El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 12 de març de 2019

L'hivern a Corfú, de Jordi Masó Rahola




Després de repetir en diverses ocasions que no escriuria novel·la, per fi s'ha decidit. Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) ens ha fet arribar la seva primera narració llarga o novel·la breu, com ho vulguem dir. Una nouvelle, de fet, gènere que reivindica explícitament dins de la pròpia ficció. 

Fa molt que conec i llegeixo Jordi Masó (Catàleg de monstres, Polpa, La biblioteca fantasma), per no parlar del seu blog "La bona confitura" i moltes aventures més, que no cal detallar fil per randa ara i aquí. Però el cas és que, en tenir una idea bastant clara de la seva escriptura, no puc fer altra cosa que reconèixer amb nitidesa la seva veu i les seves dèries en aquesta primera (i esperem que no última) incursió novel·lesca. 

L'hivern a Corfú és una personal i desinhibida proposta que, com a rerefons, ens planteja una mirada càustica i irreverent al voltant de la irracionalitat del món en què vivim i, per extensió, de la condició humana. Masó no s'està de recórrer a la poètica de l'absurd en el seu sentit més baix: escatologia, erotisme i gairebé pornografia campen sense control per les pàgines del llibre. Tota una utilització de l'humor (que inclou la turpitudo i la deformitas clàssiques segons la classificació de Quintilià), comprensible per a un públic ampli i sense complexos. La descripció de la fauna humana que es passeja per l'interior del creuer de luxe Pioneer of the Seas, en el qual viatja a contracor el protagonista Bertran Bartra, representa la dissecció d'un espectre de tipus humans que bé podrien estar (jo tampoc no sóc políticament correcta de vegades) dins les gàbies d'un zoològic (pobres animals, res contra ells, al contrari).    

Tanmateix i alhora, Masó no pot evitar la seva mirada culta i, per damunt de tot, la seva acostumada posició metaliterària. Per això ens planteja un repte que s'esdevé una anàlisi tècnica dels recursos i les estratègies del narrador i per això, també, juga amb la tradició i aprofita per comentar-la i replantejar-la. Italo Calvino i la seva gran novel·la Si una nit d'hivern un viatger funcionen de referent en la ficció de l'escriptor de Granollers. I juntament amb ell, amb Calvino, un bon nombre d'autors que Masó no pot evitar remembrar en repetides ocasions: Cesare Pavese, Pere Calders (no oblidem Ronda naval sota la boira), Franz Kafka, Herman Mellville (Moby Dick és perfecta en aquest ambient mariner), Lewis Carroll, Fernando Pessoa, Joseph Conrad... Això sense oblidar altres referents, pictòrics i, sobretot, musicals. No debades Jordi Masó és pianista i professor de música (a banda d'escriptor). Fins i tot es permet fer un "cameo", sense cap problema, dins la novel·la. 

L'hivern a Corfú, ambigua, postmoderna, boirosa, delirant, febril, resulta tota una experiència. Estic segura, seguríssima, que no us decebrà. 

Feliç dia, lletraferits. 




                        

dilluns, 4 de març de 2019

Què saps de Vidal Palau?, de Vicent Borràs




Què saps de Vidal Palau?, de Vicent Borràs, fou la novel·la guanyadora del XXIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira: un text intrigant i àgil, breu i engrescador, que no pots parar de llegir. 

A mig camí entre el suspens i la novel·la de personatges, Que saps de Vidal Palau?  aprofundeix en una qüestió que pocs cops ens plantegem i que, tanmateix, ens afecta a tots. M'estic referint a la identitat, a la consciència (o no consciència) de la pròpia identitat. 

El protagonista, un poeta exitós i també (com no!) amb les seves crisis creatives, pateix un enorme daltabaix familiar, una desgràcia terrible que li canvia la vida. Quan ni ell ni els qui l'envolten són capaços de superar la nova i dolorosa situació, el personatge prendrà una decisió dràstica. 

Com us podeu imaginar, no puc explicar més. Un dels encerts de la novel·la és mantenir-nos a l'expectativa, però sí que puc referir-me a les diverses preguntes, als variats interrogants que sobrevolen el text, i que fan referència a qui som en realitat, a la possibilitat (o impossibilitat) de trencar definitivament amb els lligams que més ens importen, a la incapacitat de conviure amb la frustració i la culpa, a la dificultat de perdonar. 

Vehiculada la història a través de la investigació d'un periodista de poca volada que s'hi sent arrossegat irremissiblement, Què saps de Vidal Palau? resulta molt plaent de llegir. A més, inclou una picada d'ullet interessant: Manuel Vázquez Montalbán és un dels personatges de la ficció novel·lesca, amb la seva identitat pròpia absolutament recognoscible. 

Ja he dit que parlem d'identitats, oi? Doncs això. 

