El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 22 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tocats pel foc





Avui li toca el torn a Tocats pel foc, una novel·la breu que Manuel de Pedrolo va escriure l'any 1959, però que Edicions 62 no va poder publicar fins el 1976. Resulta absolutament normal que en ple franquisme no passés la censura, ja que es tracta d'una mena de lliçó anticapitalista sense fissures. Literàriament, potser posseeix un to pamfletari fins i tot excessiu. Tanmateix, això és irrellevant, perquè el text respon a una intencionalitat clara, sens cap mena de dubte. 

L'acció transcorre íntegrament en una barraca del suburbi barceloní i cada capítol està enfocat des del punt de vista d'un dels protagonistes. La història va lligant així de manera continuada, amb un aire decididament teatral. Aquesta característica no és aliena a altres textos novel·lescos de Pedrolo, que es mouen en un context dialògic molt marcat. 

L'edició actual, de l'Editorial Tigre de Paper amb motiu de l'any Pedrolo, va encapçalada per un pròleg de Marina Garcés, a la qual també vaig sentir parlar en la presentació de la novel·la. Garcés ho explica amb claredat: 

Pedrolo ens fa escoltar, en aquesta llarga conversa a diverses veus, el que seria l'abecé d'una posició política radicalment anticapitalista i antiestatalista.     

Doncs això. Pedrolo en estat pur, en un intent gens subtil de fer-nos pensar i comprometre'ns. Marca de la casa, com ja sabeu. 

Bona tarda de diumenge, lletraferits. 


  

dijous, 19 de juliol de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: La terra prohibida (volum II)




Arriba avui el moment de comentar el segon volum de la tetralogia La terra prohibida, del nostre gran Manuel de Pedrolo. Si premeu AQUÍ hi trobareu l'enllaç a la meva ressenya del volum I, on vaig explicar la gènesi del cicle i tot un seguit de qüestions que ja no fa falta repetir. 

Les novel·les tercera i quarta de la tetralogia s'intitulen Les fronteres interiors i La nit horitzontal. Com en la primera part, es tracta de dos textos diferents però complementaris, que clouen un testimoni amarg i duríssim de la vida a la Barcelona de la postguerra, de la lluita clandestina pel país i per la llibertat, de la repressió franquista i de la impossibilitat de desenvolupar l'existència humana amb naturalitat, amb tranquil·litat, amb confiança, lluny de la misèria, la tortura i el dolor. 




Les quatre obres són, com ja he apuntat, prou diferents i diferenciables. Si la primera (Les portes del passat) i la tercera (Les fronteres interiors) s'ocupen més de l'individu, la segona i la quarta (La paraula dels botxins i La nit horitzontal) pouen més en els aspectes col·lectius. Totes estan relacionades, fan avançar la vida dels diferents personatges i ens mostren, com en un calidoscopi, el desgavell personal i social a què ens van conduir la guerra i la dictadura. Tanmateix, són la segona i la quarta les que exhaureixen les possibilitats històriques i narratives, les que van més enllà i ens deixen sense alè. Absolutament anorreats, ens deixen. 

Els estils també són diferents, però totes comparteixen un tret pedrolià indefugible: l'extraordinària capacitat de l'autor per reblar el clau de l'anàlisi dialèctica. Esmicola sentiments, ideologies, contingències, percepcions, possibilitats. Pedrolo ho toca tot des de posicions d'un existencialisme que no pot defugir. S'ho planteja tot, ho qüestiona tot, ho comprova tot. Una altra manera de dir-ho: no s'està de res, no s'acovardeix davant de res. Si a Les fronteres interiors construeix una història que fa la competència a la Lolita de Nabokov, a La nit horitzontal ens aboca a l'agònica (però alhora esperançada) lluita clandestina per la llibertat. És una excel·lent novel·la, amb molts trets del gènere policíac, que he gaudit gairebé sense poder respirar.







