El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 19 de maig de 2018

A banda i banda del límit, d'Antoni Munné-Jordà




A banda i banda del límit és el darrer recull de relats publicat pel mestre i savi Antoni Munné-Jordà. Li dic mestre i savi perquè és el que és, tothom que el coneix ho sap. Un mestre i savi humil i especial, amb una personalitat encisadora que el converteix (ho sento Antoni, potser un dia passarà, no et garanteixo que no) en un perfecte personatge de ficció. Se'm fa difícil d'explicar, però ho sento així. No sabeu com em tempta la idea d'incloure'l en alguna de les meves històries. 

A banda i banda del límit, publicat per la petita i selecta editorial El Cep i la Nansa, contravé totes les convencions dels reculls de relats. No té un fil conductor que el defineixi, cosa que tradicionalment sembla una exigència indefugible a l'hora de publicar, i aquesta heterogeneïtat a mi m'agrada molt. En el cas de A banda i banda del límit està plenament justificada, ja que les històries abracen un període d'escriptura molt extens, entre 1970 i 2017. Algunes eren inèdites i d'altres havien aparegut en espais de difusió reduïda.   

Quan hom coneix Munné-Jordà, no pot deixar de sorprendre's davant de la varietat de registres que el recull palesa. Exercicis literaris diversos, relats d'un erotisme o d'una escatologia que superen tots els límits (i que lliguen molt bé amb el títol, és clar), alguna incursió mig "negre", un parell de relats que emocionen molt, una constant indagació al voltant del fet creatiu... El mestre posa al servei del lector tota una vida de recerca literària. 

El llibre es llegeix en un tres i no res, obligant-nos a modificar els esquemes a cada nova proposta, però sempre travessat per l'excel·lent prosa de l'autor, que té el detall d'incloure unes postil·les finals que ens aclareixen moltes qüestions al voltant dels textos i que ens permeten respirar una mica (buf, tot té un sentit, el mestre savi continua amb el cap clar). 

Bromes a banda, us recomano molt que busqueu el llibre i us hi endinseu. Sempre resulta altament recomanable traspassar línies, creuar fronteres,  transgredir formalitats i col·locar-nos a ambdues bandes dels límits. Antoni Munné-Jordà ho fa sense embuts, perspicaçment, amb l'agudesa i la intel·ligència que el caracteritzen.  
Que en gaudiu molt i feliç cap de setmana, lletraferits. 


       


dimarts, 15 de maig de 2018

La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola





Com molts ja sabeu, a causa de l'enorme activitat que em comporta el comissariat de l'Any Pedrolo, em veig obligada a rebaixar la cadència de les entrades als blogs, que se'n ressenten força. És una circumstància que no puc evitar, tot i que em sap greu. Tanmateix, el que no vull és deixar de consignar les lectures que vaig fent, encara que sigui a base de petites ressenyes, que poc tenen a veure amb les que redacto (o redactava) quan tenia més disponibilitat. Amb aquest ànim, doncs, avui us faré cinc cèntims (cinc cèntims i prou) del darrer llibre que ha publicat el nostre ja conegut amic Jordi Masó Rahola: La biblioteca fantasma.        

La biblioteca fantasma és un recull de 41 relats de diverses llargàries (alguns són microrelats, però no la majoria) publicat per l'Editorial Males Herbes. Un conjunt de textos hilarants, sorprenents i carregats d'ironia que culminen en un índex onomàstic i una bibliografia tan apòcrifa (o això sembla) com la majoria de les històries que ens explica. Jordi Masó, que a hores d'ara posseeix sens dubte una veu pròpia i clarament identificable en l'univers de la nostra literatura, torna a explorar els límits entre la realitat i la ficció, enredant el lector sempre que pot, descol·locant-lo cada dos per tres i revestint els contes d'un aire de crònica o de reportatge que palesen un enginy admirable.

Tal com ja vaig indicar a la ressenya de Polpa, la seva publicació anterior, Jordi Masó es complau en la dualitat, la provocació i la desmitificació. Sense arribar a extrems de ruptura, li agrada bellugar-se en la tènue línia que separa la literatura culta de la literatura popular (entenent ambdós adjectius en el bon sentit). Així, amara les històries de referències als seus autors de capçalera (Borges, Nabòkov, Asimov, Bolaño, Calvino -fantàstica la picada d'ullet explícita a Si una nit d'hivern un viatger), sense que aquesta circumstància impedeixi el gaudi dels receptors aliens a la coneixença i reconeixença d'aquests referents. 