Recomanada, lletraferits. 


     

dimarts, 12 de febrer de 2019

La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III




Fins fa pocs mesos jo no havia sentit parlar mai del gènere bizarro. Em van començar a arribar notícies, no gaire aclaridores, a través de les xarxes socials. La paraula "bizarro" em cridava l'atenció, em generava curiositat. Té un no sé què que atrapa, la pròpia paraula.   

Més endavant vaig saber algunes coses més. Que l'Editorial OrcinyPress publiqués bizarro ja m'indicava quelcom, però l'empenta definitiva me la va donar l'Adelais de Pedrolo. Durant l'Any Pedrolo, lògicament, ens hem vist molt i, com us podeu  imaginar, hem parlat força de literatura. Ella s'hi ha enganxat, al bizarro. Se'n considera una addicta i em va despertar el cuquet. Per acabar-ho de rematar, va ser ella mateixa qui em va regalar la novel·la que ara tenim entre mans, La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III. 

Carlton Mellick III és un dels principals autors del gènere, premiat i conegut arreu del món. Està considerat un geni ple d'imaginació, un virtuós del surrealisme, un mestre d'originalitat. I després de llegir la novel·la, penso que no n'hi ha per menys. La casa de arenas movedizas m'ha atrapat totalment. 

Feia molts anys que jo no m'enfrontava a la lectura d'un text des d'una posició de desconeixement tan gran. Verge absoluta en allò que és el "bizarro", corria el risc que no m'agradés o que no m'acabés d'entrar, que em resultés més estrany del compte. És clar que el meu bagatge lector és ampli i poc convencional, però tot i així m'estava ficant en "arenas movedizas". 

I que bé que m'ho he passat. Els riscos que acabo d'enumerar van quedar oblidats a les poques pàgines de començar el llibre. Malgrat la "raresa" del gènere bizarro, hi he descobert una literatura plena d'humor, d'ironia, de crítica, d'imaginació, d'amor i de tendresa. Una trama plenament coherent dins la seva idiosincràsia i uns personatges, perfectament perfilats, que m'han fascinat. La novel·la no amaga la violència, no defuig descripcions que ens poden repugnar, no s'està de deixar-nos estabornits en certs moments. Tanmateix, i alhora, tampoc no ens estalvia l'exaltació de l'amor entre germans, de la solidaritat, de la generositat i la valentia. La història no l'explicaré, ni m'hi acostaré, però recomano molt la seva lectura. 

És refrescant llegir coses diferents. Jo encara diria més: és imprescindible. Alguns experts del gènere m'han dit que començar a passejar per l'univers bizarro amb Carlton Mellick III ha estat un gran encert. I segur que tenen raó. Així que gràcies, Adelais. 




Per a qui no en tingui ni idea de tot el que parlo, us copiaré aquí sota unes explicacions que inclou el propi llibre. Així no anireu tan perduts.    

"¿Qué es el Bizarro?
1. Bizarro, en pocas palabras, es el género de lo extraño. 
2. Es el equivalente literario de la sección de culto de un videoclub.
3. Como las películas de culto, el bizarro a veces es surrealista, a veces vanguardista, a veces ridículo, a veces sangriento, a veces al borde de la pornografía y casi siempre una ida de la olla. 
4. El bizarro no solo se esfuerza en ser extraño sino también fascinante, que haga pensar y sobre todo que sea divertido de leer.
5. El bizarro suele tener cierta lógica de dibujos animados que, al aplicarla al mundo real, crea un universo inestable en el que lo grotesco se convierte en normal y lo absurdo toma cuerpo. 
6. El bizarro fue creado por un grupo de pequeños editores independientes como respuesta a la demanda de buena ficción extraña y al gran número de autores que se están especializando en ella. 
7. El bizarro es como:
- Franz Kafka combinado con John Waters.
- El doctor Seuss del postapocalipsis.
- Takashi Miike combinado con William S. Burroughs.
- Alicia en el País de las Maravillas para adultos.
- Anime dirigido por David Lynch". 


Benvinguts a la novetat i fins ben aviat, lletraferits. 


   
    

dimarts, 8 de gener de 2019

El temps és mentida, de Joanjo Garcia



El temps és mentida, de Joanjo Garcia, fou l'obra guanyadora del XXVII Premi Ciutat d'Alzira, l'any 2015. Estava a la meva lleixa de lectures pendents i per fi li va arribar el moment a finals de l'any que acabem de tancar.  

La novel·la és un viatge al passat explicat des del present, la remembrança de les coses que ens marquen i que ens converteixen en allò que som. Fets de la infantesa i de l'adolescència que no s'obliden mai, que de vegades no es poden oblidar encara que ho vulguem perquè són massa dolorosos, massa terribles. 

