlaven d’ella a la ràdio. Formava part d’aquest conjunt de persones anònimes carregades de talent que fan que la cultura d’un país creixi cada dia, amb un treball rigorós i constant que per desgràcia no té prou ressò públic. Era poetessa, ceramista, escultora, havia guanyat uns quants premis. Era una dona creativa i extremadament sensible, capaç de captar al vol la bellesa de les formes, de les paraules, de la gent.
Havíem compartit algunes coses, totes elles convertides ara en un record inestimable. Havíem recitat juntes (ambdues formàvem part del col·lectiu “Poesia Viva”), havíem gaudit plegades d’un bon nombre de vetllades i actes poètics, havíem xerrat sobre literatura, sobre la família, sobre la vida. La Josefina era generosa, no faltava mai a les presentacions dels meus llibres. Amb alegria, amb la seva elegància i refinament naturals, amb el seu somriure.
Havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, era una dona culta, de conversa interessant i mirada neta. Li brollava l’art pertot, fins i tot en la manera de pentinar-se. Una persona d’aparença una mica etèria, però intel·ligent i forta. Va publicar uns quants llibres de poemes: A l’ombra dels bambús (d’haikús i tankes), Interiors, Sucre amarg, Tretze veus experimentals (obra col·lectiva) i Pell de vent, de 2009, que em va regalar amb molta il·lusió.
Precisament de Pell de vent són aquests versos que ara vull compartir amb vosaltres, amb la punxada al cor de la seva renovada interpretació, tristament macabra:

Teatre negre...

En l’escenari sense llums
que giravolta davant nostre,
hi ha silencis que criden
i crits que es fan silenci...
Quotidià teatre negre
d’irreal aparença,
però amb el cor sagnant. 

Així ha marxat ella. Amb una llarga agonia que aparenta irrealitat, en el teatre negre de la ciutat esquerpa, un escenari de llums que giravolta farcit de perills quotidians, de silencis que criden, que clamen al cel, i de crits que es fan silenci. Però no vull tolerar que els crits es facin silenci. Perquè hem d’arreglar moltes coses en aquesta Barcelona que ens té indefensos, que esborra els seus ciutadans en lloc de protegir-los. Em costa molt assumir que en uns breus segons d’infortuni, en uns minsos i insignificants segons, una maleïda i simple bicicleta se l’hagi endut per sempre. 

Tanmateix, amb el cor sagnant, he d’admetre una cosa. Encara em fa més mal, i més ràbia, i més malícia que, per sortir avui als papers, per tal que avui jo estigui davant de l’ordinador escrivint aquest article, s’hagi hagut de morir. No hi ha dret. No n’hi ha. Hem de reconèixer el talent en vida, no quan desapareix rere l’estela del ressò mediàtic d’una altre traspàs recent, igualment colpidor.  

Descansa en pau, poetessa, escultora, artista. Amiga i companya de colors i de llum. Aquí, ja en pots estar segura siguis on siguis, et recordarem sempre.




Aquest article també ha aparegut al Digital Núvol

Filla d'Eetes, de Soraya Àvila


Avui toca el relat d'una altra alumna de Coetanis, Soraya Àvila. No us avançaré res perquè interessa que el llegiu sense tenir informació del final. És un relat que emociona, el va escriure fa un temps, però tracta un tema universal i continua essent totalment vigent. Que en gaudiu molt.

Moltes gràcies, Soraya.    





Filla d’Eetes


En Joan ja ho deia que s’acabaria malament. Tantes disputes per un tros de terra; tantes baralles per una llengua que al cap i a la fi sempre serà nostra, deia. Però jo no m’ho pensava pas, que s’acabés així. Fa uns anys, quan en Joan i jo encara festejàvem, anàvem a les manifestacions plegats, i ens sentíem orgullosos de la nostra manera de fer, com si fóssim l’únic poble capaç de fer-se sentir sense haver d’aixecar gaire la veu.


En Joan sempre deia que marxaríem a França, si mai passava alguna cosa així. França no s’hi posa mai en guerres, em deia. Però en Joan sempre ha estat poc valent. Oi que sí Joanet, que tu no gosaves mai replicar? I ara no sé on (t’) ets Joan... Ai Joan, tu ho entendries això que he fet, oi que sí? Segur que sí, Joan...


Tot va començar quan a l’Antonieta li van prendre la plaça a l’escola. La pobra no sabia fer classes en cap altra llengua, perquè ella pobreta no havia sortit mai d’aquí. Després la Neus, la Gisela i en Fermí, que els van fer fora i van posar al seu lloc tres professors forasters, que només parlaven als nens en la llengua dictada. Sense adonar-nos-en havien anat interrogant a cada nen sobre els seus pares, sobre la seva llengua, sobre com parlaven amb els avis... Un dia en arribar en Rogeret de classe, va dir que havien pres en Pere (en Pere, el fill de la Marina!) i en Josep, el germà del Pau, i la Laia, la néta de la senyora Consol, i que eren uns homes molt ben pentinats i que els havien pres a l’hora del pati mentre jugaven a futbol.


