El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 19 d’agost de 2020

Unes quantes lectures més

 



Feia dies que no publicava resum de lectures, perquè tinc moltes feines amb data d'entrega i no puc dedicar-m'hi. Tanmateix, avui he vist un foradet de temps i m'hi poso ràpidament. Tots els llibres que mencionaré seguidament són extraordinaris, o sigui que els recomano en bloc. Només faré algunes mínimes precisions, però almenys quedaran recollits. El temps no em dona per a més.   



El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, d'Elisabet Tova Bailey


Una història colpidora, original i única, a mig camí entre l'autoficció i l'estudi científico-divulgatiu. L'autora, postrada al llit durant anys per culpa d'una malaltia greu, conviu amb un cargol que l'ajuda a tirar endavant. Es converteix en una experta en aquestes bestioles i ens transmet el seu coneixement d'una manera deliciosa. Tots els éssers vius són una meravella de la naturalesa. No us avorrirà.      



Dues dones, de Montse Sanjuan


L'allunyament de l'autora del gènere negre amb una novel·la ambientada a la postguerra i que té reminiscències del seu propi passat familiar. Una història de superació personal i col·lectiva, de sororitat i de lluita, amb uns personatges molt ben delimitats i un nivell narratiu de primera.



             Ignot, de Manuel Baixauli


Una meravella, una autèntica i total meravella de difícil definició. Podeu llegir la sinopsi a la portada, que és el que fa l'Editorial Periscopi amb les seves novel·les. Baixauli és sens dubte un autor enorme, que excel·leix en tot allò que fa. No us la perdeu. 


 

Claus i Lucas, d'Agota Kristof

Una assignatura pendent en el meu bagatge de lectures, imperdonable segurament. Aquest estiu, però, ho he resolt. Una trilogia formada pels titols, El gran quadern, La prova i La tercera mentida. Una obra d'una força incalculable i de lectura imprescindible, absolutament. Una joia de la narrativa centreeuropea del segle XX. 

L'analfabeta, d'Agota Kristof

Obra molt breu on l'autora explica la seva relació amb l'escriptura i el procés de canvi de llengua. Com passar de la seva llengua materna, l'hongarès, a crear una obra d'abast universal en una altra llengua, el francès. El volum inclou una entrevista que li van fer a l'autora l'any 1999. Tot i que les preguntes de l'entrevistador són intel·ligents, les seves respostes m'han decebut, com si fossin una mica de compromís, per fer via. Crec que hauria estat molt millor no publicar-la. 

dijous, 2 de juliol de 2020

La serp arrugada (Un conte per a nens)




Bon dia, lletraferits. 


Avui comparteixo amb vosaltres un relat per a nens que he escrit per felicitar els 50 anys del meu germà Elies. És un relat que recorda els que jo m'inventava per a ell quan era un nen petit. Espero que us agradi.  


LA SERP ARRUGADA

La Carlota, que té vuit anys i és molt eixerida, viu amb el seus pares en una casa gran i lluminosa enmig de la natura. A prop de la casa hi ha molts arbres i plantes, i també bonics camins de terra per on la Carlota fa voltes sovint amb la seva bicicleta.

Un calorós dia d’estiu, mentre passejava tranquil·lament, la nena va distingir a la vora del camí una cosa que li va cridar l’atenció. De primer li va semblar un bastó llarg i tort, però després va veure amb sorpresa que aquell bastó s’estava bellugant! Plena de curiositat i una mica espantada, la Carlota va baixar de la bici i s’hi va apropar.  

De seguida va comprendre que no existia cap bastó, i que allò que es bellugava en realitat era una serp de color fosc, que semblava molt malalta. Tenia la pell bruta de fang i estava plena d’arrugues, com els pantalons i les camises que la mare treu de la rentadora. La serp va mirar la nena amb ullets de pena i es va arrossegar una mica, però tenia els anells tan arrugats que no podia avançar.

-Què t’ha passat? -li preguntà la Carlota.

A la serp, que es deia Sabina, li va caure una llagrimeta.

-M’he ficat dins del riu per refrescar-me una mica, però he quedat atrapada entre unes pedres. Tot estava ple de fang. M’ha costat molt sortir. I quan he sortit, estava així, arrugada.