Joanjo Garcia ens transporta a un petit poble de València i a la infància del protagonista. Els llargs i tediosos estius a casa dels avis mentre els pares treballen en el seu negoci de restauració i no poden estar per ell. Ja adult i amb la voluntat d'escriure, amb una motxilla de fracassos personals a l'esquena, el personatge s'embranca en un projecte complex, ple d'inseguretats i de dubtes, que pretén narrar les experiències viscudes sense voluntat de linealitat, a cops de sentiment i d'esdeveniments. Perquè en realitat el temps és mentida.

La novel·la és llegidora, malgrat que la vida del poble no presenta novetats significatives respecte a d'altres històries similars que hem vist al cine o hem llegit als llibres. Potser és que tots els pobles insignificants del món són un calc repetit, un niu de mesquinesa, tafaneries, vergonyes, avorriment, secrets amagats i molt poca bondat. 

En canvi, el que sí que m'ha interessat de la novel·la és l'exercici metaliterari que proposa Garcia. Resseguim l'escriptura i les incerteses del protagonista i la fina línia que separa la realitat de la ficció acaba gairebé esborrant-se. En aquest sentit, m'ha semblat prou remarcable. La primera persona funciona molt bé i ens acosta encara més a la interioritat del personatge. Sempre m'ha agradat el vessant metaliterari que la postmodernitat ens permet. I Joanjo Garcia l'explota aquí amb força originalitat. 


    
   
  

dilluns, 7 de gener de 2019

La reina del punk, de Susana Hernández




La prova que Susana Hernández és una escriptora fantàstica, cosa que jo ja sabia, l'he pogut constatar amb la lectura d'aquesta novel·la, La reina del punk. Ho dic perquè ha estat capaç d'interessar-me i enganxar-me amb un tema que, a priori, no m'importava gaire. 

L'obra recrea la història de la breu existència de Nancy Spungen, "musa" dels Sex Pistols i companya de Sid Vicious (baixista del grup), que va morir en estranyes circumstàncies a l'Hotel Chelsea de Nova York només amb 20 anys. Una vida terrible, amb una esquizofrènia no diagnosticada, sense recolzament familiar ni caliu de cap mena des de ben petita. Una vida que fou una cursa envers l'autodestrucció més absoluta. Alcohol, drogues, prostitució. El món de la música de finals del setanta, amb el punk com a moviment contracultural, va suposar un revulsiu de classe, però també va carregar-se tota una generació de joves enmig d'una sordidesa i d'una degradació molt difícils d'entendre.  

Sobta molt descobrir, a través de les ben documentades pàgines de la novel·la, fins a quin punt l'ésser humà és capaç de caure conscientment en la pròpia destrucció, sense amor propi, sense dignitat, sense pal·liatius. Sobta molt. I resulta molt trist. 

Susana Hernández construeix la ficció amb un estil sobri i creïble, sense estridències sensacionalistes, a través de dues trames paral·leles i ambdues narrades en primera persona. D'una banda, la vida de Nancy. D'una altra, la peripècia actual d'una periodista que ha d'escriure sobre ella. Aquest recurs li permet dotar el text d'un aire novel·lesc contingut i evitar que es converteixi en una simple "biografia". Crec que l'ha encertat de ple i n'ha reeixit sobradament. 

Que passeu un bon dilluns, lletraferits. 



       Nancy Spungen 

   

dissabte, 22 de desembre de 2018

Bones festes, lletraferits



Des d'El fil d'Ariadna, la meva Colette i jo us desitgem 
unes Bones Festes. 
I que l'any vinent estigui ple de lectures i llibres. 


dijous, 20 de desembre de 2018

Fra Junoy o l'agonia dels sons, de Jaume Cabré




Ja sabem que els llibres no caduquen, i si són bons encara menys. 
Per això ara he llegit Fra Junoy o l'agonia dels sons, una de les novel·les de Jaume Cabré que encara tenia pendent. És un text de fa uns quants anys. Va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 1983 i dos premis el 1985: el Premi de la Crítica Serra d'Or i el Premi de la Crítica Catalana. 

M'ha agradat moltíssim, amb aquell regust únic del millor Jaume Cabré, sempre a la defensa de la música, de l'art, de la bellesa i de la cultura. El text és un al·legat anticlerical de primer ordre, que es carrega amb enorme intel·ligència tot allò que l'Església Catòlica representa: l'obscurantisme, la superstició, l'absurditat, la injustícia, la deshumanització, els interessos de classe i econòmics. De retruc, hi surt malparada tota la societat, 
incapaç d'evolucionar i de fer justícia.      

Si encara no l'heu llegit, paga molt la pena. A hores d'ara, un clàssic molt important dins la nostra tradició literària contemporània. 

Que passeu un bon dia, lletraferits.