El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dijous, 28 de febrer de 2013

Les roses tafaneres, un relat d'Anna Maria Villalonga


Vaig prometre compartir amb vosaltres una altra visió del meu jardí de l'Empordà. El cedre blau era una mirada de tardor. Ara, us mostro una mirada de primavera. Si m'ho permeteu, la dedico especialment a l'amic José Pilar, que està treballant els meus relats des de fa temps, amb una amabilitat increïble, amb els seus alumnes. Moltes gràcies. 
 
 
  
 
Les roses tafaneres
 


Roses tafaneres de la casa veïna treuen el cap per l’angle petri de la façana muda. Encuriosides, tan sols volen conèixer la naturalesa del so diví i desconegut que de sobte els arriba, però, alhora, no poden evitar que llur bellesa intensa inundi l’entorn sense que elles ho sàpiguen.  
 
La pluja de les flors de les acàcies converteix el jardí en un indret màgic. Hom diria que petites mans d’àngel juguen a estendre un polsim de cel sobre la gespa verda. L’aroma del xuclamel embriaga. És la fragància de la reina, però la menta, modesta, també intenta oferir-nos son efluvi fresc quan el vent suau li acarona les fulles. 
 
La veu de milers d’ocells es barreja en les altures, però el so és harmònic, perfecte. El cant ben avingut d’un cor alat i àgil. Les puputs picotegen un bri d’herba i tot seguit s’enlairen amb indiferència. Les garses saltironen, els coloms remuguen. Un gat miola en la distància. Tot es ple d’insectes.  
 
La curiositat de les roses no minva. Estan neguitoses i cada cop s’aboquen més descaradament. No poden suportar la incertesa. Necessiten saber.  
 
L’esclat de la natura llueix arreu. Un cactus escadusser en un test abandonat ha ofert al conjunt estranyes flors roses. Una teranyina penja solitària de l’escorça d’un pi i una corrua llarguíssima de formigues negres desfila lentament a tocar de la soca. Hi ha un grup de sargantanes que juguen a fet i a amagar entre els pocs espais buits de les fulles de l’heura. I un minúscul dragó, despistat, fuig esperitat quan elles s’hi acosten.

Un gos borda en la llunyania. L’eco retorna els lladrucs i obliga les roses, una mica molestes, a treure totalment el cap, ara ja sense vergonya. El gos interfereix en aquell so perfecte. Les roses sospiren, amoïnades. Però l’instant és efímer i aviat la calma torna. De nou, el temps s’escola lentament. El sol és suau, un sol que amanyaga amb dits amorosos. S’aixeca un alè de brisa, però avui no se senten els crits metàl·lics de les gavines. Són totes a mar, on l’aigua blava i tèbia les atreu murmurant els mots dels seus ancestres.    
 
Les roses romanen atentes. Com podien saber, elles, el símbol terrestre de la bellesa, que n’existia una altra d’igualment immensa? Ho han descobert avui, en aquest matí esplèndid de primavera. Suaument, amb un plaer que amara els seus pètals de vellut, tanquen els ulls i es rendeixen. No importa el que sigui. No importa el seu nom. No importa res.
 
Tan sols té sentit l’explosió salvatge de la naturalesa. La plenitud renovada del renaixement de la vida. I les notes esveltes, magnífiques, irrepetibles, d’una altra primavera.  
 
Gràcies, Vivaldi.  

 
(Escrit a Casavells, Baix Empordà, el maig de 2009)
 



10 comentaris:

Gemma ha dit...

M'encanta.

Teresa ha dit...

Preciós, Anna!
I coneixent el lloc encara més...sembla que t'hi trobis!
M'ha cridat l'atenció el moment de lladruc de gos a la llunyania. És un dels meus sons preferits. Ser al llit, de nit... i sentir aquest so és un dels meus petits plaers.
I que ve ho amaneix tot la música de Vivaldi!!

Felicitats, i una gran abraçada!

Gemma Matas Gustems ha dit...

Ho he trobat preciós.

Tens molt de gust!!!

Anònim ha dit...

Elena Serra: M'encanta, és preciós, meravellós

Anònim ha dit...

Sembla que ho vegi, quin relat més bonic sobre la primavera que s'acosta. Que tafaneres les roses i com viuen l'esclat pas a pas. Gràcies.


MARTA VALLS

JOSÉ ha dit...

Una descripció magistral de la primavera!
Aconsegueixes que "la plenitud renovada del renaixement de la vida" ens arribi a través de tots els nostres sentits i, tot i que avui tenim un dia fred i plujós, ens traslladi a la primavera empordanesa...
La idea d'afegir el vídeo amb la música de Vivaldi, molt encertada.
Gràcies per regalar-nos els teus treball plens de tendresa i mestratge!
José Pilar

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, José. Celebro que t'agradi. Recordo com si fos ara el dia que el vaig escriure, un dia esclatant de primavera amb Vivaldi a l'equip de música. I realment, unes roses del jardí veí semblaven treure el cap tot buscant la música. Aleshores se'm va acudir plasmar en paraules allò que m'envoltava.

Gràcies a tots vosaltres, amics lletraferits fidels.

Anònim ha dit...

Pura poesia, la pimavera al teu jardi! Quin relat tan bonic i tot regat per en Vivaldi, com escrius de bé Anna i què bé ho descrius tot! Gràcies guapa i bona nit!
Tura

Anònim ha dit...

Quina gran sensibilitat Anna, vaig llegin i m'imagino tots i cada un d'aquests essers divins, que et fan companya. Tot es poesia a la naturalesa, i molt mès si surt d'una ment maravellosa.

Gràcies

Carme Luis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ooooh, Potatito! Quin escrit tan exquisit, encisador, magnífic! Les imatges m’han fet pensar en la noveŀla “El jardí secret”. Voldria ser-hi ara mateix!