El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 23 d’agost de 2012

La dona que es va perdre, de Marina Espasa



De vegades penso que és ben cert allò de “més val caure en gràcia que ser graciós”. Si no, no m’acabo d’explicar l’entusiasme suscitat per una novel·la com La dona que es va perdre, de Marina Espasa. En general, no acostumo a consultar les opinions d’altri respecte a les obres que ressenyo. D’una banda, per manca de temps, literalment. D’una altra, perquè no m’agrada sentir-me mediatitzada, ni per bé ni per mal. En aquest cas, però, he fet una excepció. En veure que la novel·la em costava tant d’empassar, vaig decidir informar-me una mica. Us asseguro que vaig quedar astorada davant de l’allau d’elogis amb què em vaig topar. 

No és el primer cop que m’adono d’aquest fenomen. Aquest país nostre té la tendència a agafar dèries inexplicables. Quan un llibre, una pel·lícula, un programa de televisió, una sèrie, un discurs públic o el que sigui se surt una mica de la norma, o ens el carreguem o el posem en un pedestal. Per contra, sovint no cal fer ni una cosa ni l’altra. Només hem de situar-lo en el lloc que li pertany i judicar-lo amb imparcialitat. Per sort, no tots perdem el seny. Em temo que avui aquesta meva ressenya haurà de navegar contracorrent, però, com que vull ser absolutament equànime, intentaré elaborar una argumentació justa. 

La novel·la té virtuts. És imaginativa, original i sorprenent. Ambientada en una Barcelona que es reconeix fàcilment però que no s’esmenta mai, s’emmarca dins d’una mena de gènere fantàstic (mig ciència-ficció), que alguns sacrílegs han volgut comparar amb la literatura de Pere Calders (res a veure, ja us ho dic). La ficció està amanida de picades d’ullet literàries i cinematogràfiques. Destaca l’al·lusió a La rosa púrpura del Cairo, de Woody Allen, que juga un paper en la trama. I, sobretot, resulta cabdal l’explícita reinvenció (potser massa explícita?) d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carrol (fins i tot la protagonista també es diu Alícia). Marina Espasa ha pretès compondre una faula moderna, al·legòrica i lleugera (però no trivial), al voltant de la societat actual, de la vida a les grans ciutats, de la rutina de l’existència, dels tòpics, de les banalitats que ens sustenten. Emparant-se en un recurs tan literari com la inversió dels mons i l’efecte mirall, ha intentat lligar metàfores per qüestionar el món en què vivim i els fràgils límits de la realitat tangible.  

Fins aquí, molt bé. El problema és que no se’n surt. O no del tot. La novel·la està dividida en tres parts, absolutament desiguals. Com acostumo a fer, no desvetllaré res. Això ho tinc clar. Però si que us puc dir que la primera part és simplement suportable, sense enganxar (jo vaig continuar només per veure si millorava); la segona, la més fantàstica (té lloc en la societat dels talps que viuen sota terra) és pesada com una mala cosa (no vaig plegar de la lectura encara no sé ben bé perquè). De manera que la novel·la només se salva a la tercera part, precisament quan la fantasia minva i recuperem l’ambient realista (o, per dir-ho millor, un “pèl més realista”). A moments tot plegat m’ha semblat un calaix de sastre desorganitzat i mal explicat, on l'autora hi ha col·locat totes les seves paranoies, sense tenir en compte que algunes no lligaven. I, per a postres, no m’ha agradat el final. Com diuen en castellà: “para este viaje no hacían falta tantas alforjas”. 

Els diàlegs també fluctuen. N’hi ha de bons, ni ha de dolents. En general, el to excessivament col·loquial i despreocupat els perjudica, perquè no s’adiu del tot amb els fragments descriptius i perquè frivolitza una història més aviat tètrica. Però el pitjor són algunes de les surrealistes circumstàncies (mal travades i poc justificades) que l’autora es treu de la màniga. Quan entendran els creadors de fantasia que en el gènere no hi cap tot, que, ben al contrari, requereix una escrupolositat mil·limètrica? La fantasia ha de ser absolutament coherent amb ella mateixa. Si no, els forats, les incongruències i els fets gratuïts esdevenen molt pitjors que en una novel·la realista. Esdevenen imperdonables, perquè semblen una presa de pèl. 

