El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Tot va començar amb els tebeos


Dedico aquest article al meu germà Jordi, amb qui vaig compartir una infantesa plena de personatges



Zipi y Zape; Don Pío; Teresito; Pitagorín; Aspirino y Colodión; Petra, criada para todo; Anacleto, agente secreto; Don Tiburcio; Olegario; Doña Lío Portapartes…

Així comença una cantarella en honor dels personatges de la nostra infància que el meu germà i jo ens vam inventar fa molts anys –amb musiqueta inclosa– i que, a hores d’ara, encara recordem a la perfecció.
Els nens de casa meva vam ser molt afortunats. Els meus pares i avis van potenciar en nosaltres l’afecció per la lectura. Vam posseir des de ben petits, tant els meus germans com jo, una nodrida biblioteca. Eren altres temps i, en aquell moment històric, la presència dels llibres amb il·lustracions i vinyetes, les novel·les gràfiques i els tebeos (aleshores allò que avui coneixem per "còmic" es dèia tebeo) tenien una presència molt significativa.

Cada diumenge el meu pare ens portava al quiosc i ens comprava, com en un ritual solemne que no podia mancar, un tebeo. Podia ser Pulgarcito, Tio Vivo, DDT, TBO, Din Dan... el que ens vingués de gust. El meu germà en triava un i jo un altre (evidentment, diferents). D’aquesta manera en teníem dos i, un cop devorat el primer, ens afanyàvem a fer l’intercanvi. En Jordi i jo mai no vam tenir problemes per compartir jocs, joguines o llibres. Per això ara mateix, a la nostra edat adulta, atresorem un nombre incalculable de valuosos instants per recordar.
Si teníem sort, hi havia algunes setmanes que el meu avi s’afegia a l’aventura. Aleshores, gaudíem de tres o quatre títols diferents (depenia de si el iaio ens regalava un sol tebeo –per compartir– o un a cadascun). En qualsevol dels casos, la participació de l’avi no significava altra cosa que lectura i més lectura.


De mica en mica, en Jordi i jo vam anar creixent, però la nostra afecció no va decaure. La biblioteca gràfica es composava també d’uns gruixudíssims volums, que ens encantaven, amb les historietes de Walt Disney (Donald i Daisy, Goofie, Pluto, Chip i Chop, Los golfos apandadores, el Tío Gilito). A poc a poc, a mesura que ens anaven quedant curts faldilles i pantalons, van arribar Jabato, El capitán Trueno, Lily. A casa no fèiem gaire distincions de gènere, de manera que en Jordi s’endinsava sense complexos en les peripècies hipermodernes de Caty la chica gato i jo m’empassava amb plaer les aventures medievals de la princesa Sigrid i del gegant Goliath.


Podeu suposar que em sento amarada de nostàlgia en escriure aquestes ratlles. Però no us penseu que es tracta d’un plany afligit dedicat a l’enyor dels temps passats. Ni molt menys. El considero un sentiment ben viu. Quan el meu germà i jo recordem aquestes coses, tenim el convenciment que continuen vivint dins nostre, absolutament palpables.
El cas és que un dia va arribar l’Astèrix (el súmmum dels súmmums, el nostre preferit) i nosaltres ostentàvem ja tanta experiència lectora que, malgrat les referències històriques, la ironia i la no sempre senzilla paròdia, ho enteníem tot. Recordo molt bé que el primer Astèrix li vam regalar a en Jordi per a un aniversari. Vam anar a comprar-lo amb el meu pare i el vaig triar jo. Ens va costar 90 pessetes.

Quan jo tenia 11 anys i el meu germà 8, va arribar el petitó de la família. Nosaltres, ganàpies ja, li vam deixar generosament tota la nostra biblioteca. Ell, entremaliat de mena, va fer algunes destrosses irreparables que, com que som bons, li vam perdonar de seguida. Tanmateix, en Jordi i jo sentim l’orgull d’haver traspassat al petit tota la nostra afecció lectora i gràfica. Aviat aquell petit trencallibres va assolir un nivell de comprensió insòlit (tenia dos bons mestres), de manera que va comprendre els ets i uts d'Astèrix i de Tintín a una edat inusitadament tendre.

Em sento molt orgullosa i contenta de tot plegat. Quan actualment ens reunim tots tres, som capaços d’estar força estona fent cites de tebeos i còmics sense parar.

