El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 10 de novembre de 2011

Homenatge blocaire: 20 anys sense Montserrat Roig


Tots tenim mancances i buits en la nostra formació i he de reconèixer que la literatura de Montserrat Roig és una carència en la meva. No perquè no l’hagi conegut i llegit, però sí pel fet que m’he centrat en el seu vessant periodístic. Les seves magnífiques entrevistes a altres escriptors m’han servit de guia i de base per a molts treballs acadèmics, però sempre al voltant dels entrevistats. En canvi, tinc pendent l’assignatura d’estudiar-la a ella i de pouar en la seva tasca creativa. 
Recordo molt bé quan vaig sentir a la ràdio, de manera casual, la notícia de la seva mort. No m’ho podia creure. Sí que sabia que estava malalta. L’havia vist en alguna imatge a la premsa o a la tele, amb aquells inequívocs cabells massa curts per resultar naturals que no presagiaven res bo. Però no em podia imaginar que el final fos tan imminent.
I avui ja fa vint anys d’aquell disgust. Vint anys de la marxa d’algú que era massa jove per deixar-nos, d’algú que encara tenia massa coses a dir.

Recordo molt clarament la seva dimensió combativa, lluitadora. El seu tarannà de dona que reclama els seus drets, d’intel·lectual compromesa, planera i accessible. A casa, amb el meu germà, l’associem amb una anècdota que, atès que fa referència a una situació quotidiana i recurrent, remembrem cíclicament. Una vegada, parlant de la seva faceta de mare, Montserrat Roig va explicar que, quan els seus fills li volien encolomar els abrics i les jaquetes (cosa que els nens fan sovint, com tots sabeu), ella els contestava: “porta’l tu, el teu abric! Jo sóc la teva mare, no sóc un penjador ni un armari!”.
I vam pensar que tenia molta raó. Que els nens bé es podien fer responsables de les seves coses i que les mares o pares no som armaris, ni perxes, ni res de similar. A partir d’aquell moment, el meu germà i jo vam intentar posar en pràctica (no sempre amb èxit) aquesta idea. I és el motiu que a la meva família, per raons gens literàries, Montserrat Roig hi surt de tant en tant.
Cada cop menys, però, perquè els fills van creixent.

Em fa molta il·lusió i alhora una estranya tristor agredolça sumar-me avui a aquesta justa i bonica iniciativa. 20 anys de la mort d’una gran dona i d’una gran escriptora. Per sort, podem estar segurs que, mentre la llegim i la recordem, no marxarà mai.

IN MEMORIAM

13 comentaris:

vpamies ha dit...

Un bon record. Nosaltres això de la perxa ho fem extensiu a desparar la taula, fer-se el llit, recollir-se la roba... Els fills ja saben que a casa no és cap fonda!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Jo vaig coïncidir amb ella a l'Institut Montserrat. Era més jove que jo, però vam parlar perquè el seu pare, en Tomàs Roig i Llop, era molt amic del meu. No la vaig tractar gaire, encara que la recordo com una noia molt agradable.
La seva germana Glòria, actriu i dobladora, a morir, també de cancer, fa pocs anys.
Sembla mentida com passa el temps!

Boladevidre ha dit...

Moltes gràcies, Anna, per fer sentir tant viva la Montserrat Roig amb aquesta anècdota tant aclaridora. Realment fa pensar en una dona que no s'escudava en l'afecte, o l'amor, o l'amistat, per fer concessions impròpies. Si n'hauríem d'aprendre, encara avui, d'aquesta solidesa emocional! Enhorabona

Anònim ha dit...

M'ha emocionat molt tot el que has explicat,d'ella l'admirava moltissim, era com un mirall per mi, en tots els sentits, com a dona lluitadora, escriptora, mare, compromesa politicamnet. Poc avants de morir, ancara va fer aquell programa d'entrevistes, no me'n vaig perdre cap. I com amb tú, quan vaig sentir la notícia, no m'ho podia creure, amb va afectar molt.
Penso que ella no marxarà mai, la tenim molt present, principalment les dones, en aquell moment ens va ajudar molt.
Gràcies Anna, un emotiu i mesrescut homenatge, a la nostre estimada Montserrat Roig.

Carme Luis
P.D. A Manresa el centre de Imformacio i atenció a la dona, porta el seu nòm.

montse ha dit...

Les teves paraules ens apropen a ella i ens fas sentir-la viva.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

És curiós, i bonic, com tothom recorda anècdotes de la Montserrat Roig. D’una manera o d’una altra ens és molt familiar, com algú a qui es coneix personalment. Gràcies per participar tu també en aquest homenatge. Ja m’ho semblava que ho faries.

Gemma ha dit...

Tots en tenim un bon record de la Motserrat.

Patri Cia ha dit...

Jo fa 20 anys era adolescent, però si me'n recordo de la repercussió que va tenir.
Fins i tot a l'escola em sembla que vàrem fer alguna cosa.
Potser el fet que remarquéssin que havia mort jove, va fer que m'impactés força.
Bona ensenyança lo del penjador, em sembla que era més responsable en aquella edat que no pas ara (a casa) XD

Anònim ha dit...

Si, aquesta anècdota és recurrent a casa.

Jo recordo especialment un llibre d'ella, "l'agulla daurada", on parlava d'una experiència al Leningrad soviètic, que em va fer venir unes ganes tremendes de visitar la ciutat, de conèixer de primera mà com s'hi vivia,...

Dona d'esquerres, va ser molt equànime en la novel·la, sent fidel a les sensacions i reflexions que li van provocar les experiències allà viscudes.

Va ser una gran pèrdua, d'una dona compromesa i intel·ligent, i sobretot, massa jove...

IO

Lalu ha dit...

Jo era molt petita quan va morir, i no n'he llegit mai res.De fet l'he coneguda avui, arran de l'entrevista que l'Espinàs va fer-li al programa Identitats (a la que hi he arribat a través del Bloguejat). M'ha seduït, i em sap greu que morís tan jove. Ara, tinc pendent llegir-la.

Teresa ha dit...

Sembla impossible que ja faci 20 anys!
La recordo ben viva...sempre serà jove, dinàmica, lluitadora i forta en la nostra memòria.
Gràcies per aquest record tan just i emotiu!
Petons!

Maria Teresa Galan ha dit...

M'ha agradat molt tot el que has expressat sobre la Montserrat Roig. Com a dona la vaig admirar: combativa, activista, femenina i va saber posar la literatura a l'abast de tothom. Una literatura fresca, sense tabús, ben construïda i planera.
No dic res més perquè ja ho has dit tu, Anna Maria, millor i extensament.
M'ha agradat molt.
Una abraçada!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Amics i amigues, gràcies a tots per passar per aquí. Efectivament, recordant la Montserrat la mantenim viva. I llegint-la. Això és essencial per a tots els autors.