El meu ànim en enfrontar-me a la lectura de La dona que es va perdre ha estat tan fluctuant i desigual com el llibre. I hi he posat bona voluntat, us ho asseguro. Però he passat de trobar-la, a moments, una novel·leta simpàtica i curiosa a considerar-la en altres instants un garbuix pretensiós. Vull pensar que en part el problema és meu. Amb una obra d’aquestes característiques hi has de connectar. El lector s’ha de submergir en l’univers que proposa. Si no, està perdut. Evidentment, jo no ho he aconseguit. 


19 comentaris:

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Malament rai, quan no pots entrar en un llibre, una obra de teatre, o una pel-lícula. El pitjor, és quan sembla que vas en sentit contrari els altres. A mi em va passar amb "La sombra del viento".

Anònim ha dit...

Potser ha influit la calor i la xafagor d'aquets dies...
No crec que la llegueixi...em va sobtar quan vaig veure, al blog, que tú i la meva filla llegiu la mateixa novel.la; tampoc li va agradar...va dir que és molt espessa; ara, tú ets única fent ressenyas.
Bona nit, Tura.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No ho crec això de la calor. I no és espessa, és que hi ha coses que no encaixen dins de la pròpia fantasia. Sobren, diguéssim. I aleshores espatllen el conjunt.
Quant a fer ressenyes, dona, forma part de la meva professió.

Teresa ha dit...

Bona nit! No cal dir que no la llegiré! Tinc a la cua massa bon material per triar!
Gràcies, per la ressenya, Anna! També és important fer-ne quan l'obra no convenç per no triar comprar o llegir el llibre.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Tenia curiositat per aquets llibre, l'he vist per tot arreu, i mira avui l'has comentat, no se que faré, peró la teva opinió, val molt. !!

Gràcies

Carme Luis

Gemma ha dit...

D'aquesta novel.la no en tenia noticia, però és ben cert que hi ha casos, en que sembla que un està "equivocat" per que no t'agrada un llibre que ha rebut grans elogis. A mi en va passar, entre altres, amb la PELL FREDA . En va avorrir, s'em va fer pesada i la vaig trobar molt absurda. Ara no en crucifiqueu, tinc dret, com tothom, que no m'agradi una "gran" novel.la.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Perquè no vas entrar en l'univers de la novel·la, com m'ha passat a mi. Per això et va semblar absurda. En canvi, jo vaig gaudir intensament cada pàgina de "La pell freda". Però és que hi havia una diferència essencial amb "La dona que es va perdre". El món fantàstic de Sánchez Piñol és absolutament coherent dins de la fantasia. Tot té un sentit, tot té una raó, tot lliga, tot està travat.
En aquesta no. És com si l'autor hagués volgut colar-hi tot allò que li semblava ocorrent i divertit, vingués o no a tomb. I és clar, aquest és un joc molt perillós.
En qualsevol cas, "La pell freda", amb els seus "granotots", el seu far i tot plegat, li dona milions de voltes.

Anna Maria Villalonga ha dit...

autora, volia dir, naturalment. No autor.

Jordi Canals ha dit...

No se si m’agradaria, en general si començo una novel•la no la deixo fins al final. Sento contradir la Gemma, a mi “La pell freda” em va agradar

Maria ha dit...

Anna, m'alegro que coincidim un cop més: per mi, La pell freda ja és un clàssic.

LaMirandolina ha dit...

Gràcies al comentari que has deixat al meu bloc sobre aquesta novel·la, t'he descobert. I me n'alegro molt!

M'ha agradat com ressenyes, sobretot sense descobrir la trama. Certament, estic d'acord amb tu en tot: és original, però també em sembla una mica calaix de sastre on, si no hi ha coherència entre les coses, no passa res perquè és fantasia.

Tanmateix, reconec que La pell freda també em va costar. Deu ser que el meu univers és més de tocar de peus a terra. ;)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ei, gràcies per passar per aquí i per les teves paraules.
A mi m'agrada el gènere fantàstic i de ciència-ficció sempre que sigui molt bo. Si no, malament. Ara, quan és molt bo, m'encanta.
Me n'alegro d'haver-te trobat. I de trobar algú que opina igual que jo, entre tanta lloança exagerada.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No he llegit aquesta noveŀla, ni penso fer-ho després de llegir la teva ressenya. Això de fer servir la fantasia de calaix de sastre m’irrita d’allò més.
D’acord amb l’Alicia. A mi tampoc no em va agradar “La sombra del viento”, gens ni mica, tot i que “tothom” la posava com boníssima. Entre altres coses, continuament endevinava què passaria amb això o alló.

ariadna fuste horta ha dit...