La crítica a les aparences que dominen la nostra societat representen el rerefons de la majoria d'històries, en alguns casos fins a límits que ens arrenquen una riallada inevitable. Res no és el que sembla, lletraferits. Res no ho és. I Masó ens ho demostra a cada pàgina. No s'està d'usar l'escatologia, la burla i l'estrip, tot i que, com ja he dit, no acaba donant un pas irreparable, perquè sempre manté una contenció distanciada marca de la casa. La música (Masó és un pianista prou reputat, professor de música a l'ESMUC) també hi és molt present, com d'habitud. La música, la literatura, l'art. Però res no és sagrat en l'univers Masó, o potser sí. Potser tot ho és. 

No sé si ell n'és conscient, però La biblioteca fantasma m'ha recordat un relat esplèndid de Jaume Cabré, intitulat Pols, que forma part del llibre cabrerià Viatge d'hivern. En aquest relat, el protagonista es dedica a compilar -en una biblioteca que sembla no tenir final- tots els llibres mediocres que ha escrit la humanitat. O, com a mínim, tots els llibres que no han passat a la posteritat, que han deambulat pel món sense pena ni glòria. És una mica el que fa Jordi Masó amb els seus textos d'obres o personatges fantasmes, que no se sap (ni ho sabrem mai) si han existit o no.  

Auguro que riureu i auguro que molts caureu en la temptació de consultar el senyor Google per veure fins on és capaç Jordi Masó de prendre-us el pèl. Garanteixo que més d'un de vosaltres, lletraferits, se sorprendrà. 


   

Feliç lectura. I a tu, Jordi (per a mi sempre Vladimir) m'agradaria demanar-te un canvi de terç. Sense que em tiris la cavalleria per sobre... Per a quan, una novel·la?    


diumenge, 22 d’abril de 2018

"Les roses tafaneres", un relat de Sant Jordi, EnVeuAlta






Aquest relat que vaig escriure fa temps i que descriu l'entorn inigualable del meu jardí de l'Empordà -que tant enyoro-, és molt oportú en dates de Sant Jordi. Parla de roses, de música, de natura i bellesa. Ara el podeu gaudir en àudio, enregistrat EnVeuAlta per la veu immensa de la Maribel Gutiérrez. Espero que us agradi, lletraferits. I feliç diada de la literatura. 






dilluns, 16 d’abril de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Hem posat les mans a la crònica



Tot continuant amb els comentaris de les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint com a pedroliana convençuda i com a Comissària de l'Any del seu centenari, avui li arriba el torn a un text molt impactant. Es tracta de la novel·la intitulada Hem posat les mans a la crònica, escrita el 1969 i publicada el 1977 i que ara recupera l'Editorial Tigre de Paper.

Hem posat les mans a la crònica és una distopia situada en un espai i en un temps indeterminats, en un país reprimit i maltractat per un règim tirànic i opressor. El paral·lelisme amb la situació de la Catalunya i l'Espanya de la postguerra és indubtable, i ens aboca al Pedrolo més combatiu i ideològicament posicionat, al lluitador incansable per la llibertat i la justícia. 

La novel·la és dura. La seva lectura ens atrapa i ens colpeix, i en acabar-la ens deixa estabornits, com si el seu autor hagués pretès anar-nos sacsejant a cops de mall, pàgina a pàgina, per rematar-nos al final. Pedrolo se serveix de la tècnica del dietari, on tot un seguit de personatges es van succeint a l'hora de reportar, com si d'una crònica es tractés, els terribles esdeveniments. Aquest recurs, amb tantes veus distintes que personifiquen la lluita de la resistència contra el totalitarisme, m'ha semblat una metàfora perfecta: la idea que només junts i units amb companyonia i decisió, aconseguirem deslliurar-nos del mal. La unitat serà l'única manera d'arribar a la victòria. 

El text conté tot l'univers Pedrolo: la presència del sexe i l'erotisme, la violència dels tirans, el trencament valent amb els tabús repressius d'una societat malalta, l'exaltació de la idea de llibertat. La lluita. No ens estalvia dolor ni patiment. Treballa els personatges de manera magistral i ens ofereix una visió de la dona prou interessant. Hi ha dones molt fortes en aquesta novel·la. Gairebé diria que, en general, són els personatges més aconseguits i més remarcats. Dones decidides, valentes, que resisteixen com ningú. 

