L'hivern a Corfú, de Jordi Masó Rahola

Després de repetir en diverses ocasions que no escriuria novel·la, per fi s'ha decidit. Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) ens ha fet arribar la seva primera narració llarga o novel·la breu, com ho vulguem dir. Una nouvelle, de fet, gènere que reivindica explícitament dins de la pròpia ficció. 

Fa molt que conec i llegeixo Jordi Masó (Catàleg de monstres, Polpa, La biblioteca fantasma), per no parlar del seu blog "La bona confitura" i moltes aventures més, que no cal detallar fil per randa ara i aquí. Però el cas és que, en tenir una idea bastant clara de la seva escriptura, no puc fer altra cosa que reconèixer amb nitidesa la seva veu i les seves dèries en aquesta primera (i esperem que no última) incursió novel·lesca. 

L'hivern a Corfú és una personal i desinhibida proposta que, com a rerefons, ens planteja una mirada càustica i irreverent al voltant de la irracionalitat del món en què vivim i, per extensió, de la condició humana. Masó no s'està de recórrer a la poètica de l'absurd en el seu sentit més baix: escatologia, erotisme i gairebé pornografia campen sense control per les pàgines del llibre. Tota una utilització de l'humor (que inclou la turpitudo i la deformitas clàssiques segons la classificació de Quintilià), comprensible per a un públic ampli i sense complexos. La descripció de la fauna humana que es passeja per l'interior del creuer de luxe Pioneer of the Seas, en el qual viatja a contracor el protagonista Bertran Bartra, representa la dissecció d'un espectre de tipus humans que bé podrien estar (jo tampoc no sóc políticament correcta de vegades) dins les gàbies d'un zoològic (pobres animals, res contra ells, al contrari).    

Tanmateix i alhora, Masó no pot evitar la seva mirada culta i, per damunt de tot, la seva acostumada posició metaliterària. Per això ens planteja un repte que s'esdevé una anàlisi tècnica dels recursos i les estratègies del narrador i per això, també, juga amb la tradició i aprofita per comentar-la i replantejar-la. Italo Calvino i la seva gran novel·la Si una nit d'hivern un viatger funcionen de referent en la ficció de l'escriptor de Granollers. I juntament amb ell, amb Calvino, un bon nombre d'autors que Masó no pot evitar remembrar en repetides ocasions: Cesare Pavese, Pere Calders (no oblidem Ronda naval sota la boira), Franz Kafka, Herman Mellville (Moby Dick és perfecta en aquest ambient mariner), Lewis Carroll, Fernando Pessoa, Joseph Conrad... Això sense oblidar altres referents, pictòrics i, sobretot, musicals. No debades Jordi Masó és pianista i professor de música (a banda d'escriptor). Fins i tot es permet fer un "cameo", sense cap problema, dins la novel·la. 

L'hivern a Corfú, ambigua, postmoderna, boirosa, delirant, febril, resulta tota una experiència. Estic segura, seguríssima, que no us decebrà. 

Feliç dia, lletraferits. 

                        

La biblioteca fantasma, de Jordi Masó Rahola

Com molts ja sabeu, a causa de l'enorme activitat que em comporta el comissariat de l'Any Pedrolo, em veig obligada a rebaixar la cadència de les entrades als blogs, que se'n ressenten força. És una circumstància que no puc evitar, tot i que em sap greu. Tanmateix, el que no vull és deixar de consignar les lectures que vaig fent, encara que sigui a base de petites ressenyes, que poc tenen a veure amb les que redacto (o redactava) quan tenia més disponibilitat. Amb aquest ànim, doncs, avui us faré cinc cèntims (cinc cèntims i prou) del darrer llibre que ha publicat el nostre ja conegut amic Jordi Masó Rahola: La biblioteca fantasma.        

La biblioteca fantasma és un recull de 41 relats de diverses llargàries (alguns són microrelats, però no la majoria) publicat per l'Editorial Males Herbes. Un conjunt de textos hilarants, sorprenents i carregats d'ironia que culminen en un índex onomàstic i una bibliografia tan apòcrifa (o això sembla) com la majoria de les històries que ens explica. Jordi Masó, que a hores d'ara posseeix sens dubte una veu pròpia i clarament identificable en l'univers de la nostra literatura, torna a explorar els límits entre la realitat i la ficció, enredant el lector sempre que pot, descol·locant-lo cada dos per tres i revestint els contes d'un aire de crònica o de reportatge que palesen un enginy admirable.

Tal com ja vaig indicar a la ressenya de Polpa, la seva publicació anterior, Jordi Masó es complau en la dualitat, la provocació i la desmitificació. Sense arribar a extrems de ruptura, li agrada bellugar-se en la tènue línia que separa la literatura culta de la literatura popular (entenent ambdós adjectius en el bon sentit). Així, amara les històries de referències als seus autors de capçalera (Borges, Nabòkov, Asimov, Bolaño, Calvino -fantàstica la picada d'ullet explícita a Si una nit d'hivern un viatger), sense que aquesta circumstància impedeixi el gaudi dels receptors aliens a la coneixença i reconeixença d'aquests referents. 

La crítica a les aparences que dominen la nostra societat representen el rerefons de la majoria d'històries, en alguns casos fins a límits que ens arrenquen una riallada inevitable. Res no és el que sembla, lletraferits. Res no ho és. I Masó ens ho demostra a cada pàgina. No s'està d'usar l'escatologia, la burla i l'estrip, tot i que, com ja he dit, no acaba donant un pas irreparable, perquè sempre manté una contenció distanciada marca de la casa. La música (Masó és un pianista prou reputat, professor de música a l'ESMUC) també hi és molt present, com d'habitud. La música, la literatura, l'art. Però res no és sagrat en l'univers Masó, o potser sí. Potser tot ho és. 

No sé si ell n'és conscient, però La biblioteca fantasma m'ha recordat un relat esplèndid de Jaume Cabré, intitulat Pols, que forma part del llibre cabrerià Viatge d'hivern. En aquest relat, el protagonista es dedica a compilar -en una biblioteca que sembla no tenir final- tots els llibres mediocres que ha escrit la humanitat. O, com a mínim, tots els llibres que no han passat a la posteritat, que han deambulat pel món sense pena ni glòria. És una mica el que fa Jordi Masó amb els seus textos d'obres o personatges fantasmes, que no se sap (ni ho sabrem mai) si han existit o no.  

Auguro que riureu i auguro que molts caureu en la temptació de consultar el senyor Google per veure fins on és capaç Jordi Masó de prendre-us el pèl. Garanteixo que més d'un de vosaltres, lletraferits, se sorprendrà. 

   

Feliç lectura. I a tu, Jordi (per a mi sempre Vladimir) m'agradaria demanar-te un canvi de terç. Sense que em tiris la cavalleria per sobre... Per a quan, una novel·la?