En fi, lletraferits, us demano perdó per l’extensió de la batalleta. De fet, haig de fer un esforç per no continuar, perquè hi ha moltes més coses a dir. Sigui com sigui, en aquest bloc no podia deixar de referir-me a tot això un dia o un altre. Al cap i a la fi, no ens enganyem, pel que fa a la compulsió lectora, tot va començar amb els tebeos...


32 comentaris:

electra ha dit...

I no seguies la detectiva d'una entrega que es deia "Mary periodista"? Jo sí, i me'n recordo perfectament de Lily-la gat, i òbviament del súmmum, compartit, Astèrix. I la Mafalda...! (l'un com a correlat públic social, i l'altra íntim i familiar, se m'acudia. ara que de vegades els límits es toquen, sobretot en la Mafalda...)
I també, molt abans, el TBO (a nosaltres ens el portaven els dijous, dia de mercat, sóc d'un poble petit petit), i recordo que el meu avi (de part de mare) tenia Patufets (Folch i Torres).

Anna Maria Villalonga ha dit...

No es deia Mary periodista, sinó "Mary noticias". I saps què? la filla de la dibuixant és la Marta Roig, exalumna meva i ara amiga, que tu has vist molt cops al meu fèisbuc. No, jo no la seguia, la veritat. Però me n'ha parlat ella i fa molt poc, al Saló del còmic, la seva mare encara va signar exemplars amb molt d'èxit.
Per a mi la Mafalda ja és d'una època una mica posterior. I ja és quelcom diferent, més llibre que no pas aquests tebeos.
Però sí, és clar, la Mafalda m'encantava i m'encanta. I el Carlitos (Charlie Brown).

Mireia ha dit...

Vaig amb presses i no puc comentar l'article, només volia dir-te que m'agrada el nou format

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies, Mireia. Sí, els blocs de vilaweb ofereixen molt poques possibilitats. Ja n'estava farta. Ara estic molt contenta i puc fer més coses i ser més creativa. Malgrat que el més important és el contingut, crec que la resta també ajuda. A més, m'encanta buscar imatges i triar i decidir. En tinc un munt de guardades esperant el seu moment...!

Mire ha dit...

Oh! Estava estudiant i tenia aquest article pendent de llegir. Me l'he reservat per a un descans i m'ha fet summament contenta!!! :)

La meva mare i els meus dos oncles estimats, petitons, entremeliats, moguts, llegint còmics i parlant d'historietes que es donaven amb imatges i onomatopeies.

Molt bonic, ma! I interessant... perquè efectivament, com bé dius, el còmic, que tenia un rang inferior en les arts literàries, a poc a poc, s'ha guanyat un lloc i avui ja és considerat un art més entre els arts.

Un dia segur que en faig un treball pel màster, i em comprometo a redactar un entrada, si et sembla bé, per aquest bloc tan ben parit!

molts petons!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ostres, gràcies. M'encanta que t'agradi l'article. I, per descomptat, t'agafo la paraula.
Serà superbenrebuda una entrada teva en aquest bloc "tan ben parit".
Hahahaha.

Jordi Canals ha dit...

Recordo tebeos de la meva època:
El guerrero del antifaz.
Hazañas bélicas.
Suchard el pequeño limpiabotas.
Roberto Alcázar i Pedrin.
I n’hi havien més que ara no recordo. Els diumenges al Mercat de Sant Antonio es poden trobar totes les col•lecciones .

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, ho sé. Aquests eren també els del meu pare. Jo fa un temps li vaig regalar, comprats al Mercat de Sant Antoni, alguns números d'"El guerrero del antifaz".
"Hazañas bélicas" voltaven per casa, van voltar durant molt de temps, perquè encara en venien quan jo era petita.
I el meu pare sempre esmenta especialment "Roberto Alcázar y Pedrín". Em sembla que era el que li agradava més.

Anònim ha dit...

A casa cada setmana el pare comprava el TBO, els dimecres em embla que tocava. Cada setmana ens tornàvem per llegir-lo els primers (érem 5) i així no hi havia discussions. A part del TBO llegiem novel.les d'en Folch i Torres i Patufets (heretats) molt aviat vrm llegir "Juli Verne" Els cap de setmana havent dinat, tots set estavem una bona estona llegint. El menjador semblava una biblioteca. Tots ens ha agradat molt llegir. M'ha agradat el record aquests dels còmics, però a casa només hi vaig llegir el TBO.