La novel·la, però, també es nodreix de l'amistat, la comprensió i la tendresa. És una enorme exaltació de la solidaritat. Enfront d'uns enemics salvatges i cruels, que Pedrolo dibuixa a voltes com uns imbècils sense criteri (i per això fan més mal), la gent del poble esdevé conscienciada i plena de camaraderia. Hi ha molt d'amor a Hem posat les mans a la crònica. I per això, com a lectors, ens fa més mal. La dimensió de la injustícia resulta inabastable, molt difícil de suportar. 

Al llarg del text, Manuel de Pedrolo fa reflexions, gairebé de manera casual, que ens obliguen a aturar-nos i a meditar. Parla de la importància de l'educació, la formació i la cultura (les escoles havien estat prohibides en aquest lloc que descriu, l'ensenyament abolit); exalça la lectura i els llibres (les biblioteques també eren tancades a pany i clau); defensa la necessitat d'establir unes normes de convivència noves, basades en deixar de banda els prejudicis i la hipocresia social per poder crear un món més just. Hi ha molt d'idealisme en la novel·la, segurament. Però només així, des del canvi i la unió, podrem recuperar la dignitat.  

Acabo amb un parell de les boniques frases (n'hi ha moltes), que Pedrolo ens regala a Hem posat les mans a la crònica:

L’espera desmoralitza mentre l’acció estimula  
Però...

    No ens hauran vençut fins que ens resignem         


Ja ho veieu. Aquest és el nostre Pedrolo. Que passeu una feliç setmana, lletraferits! 



dijous, 29 de març de 2018

El meu poema "A pedaços" el podeu sentir EnVeuAlta



El meu poema en prosa A pedaços ara el tenim enregistrat en àudio. Els meus companys d'EnVeuAlta han considerat que aquest cop la veu podia ser la meva (malgrat l'afonia) i jo que els ho agraeixo. A veure si us agrada, lletraferits. Espero que sí.

Aquí el podreu escoltar:



Que passeu un feliç dijous sant. 

dissabte, 24 de març de 2018

Irina, d'Empar Fernández



No és cap secret que Empar Fernández ha esdevingut, des de fa uns quants anys, una de les meves escriptores de capçalera. M’agrada tot el que fa, sigui novel·la de gènere o generalista. Sap enganxar el lector des de la primera pàgina a partir dels personatges i del seu capteniment, explica històries potents i manté a la perfecció la dosificació de la intriga i de la informació. 
Això també ho aconsegueix a Irina, la seva darrera novel·la, publicada per Versátil. La història colpidora d’una de les nenes de Rússia, una d’entre els milers de menors d’edat, fills de republicans espanyols, que van sortir d’Espanya en plena guerra per preservar la vida. Alguns van tornar molts anys més tard, desarrelats i sense esperança. D’altres, no ho van fer mai, com la protagonista de la novel·la, que fins i tot es va canviar el nom ‒Asunción Cadavieco‒ per un nom rus, Irina Korovin.  
La novel·la arrenca quan Irina és una anciana que viu sola i està molt malalta. No avançaré res més ni explicaré la trama, evidentment, però sí diré que l’obra es belluga entre dos espais (Barcelona i Rússia) i dos temps (l’actual i el pretèrit, que engloba la totalitat del periple vital d’Irina).També diré que, al meu entendre, el lector descobrirà en el text dues parts prou diferents, fins i tot des de posicions estilístiques. Per un cantó, la història d’Irina, interesantíssima, emocionant, dura i preciosa, narrada amb un to que en certs moments ratlla la prosa poètica. Per un altre, el món de Barcelona, amb el personatge de Santiago (molt ben descrit, un home gris i sense esma, un perdedor nat) i la irrupció de la màfia russa que persegueix una típica noia maltractada i amb pocs recursos, mare soltera amb un nadó, que havia estat veïna d’Irina a Moscou. 
Aquesta segona part m’ha semblat simplement un recurs. El recurs usat per Empar Fernández per poder atorgar versemblança a la lectura del diari personal d’Irina i a la recuperació de la memòria familiar de Santiago. Una estratègia que consisteix en emprar una russa fugitiva, amb nen als braços i mafiós al darrere, però que podia haver estat una altra totalment diferent i potser menys usual. Perquè la part del lleó del text són els personatges d’Irina i de Santiago. La resta és circumstancial i es troba en un segon pla que bàsicament serveix per repartir joc. 
M’hauria agradat que la història de Rússia amarés molt més tot el llibre, que fos més llarga i més detallada, però això segurament és una qüestió personal. El llibre funciona perfectament i ha aconseguit que recuperés, com sempre aconsegueixen els textos d’Empar Fernández, aquella ànsia per la lectura, aquell frisar per tornar a casa i continuar llegint, que només podem experimentar en estat pur quan som molt joves i el nostre bagatge lector encara és obert, lluminós i està per fer. 
Un cop més, moltes gràcies, Empar. Totalment recomanable.       



