El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 29 de gener del 2012

J.V.Foix: 25 anys de la mort d'un poeta a qui enamorava el vell i exaltava el nou


Avui fa 25 anys que ja no és amb nosaltres el gran poeta de Sarrià Josep Vicenç Foix, nascut el 28 de gener de 1893 i traspassat el 29 del mateix mes de l’any 1987, tot just quan acabava de complir 94 anys.
M’agraden molt les iniciatives blocaires que ja comencen a adquirir estatus de tradició de retre homenatge a les figures de la nostra cultura a través de la xarxa. Com en altres ocasions, em fa molt feliç participar-hi. Les efemèrides poden resultar, a banda de nostàlgiques, extraordinàriament útils. Ens serveixen d’excusa per mantenir viva la flama dels grans escriptors. En tenim la responsabilitat.
Tanmateix, també penso, i ho he dit sempre, que no li trobo gaire sentit a escriure un article que reculli la biografia de l’autor o les nocions més significatives sobre la seva obra. Les enciclopèdies i els treballs d’investigació ja ens ofereixen tota aquesta informació (i encara més). En canvi, m’agrada aprofitar aquestes avinenteses per explicar alguna anècdota personal que sigui escaient. Sempre n’hi ha alguna. Ens anem fent grandets i, per bé i per mal, això significa anar atresorant vivències.


Per tant, he decidit que avui quedarà bé que us expliqui una situació una mica insòlita que, en relació amb l’actual família Foix, els hereus del poeta, vaig viure fa uns anys.  

En un moment d’impàs entre dues feines, vaig treballar fent classes de català en diverses acadèmies de Barcelona, una d’elles al bell mig de Sarrià. Era un negoci petit i familiar, on no em pagaven malament però que resultava una mica asfixiant, tal era el control de la mestressa (un xic malcarada) en tots els afers.
El cas és que el primer dia em va presentar una noia filipina, menuda i primeta, de carona tímida (gairebé espantada), a qui jo havia d’ensenyar la nostra llengua. La noia, de la qual no en recordo el nom (tot i que tant se val, ja que des del primer moment em va resultar absolutament impronunciable), parlava anglès i un pèl de castellà, però ni un borrall de català. Havia arribat feia poques setmanes a la recerca d’una vida millor, deixant al seu país el marit i una criatura.  
La mestressa de l’acadèmia (és curiós, però tampoc no recordo com es deia) em va fer cinc cèntims de la situació. La noia filipina era la minyona dels amos de la famosa pastisseria Foix, de Sarrià. Hereus del gran poeta, aquests senyors tenien el prurit que tots els seus empleats, del primer a l’últim, parlessin perfectament la llengua catalana. Abans de la primera classe, vaig tenir una conversa amb el Sr. Foix. Em va confirmar, molt amablement però amb fermesa, aquest desig. A la família tant els feia que la minyona sabés castellà. Ells volien que aprengués català. Que fos capaç d’usar-lo a les botigues, quan contestés el telèfon, quan es dirigís a ells. Total, que vaig haver de submergir la noia en una immersió catalanística molt intensa, perquè arribar a aquest nivell d’ús, sense tenir cap coneixement previ d’una llengua, no s’aconsegueix d’avui per demà.

Crec recordar que fèiem classe dos o tres cops per setmana. Cada sessió era de 3 hores seguides, la qual cosa resultava absolutament esgotadora, tant per a ella (voluntariosa, complaent, espavilada), com per a mi (que sortia d’allà feta un nyap: suposo que tots els qui heu fet classes particulars d’aquest estil entendreu de què parlo). El cas és que, amb mil estratègies, la noia va anar progressant força adequadament. Es tractava que, sobretot, adquirís comprensió oral i pogués respondre de moment a les qüestions de la vida quotidiana que li plantejaven a casa dels Foix.
Ella no en tenia ni idea, com us podeu imaginar, de l’existència d’un poeta insigne, avantpassat dels “senyors”, de gran prestigi a Catalunya. Però li sobtava que a la biblioteca de la casa hi hagués un nombre tan extraordinari de llibres d’algú que, curiosament, tenia el mateix cognom que els seus “senyors”. Un dia m’ho va plantejar, amb la seva mitja llengua a penes intel·ligible. Què significava allò? Va resultar difícil entendre-la, però us asseguro que fou un instant encantador, perquè em va semblar que aquella curiositat pels llibres de la biblioteca deia molt a favor d'ella.
Vaig dedicar la classe a presentar-li la figura de J.V. Foix. Li vaig parlar de poesia (precàriament, s’entén) i vaig intentar que comprengués (no ho acabava de copsar)  que, segurament,  la insistència dels “senyors” per fer-la aprendre català sorgia de la militància lingüística. No debades arrossegaven el llegat d’aquell gran autor, un símbol. Crec que aquella tarda, fructífera i molt divertida, va desvetllar moltes incògnites en el cervell de la noia filipina sense nom.
A la següent classe, li vaig portar un poema. El vam llegir en veu alta. Ella no va entendre res, però m’escoltà amb atenció, mirant-me amb respecte i somrient tímidament. Per a mi, tot plegat va representar un exercici insòlit. No sempre tenim l’ocasió  de  fer unes classes com aquelles davant d'un desconegut que acaba d'arribar. 
Vaig pensar que era un senyal poder explicar a aquella nouvinguda que al gran poeta J.V. Foix, que avui fa 25 anys que ens va deixar, l’enamorava el vell, però també l’exaltava el nou.
   