Marta Valls

Gemma C.O. ha dit...

El TBO que jo llegia era el Zipi-Zape i a diferència de vosaltres vaig passar a llegir de cop Los Cinco. El primer llibre m'el va regalar una profesora quan tanía 11 anys i a partir de les hores ja no he parat. Gràcies per fer-nos recordar aquells dies amb els TBOS que foren el coixí de tants lectors actuals.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, no, jo també llegia "Los 5" de molt molt petita, en la mateixa època. Però avui només anava del vessant tebeo. El vessant llibre serà un altre dia.
Quan deia que "tot va començar amb els tebeos" no només volia dir temporalment, sinó que volia revalorar conceptualment el gènere tebeo, tal com comenta la Mire.

Marta Roig ha dit...

hola Anna, m'ha encantat el teu article. Jo també llegia molts TBOs a casa, el Lily, Esther y su mundo (Purita Campos), el Mary Noticias per foça (però m'agradava molt!), el Tintín (un dibuix excel·lent, un guió genial i un català excepcional). El Zipi Zape, Mortadelo y Filemón, el Pulgarcito... Les revistes Cavall Fort i Tretzevents també van m'agradaven molt. De Cavall Fort som subscriptors des del número 1... Bé, tot un món, això del TBO, del còmic o de la historieta, que era com també se li deia.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, les historietes eren les planes de cada personatge. I el tebeo tot el llibret.
Me n'alegro que t'hagi agradat.
Has vist que la Lurdes (Electra) parla de "Mary noticias"?

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi no em compraven gaires còmics (tebeos), només alguns de Walt Disney –sí, però, molts i molts llibres infantils–, tot i que jo en llegia. La filla de la portera, una noia ja gran que es deia Maria, era una fan dels còmics i en tenia coŀleccions senceres que em deixava i jo llegia mig d’amagat perquè a casa no els feia gaire gràcia que els llegís. El que recordo més bé perquè m’encantava era “El hombre enmascarado” i vaig llegir tota la coŀlecció de la Maria. La veritat és que jo no tenia gaire afició als tebeos, tret de “El hombre enmascarado” no m’acabaven d’agradar. Tot va canviar en descobrir el Tintin. El primer que vaig llegir, “Tintin al regne dels inques”, me l’havien regalat els meus avis. El vaig gaudir d’allò més; aquell em va semblar un còmic irresistible. El cas és que als meus pares també els va agradar, sobretot al meu pare, i a poc a poc em van comprar tots els Tintin. I ja sempre n’he estat una fan; fins i tot ara de tant en tant llegeixo els que jo li havia comprat al meu fill. Em sembla que me’ls sé de memòria. Després dels Tintin van arribar els Astèrix i quan n’arribava un de nou a casa tots ens barallàvem per llegir-lo. Recordo que una nit la meva germana i jo buscàvem el nou exemplar i no el trobàvem. A la fi el vam trobar sota un coixí del llit dels meus pares.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha, quina bona anècdota. Jo sóc molt partidària que els nens han de començar a llegir allò que els agradi, per fer de l'exercici de la lectura quelcom plaent.
M'agrada Tintín, però m'agrada molt més Astèrix. També ens el sabem de memòria els meus germans i jo. Però molt. En diem frases quan venen a tomb d'altres coses i entre nosaltres ja ens entenem. Els tenim totalment interioritzats.
El meu germà és fora. Espero que quan llegeixi això li faci gràcia. Segur que sí. De fet, de vegades remembrem també la cançoneta. És molt llarga.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Només vull aclarir, per si no s’ha entès bé el que deia, que a casa no em prohibien llegir còmics, era més aviat que no en feien cap cas (com ara comprar-me’n normalment) i arrufaven una mica el nas quan jo en llegia. Però més aviat era que a mi en general no m’agradaven gaire (fins que vaig descobrir el Tintin), sempre m’agradava més un llibre i imaginar-me les imatges jo mateixa, no m’agradava no poder-ho imaginar jo. D’altra banda m’agradaven molt les peŀlícules –contradiccions que es tenen.
A mi, doncs, m’agradava més el Tintin que no pas l’Astèrix, tot i que l’Astèrix també m’agradava molt, potser perquè m’agradaven molt les aventures i Tintin era més un llibre d’aventures. Quant als personatges del Tintin m’encantava especialment el personatge del capità.