El primer volum va introduït per un pròleg preciós de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Aquest segon volum culmina amb un epíleg no menys preciós de la Núria Cadenes. Cadenes, rere el títol El pols que encara bat, es despulla com mai. No diré gaire cosa perquè és imperatiu que el llegiu, només avanço que us colpirà profundament. Sí que em permetré, però, usar unes poques de les seves paraules. Ho faré per cloure aquesta senzilla ressenya que no puc allargar més  perquè el mateix Pedrolo, amb les obligacions que m'encomana sense saber-ho, m'ho impedeix. Diu Cadenes:

És l'art. El fons i la forma i la intenció i el punt d'inabastable que despassa la tècnica, encara que n'hi hagi, que despassa l'autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura. 

I tant que sí. És això. La capacitat d'ésser, per sempre, de la matèria de la qual està feta la universalitat. 

No us perdeu la tetralogia. Al meu entendre, una obra magna, amb totes les lletres, de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.  



dilluns, 9 de juliol de 2018

El meu relat "El cedre blau" ara EnVeuAlta





Un altre dels meus relats enregistrat EnVeuAlta. Es tracta d'El cedre blau, que descriu un indret real i molt estimat per mi. Ara mateix un lloc que m'emplena l'ànima de nostàlgia. Espero que us agradi. 





8 contes de Nadal, de Pere Calders




Fa dos diumenges vaig anar al Mercat de Sant Antoni. Recentment inaugurat després de tant temps d'obres, em feia molta il·lusió veure com havien quedat les parades de llibres vells. Evidentment, aquell sabor de lloc antic l'han perdut una mica, però, com a contrapartida, es poden visitar molt bé, són més espaioses i s'hi transita millor. D'altra banda, els comerciants són els de sempre, farcits de tebeos, còmics, revistes, llibres de tota mena. En fi, una meravella per als malalts com jo. 

Em vaig firar, naturalment. 5 llibres se'm van enganxar a les mans i em van acompanyar cap a casa. 5 petites (o grans) obres que se sumen al munt gairebé incomptable de volums que tinc pendents i que fan cua pacientment per tots els racons on troben un foradet. 

Un dels llibres al·ludits és del gran Pere Calders. No me'n vaig poder resistir, esclar. Es tracta de 8 contes de Nadal i els he devorat en un tres i no res (són breus), tot i que la calor que estem patint en ple mes de juliol contribueix molt poc a l'hora de crear l'ambient necessari. 

No faré ara la ressenya detallada dels 8 relats, que estan recollits en una edició de tapa dura, regal de la Diputació de Barcelona als usuaris de la Xarxa de Biblioteques el Nadal de 2007. L'exemplar que vaig comprar encara duia el revestiment de plàstic amb què anava protegit. Quina llàstima. Algú el va tenir a les mans i no el va destapar. No sap el que es va perdre. 

Les 8 històries, que tenen les festes de Nadal com a motiu central, són Calders en estat pur. Humor, ironia, desmitificació, ruptura, màgia, tendresa, delicadesa i bona escriptura. Van introduïdes per un pròleg del malaguanyat Jordi Castellanos. El pròleg s'intitula "El somriure com a bisturí". Amb això ja està tot dit. Ningú com Calders per furgar en l'ànima humana des de posicions que ens causen incomoditat i hilaritat a parts iguals. 

Amb la voluntat de deixar constància en els blogs de totes les lectures que faig, he volgut parlar-vos també d'aquesta. Per això i per un altre motiu: el plaer immens, sempre, de rellegir un monstre de la literatura com el nostre venerable Pere Calders. 

Bona dia i bona calor, lletraferits. 


             

dilluns, 25 de juny de 2018

Relats d'un futur imperfecte, de Mariló Àlvarez Sanchis




De vegades ens cauen a les mans regals inesperats que, així sense més, ens alegren la vida. Això és el que m'ha succeït amb aquest magnífic recull de relats (9 en total) escrits per Mariló Àlvarez Sanchis i aplegats sota el títol, ben adequat i gens tranquil·litzador, de Relats d'un futur imperfecte. 

L'autora és valenciana, és periodista i és ben jove (va néixer l'any 1987) i vosaltres la coneixeu en aquest blog a través de la ressenya de la novel·la breu La primera onada, que vaig penjar no fa gaire. Si aquella novel·la ja em va agradar i em va resultar prou prometedora, les històries que ara tenim entre mans encara m'han semblat més rodones. Són inquietants ficcions futuristes, distòpiques, apocalíptiques, desesperançades i dures. Terribles distorsions que ens parlen críticament d'una humanitat deshumanitzada, d'un món anòmal i trencat, d'un avenir incert al qual semblem abocats sense remei. 

