El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 16 de juny de 2013

Caran d’Ache forever





Hi ha dies a la vida que, per motius diversos, toca fer endreça. És un fet que no té cap misteri. Més aviat es tracta d’una necessitat prosaica, perquè en els pisos on vivim l’espai no és infinit. Per tant, tard o d’hora fa falta buscar un lloc per a nous objectes o noves infraestructures. 

Això està passant, ara mateix, a casa dels meus pares. Volen instal·lar l’aire condicionat i necessiten buidar urgentment un altell on hi anirà encabit el nou dispositiu. Com que l’esmentat altell està ple, des de fa dècades, d’un munt d’estris antics dels meus germans i meus, tot tres ens hem vist obligats a fer-hi neteja. 

Per simples motius de disponibilitat horària, no hem coincidit en la tasca. Tanmateix, no puc negar que jo m’hagués estimat molt més dur-la a terme plegats. En certs moments de la vida i quan ja tens edat suficient com per sentir una agredolça nostàlgia que t’encongeix el cor– compartir aquestes vivències pot tenir molt valor. No ha pogut ser. Em sap greu, però no passa res. Tots tres estem molt ben avinguts, sabem perfectament què pensen els altres i estic convençuda que, en la distància, hem experimentat sensacions intenses i similars, que ens han unit sense necessitat d’estar junts. D’altra banda, com afirma pragmàticament el meu germà Jordi, segurament si haguéssim estat junts no hauríem fet la feina.   
  






Bé, anem al cas. L’altell era ple de joguines: nines antigues que si els donaves corda encara bellugaven els braços al ritme de “Vamos a la cama, que hay que descansar”; puzles, soldats, jocs de taula i de construcció, cotxets, camions, avionetes... Hi havia quadres pintats per nosaltres (tots tres som negadíssims, de manera que els quadres fan autèntica pena), àlbums, dibuixos, llibretes de l’escola (amb algunes lletres infumables, no diré quines), apunts de classe, exercicis de matemàtiques i de física, quaderns de cal·ligrafia, fitxes d’anglès, carpetes gastades, treballs manuals diversos, resums de lliçons, redaccions. Vaig trobar alguns dels meus comentaris sobre els llibres llegits a classe. Anna Maria Villalonga en estat pur. L’activisme literari ve de lluny. 

Per damunt de tot, van sortir llibres. Piles i piles de llibres. Hi predominaven els de text (de totes les matèries del món mundial) i vaig poder constatar una cosa que ja sabia: els meus (que són els més antics perquè sóc la més gran) tenien molt poques il·lustracions i molta lletra petita, grisa, avorrida. En canvi, a mesura que els anys avançaven, els llibres dels meus germans (sobretot els del petit) creixien en mesura, la lletra es feia més grossa, les fotos i els dibuixos augmentaven, arribava el color i el contingut es banalitzava. I això que encara parlem d’uns nivells impensables per als estudiants d’avui. Quan em vaig topar amb certs problemes de física, certes anàlisis sintàctiques o certes traduccions de llatí, me’n vaig adonar de la nostra enorme preparació. Eren altres temps. Ens exigien més. I no hem sortit tan malament, dic jo. Els nens, que ho sàpiga tothom, són delicats. Però no de vidre.  

Entre els meus quaderns vaig descobrir un dibuix que em va cridar especialment l’atenció. Estic segura que el vaig calcar, perquè jo no tenia tanta traça ni de bon tros (això sí, pintava força bé, Caran d’Ache forever). Em va semblar que li havia de fer una foto. Per si creieu en les premonicions. 




Tanmateix, el més bonic va ser quan van treure el nas, ben ufanoses, algunes novel·les. Vaig recuperar, de cop, una part del bagatge lector que, sens cap mena de dubte, m’ha convertit en l’Anna que ara sóc. Sempre havia citat els llibres d’Enid Blyton, però no són els únics que em van formar. Recordo molt bé que cada cop que m’havien de fer un regal (pel motiu que fos), jo no demanava cap altra cosa que un llibre. També recordo que, durant els llargs estius a Canyamars (el poble del Maresme on hi vam llogar una casa), de tant en tant baixàvem a Argentona a passar la tarda. D’allà, gairebé indefectiblement, tornava amb un nou llibre. Els meus eren estius de lectura continuada (inclosos els tebeos de tota mena). Despreocupació infantil entre lletres i pàgines.  

Doncs bé, a Argentona adquirí la majoria de títols d’una col·lecció mítica, de la qual jo n’era terriblement fan, que publicava l’Editorial Molino. Novel·la juvenil de bon nivell (escrita per autors italians, no sé perquè) on vaig aprendre moltes coses que encara recordo. Ahir en van aparèixer un quants exemplars i van desbordar la meva alegria. I, és clar, ara em fa veritable il·lusió compartir amb vosaltres la prova gràfica. Per cert, que també vaig comprovar una altra cosa, que no recordava. No solament tenia folrats els llibres de text, sinó també els de lectura. Tot i haver-los rellegit un munt de vegades, el seu estat és impecable, com si fossin totalment nous (excepte l’inevitable color esgrogueït del paper). Així de polits érem els nens d’abans, lletraferits.     
 



Les meves sensacions d'ahir, a casa dels pares, van ser intenses. Anar a fer neteja de l’altell esdevingué, literalment, l’exhumació dels records de tota una vida. La innocència, la ingenuïtat, la felicitat sense entrebancs, els jocs, la despreocupació, l’estudi, la il·lusió, les esperances, la immaduresa, la rialla. Quan els pares eren déus i els germans tot l’horitzó necessari. Quan la llar s’esdevenia una ala protectora, la vida una promesa i el futur un camí obert. 