A partir d’aquell dia en Rogeret no va tornar a l’escola; molts nens, no van tornar a l’escola! I cada dia ens trucàvem, amb les mares, que ja no teníem altra cosa a fer que estar-nos a casa, perquè només els homes tenien dret als nous llocs de treball, i les nostres feines ja no valien si teníem els cartells de la botiga en la nostra llengua o si havien trobat que érem professores d’una part de la història que resulta que no havia existit mai. Cada vegada que sentia sonar el telèfon m’agafava aquella punxada al melic; cada dia s’emportaven més nens, i cada dia hi havia més mares desesperades. Els homes? Els homes que cedien i treballaven per l’estat, cada vegada feien un posat més foraster, i els homes atrevits a qüestionar, sortien un dia prometent tornar amb aquell pare vell que havien tancat, o aquella filla que havien pres... i tornaven sols. Fins que van deixar de tornar. I justament tu Joan t’havies de fer el valent? Ai Joan... si ja sé que ho vas fer per nosaltres. Perquè els carrers cada dia estaven més plens de misèria, de fogueres de llibres, de banderes cremades i de racons plens de crits. Jo hauria volgut que els teus crits servissin d’alguna cosa Joan, perquè el dia que van venir sí que vas ser valent. I vas cridar, vas cridar molt perquè et prenguessin a tu i no a ell. Però ara jo ja estava sola... i han tornat. I jo Joan estava molt espantada, perquè diuen que els prenen al Nord, diuen que els torturen i que els omplen de ràbia fins que xisclen molt fort i se’ls inflen les venes dels ulls de vermell. Diuen que els renten el cervell a cops de ferides i que, si no, els abandonen i es moren de gana enmig del fred.


Jo no sé si no vaig pensar en res o si vaig pensar en tot això alhora, però quan els vaig sentir trucar, en Rogeret encara dormia... i vaig anar cap al seu llit, i li vaig fer un petó molt fort, sentint que era el petó de bona nit, que era el petó de l’endemà, i que era el petó d’una vida petita. Encara no sé d’on vaig treure la força, però amb una mà vaig tapar-li la boca bruscament, i amb l’altra li agafava el nas perquè no respirés. Només me’n va faltar una altra... perquè em tapés ben fort els ulls que se’m fonien. Quan van acabar de pujar les escales, van tirar la porta a terra i van seguir els meus plors fins on jo era. Em van apartar d’ell i el van agafar en braços sense adonar-se que ja no hi era... ells no miren, no tenen ulls pels humans, Joan! Són bèsties! Si m’haguessin vist els ulls s’haurien adonat que el cor em tremolava mig de por i mig de satisfacció.


Quan van ser al capdavall de les escales, vaig sentir un silenci etern. Em vaig aixecar a poc a poc, i vaig anar cap a la porta. Quan em vaig atrevir a aguaitar per la barana, el cor em va fer un salt i les cames em van córrer avall. Vaig anar fins a ell i el vaig abraçar fort... ells havien marxat. Ja no els servia.


Qui ho havia de dir eh Joan que acabaríem així? Tantes disputes per un tros de terra; tantes baralles per una llengua que al cap i a la fi sempre serà nostra... Jo no sé si mai més serà meva alguna cosa.

Soraya Àvila

dissabte, 28 de maig de 2016

Ex 12, 1-42, de Neus Llorens


Un nou relat, aquest de crua i dolorosa actualitat, escrit a cops de realitat per Neus Llorens, una altra de les estudiants de l'assignatura de Coetanis. Empra material de la mitologia cristiana, fins i tot el nom del relat és un versicle bíblic, per establir terribles paral·lelismes. Espero que us agradi, lletraferits. A mi m'ha emocionat molt.  

Moltes gràcies, Neus.





Ex 12, 1-42


Feia temps que duien les sandàlies lligades, i efectivament van fugir a corre-cuita del tirà. Algunes cases encara tenien portes i llindes, i hi havia sang, sí. És clar que hi havia sang: sempre hi ha sang a les guerres. Pobre poble esclau! Esclau de no poder protegir els fills, esclau de la fam, esclau de la impotència i d'unes lluites de poder que els escombraven sense contemplacions.

Va ser un èxode massiu perquè no hi havia alternativa. Alguns van creuar el mar -no precisament a peu eixut- i d'altres van fer els seus quaranta anys pel desert. Menjant només herbes amargues, amb la promesa d'una terra que regalima llet i mel.

Quan van arribar a la terra promesa, però, algun altre faraó havia aixecat un mur. "Ningú vol menjar herbes amargues, sabeu? Nosaltres també tenim problemes". Un egoisme ancestral de pobles que n'esclavitzen d'altres s'obria camí entre les reixes en forma de gas lacrimogen, ofegant, cegant i assassinant aquelles apàtrides formiguetes invisibles.



Neus Llorens, maig 2016