Yves Gerbeau ha dit...

a casa nostra mai va faltar El cavall fort, i els tintin en francès heredats de mon pare, i asterix, i tants d'altres... de petit jo era un mal lector, però els còmics sí els consumia ràpidament!

Anna Maria Villalonga ha dit...

i tal vegada van donar forma al lector que ets avui. Gràcies, Yves.
Res no és debades!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ah, sí! Yves, gràcies, se m’havia oblidat el Cavall Fort. Aquest sí que sempre el teníem a casa i ens agradava molt.
I m’havia oblidat d’esmentar la Mafalda –ostres, com pot ser que me n’hagi descuidat– que sempre fou un gran èxit a casa. La Mafalda va ser capaç d’arraconar fins i tot el Tintin. Va superar tots els altres. Adoro la Mafalda!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo també, Shaudin. Tinc gairebé totes les seves historietes. Però per a mi ja forma part de les lectures d'un moment un pèl més avançat. En escriure aquest article, realment pensava en un moment anterior, quan en Jordi i jo érem bastant petits.

Elies ha dit...

Quin article més sensacional!
M'ha transportat a una altra època, aquella de la tendra infantesa i de la innocència.
De tota manera, em sembla que això de trencar els llibres és una llegenda urbana, oi?
A banda de tots aquests que comentes, jo també vaig gaudir amb els volums grossos de reculls "Súper Humor", amb la col·lecció de "Don Miki" i amb alguns "Lucky Luck".
Sens dubte però, els més recordats i tal com dius, interioritzats, són els "Astérix".
De fet, l'altre dia per telèfon li vaig dir una tirallonga al Jordi d'un diàleg d'Astérix en Córcega que no sé ara a cas de què venia, però ja saps que això és molt freqüent que passi.
Gràcies.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahha. Sí, sí.
_¿Te gusta mi hermana?
-No
-¿Que no te gusta mi hermana?
-Bueno, sí...
-¡Ah! ¡Conque te gusta mi hermana!
Me n'alegr que t'agradi. M'havia oblidat de Don Miki, tu.
I del Lucky Luke i els Dalton, tots vestits de ratlles. L'Averell, etc. Com més alts eren, més tontus.
Que bo, rei.
I no, llegenda urbana no.
Muà.

Anònim ha dit...

Ah!, grans records d'infantesa, quantes hores dedicades a la lectura (i re-lectura constant) de tebeos i petits contes...

Aquest article, germana gran, em genera benestar, sensació de caliu i d'escalfor real del "cuartu" on dormiem, jugàvem i compartiem tot (joguines, tebeos, llibres, llits i, fins i tot, pors nocturnes).

És ben cert que vam llegir molt,però també jugàvem a partir de les lectures (recorda, per exemple, les històries que escenificavem de l'Orient de les mil i una nits (magnifics escenaris a Damasc, Bassora, Bagdad, etc...), on arribavem a disfressar-nos i tot (encara que amb pocs mitjans, tot s'ha de dir).

Malgrat la distància en el temps (ja important, cal reconèixer-ho) jo ho tinc molt viu també, perquè ho explico sovint als nens, fins al punt que també, com diu l'Elies, fem escenificacions de fragments d'Astèrix i altres còmics (el "Entra a casa, Xipolata" ja és antològic entre els meus fills...

També els hi he repetit des de petits trossos de diàlegs de lectures d'aquestes, i ara, per jugar, jo, de sobte, els hi dic un troç de la frase i ells l'acaben sense problemes (per exemple, "Veo, veo, las garras del halcón me arañaron la frente i los párpados...") i ells ho acaben. Això és de "El Capitán Trueno". Algú sap com acaba?

Hi ha alguns còmics com Flah Gordon o l'Spiderman que a mi també m'agradaven, però el que no vam tenir mai a casa va ser el Cavall Fort. De fet, només la iaia ens parlava del Patufet i rondalles catalanes, tota la resta ho consumiem en castellà. Això ara si que és radicalment diferent amb els nanos.

...Pepsiman, UHU y el niño Prudencio, Mortadelo y Filemón, Agencia de Información, Pepe Gotera y Otilio, Chapuzas a domicilio...

