El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dilluns, 23 de desembre de 2013

El pot de llauna, un relat d'Anna Maria Villalonga

Avui som 23 de desembre i vull felicitar-vos el Nadal, lletraferits. Us ofereixo un relat que vaig escriure l'any 2008, ja fa molt de temps, però que encara restava inèdit al meu calaix. No és, ni de bon tros, una típica història nadalenca. Tanmateix, ens parla d'una realitat que es produeix cada dia i que resulta molt més dura quan, enmig del fred, tothom està de festa, ben calentó a casa seva. Espero que us agradi. Amb els meus desitjos de millora per a tot els éssers del planeta en aquest Nadal i en l'any que és a punt de començar. Moltes gràcies.    





El pot de llauna
Barcelona era un retall de diari dins d’un pot de llauna.

Un pot de llauna sota un matalàs groguenc.


El retall l’havia trobat en una cantonada fosca, on els papers enganxosos s’enlairaven des de les escombraries a causa del vent càlid procedent del sud. Una força desconeguda l’havia empès a aturar-s’hi i a collir-lo. Quan va veure la foto, no li va semblar estrany. Des de petit havia après a creure en el destí. I ara, que ja podia pensar com un home, no en tenia cap dubte.  
Uns dies abans el seu veí li havia parlat de Barcelona. Ell només sabia que era una ciutat d’Europa amb un equip de futbol molt important. Però el veí afirmava que també era un lloc modern i pròsper que tenia alts edificis, parcs d’herba verda i un mar blau i tebi que enamorava.  
El retall mostrava una construcció estranya, amb agulles altíssimes que tocaven el cel. Li va semblar una cosa insòlita, fora del món. Quina bellesa més sorprenent! El diari era estranger i ell no entenia les paraules. Només va reconèixer el nom de la ciutat perquè era igual que el de l’equip de futbol. Va estar mirant-se la foto una estona molt llarga. Va agafar dels fogons un pot de llauna rovellat, va plegar el retall amb delicadesa i el va desar dintre.  
De nit, sovint el treia i el contemplava. Les agulles l’enlluernaven. Res de dolent no podia passar sota el seu aixopluc. La seva bellesa s’escapava dels límits humans i li envaïa l’esperit amb una descàrrega d’energia. Un dia van començar els somnis i, al cap de poc temps, ja no podia controlar-los. Els somnis eren sens dubte un senyal del destí. Sabia molt bé què havia de fer. La decisió va ser ràpida. Va parlar amb el seu veí i tot d’una les coses van anar molt de pressa.     
S’acomiadà dels pares amb dolor. “No pateixis mare, que ja sóc un home. Tinc disset anys. Tot anirà bé”. Es va guardar el pot dins la butxaca de la jaqueta i ell i el seu veí van començar el camí quasi sense res, però amb el cor i la ment curulls d’esperances. Reien com uns babaus per qualsevol cosa mentre s’acostaven al vaixell que els havia de dur a un altre continent, a una altra vida. Barcelona. Aquella ciutat d’agulles lluminoses que pujaven amunt, amunt, més que els ocells, cap a la lluna.  
Un dia el veí es va fer mal en una cama. S’havia trencat un os i no podia continuar. Ell ho va sentir molt, li dolia deixar-lo, però la seva determinació era massa ferma. El destí el guiava. No li van importar les calamitats, els perills, les inclemències del temps. El mareig i la set en una embarcació que era com una closca de coco repleta de gent. Va perdre el farcell de la roba i els pocs diners que li quedaven. Tenia les sabates destrossades i els peus inflats i ferits. Es va posar malalt i va tossir molt, però va arribar a Europa. Les agulles eren a tocar, cada dia més pròximes.   
Al gener, la gespa dels jardins de la Sagrada Família és dura i gelada. El gebre de la matinada la converteix en un mantell de cristalls punxants que traspassen la roba i fereixen la pell. Un noi de disset anys, un home d’un altre color i d’un país llunyà, jeu arraulit, els cos glaçat, al peu de les agulles imponents.

Al seu costat, uns metres més enllà, un retall de diari dins d’un pot de llauna.

Anna Maria Villalonga
(relat escrit el novembre de 2008) 

                                                                   


18 comentaris:

Ester F. Matalí ha dit...

Preciós, Anna.

Moltes gràcies per ser-hi i bon Nadal. Petons i més petons

Jordi Canals ha dit...

Commovedor! Bona lectura i Bon Nadal! T'estimo molt!

niarxa ha dit...

Anna, m'ha agradat molt! En molts casos és la pura realitat.
Desitjo que passeu unes bones festes de Nadal en familia i que l'entrada de l'any nou sigui immillorable.
Una forta abraçada!

Gemma ha dit...

La trista i dura realitat. Bon Nadal

Duc Engrescador ha dit...

És dur i tendre alhora. Gràcies, Anna Maria! Bon Nadal.

Anònim ha dit...

Tenir una amiga com tu es un privilegi.
I que escriu tant be..
Que mes puc demanar?
Bon Nadal i bona entrada d'any a tots el feis que eteu per aquí.
Petons x tots!!!!!!!

Tura Nogareda ha dit...

Tendre i bonic com tot el que escrius!
Gràcies bonica per pensar amb mi...
Bones Festes i que l'any que bé, segueixis igual!
Abraçada forta, forta!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom! Molt bones festes!

Anònim ha dit...

Realment trenca el cor, una dura realitat, que cada dia ancara es repeteix. Inolvidable, la cara del noi de disset anys.

Gràcies Anna, maravellos el relat.

Molt Bones festes !!

Carme Luis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Punyent, trist, ben escrit, molt ben escrit i per això ens arriba tan endins. M'he quedat amb el cor encongit. Pobre noiet, ara mateix ploro per ell (cert), per tots aquells que representa. Gracies per aquest relat literari que en unes línies ens diu tant i tant! T'estimo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Carme i Potato. Sí, jo també m'estimo molt aquest relat, la veritat.

Gemma Matas Gustems ha dit...

Un tema molt ben escollit, molt trist però... molt real.

No l'he pogut llegir fins ara per falta de temps però, ha valgut la pena, m'ha agradat molt!

Bones festes Anna Maria.

Una abraçada.

Gemma

Míriam Cendra ha dit...

Un relat molt bonic. Gràcies, Anna, i molt Bones Festes. Una abraçada!
Míriam

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Gemma i Míriam! I també bones festes per a vosaltres.

Maria Teresa Galan ha dit...

Un relat preciós, Anna Maria. Esfereïdor per la seva cruesa, però dolç i tendra perquè està escrit des dels sentiments. Un relat molt ben descrit, puc percebre'n el fred, els colors, la desesperació, l'esperança, la il·lusió, el fracàs... M'ha agradat per aquesta manera suau que tens per descriure els drames.
Gràcies per compartir-lo!!
QUE ACABIS DE PASSAR BÉ LES FESTES QUE ENS RESTEN.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies , Maria Teresa. Molt bones festes!

Teresa ha dit...

....i tanmateix...tots volem aconseguir un somni!
Meravellós, Anna!
Bones Festes

JOSÉ ha dit...

Com tots els teus escrits, apart de la excel•lent qualitat literària, transmet una gran tendresa i és un crit contra la injustícia social. A totes les frustracions que pateix el teu heroi, avui hauria de superar les ganivetes que li em posat a la frontera amb Melilla...
No canviïs.
Una abraçada