El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 23 de juliol de 2012

El cedre blau (dedicat al meu Empordà, que crema i agonitza)



Aquest text el vaig escriure ja fa anys. És inèdit i me'l va inspirar, directament, el meu jardí empordanès. No havia tingut la necessitat ni el desig de fer-lo públic, tot i que algun cop l'he llegit en veu alta a Poesia Viva. Avui que tot l'Empordà crema i agonitza, que sento que la tristor, la ràbia i la impotència em remouen les vísceres, vull compartir-lo amb vosaltres.

A l'Empordà, una terra que m'estimo fins el moll de l'os.     


Huguito, el meu cedre blau

El cedre blau
          


El cel de la tardor és net i clar després de la pluja. L’aroma de l’herba humida emergeix de la terra amb intensos efluvis que sorprenen l’olfacte. La gespa té un verd rabiós, de ciència ficció. Algunes fulles de l’heura graviten l’atmosfera amb vol d’astronauta. La parella de tórtores que viu al jardí xerra sense parar, en una conversa inacabable. Fa temps que estan juntes, però tenen moltes coses a dir-se.  

Un ocell diminut i agosarat ha descobert la caseta de fusta que penja de l’arbre i s’ha decidit a construir-hi el niu. Fa viatges, incansable. El bec amb petits bastonets i agulles de pi. La caseta protegirà les cries quan arribi l’hivern, quan bufi la tramuntana amb sa prepotència de reina.

El crit metàl·lic de les gavines s’acosta amb el vent de llevant i trenca el silenci. Tot l’aire tremola de vida. El xuclamel està pansit, replegat en ell mateix, hivernant. Però els arbres de fulla perenne, els pins, les mèlies, les acàcies, somriuen indiferents al pas de les estacions. Alguna garsa valenta s’aventura a prop meu, fa saltirons acostant-se, però acaba aixecant el vol amb un batre d’ales sorollós i ferm.

Un gat blanc de cua llarga transita entre els xiprers. Passeja vaguejant sense rumb, sense amo. Els ulls mig tancats en la claror del matí. Lliure.               

El cedre blau, que fa poc temps era un minúscul arbret escanyolit i tendre, ara creix fort, amb les arrels ben plantades a la terra fosca. Creix sense soroll. No fa soroll l’esplendor de la vida. Les seves branques es projecten arreu, el blau insòlit desafiant la gamma immensa dels verds que l’envolten. Una comunitat de formigues ha fet casa al seu costat, un laberint de túnels que omplen de menjar per quan arribi el fred.

Una pinya seca es desprèn d’una branca i cau a terra pesadament. Després, resta immòbil damunt la gespa. S’aixeca una brisa fresca que ve del mar i que transporta de nou la remor de les gavines. L’estridència dels seus crits, que l’eco fa vibrar en un instant etern, s’esvaeix lentament en ones concèntriques. S’allunya. 

Ha tornat el silenci. És molt fàcil fondre’s en la quietud inaudita del temps inexistent. Sóc en el no-res, perduda en la immensitat sense límits de la natura. Un país petit d’esborrades fronteres. Un jardí colgat sota el cel encegador, rentat de pluja.

Solitud, la solitud com a plaer infinit. Res. Res ni ningú. Silenci. 



                                                                              Anna Maria Villalonga
                                                                                             Novembre de 2008

15 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

!! És preciós, meravellós !! i la foto és moooolt bonica

Judit Bergadà ha dit...

Quina pena que em provoca aquest incendi! Una abraçada a tots els "huguitos"

el numeroset ha dit...

Trist moment el que vivim qui ens estimem Catalunya i l'Empordà...

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Preciós!Quina tristor tenim tots avui a Catalunya! És curiós: el plàtan que gairebé fica les seves branques el meu menjador, també té nom: Gerardo. Cuida de l'Huguito.

Maria ha dit...

No hi ha res més trist que un paisatge cremat... ni res més esperançador que veure com reneix tossut el verd. Una abraçada, Anna.

Anònim ha dit...