També recordo llegir contes d'Andersen, una llarga llista dels quals encara memoritzem, eh, germans?

I finalment dir que DE LLEGENDA URBANA RES DE RES, REI, no només et carregaves els tebeos i contes, sinó que ho feies amb les carpetes de l'escola, la cartera, els cotxets antics de col·lecció, etc...

Has oblidat de dir, Anna, que també ens apreniem poesies de memòria i les recitavem amb freqüència.

Espero que, a part de tot el que representa tot això, també ens serveixi per haver posat bases per lluitar contra l'Alzheimer...

Petons,

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Intueixo la teva emoció en la teva intervenció.
I tant que recordo que jugàvem a Basrà (ho dèiem així) i a Bagdad amb el "chiquitín" (o sense). L'atrezzo era penós, però ja ens servia.
El tema poemes anava per a un altre article, així com el tema de los 5 i los Hollyster (ollister, llegíem). Ai, senyor.
Em fa il·lusió que realment els nens ho hagin assumit i ho repeteixin.
De les sarsueles no n'explico res, no?
Un petó, carinyo.

Nota: ho veus, nen petit, de llegenda urbana res de res.

Elies ha dit...

...pero no los ojos.
El soldadito de plomo, el patito feo, la campana, el abeto, la reina escarcha, los zapatitos rojos, el baúl volador, la reina de las nieves, pulgarcilla, la sirena, la niña del cántaro, la bruja pelona, la camisa del hombre feliz y la vendedora de fósforos (crec que en falta un però no el recordo).
Feu conxorxa contra el germà petit i indefens! No us els creieu, internautes!

Elies ha dit...

A sí, la princesa triste

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha. Elies, he trucat al Jordi abans i hem rigut força recordant "tacatà tacatà vienen los Dalton, tacatà tacatà siembran el terror"...
No recordava com acabava la frase del Capitàn Trueno. Et felicito. Diu el Jordi que s'ha de pronunciar amb esses sonores. Hahahaha.
Jo també recordo la llista d'Andersen, però haig de reconèixer que sempre me n'oblido algun. Ara fa uns anys, en el segon centenari del seu neixement, ens vas regalar els seus contes complets al Manel i a mi. Ho recordes? Jo també tinc una edició en anglès directament portada de Copenhaguen per la Patrícia quan va fer allà un Erasmus.

I no, llegenda urbana no. No desbarrem. Cotxets i tot vas destrossar, mindundi!

Anònim ha dit...

Molt bé la llista dels Andersen. Estan tots.

La sarsuela no, si us plau, tinc una imatge a mantenir.

No desbarrem, trenca-tot! I de indefens, res, clava-forquilles, patades amb botes a les tibies i peronés i clava-bolis als clatells!!! I altres coses que no dic perquè ara no toca però que amenaço amb expandir...

IO

Elies ha dit...

Ja veieu internautes com em tracten.
:-(
Parafrasejant a l'Obèlix, només diré una cosa: "estan bojos, aquests germans!".

Teresa ha dit...

Quan era petita em vaig llegir tots els còmics del Capitan Trueno i del Jabato que tenia el meu tiet. I el meu pare tenia tota la col·lecció de TBEOS de quan era petit. Els còmics sempre han estat presents a la meva vida, passant per Joyas Literarias, Mafaldas, Carlitos... i el visir Iznogud -una joia, al meu entendre!!
El còmic és una bona manera de començar la lectura amb els nens...
Gràcies per donar-li un espai.
M'agrada molt la nova cara del bloc, felicitats!!

Anònim ha dit...

El meu pare és el creador i dibuixant de "El caco Bonifacio", entre altres personatges. Vaig fer-me lector amb els còmics de la factoria Bruguera que ell duia cada setmana a casa...i també amb el Capitán Trueno i el Jabato del Víctor Mora. quan era una criatura cada dia m'asseia a la seva falda i m'explicava, amb els dibuixos fets amb tinta xinessa, una de les historietes que havia creat... qui sap si potser és per això que m'he fet escriptor ;-)
JdM

Anna Maria Villalonga ha dit...

Per què no, Jordi? Quin record més preciós que atresores. Jo sempre he admirat molt la gent que dibuixa, perquè per a mi és impossible! I que privilegiat de conèixer de primera mà les històries del teu pare. De segur era molt emocionant.