Oh Anna!!!! És genial haver-te llegit un cop més. Aquest cop haig d'afegir que, fins ara, em sentia com un "bitxu raru" perquè jo sí que he deixat la novel·la a la meitat.
La primera part és passa, tot esperant la segona, però la segona ha estat infumable. M'he perdut molt (jo em pensava que era massa profunda per mi, ara veig que estava mal lligada com em temia). I el final... ja no li he donat l'oportunitat d'arribar.
Al meu pare li va encantar, però potser és perquè, com diu ell, a les novel·les de surrealistes no les has d'intentar entendre, només empassar.
A mi aquesta manera de llegir em treu de polleguera i se'm fa insoportable.

<Merci Anna!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Oh, gràcies a milers, Ariadna. A mi també em reconforta saber que no estic sola. I no es tracta d'intentar comprendre, crec. Hi ha coses surrealistes que enganxen i agraden, que resulten curioses o simpàtiques o agradables de llegir.
Aquesta, no.
Petons.

vullunfestuc ha dit...

Hi ha d'haver gent per tot. Haig de dir que jo també m'he llegit la noveŀla i a mi em va agradar força: la vaig trobar sorprenent, original i força fresca (lectura àgil, amb acció, etc). Fins i tot li vaig posar 4 festucs.

Certament, hi ha coses millorables: la segona part s'estanca una mica, el final-final s'agafa en pinces i potser abusa del gir-d'argument i d'abandonar temes per continuar endavant. Però d'altra banda, aquests salts et poden divertir des del principi. Compares la cohèrencia de la Pell Freda amb la de la Dona que es va perdre i crec que no busquen el mateix.

En la primera la fantasia és la pell d'una història fosca i realista (sí, la pell freda és realista) i en canvi aquí hi ha una mica més de «gamberrisme», no sé si m'explico... No perquè fagin servir la fantasia significa que les noveŀles hagin de seguir el mateix patró...

Crec que en la opinió d'una noveŀla/història hi ha la part subjectiva i la part objectiva. Et pot agradar més o menys la manera com s'han creat els personatges, l'estil descriptiu o les decisions lingüístiques de cada moment, etc. En definitiva, vull dir que no s'ha de fer cas a totes les recomanacions, sinó a la d'aquells que comparant amb les teves lectures passades arriben a conclusions semblants.

Anna Maria Villalonga ha dit...

En cap moment he volgut comparar "La pell freda", una magnífica novel·la que ja és tot un clàssic que passarà a la història, amb aquesta novel·leta malgirbada.
Ho ha fet una persona en un comentari i jo he respost a aquest comentari.
Evidentment, hi ha gustos per tot. Només faltaria. No pretenc tenir la veritat absoluta. Però em fa gràcia que tu mateix (o mateixa, no sé qui ets)remarques gran part de les errades de la novel·la.
Dius més coses negatives tu, en un parell de línies, que jo en tota la ressenya.

vullunfestuc ha dit...

Jo he preferit veure-li un començament interessant de l'autora. Un principi que s'ha de polir i corregir si fa falta.

I com dius, tot i veure-hi aquests punts foscos com tu a mi m'ha enganxat i m'ha mantingut un somriure a la cara durant tota la lectura, que és de fet el que hi buscava.
Comparant amb coses incomparables, és com aquelles comèdies que no saps perquè un dia et fan riure i l'endemà et faria vergonya veure-les. Jo no veig que sigui tan malgirbada, però vaja... opinions personals ;)

Apa,

ps:mateix ;)

Jordi ha dit...

Malgrat ésser indiscutiblement valenta (després de llegir el llibre, he cercat algunes ressenyes i realment tot són lloances), no estic gens d'acord amb la teva ressenya excepte en l'únic punt fosc que hi he detectat (que coincideix amb el que per a tu és el pitjor): "algunes de les surrealistes circumstàncies (mal travades i poc justificades) que l’autora es treu de la màniga. Quan entendran els creadors de fantasia que en el gènere no hi cap tot, que, ben al contrari, requereix una escrupolositat mil·limètrica? La fantasia ha de ser absolutament coherent amb ella mateixa. hi he conectat de bell antuvi i m'ha portat.". El llibre m'ha semblat una alenada d'aire fresc, una al·legoria ben girbada. De lectura fàcil i dinàmica. Molt recomanable.
I mercès per la ressenya i el bloc, molt interessant, ja m'hi aniré passant.