Em plau d'atzar, d'errar per les muralles
 
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.


I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
 


16 comentaris:

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Quina història més maca!

Criticartt ha dit...

M'ha encantat llegir la teva història.... estaria bé que moltes més persones coneguin l'obra d'aquest gran poeta..... i mira pq ho dic: http://criticartt.blogspot.com/2012/01/la-meva-primera-llico-com-mare-25-anys.html

Anònim ha dit...

He quedat enamorada, de la teva vivència amb aquesta noia filipina, diguesim, que al final, vare-ho conectar. Devant la seva voluntat d'aprendre, una satisfacció per la mestra. Un merescut i preciós homenatge, per aquest gran poeta. El meu fill Ernest, tot sovint amb parla d'ell, i de la celebre frase
"és quan dormu, que hi veig clar", de vegades i fa broma, peró se que li agrada molt, aqusta poesia se la sap de memòria.

Molte Gràcies

Carme Luis

Maria Teresa Galan ha dit...

Una experiència inolvidable. Són casualitats de la vida que poques vegades es repeteixen i que ajuden a créixer, i si ets la professora, ajudes a que creixin.
Una bona anècdota.
Una abraçada

Carme Girona ha dit...

Una història de llibre.La noia filipina va tenir sort de poder gaudir de les teves classes de immersió lingüística-poètica,també la van ajudar els llibres del mateix autor,l'altre mestre : J.V FOIX

Titània ha dit...

Quina vivència més bonica! Vas ser afortunada de viure-la, i la filipina afortunada de trobar una persona com tu, que va fer fàcil i plaent (n'estic convençuda) que li entatxonessin el català com les faves gorja avall als ànecs...:-)
I que bé va expressar en Foix això tan sentit i meravellós de que ens exalti el nou i ens enamori el vell!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Una anècdota encisadora i que desconeixia (mai no me n’havies parlat). Has fet bé d’explicar-la per aquest homenatge. Si en comptes de l’anècdota expliquessis un munt de dades biogràfiques que tothom ja sap o pot trobar fàcilment, seria un article ben avorrit. Però amb la teva història captes l’atenció del lector, que d’això es tracta. En sortiria un bon relat, ben mirat.
Enhorabona per haver participat en un altre homenatge blocaire! Aquest cop jo no hi he pogut ser, què hi farem.

Gemma ha dit...

No ho savia tot això que expliques. Ha estat una bona manera de recorda aquest gran poeta nostre. Felicitas!

Anònim ha dit...

Com sempre tots els teus escrits ens fan estar atents, per com ho expliques i ens transmets les teves opinions i aquesta vegada encara anar mès enllà, una vivencia personal.. La familia Foix eran amics dels meus avis, jo recordo quan vaig arrivar de França que els avis van fer una "mini" presentaciò de la seva neta, Mercè, (jo) a uns quants amics era l'any 1948 i encara estaba la posteguerra.. a ràn de pell, jo no entenia molt el català doncs com he dit avans vaig neixer a França i el meu entorn era francès, encara que la mare em parlaba amb català quan estabem juntes, que no era en aquell temps molt sovint..Una anècdota molt bonica, quina sort va tindre aquesta minyoneta de poguer tindre una mestre com tù. Jo recordo al Sr. Foix entre boirines, però si tinc poesìa seva.. llibres del avi. Quina anyoraça del temps passat, però maco i enriquidor!!!
Bon diumenge a tots.
Mercè

Hele la Sabatera ha dit...

Quina meravella d'homenatge Anna, es molt i molt bonic

Jordi Canals ha dit...

Quan algú s’ha lliurat a la cultura i té una historia autèntica per explicar, l’afecte entranyable que s’hi posa quan es viu, al llegir-la, ens arriba amb tota la intensitat i la seva força emotiva. És, així mateix, aquest grat camí que es forja pas a pas amb orgull.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. Va ser una època difícil, molt cansada. Jo feia moltes coses i anava d'un cantó a l'altre de Barcelona. Però sempre, sempre, va resultar enriquidor. Vaig aprendre molt.

Boladevidre ha dit...

ja m'imagino la situació que descrius perfectament. I indirectament ens descrius la voluntat de la família Foix. Una voluntat que en qualsevol país resulta el més natural del món. Que es parli i comprengui la llengua, la del lloc. Si visqués a Barcelona avui passaria per la pastisseria de la Plaça de Sarrià a comprar-hi un "Sara". Una d'aquelles pastes tant ben elaborades com la Poesia de J.V. Gràcies per recordar-nos el poeta i la poesia!

Anònim ha dit...

Una historia preciosa i entranyable Anna !! Els que estimem la nostra llengua ens traiem el barret devant la familía Foix amb el seu comportament...moltes gràcies, Tura.

Anònim ha dit...

Patri Cia

Molt maca la història, sobretot per l'actitud de superació de la noia i també per la teva paciència.

Anònim ha dit...

Una anècdota entranyable i un article diferent.
Si tots els catalans fèssim això, la nostra llengua tindria molta més vitalitat i futur.


Felicitats,

IO