-I no et podràs curar?

-No ho sé. Abans no m’havia arrugat mai.

La Carlota, compadida de la pobra serp, va començar a pensar. Havia de trobar una solució! De sobte, li va venir al cap. És clar! De la mateixa manera que la mare planxava els pantalons i les camises, ella planxaria la Sabina. I dit i fet. Va carregar la seva nova amiga a la cistelleta de la bici i es va afanyar a pedalejar cap a casa. 

-Mama, necessito la planxa! -va cridar quan va arribar- És urgent!

Li va explicar tot a la mare i ella va decidir ajudar-la. Naturalment, no podien escalfar massa la planxa, perquè haurien socarrimat la Sabina. Així que la van programar en una posició tèbia. Van estirar la serp damunt del llit i la van planxar a poc a poquet, anell per anell, amb la planxa a temperatura suau. La Sabina sospirava de felicitat, ara que anava recuperant la forma habitual. Després, va fer la migdiada tota la tarda i així es va acabar de trobar bé. 

Des d’aquell dia, la nena i la serp es van fer inseparables. La Carlota li havia salvat la vida i la Sabina es va quedar a viure al seu jardí. Jugaven i passejaven juntes i s'ho passaven d'allò més bé. Eren felices. I la seva bonica amistat ja va durar per sempre. 







diumenge, 29 de març de 2020

Lectures del mes de març



Tal com vaig anunciar, aniré consignant les lectures. Avui, que ja som a dos dies d'acabar el mes de març, aquí teniu les darreres que he fet durant aquest període (no parlaré del confinament, no en tinc ganes). 


Els llibres llegits són:  


Mendel el de los libros, Stefan Zweig 

Un llibre imprescindible, bell, delicat, que ens parla dels llibres i de les coses que realment són importants, un llibre sobre la injustícia, la guerra, la crueltat. Una preciositat deliciosa que ningú no s'hauria de perdre, com tota l'obra 
de Stefan Zweig. 


La noia de la Resistència, Xulio Ricardo Trigo

La darrera novel·la de Xulio Ricardo Trigo, un text iniciàtic, que cavalca entre dos períodes temporals i que, amb un llenguatge planer i un desenvolupament senzill, ens recorda el patiment de la guerra i les seves conseqüències. Un text de caràcter històric molt agradable de llegir, que inclou també un bonic homenatge a Montserrat Roig. 

No sabràs el teu nom, Vicent Usó

Corpresa per aquesta esplèndida novel·la de Vicent Usó, novetat rigorosa i Premi Ciutat d'Alzira. Diverses veus, elegants i perfectament trobades, reprodueixen des de la ficció, sense concessions, la xacra terrible del robatori de nadons. S'allargà des del franquisme fins els anys 80 en una xarxa macabra dels poderosos, religiosos i laics. Usó ens ho reporta amb mestria i delicadesa.  




El teu gust, Isabel-Clara Simó

Vaig acabar El teu gust amb un nus a la gola. L'obra pòstuma d'Isabel-Clara Simó: inclassificable, humana, crítica, irònica, culta, fragmentària, intel·ligent, filosòfica, delicada. Plena de poemes, citacions i referències. I la mort, sempre la mort. Un testament vital i artístic escrit des d'una tendra acidesa i sense cap tipus de complaença. Una metàfora esfereïdora: la malaltia, la decapitació. Quin colofó final, estimada Isabel, admirada amiga. Quin colofó. 
    



Dins del cor de Chopin, Mònica Batet

Un recull de contes fascinant, amb Polònia com a motiu, que he pogut resseguir amb l'autora de bon començament. De fet, un honor. Quan comprendrà aquest país que Mònica Batet és, de carrer, una de les millors escriptores que tenim? Dins del cor de Chopin, un llibre extraordinari. 


dimecres, 18 de març de 2020

Recuperació de les lectures des de la darrera ressenya (16-7-2019)






Tal com he fet amb el meu altre blog literari, A l'ombra del crim, he decidit recuperar parcialment l'activitat d'aquest espai. Dic parcialment perquè no escriuré -almenys de moment- ressenyes llargues, però sí que deixaré consignades, amb breus apunts, totes les lectures que vagi fent, segurament agrupades per mesos. M'agrada tenir-ho endreçat i, a més, és una manera de no desvincular-me totalment del blog després de tants anys. 

