El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Presentació de “Mirada d’Haikú”, de Núria Queraltó Villar





Hom parla molt dels inconvenients de les xarxes socials. I en tenen, no ho dubto. Segurament els principals estan relacionats amb l’addicció que generen i amb el temps que ens roben. Tanmateix, ningú no pot negar que, alhora, també ofereixen un munt de sorpreses i possibilitats que, sense la seva existència, no es produirien mai.
Al meu barri hi ha un restaurant, Terra d’Escudella, que fa anys ha esdevingut un conegut punt de trobada d’indepes i altra gent de mal viure. S’hi menja molt bé i l’ambient és genial. Com que jo formo part ˗membre de ple dret˗ del grup santsenc de la gent de mal viure, el freqüento sovint.
Un dia que hi vaig anar a dinar, vaig descobrir amb plaer una sèrie de fotografies que ornamentaven les parets. Aquest no és un fet extraordinari, perquè al Terra d’Escudella, i encara que sembli mentida, la cultura està ben vista (com correspon, altrament, a la gent de mal viure) i sempre hi ha exposicions.
El cas és que les fotografies em van cridar l’atenció. Cada instantània anava acompanyada d’un haikú (ja sabeu: composició poètica breu, de disset síl·labes, d’origen japonès) i tots em van semblar molt interessants. Com que un d’ells feia referència a la bellesa maragda dels ulls d’un gat, em vaig afanyar a posar en pràctica una de les meves dèries. És a dir, fotografiar el quadret i penjar-lo a facebook, tot lloant el poema i citant el nom de l’autora (aleshores una desconeguda) que hi havia indicat al peu.  
 
 

Com us podeu imaginar, amb això n’hi va haver prou. Ràpidament, la màgia de les xarxes va fer la resta. Al cap de molt poc, jo havia descobert astorada que l’autora, Núria Queraltó Villar, és companya del meu home en afers de militàncies i lluites i que, per a més inri, viu a la mateixa escala que els meus pares. El món és un mocador, vam comentar les dues. Però després, ben mirat, vam entendre que tampoc no resulta tan estrany. Al cap i a la fi, tot queda al barri i entre la gent de mal viure.
Aquelles fotografies i aquells poemes ˗que omplien de vida les parets del Terra d’escudella i que, si no m’erro, encara l’omplen˗ s’han convertit en un llibre preciós. Un llibre que ahir, acompanyada d’un nodrit grup de familiars, amics i companys, la Núria Queraltó va presentar a la Llibreria Excellence de Barcelona en un acte absolutament entranyable. Naturalment, jo no hi podia faltar. La Núria i jo encara ens coneixem poc, però ambdues esperem (molt a l’estil Casablanca), que la nostra curiosa trobada només hagi estat el principi d’una gran amistat.
L’acte de la presentació s’inicià amb la intervenció de l’editor del llibre, Carles Cervelló (Témenos Edicions), que ens va fer cinc cèntims de la gestació del projecte. Un projecte costós i complex atès que el volum, de tapa dura, inclou 189 fotografies ˗a color˗ que il·lustren 89 haikús. La Núria és l’autora tant de les fotografies com dels haikús i, al meu entendre, això dota el llibre d’un gruix creatiu molt important.  
La psicoterapeuta especialitzada en l’ètica de la cura i amiga íntima de l’autora, Carme Boo, va fer la presentació de Mirada d’Haikú. Vaig quedar profundament impressionada per la seva energia, la seva capacitat de comunicació i la seva humanitat. Evidentment, tot plegat va anar per uns camins ben diferents als de les presentacions de caràcter literari a les quals jo estic acostumada. Personalment, em va semblar extremadament enriquidor. Em va permetre reflexionar sobre la diversitat d’òptiques amb què podem enfrontar la interpretació de qualsevol manifestació de la creativitat humana. És curiós, però vaig sentir que em relaxava i que aprenia molt.
 