Res de tot plegat ja no existeix. S’ha esborrat cruelment. S’ha esvaït, ens ha abandonat sense contemplacions. Per fortuna, però, tenim una cosa. I és que sempre, sempre, ens quedaran els llibres.

Lletraferits, desitjo de tot cor que passeu un feliç diumenge. 


12 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo ho vaig haver de fer al canviar de pis... de 120 m2 a 63... per tant vaig haver de fer neteja guardar el que vagi poder i regalar moltes coses. Com m'agradava pintar amb els Caran d'Ache... n'hi havien uns que si els mullaves la mina semblava que pintéssis amb pinzell. De llibres jo n'havia tingut de l'Enid Blyton i els "Siete secretos", més tard "Set secrets"... Ai, quins temps!! Gràcies Anna Maria i molt bon diumenge!!

MARTA VALLS

Jordi Canals ha dit...

És evident que quan es necessita espai, s’ha de fer neteja d’objectes que se’n anat guardant amb els anys i aquesta feina t’envaeix de tristor i a la vegada t’emociona, tristor perquè no et desfaries de res, ho guardaries tot i clar que és molt difícil fer-ne una tria i emocionant perquè revius instants que foren molt importants en les primeres passes del teu esdevenidor. Està clar doncs que és molt recomanable no llençar massa cosa, per un mateix i per las generacions que a través d’aquests records coneixeran als seus pares, tiets, avis..... Us desitjo una bona feina. sinó correu el ris d’exclamar algun dia: “ho havia d’haver guardat, em sap greu!”

PaPyRuS ha dit...

Ai... El teu escrit m'ha trasbalsat l'ànim, Anna Maria. Em trobo en una situació bastant similar i buidar el bagul dels records és una tasca excesisivament desplaent... (Ai!).

Anònim ha dit...

M'has emocionat, quins records, tan i tan entrenyables, sembla, com si jo també ho visquès, doncs, jo i el meu germà, hem de buidar el pis de la mare, i se que també sortiran molts records...dies viscuts i moments, que mai tornaran. El dibuix del gosset es preciós, jo també calcava,haha, el Caran d'Ache era caríssim, i la marca Othello, la cpsa de llauna, amb 24 o 36 colors, amb totes les tonalitats, era sublim.
Gràcies Anna, per compartir,moments de la vida inolvidables.

Carme Luis

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots!
Ei, que és un gat!

Anònim ha dit...

És molt bonic i entranyable tot el que has escrit! Jo cada any faig neteja de roba i sempre trobes quelcom, en un racó, que et porta a l'infantesa!
El meu marit té caixes plenes de llibres, tebeos, pulgarcitos, de quan era petit i no m'ho deixa llençar!
Aquesta relació amb els teus germans és envejable...no tothom ho pot dir, felicitats!
Tura

Gemma ha dit...

Sembla mentida com de cop podem topar amb el passat i recordar moltes coses que ens aparentment oblidades, olors que ens transporten...i ens sembla que va ser ahir.

Teresa ha dit...

Buf!! A mi també m'ha deixat tocada això que has escrit!
Fa uns anys vam haver de buidar el pis dels meus pares i el dels meus avis. Vam agafar el que vam poder guardar a les nostres llars, però segur que molta cosa es va quedar allà.
Jo tinc moltes coses meves de quan era petita, i del meu fill no diguem! Sóc de les que m'agrada guardar i de tant en tant revisar tot allò que ha format part de la meva vida.
Petonets!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Potaaaaato! Què bonic! M’ha encantat!!! M’he trobat amb tu redescobrint totes aquestes coses. I totalment d’acord amb el que dius dels estudis de llavors i com ara sembla que els nens siguin de vidre (o estúpids), no que en siguin però així els tracten.
Jo ho he perdut gairebé tot amb l’anada al Canadà, la meva germana també a l’estranger, la mort del meu pare, la meva mare sola canviant sovint de pis (cada cop més petit) i ara a la residència on no hi pot tenir res —prohibit—. La meva germana té algun llibre de la nostra infantesa que s’ha salvat (ben poquets, tants com en teníem!) i jo conservo algunes fotos i algun quadern, ben poca cosa. Quan emigres deixes enrere més del que t’havies pensat; el passat és només un record al teu cap. El teu escrit ha remenat molts records amagadets a la meva ment i els ha fet més reals. Gràcies, gràcies, gràcies!

Elies ha dit...

Jo ho he fet avui. M'ha agradat molt. Un xic de nostàlgia, bons records i el record d'una infantesa que ja no tornarà, però que ens ha format com a persones i que vam viure intensament. Una abraçada!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. Entenc que us hagi remogut a alguns. Sobretot a partir de certa edat, crec que és inevitable.
Potato, m'alegra que t'hagi agradat tant. Jo l'he escrit amb il·lusió agredolça.

Anònim ha dit...

Jo soc massa "apiladora" de records, faig lloc ón no ni ha per guardar lo inverosímil, tinc una caixa del meu avi, amb plumilles trocets de goma "milan" de quan ell anava a l'escola, la seva gorra... que mai ha tingut "arnes" sempre li posso POLIL... la marca de "casa" això per mi tambe es un record.. seguir amb la tradiciò de productes que feia servir l'avia.. llibres... que ja deuen ser "incunables" en tinc un firmat per Santiago Russinyol dedicat a l'avi. I tantes coses... potser quan jo falti els de casa no li donaran importancia... però la meva filla s'asembla molt a mi... 2 generacios de "mig-drapaires"
Bon dilluns Anna un escrit deliciòs.. com els records de les persones a qui hem estimat i estimem.. allá on siguin.
Mercè.