Avui em poso al dia. La darrera ressenya la vaig fer el 16 de juliol de 2019. Avui, 18 de març de 2020, faré la llista de tots els llibres no negres llegits fins a la data. Després, aniré afegint puntualment. 

Continuem, lletraferits. 




L'amic, de Sigrid Nunez

El llibre que més em va agradar de l'any 2019. Una autèntica meravella. La veritat és que passa poc, però quan passa és com trepitjar el cel. No poder parar de llegir, emocionada, feliç d'aprendre tant, entendrida, amanyagada per un text que reconforta. Intel·ligent i reflexiu, és un intens exercici metaliterari. Un acte d'amor envers els animals. Extraordinari. Us el recomano sense escletxes, molt vivament. 

 


Perfils de Nora, de Margarida Aritzeta

“... Estic convençuda que l’art és una de les poques possibilitats que encara tenim els éssers humans per salvar-nos. Malgrat els dubtes. Malgrat l’horror” 
Amb l’ànima plena de goig i de llum vaig gaudir d'aquesta gran, enorme, novel·la de la mestra Aritzeta, escrita l’any 2002 i publicada el 2003. Els foscos viaranys d’aquest món literari tan mercantilitzat que tenim i patim, em fan elevar un cop més una queixa forta i enrabiada. Perquè no ho entenc. No ho puc entendre. Per què Aritzeta no es troba al més altíssim podi de la nostra literatura? Per què no és traduïda a totes les llengües i coneguda i honorada arreu?
Que sí, que ja està molt ben considerada i és una persona admirada i estimada, però no parlo exactament d’això. Suposo que ja m’enteneu.
Em trec el barret, amiga meva. I penso, mira, té el nom preciós de la malaguanyada però immortal heroïna de Goethe. Suposo que ja ho hauràs pensat molts cops! 



L'estrangera, de Sergei Dovlatov

Tendra, delirant, divertida, instructiva, intel·ligent, moderníssima. Dovlàtov com a narrador dins la narració, com a personatge que actua i explica la història. Un estol de personatges que es fan estimar, i un text personal i original que ens mostra la veu d’un talent innegable. Com l'he gaudit!



Els vius, de Joan Santanach

Una novel·la ambientada durant la Guerra i la primera postguerra des d’una òptica diferent. Amb diverses veus narratives i analepsis, ens parla de la supervivència, de la necessitat de tirar endavant, de continuar vius enmig dels morts.


El nervio óptico, de María Gainza

Un text a mig camí entre l'autoficció, la novel·la i el recull de relats. Especial, diferent, un llibre que ens parla d’art i d’artistes tot teixint uns delicats llaços entre el passat i el present, entre la creació artística i la vida. M'ha ensenyat moltes coses. 



Una soledad demasiado ruidosa, de Bohumil Hrabal

Poques vegades, molt poques, hom pot acabar un llibre amb la immensa sensació de felicitat i privilegi de saber que sí, que sí, que sí, que allò i no cap altra cosa és de veritat, i sens dubte, la LITERATURA.


Benvinguts a la vostra autèntica experiència índia, de Rebecca Roanhorse

Una petita meravella de Rebecca Roanhorse que posseeixo gràcies al bon fer d’El Biblionauta. Dic ‘petita’ perquè és un relat, precisament el guanyador dels Premis Hugo i Nebula de 2018. Hi han col·laborat Mai Més Llibres i l’AELC. I és una ciència-ficció, intel·ligent i crítica, que no ens pot deixar indiferents.  



Viure perillosament, de Gemma Pasqual Escrivà 

Un llibre que sento molt meu i que vull recomanar vivament. L’autora ens acosta amb respecte, intel·ligència i sensiblitat a grans dones de la cultura. Mercè Rodoreda, Virginia Wolf, Aurora Bertrana, Caterina Albert, Jane Austen, Frida Kahlo i unes quantes més. La realitat imaginada, la reconstrucció novel·lada del passat, el testimoni que ens nodreix i ens il·lustra. L’homenatge.
Dit ras i curt, una delicatessen. No us la perdeu.