Tot seguit va intervenir la Núria. Serena en aparença, va compartir amb nosaltres un text ple de records, d’agraïments i de tendresa que va aconseguir arrossegar tota la sala al bell mig d’una onada de sentiments i d’emoció. Va confessar que el procés  creatiu va néixer en ella com una teràpia per superar moments difícils. I va trencar una llança en aquest sentit. Sovint estem cecs davant dels nostres potencials i cal explorar-los, perquè això ens realitza i ens fa sentir millor. No puc deixar de dir que combrego plenament amb la seva afirmació.
Amb el comentari d’alguns dels haikús, detallat i ric, la Núria va cloure l’acte. A continuació, el torn de paraula del públic va servir per reflectir, sens cap mena de dubte, el moment de màgia inigualable que havíem viscut plegats.
Després, ja ho sabeu. Fotos, signatures, somriures, abraçades, una copeta de cava. El bo i millor d’aquestes coses.   
Estèticament, el volum és molt bonic. Les fotos són magnífiques i els poemes, conceptualment essencials, farcits de mirades envers la natura i envers nosaltres mateixos, em semblen extraordinàriament bells.
Una tarda magnífica, per al record. Gràcies, Núria. I que siguis molt feliç.    
 


 

10 comentaris:

Unknown ha dit...

Estimada Anna Maria:

Moltes gràcies. Acabo de veure i de llegir el teu post. És una meravella. Descrius a la perfecció el que jo vaig viure i sentir ahir. A més, el teu relat de la nostra singular coneixença i de totes les casualitats (causalitats?) que se’n van derivant, reflecteix fidelment un seguit de situacions francament curioses. El fet de viure a la mateixa escala dels teus pares, té delicte... Que l’editor del meu llibre em convidés a acompanyar-lo a la fira de lletraferits i, justament a la paradeta del davant, estigués situada l’editorial Alrevés, i em passés tota l’estona amb el teu llibre davant dels ulls, també va tenir la seva conya. Ahir, a més, em va cridar l’atenció la manera amb què el Carles Cervelló va esmentar el teu nom al veure’t, transmetent, amb el to, l’admiració que tot lletraferit deu tenir vers tu. Per acabar-ho d’adobar, la fascinació que compartim pels gats i pels mitjons de ratlles acaben de posar la “guinda” a aquestes petites grans coses de la vida que fa que algunes persones connectin entre si. Que es creï aquesta màgia especial que tu esmentes, que ni es compra ni es ven, passa... o no passa. Però, quan passa, no es pot deixar escapar i cal gaudir-la ben a fons.

Ahir, la teva mirada relaxada, gairebé al meu davant, em va transmetre molta pau mentre parlava. Una mirada receptiva, plenament immersa en el moment present. Em vaig sentir acollida i entesa, sense que diguessis res. Ara, arribo a casa i em trobo amb el regal de la teva paraula escrita que m’emociona un cop més. Moltes gràcies, Anna Maria. És un plaer seguir-te coneixent.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolguda Núria,
ara m'has tornat a emocionar. Per a mi va ser un gran plaer descobrir-te i participar en la màgica tarda d'ahir. I, com dius al final del teu comentari, també serà un plaer continuar en la coneixença.
Certament, de vegades l'atzar (la casualitat o la causalitat, qui ho sap) té aquestes coses tan boniques.
Una abraçada.

Jordi Canals ha dit...

Enhorabona Núria Queraltó que tinguis molta sort. Una abraçada!

Unknown ha dit...

Felicitats a la Núria pel seu llibre!
Pel que expliques, Anna, va ser un acte càlid i emotiu!
Molta sort i endavant!

carles ha dit...

Moltes gràcies, Anna Maria, si em permets, quan les autores de cor troben lectores de cor, la màgia és imparable. Certament, entre tots ho fem possible!

Laia Ylla Foto ha dit...

Fantàstic llibre el de la Núria! Tinc ganes de tenir-lo entre les mans i gaudir-lo! Orgullosa de la meva cosina!!
Laia

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Un escrit encisador, Potato.
Ja saps que vaig anar al Terra d'Escudella quan era a Barcelona, oi? Me n'havies parlat tant! Hi vaig ser dos cops, l'un amb l'Emili i l'altre amb en Quico. Boníssim, el menjar, i un lloc molt agradable. No vaig anar a la Sagrada Família, però sí al Terra d'Escudella. S'han de tenir clares les prioritats.
La història que contes sembla gairebé de peŀlícula (fins i tot sense entrar a Casablanca) i és molt bonica. La meva enhorabona a la Núria Queraltó!!!
A mi també m'agraden els gats i els mitjons de ratlles, per cert.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, ho sé, Potato. Ho recordo. Hahahaha. Sí, tot plegat és una mica de pel·lícula.

Unknown ha dit...

Ja ho diuen que la realitat supera la ficció...

Anònim ha dit...


És impressionant veure tantes emocions compartides! Les fotos canten l'alegria de la trobada
Sort a la Núria per el llibre!
I gràcies a tú, Anna, per la crònica!
Tura