Dotze llunes a Saskatchewan, d'August Bover

El meu exprofessor, col·lega i amic (i sempre mestre) August Bover ha publicat enguany un llibre molt especial. S’intitula Dotze llunes a Saskatchewan i du un subtítol: Impressions des de la Gran Praderia canadenca.

Tal com ell mateix indica en un petit apunt introductori,  

Aquest llibre parteix d’unes esparses notes de dietari, escrites durant la meva estada al Canadà ˗el llunyà curs de 1976/1977. La troballa de les cartes que setmanalment vaig enviar a la família durant aquell temps, que el meu pare havia guardat com un tresor ˗perfectament ordenades per ordre de recepció˗ m’ha permès recordar i resseguir els meus passos per aquelles terres, ampliar aquells primers escrits i donar-los la forma actual.

Com és fàcil deduir després de llegir aquestes paraules, no es tracta en absolut d’un text convencional. A mig camí entre el dietari i el gènere epistolar, Dotze llunes a Saskatchewan es converteix, així que hom inicia la seva lectura, en una delícia, una petita joia que ens arrossega al bell mig de les emocions, els descobriments i les esperances de futur d’un jove investigador català que tot just comença la seva singladura acadèmica.

August Bover ha mantingut la veu narrativa del passat i ha estructurat el llibre en dotze llunes, els dotze mesos que va passar treballant com a research assistant del prestigiós professor Curt Wittlin a la Universitat de Saskatoon, una de les ciutats més importants de Saskatchewan. Saskatchewan és una de les deu províncies que integren l’Estat federal del Canadà, un immens territori de la Gran Praderia que per a nosaltres es troba, gairebé, en el confí del món. Les dotze llunes són un homenatge al calendari lunar dels indis cree, nadius d’aquelles contrades.  

 

Les pàgines del llibre ens aboquen al cúmul de sensacions que van experimentar August Bover i la seva esposa al llarg d’aquell any d’aventures. Els viatges que van fer, els paisatges que van descobrir, les persones que van conèixer, la història que van aprendre. Dos joves catalans perduts enmig d’un enorme continent, amb la mirada extasiada i la curiositat intacta, oberta a tot. Relatades amb senzillesa i pulcritud, sense escarafalls ni extremismes, amb la mateixa serenitat i calma que caracteritzen l’autor en l’edat adulta, les experiències que comparteix ens enriqueixen com a lectors i com a persones.   

El llibre és molt distret. Només consta de 178 pàgines i es devora en un tres i no res. Bover conjumina a la perfecció les anècdotes personals, els seus retalls de vida, amb el profund bagatge de coneixements que atresora. Ens posa al dia de la història, la geografia i la cultura d’aquell gran país i, alhora, remembra les seves preocupacions per la situació del nostre ˗que vivia en aquells moments la incertesa de la Transició˗ des de la distància.

El llibre conté episodis divertits, un punt de melangia i, per damunt de tot, la visió d’una persona jove, carregada d’expectatives, que encara ho havia de viure tot. Una persona culta, curiosa i inquieta amb moltes ganes d’aprendre i de saber.

 

Una menció especial reclama la quantitat d'espai que Bover dedica a parlar-nos de la meteorologia, que marca fins a límits extrems l’existència dels habitants d’aquella part del planeta. El seu vívid relat de les nevades, les pluges, les insofribles temperatures i les conseqüències derivades de tot plegat m’han deixat ben astorada.

No puc explicar res més. Ho haureu de llegir. Només afegir que, com en el cas del bon vi, el pas del temps ha jugat a favor d’aquest fantàstic llibre. Ara, quan han transcorregut tantes llunes des d’aquelles experiències, quan el protagonista ja ha transitat una gran part del camí que en el text tot just s’apunta, els esdeveniments narrats adquireixen un sentit diferent, una pàtina de color sèpia que fa de testimoni d’un temps històric que no tornarà.   

Gràcies, August, per compartir tantes coses i tan generosament.