dimecres, 21 de març de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Infant dels grans



Manuel de Pedrolo compliria enguany 100 anys. Com sabeu, va néixer el dia 1 d’abril de 1918 a L’Aranyó (Segarra). Per aquest motiu, estem celebrant l’efemèride del centenari ‒l’Any Pedrolo, que tinc l’honor i la responsabilitat de comissariar, oficialment designat pel Govern de la Generalitat i coordinat per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el suport de la Fundació Manuel de Pedrolo que presideix l’única filla de l’autor, Adelais. 
Precisament sobre ella versa el llibre que comento avui, per força succintament perquè les meves nombroses activitats pedrolianes no em permeten dedicar-hi el temps que m’agradaria.
Em refereixo, evidentment, a l’únic text inèdit escrit per Pedrolo que encara existia, guardat gelosament per la seva filla al llarg dels anys. I no m’estranya que el guardés, perquè es tracta d’una veritable joia que l’escriptor li dedicà a ella, només a ella, amb un amor immens. Es titula Infant dels grans i l’acaba de publicar l’Editorial Comanegra. 
Introduïda per un excel·lent pròleg d’Anna Moreno-Bedmar, una de les màximes enteses en Manuel de Pedrolo i membre de la Fundació, Infant dels grans és una autoficció breu (145 pàgines) que descriu un dia de la vida de la petita Adelais.  Durant les vacances d’estiu, quan tenia exactament vuit mesos i onze dies. El pare li regalà quan era una adolescent i li va dir que aquell text era exclusivament per a ella, que en podia fer el que li semblés més oportú. Ara, Adelais ha estat prou generosa per compartir-lo amb nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la commemoració del centenari. Els pedrolians de soca-rel, i el públic en general, no li agrairem mai prou.





Les pàgines d’Infant dels grans mostren un registre insòlit dins la narrativa pedroliana, un to familiar, íntim i tendre, que tanmateix no cau en cap moment en sentimentalismes carrinclons i que manté la distància suficient per esdevenir autèntica literatura. De fet, posseeix un preciós matís poètic i bucòlic, d’observació i comunicació amb la natura, que palesa una percepció atenta i penetrant. 
L’apertura a la vida de la petita Adelais, les seves descobertes diàries, les seves consecucions, els seus esclats de plor o de joia, són també descobertes i consecucions del pare de la nena, que ha decidit reflectir en un text tot allò que va succeint. L’humor i la ironia de la seva mirada ens regalen fragments absolutament fantàstics, com quan la família descobreix que a la menuda li ha sortit la primera dent. Però també hi ha comunions bellíssimes amb allò que val la mena del món, la naturalesa muda i superba que, davant d’un infant encara pur, pot esdevenir un inigualable company i còmplice. Un arbre jovenet, una mosca que vola, les potes d’una mula fent tic-toc.  Pedrolo basteix el text a partir d’un gran nombre de personificacions. Objectes, espais, vegetals, animals... tot esdevé una gran prosopopeia que ens xucla des de la primera pàgina i ens fa entrar sense pal·liatius dins la narració.       
Tot i això, Infant dels grans no pot escapar-se del to dialèctic, filosòfic i analític del seu autor. Pedrolo reflexiona sobre la vida i la mort, expressa les preocupacions d’un pare envers el futur de la seva filla, el futur del món i el seu propi futur, de la mateixa manera que, mitjançant dues analepsis, ens acosta al passat gris i trist de la mare de la nena i al seu propi passat: dues infanteses sense alegria. Tal vegada ens vol dir que l’Adelais sí que és i serà feliç, que ell i la seva esposa se n'ocuparan, que procuraran que ho sigui.




M’ha entendrit molt aquest fragment que reprodueixo tot seguit, quan el pare es planteja si fa bé escrivint tot allò de la nena. I amb això acabo, perquè el que heu de fer és llegir el llibre. Però no me’n puc estar:  
[...] Què en pensarà la menuda quan sigui gran? Als quinze anys, probablement li sabrà greu aquest retrat perquè, encara no dona del tot, voldrà ser-ho ja; als vint anys, potser en somriurà. Quan tingui un infant, el seu judici serà just. Descobrirà tot d’una que el pare deia la veritat. 
Si Pedrolo pogués contemplar ara mateix la seva filla Adelais, seria molt feliç. Seria ell qui faria la descoberta que ella ha dedicat la vida a la seva memòria. 
Que tingueu un bon dia, lletraferits.