La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto

Avui us porto La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto. És el darrer premi Documenta i ja gairebé no necessita que en digui res, perquè és una novel·la que ha estat lloada i comentada arreu. La mort lenta és un miracle, escrit amb una mestria sense parangó per a algú tan jove com en Xavier, que ho va fer amb 22 anys. Nivell d'elaboració narrativa elevadíssim, original i personal. Profunditat filosòfica d'alt contingut. Maduresa absolutament sorprenent. No cal dir que em cau la bava i que em costa molt parlar-ne sense una enorme emoció, atès que l'autor va ser alumne meu i ara és amic i col·lega. Només us dic: Llegiu La mort lenta. Llegiu-la amb calma i amorosidament. No us en penedireu. 


divendres, 29 de novembre de 2019

Setze anys de la mort de Floquet de neu: us ofereixo aquests dos meus relats.




El passat 24 de novembre es van complir 16 anys de la mort de Floquet de neu. Aprofitant aquesta avinentesa, hem enregistrat en àudio dos relats que vaig escriure fa temps. Els heu d'escoltar en l'ordre que us trobareu aquí. El primer es titula Davant del vidre i el segon A l'altra banda. El primer descriu un fet real que vam viure, exactament com l'explico, amb el meu germà petit. Espero que us agradin. Jo encara sento l'emoció i la tristesa d'aquell dia.     





diumenge, 25 d’agost de 2019

Un descans que em mereixo




Per motius de saturació i cansament, per la convicció que no puc arribar a tot i que ja fa molts anys que em trobo en aquesta tessitura, he decidit durant aquest estiu deixar aquest bloc. Em fa una pena enorme i no vol dir que sigui per sempre, però necessito un descans de manera inapel·lable. La responsabilitat d'acumular tants llibres que la gent m'envia i que no tinc temps material de llegir quan toca, així com la meva inoperància a l'hora de passar de tot i no donar-hi importància, m'han obligat a prendre aquesta decisió. 
Ho volia comunicar abans que acabés el mes d'agost. Espero que comprengueu que tinc ganes de llegir allò que em vingui de gust, de triar jo el llibre i no de sentir-me obligada a llegir el que algú espera que llegeixi. D'altra banda, la meva autoexigència a l'hora de fer unes ressenyes amb una mínima qualitat, també m'esgota moltíssim. 
De moment, comentaré les obres succintament a facebook i a twitter i res més. 

Gràcies per la fidelitat, de tot cor.
Lletraferits, no és un adéu, és un fins aviat. 


dimarts, 16 de juliol de 2019

Trenes rigurosament vigilados, de Bohumil Hrabal



Hi ha moltes maneres d'enfrontar-se a l'horror (en aquest cas, a l'horror de la guerra). L'humor, la tendresa i la mirada d'un jove innocent és la triada pel gran autor txec Bohumil Hrabal en una de les seves obres més celebrades, Trenes rigurosamente vigilados, de 1965. 

Ambientada durant la Segona Guerra mundial en una estació ferroviària situada a tocar de la frontera entre Txèquia i Alemanya, Trenes rigurosamente vigilados és una novel·la iniciàtica: el descobriment del desig i el pas a l'edat adulta del seu protagonista, el jove aprenent Milos. 

A la portada posterior de l'edició que he manejat (Seix Barral), hi diu:

Considerada un clásico de la posguerra europea y la obra fundamental de Bohumil Hrabal, "Trenes rigurosamente vigilados" desdibuja el horror a base de poesía, ternura y grandes dosis de humor. Una oda a cómo los pequeños actos pueden influir en los grandes acontecimientos de la historia.   

Amb una naturalitat gens fàcil d'aconseguir i mostrant en cada línia la genialitat de la seva ploma, Hrabal ens introdueix dins d'una història curulla de matisos i de delicadesa, un text que ens desconcerta a l'inici, ens meravella en el seu desenvolupament i ens colpeja al final, quan descobrim per fi per quins viaranys tan personals i inesperats ens ha conduit l'autor. Ha fet amb nosaltres el que ha volgut i no ho hem vist venir. Només hem pogut gaudir-ho. I és llavors quan, possiblement amb llàgrimes als ulls i la sensació d'haver tingut un tresor entre els dits, podem comprendre realment de quina matèria està feta la vertadera literatura.