Preciós el relat Anna; però la terra ès agraïda i ens tornarà tot el que el foc ha cremat; ben aviat, ja ho veuràs. Una abraçada, Tura.

Carme Girona ha dit...

M'agrada, em commou el teu relat. Sento tristor i solitud malmesa quan m'arriba de tant lluny el plor verd dels arbres que ja no hi són...

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per compartir el cedre blau, les pinyes, el gats, els ocells, les herbes, tot el perfum del jardí empordanès.

Emili Gil

PILAR ha dit...

Gràcies per compartir aquest text amb nosaltres. Aquest text tan bonic que recull aquest moment de comunió amb la natura domesticada d´un jardí. Domesticada en el sentit que pertany a la casa, a allò domèstic. Que l´hem fet a la nostra mida, al nostre gust, Hi hem plantat allò que ens agrada, i ho veiem i mirem crèixer...posem llocs on els ocells puguin fer niu i arrecerar-se, però també els posem perque volem que, lliures, formin part de casa nostra, que siguin una mica de la família...
Un lloc així et permet gaudir del millor de la natura i també del millor de tu mateix que hi has anat posant. .D´uns sons d´animals que mai ens sonen amenaçadors, i d´un silenci que mai ens fa basarda, que més que subratllar la nostra solitud ens fa presents en nosaltres mateixos...gairabé la felicitat, la plenitud...
Que puguis continuar gaudint de molts moments com aquest.

La Meva Perdició ha dit...

Aquest microcosmos recreat amb tant d'amor obre els ulls de com és de gran la pèrdua de tot el que està engolint les flames. Tant de bo aquest cop la realitat només fos un relat de ciència-ficció i al alçar la vista pogueres gaudir del paisatge que sempre t'acompanyava. Ara ha desaparegut, com si una mà hagés arrencat la pell folrada de colors i vida, però un cedre blau potser és un gran consol en espera del proper renàixer de la teva terra estimada.
Una abraçada i gràcies per compartir aquest relat tan intim.

Teresa ha dit...

Anna, el teu relat m'ha recordat els dies de recolliment que passava al Miracle -Solsona-. Un estiu es van cremar tots els boscos que vorejaven la casa; miraculosament, el foc hi va passar per sobre i no es va cremar. Pocs dies després hi vaig anar a passar una setmana. Cap dels qui havíem reservat plaça hi vam renunciar. Recordo passejar pels boscos ara cremats, negres, plens de cendra, amb una olor de fum ofensiva per intrusa en aquell lloc...Recordo com vaig plorar... A mitjans de setmana, un monjo del monestir va venir tot emocionat... "Ha crescut un bri d'herba!! La natura reneix...la vida s'obre pas!!"
Trigarà molts anys a regenerar-se tot, no serà mai el mateix, però tant de bo tinguem aquesta capacitat de ressorgir del no res com la natura, per fer-se pas entre les cendres i el fum.
Gràcies per compartir aquest relat emocionant, Anna, i molts ànims per tothom en aquests difícils moments!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

L’Huguito! I el teu jardí empordanès que ara puc fàcilment recrear ple tardor. Bonic jardí, bonic escrit i bonic Empordà. Però ara, no gaire lluny de l’Huguito i el teu jardí, en aquest Empordà que tant estimes, el foc destrueix germans de l’Huguito i animalons i la terra estimada per tanta gent. El contrast del que expliques al teu escrit i el que passa ara mateix a l’Empordà fa adonar-se més encara de la tragèdia. El teu escrit és pura poesia, i jo estic molt trista.

Victòria Cardona ha dit...

Moltes gràcies, Anna Maria.
Tot tornarà a clarejar. Una abraçada,
Victòria

JJ ha dit...

És dolorós el que està passant amb els incendis. L'Empordà reviurà. Endavant.

Maria Teresa Galan ha dit...

Un relat fantàstic que juga amb força amb els colors que ens proporciona la natura, els animals, els sons, els sentiments...
Crec que no has deixat res al tinter: un teixit fantàstic ple de llum i d'amor per aquest Empordà tan únic.
Llàstima que la mà de l'home tot ho espatlli