M'ha fascinat la imaginació de Mariló Àlvarez, capaç de fusionar-se intertextualment amb tot un conjunt de referents que jo també comparteixo. Des d'Edgar Allan Poe a Oscar Wilde (Wilde sempre, sempre Wilde!), de H. P. Lovecraft a Jules Verne. Els seus relats estan amarats d'aquell rerefons seriós i reflexiu que cal demanar a tota obra literària i que el fantàstic i la ciència-ficció, quan són de qualitat, ens ofereixen de manera inequívoca. Àlvarez es planteja qüestions bàsiques sobre la deriva de la nostra espècie i sap impregnar els textos d'un humanisme reconfortant, però sense permetre que perdin la frescor que cal exigir al gènere. Alguns finals són més esperats, d'altres no tant, però el millor acostuma a ser el desenvolupament de la història, la seva capacitat de captar la nostra atenció. 

El volum m'ha despertat diverses sensacions i em resultaria difícil decidir-me per un relat en concret. Tanmateix, la meva sorpresa va ser majúscula quan, només encetar el llibre, vaig topar amb Heavens Inc., un text que posseeix força punts en comú amb el meu relat Per sempre, recentment publicat a l'antologia de diversos autors intitulada Visions del Purgatori. Malgrat que la manera d'enfrontar el tema és absolutament diferent, el sentiment que anima ambdues narracions s'assembla força. 

La tria és possiblement la història que més m'ha impactat, que més mal m'ha fet. Em va deixar tocada, així de clar. Però no revelaré res, resultaria imperdonable. El volum s'ha de descobrir morosament, amb calma, i anar gaudint de cada una de les històries. 

Per acabar, vull agrair a Mariló Àlvarez el magnífic colofó de Relats d'un futur imperfecte, amb aquest homenatge preciós a Jules Verne que és Mobilis in mobili. El ressò de la veu del Capità Nemo i l'estela silenciosa del Nautilus travessen de cap a peus una història que m'ha encantat. 

Felicitats, Mariló. Lectura molt recomanable. 

          




dilluns, 18 de juny de 2018

El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel




Avui us parlaré del darrer llibre d’un dels meus escriptors preferits, Jordi de Manuel. Es tracta d’una distopia original i ben travada intitulada El món fosc. Talps. Tot i que l’autor s’ha decidit per adreçar-la suposadament als joves i publicar-la en una col·lecció juvenil de l’Editorial Santillana, ja us avanço que és una lectura per a tots els públics, especialment per als amants del fantàstic i la ciència ficció. 
El món fosc. Talps s’inscriu en tota la tradició de novel·les que es desenvolupen a les profunditats de la Terra. Des de Viatge al centre de la Terra de Jules Verne a Retorn al Sol de Josep Maria Francès (autor pioner a casa nostra que va escriure la novel·la l’any 1936 i que Jordi de Manuel ha homenatjat com a precursor), la idea de la supervivència de l’espècie en les profunditats del planeta ha subjugat repetidament a lectors, cineastes i escriptors. És una de les vies de salvament quan la superfície esdevé mortífera: o marxem a l’espai o ens amaguem dins les entranyes. Aquesta segona possibilitat és la que explora Jordi de Manuel a El món fosc. Talps.  
Protagonitzada per 6 adolescents (3 noies i 3 nois), un gos (no podia faltar un gos entranyable en un llibre de De Manuel) i un robot (magnífica picada d’ullet a diversos referents que no revelaré per no ficar la pota), la ficció és entretinguda, llegidora, imaginativa i emocionant. El text porta el segell inequívoc del seu autor, que no pot deslliurar-se (ni vol, ni ho ha de fer), de la seva condició de biòleg, de científic. Així, les descripcions de l’interior de la Terra, amb tots els seus detalls geològics, geogràfics i zoològics, resulten acurades i exactes, però no deixen de banda tot el vessant d’invenció fantàstica exigit a una ficció d’aquestes característiques. La versemblança impera per fer creïble un món complex i sorprenent que ens atrapa des del principi. 
Com és marca de la casa, Jordi de Manuel dota la novel·la d’una dimensió ètica i profunda que sobrevola la primera capa de lectura. Mai no són banals les seves històries perquè ell no ho podria ser mai, un escriptor (ni un home) banal. La seva condició de professor i d’amant de la didàctica queda palesa a la novel·la, però sense interferir en el cantó purament lúdic i literari de la trama. La crítica directa i explícita a les guerres, al totalitarisme, a la superstició de les religions i a la crueltat humana col·loca un debat damunt la taula que resulta molt interessant, sobretot per als lectors joves, però també per als adults.    



No cal que repeteixi la meva flaca per la narrativa demanuelista, que conec molt bé. És difícil d’explicar, perquè és una sensació molt íntima, però m’entusiasma anar topant, durant la lectura, amb els repetits homenatges que fa (al·lusions, noms dels personatges i dels llocs, intertextualitats amb el conjunt del seu corpus literari, picades d’ullet de tota mena). És com pertànyer a una secta secreta, a la qual no tothom hi està convidat. 
La novel·la posseeix un final relativament obert, ja que es tracta de la primera entrega d’una trilogia. Les altres dues: La ciutat del cel. Porcs i La llum de Gaia. Rates encara no estan escrites, només es troben dins del cervell del seu creador. Aquest és el gran retret que li he de fer, perquè quan acabes amb els Talps tens moltes ganes de passar als Porcs i també a les Rates (per més fàstic que facin). Tanmateix, ens haurem d’esperar, amb el convenciment que no acabarem d’esbrinar totes les bambolines de la trama fins que no arribem al final definitiu. En qualsevol cas, El món fosc. Talps explica una història completa, no us espanteu. A més, ens permet un munt d’especulacions ben interessants. 



Podria escriure molt més sobre la novel·la, però el temps m’obliga a deixar-ho aquí. La recomano vivament tant per a grans com per a joves, i em sembla un molt bon regal de vacances d’estiu per als nostres fills, nebots o nets. Literatura d’entreteniment i diversió (amb amors adolescents, robots, perills, acció i dolents de manual) que, alhora, els forma i els obre els ulls, despertant el seu esperit crític. No podem demanar més a la literatura. 
Aquí sota, si cliqueu damunt del títol, també podreu sentir l’enregistrament de presentació de la novel·la que hem fet EnVeuAlta. La veu de Miquel Llobera us acabarà de convèncer de córrer ara mateix a la llibreria.     






diumenge, 3 de juny de 2018

La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis




La primera onada, de Mariló Àlvarez Sanchis, és una novel·la breu, ben estructurada i molt agradable de llegir. Una distopia de les moltes que estan passant per les meves mans en aquests dies, tal vegada perquè la deriva del nostre món, tan embolicada, ens suggereix un futur gens esperançador. Des de la literatura, l'especulació distòpica pot resultar una manera d'endreçar les idees, de denunciar la situació i d'obrir els ulls del lector. Fins i tot, una distopia pot servir de catarsi, no direm que no. 

La trama està ambientada en una data incerta, després de la Gran Guerra que ha assolat la Terra i ha posat en perill el futur de la humanitat. Cal buscar sistemes efectius de supervivència i intentar una nova vida a la Lluna en pot ser un. No explicaré res més. L'argument no és nou, és un clàssic de la ciència-ficció, però Mariló Àlvarez recrea el topoi en una versió pròpia. La novel·la és de tall juvenil, la qual cosa implica certes concessions directament adreçades als joves, però resulta perfectament llegidora i interessant per a un públic adult. 

Àlvarez repassa tot allò que és important: la diferència de classe, l'enveja, la tirania, l'individualisme, l'abús de poder. Però també eleva un cant a la solidaritat, l'amistat i la necessitat de comportar-se amb valentia i generositat. Ens parla del bé comú i de la lluita compartida. Em sembla molt adient per a un públic en formació assetjat pel mòbbing, la incertesa al voltant del futur i la pèrdua de valors de la societat actual.   

Amb imaginació i una bona coneixença del gènere, l'autora ens ofereix una novel·la que m'ha fet passat una boníssima estona. Molt adequada per regalar als vostres fills, nebots o nets. 

Feliç diumenge, lletraferits.